15 d’octubre, 2009

Apunts sobre el Karma i la Reencarnació

L’home en néixer ve a aprendre. L’home, doncs és un aprenent de tot. L’experiència ens diu que en nosaltres actuen dues forces oposades, l’una capta imatges de l’exterior i les diposita al recipient mental per a ser desxifrades. L’altra percep sensacions de tota mena que somouen l’intern. Així ens debatem sobre la realitat interna i externa. D’infants aprenem per mimetisme, d’adolescents per relació i moda entre grups i afinitats. D’adults per conceptes i idees que subministren altra gent, sociòlegs, polítics, filòsofs, científics i d’altres que conformen el panorama que en diem societat i sistema.

Aprenem a existir, formem part d’una comunitat sistemàtica, ens adaptem a la cultura en totes les seves variants, passa un temps determinat i morim.

Tot plegat ens està dient que això és la vida. Però com ha viscut cadascú a nivell individual, ja no s’explica.

A l’home li fa mandra pensar, ja li va bé que pensin els altres per ell, s’oblida que venim aprendre, que som aprenents de tot i a la fi, potser no hem après a viure. El pensament és creador, la imaginació de l’individu és creadora, la creació és vida.

L’home és, també, aprenent de Déu, venim aprendre a desenvolupar els mecanismes interns de l’ànima i la ment, pensaments i sentiments i ens trobem que en la societat no hi ha model actualitzat on se’ns ensenyi.

L’home navega a la deriva, els uns, més o menys, conscients la resta no sap ni tan sols que es mou. Molta gent, però es fa preguntes inquisidores i punyents i no sap on anar a raure per trobar respostes adients. Perceben intuïcions místiques, experimenten visions extrasensorials, telepatia, transmissió de pensament, desdoblament i un reguitzell de sensacions, incòmodes algunes, en no poder ser compartides.

El món de l’ànima, psique anomenada pels grecs, segueix sent l’etern desconegut, oficialment s’ignora en quasi tots els estaments; la medicina ho cataloga com possible malaltia mental, la gent se’n mofa i són pocs els que en donen fe com una altra mena de realitat que no s’acaba de desxifrar del tot.

Karma és un mot sànscrit que es tradueix per acció. Karma, doncs és la llei que compensa l’evolució psìquica universal i per afegitó la del home.

L’ànima immaterial procedeix de l’esperit, essència immortal que arreu hi és present tant en l’univers visible com invisible.

Karma és la llei universal fruit de l’harmonia divina que serva i vetlla per l’equilibri inicial, per la causa primera.

Ningú està facultat per definir el principi de tota cosa, ningú pot definir Déu car és indefinible.

La ment finita pot intuir un estat d’absoluta puresa sense principi ni fi. Una única realitat infinita en l’eternitat, i en la infinitud, eterna. No ve d’enlloc ni apareix de sobte, sinó que ha estat sempre, és i serà, car no l’afecta ni el temps ni l’espai.

Podríem dir que allò que més s’hi apropa és l’Amor. En aquest sentit en podem fer certa analogia, ja que l’Amor és un sentiment que tothom comparteix.

L’Amor l’apliquem en l’existència i ens decantem cap a ell en l’intent de ser feliç en l’experiència de viure.

L’Amor es dóna ell mateix en la més absoluta neutralitat. Clou tota la potencialitat, i per ser el que és, desinteressadament la cedeix i se’n exclou d’utilitzar-la. No s’aboca ni cap el bé ni cap el mal, de fer-ho deixaria de ser neutral.

L’Amor és indivisible. es dóna ell mateix en tota la plenitud.

L’Amor és essència, la més subtil de les energies, que es flaira arreu de l’univers, i el sustenta.

L’Amor crea, aglutina i uneix, fins i tot la substància inerta.

L’Amor és l’única realitat que se’ns fa present, la resta, munió d’efectes resultat de la seva emanació.

L’Amor és omniscient i en donar-se fa evident tota ciència.

L’Amor és la potencialitat en totes les possibilitats, nia en l’home i el forneix de tot poder i tota força i responsabilitat.

El karma és la llei que recorda la responsabilitat d’encaminar adequadament tant la força com el poder.

Fins i tot el pensament és un acte que comporta conseqüència.

La Llei corregeix desviaments producte de la ignorància de l’única realitat, car ignora que tot per L’Amor és fet real.

La Llei compensa, però no imposa. No premia ni castiga ni tan sols és conscient de la joia i el sofriment en la persona.

La Llei és la balança que regula l’excés i la mancança. No jutja ni pesa error ni pecat. L’home no és responsable dels límits degut a una llei d’obligat acompliment, per molt que en pagui les conseqüències.

La Llei és tan perfecta que ni la mateixa divinitat la podrà esquivar.

La Llei actua per tal que, en tot, s’obri la ment i la consciència. Quan l’home assoleix la màxima comprensió, la consciència s’eixampla i la ignorància es dissol.

La reencarnació no és un invent filosòfic ni religiós. Allò que reencarna no és ni la carn ni la persona, sinó l’ànima essencial i immortal.

La reencarnació no és altra cosa que la mateixa llei del karma.

A l’ànima li calen intervals de repòs entre existències, allò que anomenem mort.

L’home és responsable dels seus actes i només trobarà la felicitat seguin els dictats de la veu de la consciència que sap de la vida, de la llei de karma i de la paciència.

6 comentaris:

Elisabet ha dit...

El vaig llegir a Relats,
Bé no cal que et digui que una altre vegada més m'ha agradat molt la descripció que en fas.
Una bonica impresió d'allò desconegut que per a molts es revel.la entre silencis. Sembla mentida però que quan parlem de l'home, en el fons som tots plegats, la humanitat. Una unitat.
Però costa desprendre's d'un mateix i posar-se en la pell de tants. Només quan les passen magres ens enfebleix el cor. Per no dir que n'hi ha que no semblen de la espècie, sorgits de ves a saber quina cultura, segueixen tradicions destructives sembrant l'odi per tot arreu.
una abraçada.
Elisabet.

joan ha dit...

Gràcies Elisabet. Els teus comentaris sempre em donen peu a noves reflexions.
Quan se cerca el Jo de Debò, hom s’adona que cal desprendre’s de l’ego, de la Serp. L’oposat que no vol reconèixer la germanor en la humanitat.
Del Jo de Debò, ningú no se’n pot desprendre.
Cal preguntar-se, en el lloc correcte, qui sóc jo? La resposta pot trigar, però, amb paciència i constància, arriba sempre.
Una abraçada

Montse Batalla ha dit...

Hola, Joan,

M'encanta la forma que tens d'escriure que lliga perfectament amb els alts continguts reflexius. Comparteixo amb tu les idees sobre la psique i el karma.
Crec que en aquesta vida racional imposada per una societat que s'ha deslligat de mites i creences, la porta de l'espiritualitat encara roman entreoberta.
Molta gent ha tingut experiències inexplicables. Jo m'hi incloc. I precisament per haver-les viscut, m'atreveixo potser més a sentir que no pas a pensar, que la vida tal i com la concebim no acaba quan morim.

joan ha dit...

No saps com t'agraeixo la teva visita i sobretot el teu comentari! Quanta raó tens, quan exposes la manca d'espiritualitat en la nostra societat. Crec que se n'ha abusat massa en voler explicar-nos històries basades en mites. La finalitat sempre és la mateixa: esclavitzar el poble per tenir-lo subjecte a unes lleis, uns dogmes, unes polítiques...
El món de l'ànima, psique, anomenada pels grecs, n'és replè de sensacions i experiències viscudes,de forma individuals i en molts casos coincidents. Aquest món és encara una assignatura pendent.
Jung ja ho va dir, basant-se en les seves pròpies experiències psíquiques, però no del tot. Era i segueix sent un tema tabú. Poca gent s'atreveix, com ho has fet tu, anunciar la vívida realitat de tals experiències que se senten més que es pensen i tan difícils d'explicar.
Gràcies, Montse

Anònim ha dit...

Hola de nou, Joan

Gràcies per tornar-me el comentari.
Per concretar una mica més el tema de les experiències no racionals que, estic convençuda que en major o menor grau tothom ha experimentat, te n'explico una que la recordo com si fos ara:
Jo estava molt unida a la meva àvia. Eren les vacances d'estiu i feia uns quants dies que jo estava intranquil·la perquè tenia por que li passes alguna cosa a la meva àvia. Un matí de juny, jo estava dormint i vaig començar a sentir el timbre de casa que picava d'una manera exagerada. Vaig fer un salt del llit i vaig anar cap a la porta. Just quan em disposava a obrir-la, el timbre encara seguia sonant d'una forma estrepitosa. La meva sorpresa va ser majúscula quan darrere la porta, no hi havia ningú. fins i tot vaig mirar per dalt i baix de l'escala però res...ni rastre de qui feia sonar el timbre d'aquella manera tan escandalosa! Vaig decidir tornar a dormir. Just quan em torno a posar al llit, passa el mateix...el timbre es posa a sonar amb una insistència insolent. Torno a repetir el mateix procés i res, ningú a la porta. Estranyada per tot, decideixo anar a la cuina on hi havia la meva àvia, per a veure si ella ho havia sentit, també. Entro i veig que està al labavo.La porta del lavabo estava tancada. La vaig cridar i ja vaig saber que alguna cosa no anava bé. Em va contestar d'una manera molt estranya i no obria. Vaig còrrer a buscar el meu tiet perquè tirés la porta a terra. A la meva àvia li havia vingut una embòlia. Si no hagués sentit aquell soroll del timbre no sé quanta estona haguéssim trigat a treure-la d'allí.
Un soroll per altra banda inexplicable perquè no hi havia ningú que el fes sonar. Estic segura que el fort llaç que ens uneix va fer que el timbre m'alertés que hi havia quelcom que anava malament.
D'altra banda, també vaig presentir el moment precís de la seva mort. Vaig sentir un sentiment irracional de por i una gran tristesa. Estava en aquell moment amb el meu germà petit i quan vaig tornar a casa, em van dir que feia poca estona que acabava de morir.

Montse Batalla

joan ha dit...

Gràcies, Montse. Segurament que aquestes anècdotes reals, deixaran indiferent a la majoria de la gent.
Són fenòmens que només les persones sensitives poden copsar i percebre. Jo en sé de similars, llums que s'encenen i s'apaguen, fins i tot amb el clic de l'interruptor. Quan s'entra en el fons de la qüestió, ja no sorprenen.