Són els sentits eines de la consciència?

El cervell desa les imatges que capten els ulls,
el frec i les remors que penetren l’oïda,
els milers d’aromes que flairen les narius,
les inequívoques sensacions del gust,
i el tou, dur; calent, fred; rodó, punxegut, del tacte.

Qui ordena els ulls cap un lloc o l’altre
per a observar determinat paisatge?
Qui diu: mira! Qui, interpreta la mirada?

Qui diu: escolta el silenci en el pregon de l’univers intern!
Si l’oïda no capta dels orígens l’aleteig?

Qui classifica les sentors entre milers d’aromes
si una, tan sols, ens atrapa i roman endintre?

Qui accepta i rebutja, sens excepcions,
el que ens agrada i no és plaent a gust de tots?

On es desa la impressió de l’estimat
que resseguint la pell de l’estimada
s’esborrona tot sencer i vibra
amb més intensitat que mil cervells?

No seran els sentits eines de la consciència
on es desen els sentiments i els ideals profunds?
No serà la consciència que en l’ànima s’extasia
i percep la bellesa de l’art visible expressat amb formes,
tons, sons i textures, i de l’invisible, l’espai sense mida
i la infinitud del temps?

AMOR amb majúscules

Em preguntes, què és l’Amor? Jo no sé què respondre. S’ha escrit tant sobre l’Amor! Jo puc dir-te que l’amor és llibertat, és saviesa. Sense amor fórem esclaus, ignorants. El teu “jo” poeta el pot percebre, l’alça del pregon del sentiment i l’expressa. De cap més lloc, car el pensament i la raó, el desconeixen. L’amor es dóna sense més, si se’n espera recompensa, ja no és amor: és l’exigent interès egoista.No sé el seu principi, ni l’arrel d’on neix. Sóc ésser que sent i percep l’essència, sense saber del cert, el primer esclat, d’on prové. Potser és el reflex potent que albira dellà tota llei física on no s’amiden l’espai i el temps. Potser és el sentiment que s’engendra i s’involucra en la humana criatura, més fort que el món, més gran que l’univers. Quan l’amor s’expressa, tot el que ens envolta s’emboira, desapareix. L’amor res en sap de l’odi ni de la violència, ni de la guerra atroç. L’Amor és la llum, sense amor tot restaria en l’abisme caòtic de la fosca tenebror. La joventut lliura el sexe creient que és un acte d’amor generós. Si la joia i el plaer es transformen deixant regust amarg, no és degut a l’amor, car ell, no deixa tristor. L’amor brolla entre puresa i passió, raig de foc que crema les entranyes i encega l’intel•lecte i la raó. Batec profund que desfà gèlids paisatges i romp la capa de cristal•lí gebre: l’amor és el gresol on la fredor es fon. Si et sents traït, no culpis l’amor ni elevis queixa, clama a l’oposat que tiba maldestre. Ni plany ni crit d’angoixa, pensa que la flor es bada i mostra la bellesa interna pel goig de rebre el nèctar de l’amor.L’Amor és Lógos, la paraula que expresses. L’Amor descabdella fils del llenguatge intern capaç de relligar ànima amb ànima, i fondre’s en gegantina abraçada. L’amor fa possible reconèixer-nos els uns i altres. Quan l’amor és autèntic i es lliura en l’acte sexual, en el punt culminant, el paroxisme, esclata la potencialitat de l’energia, fent de pont entre el cel i la terra, cercant la unió de l’esperit amb la matèria. Aquell que l’amor ignora,en la ignorància mor.Sé el que penses, car no és aquesta la història que veus en el quefer quotidià, ni en els mitjans de comunicació. Potser sí, que tenen raó i jo sóc l’ignorant. Però una cosa és certa: el sexe no és la font d’on neix l’amor.

No fa massa temps que vaig descobrir Haiku. Poema profund d’aparent simplicitat.

La mà endintre
del cel l’estel recerca
l’univers brama.

**

El buit ressona
de la llunyana gorja
qui parla a l’eco?

**

Cau poca pluja
cruixir de terra seca
la mar es mulla.

**

reals els somnis
vida dellà l’arcada
on res dormita.

**

Fulla de l’arbre
que a la branca et sents viva
per què tremoles?

**

L’hora s’atura
abís que el temps perfora
dins hi ha una estrella.

**

Alè invisible
la natura embolcalla
L’ego despulla.

El meu vehicle

Arribo a punt, el meu flamant vehicle
tal com l’havia previst, enllestit per fer-ne via.
l’haig de conduir fins al final de la cursa,
jo sóc qui el guia qui el posseeix, ell m’obeeix.

A tentines uns quants metres de rodatge,
les peces han d’acoblar-se.
Ja és a punt, ja marxa! El condueixo per volts
i revolts. M’avorreixo vull incentius nous,
sento tedi... Calla! S’apropa un rètol,
és l’autopista, l’escurça camins!
L’encaro; premo fort el pedal i s’accelera
marxo a tot gas, tinc pressa.
Quin camí més ben traçat
tanques a banda i banda em protegeixen!

Marxo veloç, tant, que es fonen les imatges i el paisatge!
només un punt, al final s’ajunta, la resta s’ha fos.

He arribat a la terra del joc; quants cotxes aplega!
el gall de roja cresta abrivat, l’elefant blau,
el cabrit, el porc, l’ovella, el que llegeix les cartes,
el que beu, dorm i menja i viu la vida... o s’ho pensa.
El corrupte, l’enganyador, que s’apropia del món
i em vol fer veure el que li sembla.

En el viatge darrer, tal plaer no el vaig veure,
ho sabia! La monòtona perfecció ocultava
la realitat de l’existència. És viure aquí, en la imperfecció
on trobo la resposta dels que progressen.
Ara ja ho sé, seguiré fins el final el camí que abreuja.

Entro al túnel, una pana irreversible em foragita,
m’expulsa de l’atrotinat vehicle.
No sé on sóc, el món s’ha fos, de llum, ni engruna,
foscor, boscúria, ombra, por. On és la lluïssor del joc?
Crido temorenc!
Segueixo una besllum, surto a palpentes de la fosca tenebra.
Albiro en la perfecció com s’esmicolen els errors!
M’adormo, tinc son i en la profunda inconsciència medito.

No recordo res, no sé res! On sóc? Guaito i veig
un cotxe nou de trinca que acaba d’enllestir-se.
Me’l miro, ja em va bé, no el vull gran ni ostentós,
sinó petit i humil, que s’arrapi al camí.
Tant l’hi fa tombs i retombs, i si pateixo.

El vehicle és apte, he d’ajudar a ultimar-lo,

és el meu, no en tinc d’altre.

Sextina de l’ànima presonera

Escoltem ànima, cal coratge
per sortir de la gàbia de vidre.
Reclosa, ni et senten ni t’escolten.
Dóna sortida, hàlit que embriaga!
Allibera del flascó l’aroma
estén-la i no seràs presonera.

La mà traïdora et fa presonera
t’arruïna i ofega el coratge,
la gent no pot aspirar l’aroma,
captiva, forçada dintre el vidre
l’ alè, a ningú no l’embriaga.
Inútil, la veu, si no t’escolten.

No pots viure per quatre que escolten
si el perfum al vas és presonera,
sense dolça alenada que embriaga
com vols que responguin amb coratge,
si febles i fràgils com el vidre
no flairen de la vida l’aroma!

No et capfiquis, prem, exhala aroma!
Veuràs com pel ver amor t’escolten,
que res no es fon en gresol de vidre.
Quan l’ànima ja no és presonera
el poble, la massa, pren coratge:
és la llibertat que els embriaga.

També aquell fals beuratge embriaga
sentors errònies de baix aroma
en el cor, frenen fort, el coratge
mentre junts parlen i no s’escolten,
és la trista història presonera
engrunes de pa, bocins de vidre.

Cop de mall a l’enclusa de vidre!
L’ànima no es trenca, s’embriaga
d’esperit, no roman presonera
de vulgars sentors de fals aroma.
L’esperit alça la veu, l’escolten
i el pit s’omple del més ferm coratge.

Aquest coratge ja no és de vidre
escolten la veu, els embriaga:
lliures! L’aroma no és presonera!

La recepta del dia després

El debat de les idees,
una mena de guerra freda
intel·lectual,
i cinc contrincants
que competeixen.

Cinc ingredients al meu abast
per fer-ne la recepta del dia després,
pel primer de Març,
haig d’enllestir-la avui mateix.

Prenc una cassola de terra,
de la contrada, és clar,
la col·loco a foc moderat
un bon rajolí d’oli,
del país, per descomptat.

Del primer ingredient n’afegeixo
una bona part de la il·lusió
llevada de l’esclofolla
demagògica. No correspon.

Del segon, rasco les impureses
de l’ànsia de poder, pragmatisme
que li resta raó, i un cop net
l’addiciono a la cassola.
I atio el foc.

El tercer potser és l’ingredient més volàtil,
no se sap tant sols si és convenient.
Un cop passats els quaranta
com el fill que marxa de casa,
també, vol una terra independent.
Ho poso a la cassola, i veig com s’evapora
la idea contundent.
Remeno a poc a poc, ara a foc lent.

De l’ingredient número quatre
no sé que fer-ne, està en desús
potser, per indigest. El posaré
en una safata i l’ompliré
d’aquella aigua no transvasada
del riu que ens és proper.
I al congelador, per una
llarga temporada.

Del cinquè competent
afegiré un pessic d’ecologia,
i un polsim d’equitat,
no massa, a la llar no se’n gasta,
d’aquest tant rar ingredient.

Afegiré tot l’amor que en sóc capaç.
Que es barregin les textures!
que es juxtaposin les aromes!
i el xup-xup de la cassola,
i l’esclat de les bombolles
al xauxineig de la saviesa
tot flairarà llibertat.

Enllestit el plat
una mica de julivert refrescant
i quatre grans d’all esmicolats
d’aquells que no piquin massa.

Ben guarnida la cassola
anirà a concurs internacional
i oferiré la recepta
aquelles nacions sense estat
deixant ben clar
quins són els ingredients més grats.