No sé per què, quan s’exposa qualsevol teoria filosòfica que s’oposa a la ciència convencional, s’alcen unes veus dient que: “la ciència és l’única cosa que val, que res no és veritat fins que no es demostra”.
Ciència vol dir: el “qui sap”; “conèixer”. Aquest principi és inherent a l’ésser humà sigui quina sigui la ciència a la qual es dediqui. L’objectiu és “conèixer” i per conèixer no hi ha tan sols el mètode racional que és el que propugna la ciència oficial.
No es pot caure en el dogmatisme, i de fet la ciència no hi cau.
Tinc en molta estima i vàlua tant al científic com a la ciència en estat neutral. El que ja no em sembla bé i per tant no hi estic d’acord, és el sistema que s’aprofita de la ciència per exercir el poder en la societat i el domini en l’home.
La situació actual em recorda com la història es repeteix, canvia l’escenari i els personatges, l’argument disfressat segueix sent més o menys igual. Per damunt la societat hi ha un sistema que la dirigeix i governa. Una mena de poder invisible, una mena d’energia que fa que els homes del poder moguin els fils calculats, perquè el poder creixi independent del benestar de la gent. Una mena de núvol que es desplaça d’un estament a l’altre, com si sabés allò que més li convé per seguir regint el destí de la humanitat.
A mi, personalment, m’interessa la recerca d’on prové aquesta força, que per cert, no és aliena a cap ésser humà. Poder i força tan abstractes com es vulgui, però tan real també. El meu pensament i voluntat, em guien aprofundir en els misteris de la vida, descobrir allò desconegut fins on pugui, tant en l’aspecte físic, biològic, com mental i espiritual. És a dir, la realitat en l’home en l’aspecte psico-somàtic. Esperit, cos i ànima. O com es vulgui definir.
Allò que percebo ho explico per si algú s’hi sent identificat i li serveix per la seva evolució individual.
Idees, sentiments, actituds, creences, sentits, tot allò que actua en l’home, tot allò que en diem “vida”, m’interessa. I tot al marge de moviments socials, polítics i religiosos que ho puguin impugnar.
La vida és un procés i molt complex, que evoluciona per cicles, però a mesura que hom hi aprofundeix van obrint-se els vels que oculten els secrets, esvaint-se molts d’aquells dubtes que ens perforen i embogeixen.
Cal tenir la ment oberta, cal no defallir, cal saber que la vida és un repte, i que ningú el pot desxifrar per a ningú. És una tasca individual i personal. Però per això, cal molt coratge i gosadia, i acceptar que, allò que avui donem com a certesa, com a única veritat, demà serà una petita part d’una realitat diferent.
