09 de setembre, 2009

Per a la Diada del 2009

Ara callo, però deixem dir encara quatre paraules que m’omplen el pap, i regurgiten ja que no puc empassar-me-les.

Ara callo, car he anat al més pregon del cor i he percebut com s’ha perdut l’essència de les coses. Ja no hi ha eix vertebrador, l’ànima que fa que tot giri com cal. Avui les coses ballen soltes al so de qualsevol i no de qui millor toca.

Ara callo, sí, però m’escandalitza la visió d’aquelles ments foranes que infiltren idees amb la intenció d’ensinistrar talps que penetrin les entranyes per a rosegar les arrels i malmetre l’arbre de l’aixopluc, símbol de pau i acolliment de tanta gent emigrada.

Ja sé que parlen català! Però el dubte em ve quan penso que no sé si estimen Catalunya o és un parlar per parlar.

Si l’estimen amb aquell amor fidel que tanta gent l’ha estimada i que l’estima encara.

La nostra pàtria no té cacics, ni feu, ni orgull de raça. Acull a qui ve i com a persona el tracte.

El nostre tarannà és l’eixamplament, on les persones puguin trobar el sentiment de llibertat, l’únic capaç d’assolir fites insospitades.

Són els d’enllà la franja que no tenen respecte a la llibertat, car ells mateixos estan subjectes a una ment internacional.

Sí, ara callo, no vull esgargamellar-me inútilment; els crits i clams esdevenen fum que s’escampen d’una bufada.

Potser el que cal fer és una definitiva passa endavant i que en resti per sempre inesborrable petjada.

Sí, sí, ara callo, veus ja no dic res... Però ningú no em farà callar per sempre.

Joan

11 de Setembre del 2009

1 comentari:

Anònim ha dit...

MOLT BEN...CALLAT.

JUGANT AMB BCN.