Si Déu és Amor, qui ha estat l’instigador
de concebre’l com un ésser gran i poderós, per fer-nos por?
Quina ha estat la ment incauta i mesquina
que l’ha mostrat als ulls humans, venjatiu i gelós?
Com potser un Déu d’enveja si l’amor no és envejós?
Com, per l’amor, puc entendre un Déu personal
que m’espia tothora, per si erro i em faig mal?
Si Déu és Amor, ha de ser neutral.
Si Déu és Amor, per amor puc percebre
que no és Déu el problema
sinó el maliciós que l’inventa,
l’ignorant que l’invent nega
i el feble que tot s’ho creu.
L’Amor si que el puc entendre abastament,
com el perfum d’una essència que embolcalla
l’univers abraçant tot cosa en ell immers.
Com una mena d’hàlit ingràvid que conté
l’embrió de la vida i el naixement.
Com fluid magnètic que en cada impuls de vibració
m’empeny avant i amunt envers l’infinit de les coses
en un sentit ascendent de perfecció.
Pot crear-se res que no sigui per amor?
Si l’Amor és doll de vida, no pot ser-ne, Déu, la font?
L’Amor, no haurà creat una Llei divina,
de causa i efecte, pel moviment i l’acció?
Si Déu és Amor, l’Amor és Déu, inseparables,
encara que en el cor de la criatura humana,
per ignorància o per por, hi trobi contradicció.
