10 de juny, 2009

Guaita avant

No guaitis enrere
el passat és la història
que hom escriu a la memòria
sense ploma ni paper.

Guaita endavant
el camí que manca per fer.

Som forjadors de vida
escenes que enregistra
la Ment Universal.

Tan prompte la mort ens visita
la vida, per esdevenir
contempla el traç ideal:
projecte d’un nou existir.

La vida mai no s’atura
car l’essència és immortal.

11 comentaris:

rebaixes ha dit...

Avant i no ensopegar amb el passat que ja no val sinò com experiènci de record.
La vida, temps que discore per produir actes de tota mena. Anton.

joan ha dit...

Si senyor!
Per molt que ens morim pel camí,
la vida segueix, sense fi.

zel ha dit...

Caram, Joan, veig que en som uns quants que necessitem dir-nos endavant...jo mateixa vaig escriure quelcom molt semblant fa dos dies... en aquesta lluita som ara! Petons!

joan ha dit...

Cada crisi profunda comporta el naixement de noves reflexions i actes. Només cal aturar-nos en la darrera i veure com ja res no va ser com havia estat.
Hi ha una mena de besllum, enllà la pràctica material, on som molts que hi trobem altres respostes que no encaixen en el model mental actual i que ens porta a la reflexió sobre on serà millor caminar des d'ara. endavant!
Petons, Zel

Ma-Tilda ha dit...

Hola Joan,és preciós el teu poema.
T'ofereixo aquest meu, que com podràs veure està també en mi aquesta decisió de "Guaitar avant", i anar gaudint de les petites coses que trobem pel camí.
Una càlida abraçada,

POEMA,

Deixa’m

Deixa’m fer el meu camí.
A cada sotrac de la vida,
refent-lo,
refent-me.

Busco mirades dolces
en les ombres amigues del meu viatge,

acarono pedres ,
abraço arbres de dèbils troncs,

sense perdre el pas,
deixant les petjades
dels meus sentiments,

amb cristalls de llàgrimes
vaig dibuixant cors a les voreres,

èbria d’il•lusions
regalo rialles al vent.

I de tant en tant ,
quan la terra em crida,
com al ventre matern
m’hi quedo arraulida.


Núria 21 de setembre / 08

Ma-Tilda ha dit...

Potser no em coneixeràs per Nuri,
sóc la Núria Niubó.

joan ha dit...

M'agrada Núri. És un bell poema, ple d'imatges que mostren la sensibilitat de tota una poetessa.
M'agrada la forma i el fons i el ritme. Jo em quedo amb aquests dos versos:

"acarono pedres,
abraço arbres de dèbils troncs,"

En les pedres s'orienten aquells "cristalls de llàgrimes..." i l'abraçada a l'arbre és indescriptible sense prèvia experiència.
M'has fet un regal i estic content
Gràcies Nuri

Ma-Tilda ha dit...

Gràcies Joan, m'has fet un comentari molt emotiu, i perdona ahir no vaig pensar a felicitar-te pel teu Sant !
Com que diuen que tenen una setmana de durada ... deu de ser pels despistats aquesta dita, doncs que l'acabis de passar molt bé amb tots els qui estimes i t'estimen,
una abraçada,
Núria

Elisabet ha dit...

Hola Joan,
Ja he tornat. Em fa molt de goig llegir paraules tant espirituals. Veritablement és fascinador poder-nos comunicar a traves de la xarxa, per que ens hi posem tots. I no cal dir, amb un mitjà tant bonic com és la poesia. La vida, una estada de tantes, i en ella aprenent a retrobar-nos una i altre vegada. Canviarem els noms, la fesomia, però els sentiments que duem al cor, trascendiran una i altre vegada. Cal conèixer el nostre Karma.

Una abraçada.
Elisabet.

joan ha dit...

Hola Elisabet,
M'ha fet molt feliç el teu escrit. Fins ara, que no s'acaba el mes
d´Agost, no he pogut respondre.
Jo crec que allò que ens cal conèixer és a nosaltres mateixos, l'essència que nia i perdura. Coneixent-nos, sabrem del destí, creu o karma com li vulguis dir i que són la mateixa cosa.
Karma va lligat amb la reencarnació, i sobre aquesta creença encara hi ha molt a dir.
Tan aviat com pugui penso fer un escrit sobre aquest tema.

Una abraçada
Joan

joan ha dit...

Elisabet, com et vaig dir, encara que amb una mica de retard, avui he penjat uns apunts sobre la llei de karma i la reencarnació.
Són uns apunts sobre un tema molt complex i ple de tabús.
Tot comentari serà ben rebut i servirà com alçaprem per incidir i aprofundir-hi més, si cal.