La crisi actual no és econòmica ni financera, sinó de valors, d’ideals i de moral

El diner dóna poder i l’home hi posa tota la força i tota la voluntat per a assolir-lo.
El resultat és que l’home esdevé ambciós, cobdiciós i egoista.
Els que governen i creen sistemes són els homes. Els diners no manen, sinó les persones que actuen sota el poder del diner. Així s’enriqueix tot govern i tot sistema. Són els homes cobdiciosos que decanten el diner cap on volen per fer-se amb més poder. Així, es va fent més gran la bola.
Pel poder es fan les guerres, pel poder els homes pels homes es depreden, pel poder, no hi ha pares ni germans, ni amics. Pel poder es genera la violència.
Els homes febles en cobdicia, egoisme i ambició, actuen de la mateixa mena en escala reduida. Duen, també, el germen del factor violent.
Si el poder minoritari convenç, de bon grat o a la força, a la resta de la gent que és multitud, emprant l’astúcia més que el component de la raó, alguna cosa falla en el poble.
El poder crea el sistema de protecció: ofereix i dóna tot allò que fa que la gent no pensi, que es distregui de les seves obligacions morals i ideològiques. Fa de la personalitat la gran massa amorfa, anulant l’individu, l’home va cedint tota la força.
Pel poder tot s’estanca menys l’influència del diner, ja que és el “leitmotiv” de tot el repertòri, l’única melodia que s’escolta arreu.
El diner segueix fent la seva, aquell que el posseeix es baralla amb l’altre que també en té. Combat aferrissat on s’especula amb hipotètics guanys, i no els fa res esdevenir corruptes.
Si la gent no es deixès influir per mètodes simplistes, i s’afiancés en la seva parcel·la de poder i de força, el diner trontollaria, com ara s’està veient, que si el poble no consum, el sistema sotragueja.
Quan el poder s’extralimita actua al marge de qualsevol valor moral i es corromp. Un sistema governat pels corruptes, no progressa. Va en contra de la llei de l’evolució.
Si la gent esdevingués conscient que el poder del diner la sotrmet, sabria que aturant-se una estona tindria molt de guanyat. Podria decantar-se per un altre model de societat.
Cap poder negatiu no es pot desenvolupar quan l’home decideix per on anar. És a dir, quan l’home per la ment evoluciona, i s’inclina pel sentiment de fraternitat.
Quan el poble clama la Pau, no sap ben bé què demana. La Pau en la que estem acostumats no és altra cosa que l’interval entre dues guerres. L’únic antidot contra la guerra és: L’Amor, així, en majúscules. Car l’Amor és l’absència de tot egoisme, cobdícia i ambició.
Cal reeducar-nos en fonamentats ideals espirituals sense dogmes, cal relligar-nos amb altres pobles que suporten situacions adverses, cal fer-nos presents sense cap mena de violència. No hi ha cap poder més gran que l’Amor i cal emprar-lo amb tota la força.

Per això dic que la crisi és més de moral i de valors que econòmica.

La paciència

No s’obren els set segells
a trompades d’impaciència,
ni s’adoba el que es trenca

a cops forts de martell.

Les portes del misteri
no s’obren a empentes
ni a cops de brams
les finestres del cel.

El Vi

Qui em pren amb mesura
tot esdevé alegria,
però qui de mi n’abusa
fa malbé la seva vida.

La culpa no és de la terra,
ni de la vinya
ni que jo sigui el vi.

D’allò que dius i et diuen

Per molt que diguis als altres,
per molt que et digui algú
de convincent i raonat,
escolta aquesta veritat:
ningú pot pensar per tu
ni tu, pensar per un altre.

El Post

Arbre sense ànima
pal dret clavat en terra
ignorant la sorda mort,
sense arrel ni saba,
ets encara un útil post.

Fals refugi

Darrera el gros arbre del bosc,
ulls clucs, fas veure que dorms.

Molts com tu s’acluquen
per por que ningú no els vegi,
i els desperti del seu son.

La imatge i la figura

Reflectida al mirall la meva imatge
faç i figura, al vidre, estàtica
sense relleu ni idea fàctica
semblant talment màscara d’un ultratge.

Traspassar les ombres d’aquest miratge
penetrar el mirall vers poètica
semblança, al flux de vera tàctica
enllà del mirall vell, en nou viatge.

Ja s’ha fos l’acostumada figura
l’altra banda del mirall, la forma
es percep en el tot que ho configura.

Enllà el mirall el fix es transforma
mirada, sense faç, d’altra natura:
són els ulls i la veu sense cap norma.

Sóc una peça només

Si en néixer en aquesta esfera terrenca
ho faig per una secreta intenció,
jo no sóc sol, la idea temorenca
de la solitud, és pura ficció.

Sóc peça d’una roda que no es trenca
engranant vides d’igual condició
plegada amb altres rodes, tremolenca
formo part d’allò que hom diu creació.

Gira la bola i res no l’atura
vivint arreu i enlloc passo l’estona
i com jo, ho fa tota criatura.

Tot just la peça engrana, funciona
mar i terra, tota l’obra madura,

així l’aigua pel vent feta ona.

Un sonet per a tu i jo

Sols la força de l’amor fa possible
entre tu i jo, una bona relació,
goig, l’ànima respira estimació
car és doble l’amor inamovible.

Quan l’amor no és pregon, no és prou servible
i es romp en dos la llibertat d’acció,
jo, mig esclau per feble evolució
tu mig lliure, el cor no és prou flexible.

Culpem l’amor, s’ha fos l’encanteri,
coixos ambdós cerquem nou criteri
res, ni cap altre, ens és substituïble.

Cal, a l’amor, el foc del misteri
sense caliu, com fosc cementeri
despulles d’una vida inaccessible.

Pregunto i ningú respon

D’on ix l’impuls que al cervell posa en acció?
Quin tipus d’energia somou les cèl·lules vives?
Qui les vesteix de tan especial intel·ligència,
per saber en tot moment el que cal fer?

La cèl·lula viu, però si ella no és la vida,
d’on prové, qui la fabrica?
On es creen aquests missatgers
que transiten pel món cerebral,
i comuniquen ordres concretes
a les incomptables molècules?

D’on prové la dansa de l’impuls vital
que a computar al cervell obliga
a un frenètic bellugueig?

Quina és la tasca de la ment
que es mou a intervals del pensament?
D’on prové la vibració, fluid vital,
que a tanta gent vesteix?

Qui posa ordre a tanta tasca ingent,
qui posa pau que res no acabi en desgavell?
Què se’n fa de les imatges fredes,
de les idees i conceptes sense l’escalf vital?
O també hi ha molècules
en el pensament incoherent?

D’on ve la vida nua i l’alè que impulsa a viure?

La natura

L’home guaita el seu voltant,
cel i mar, muntanya i vall,
pedres, plantes, arbres, ocells,
pluja i vent que la fulla empeny.
goig i bellesa per veure
la saviesa que tanca l’univers.

De tot l’home se’n alimenta
i com l’home tot insecte
i tot ésser viu, ensems.

L'home ho pot comprendre
ja que tot plegat és en ell.

El pes en or

En el gresol de la vida
ens purifica el foc,
llevada l’escòria,
la resta, és el pes en or.

Creació i Evolució

No comprenc l’enfrontament ni la discussió entre dos bàndols que s’oposen. Jo no tinc dubtes: tot allò que evoluciona o ha estat creat o ha sorgit d’algun lloc. I tot allò que es crea o sorgeix, evoluciona. Evolució i creació van de bracet passejant pels confins de l’univers al compàs de les lleis perfectes.

Desencisats

Vivim en una societat dividida, per una part un grup amb evident signe materialista, per l'altra el grup immobilista. Entremig de l'un i l'altre una illa on habiten aquells que no pertanyen a cap d'ambdós grups. Són els desencisats que no creuen en el sistema i viuen isolats en cerca de recolzament d'uns ideals, que els altres volen eliminar, i que han estat presents, en la humanitat, des de sempre.