Zenit i nadir

Nadal 2011 Reflexions

2011-12-18T08:35:00.000+01:00

L’economia ha esclatat com un globus malforjat.

Deien que tots podíem ser rics i ens hem quedat sense un ral.

I si tot hagués estat provocat? La gent es queixa,

el diner ha entrar en sequera i no s’hi val.

Davant una crisi tan fera, hi haurà algú beneficiat?

L’interrogant és un dubte, fins i tot és un mal.

Si hi ha un poder que s’alimenta de la gent que arruïna,

podem dir-ne: un benefactor social?

No és això el consumisme, som lliures o en som esclaus

de la manca d’escrúpols del ferotge capital?

Famílies a la misèria, creient en el sistema de benestar

es troben humiliades pel corrupte immoral.

La joventut, destarotada, també esclata i espera fer-se gran,

destapar la botella, ja té l’edat, embriagar-se, ara, és natural!

Joventut, consciència poc formada per a la vida crua i dura,

tan sols ensinistrada pel reglament oficial.

Quin rendiment se’n traurà a la inversió feta

si després no troben feina? Tot és un garbuix fenomenal.

Un peix que es mossega la cua, i no val tallar-li el cap.

Caldrà desfer la troca dels embolics dels sistema legal.

Som éssers humans amb valors interns que clamen

reconeixença. Si perdem bous i esquelles, serà fatal.

Cal reeducar a professors, pares, mestres, ensenyants

i fer nous textos per educar els infants, tal com cal.

Que no només del diner viu l’home, cal per viure, sí, aquell

que ens convé per no perdre el temps en futileses: això és cabdal!

Resteu en pau! Bon Nadal!

Germanor

2011-10-25T08:44:00.000+02:00

Un cop a dalt
fit a fit amb la llum

no t’hi emmirallis,

has d’estar disposat

a mirar avall

i anar-hi si cal

per donar la mà

al ressagat

que s’esforça

a pujar on ets tu.

Ambdues ribes

2011-10-06T09:54:00.000+02:00

Oblidant que dormia
he caigut a una riba

de la vida.

Quan desperti

estaré somniant

en l’altra riba.

La cultura

2011-09-19T10:15:00.000+02:00

L’estreta visió de la vida
limita el progrés i la cultura,

la ment sense adob, enfosquida,

és la feble deixa a l’arrel futura.

Felicitats per la diada.

2011-09-11T17:33:00.000+02:00

Aviat farà tres cents anys que varem deixar de ser lliures. Encara som esclaus de baules fèrries, cadenes que ens endogalen i que no hem sabut segar. Amb la falç no n’hi ha prou, ja no es pot esmolar amb més tremp, avui hem d’emprar noves eines i sobre tot cal coratge i gosadia per donar el pas definitiu i fer de la nostra terra un país lliure. Ens cal la llibertat per demostrar la certesa de la nostra identitat.
Ja n’hi ha prou de paraules i d’enfrontaments dialèctics, cal l’acció i que el món s’adoni d’una vegada qui té raó.

Sempre estem endeutats

2011-09-11T10:25:00.000+02:00

El banc espiritual

ens presta per la vida

l’ànima a un rèdit raonat.
L’ànima és el capital

que hem de fer créixer

per a tornar amb escreix,

a la fi de l’existència,

el préstec original.

Cal ser lliure

2011-05-17T10:57:00.000+02:00

Vaig aixecar el cap

i en plantar-li cara

vaig desfer-me del jou

que em tenia endogallat,

obligant-me, com al bou,

a mirar sempre a terra

i caminar sense esperança.

Tot temps sempre existeix

2011-04-11T09:23:00.000+02:00

Si res no es perd

el passat ha d’existir per sempre;

si res no es perd, res no desapareix.

El futur s’alimenta del passat

pel present i el demà immediat,

tot va en una roda perfecta.

No sé com es connecten,

potser són ones que pul•lulen

en la part invisible de l’univers,

on, potser, en el forat del temps

el passat al futur empeny

per irrompre en el present.

És el present el temps real?

2011-03-14T09:32:00.000+01:00

El futur prem el present
i cap el passat s’escola.

El present

és el més inestable

dels espais del temps.

Tot es desa en el passat

on el futur s’inspira

per un present

més adient.

Tremolor de por

2011-01-26T09:47:00.000+01:00

D’on vens, per què tremoles si no fa fred? De què tens por? Has anat al país del desig, t’has topat amb la il•lusió? Has vist el joc que compensa la càmera oculta, la disbauxa, la follia dels encants, la percepció sensual? Potser les fissures del pler són el teu tremolor.
Vine, vine amb mi, abocat a l’abís, observa des d’aquí on fineix l’aventura que et provoca l’estat en que t’he vist. Jutja, jo no menteixo quan et dic que el món groller és la follia que et duu a la por i el desesper. Mira’t a l’espill, així, traspassa la mirada, ben endins, guaita com el teu Jo de debò, generós, t’ofereix tot el que té i tu remugues tot i sabent que a canvi no et demana pas res.

Guaita el cel de cobejança absent. Guaita el murmuri dels elements, sent els colors de les coses com suaument es posen damunt la pell, escolta els sons frec a frec a la llum dels estels, és música inabastable a la raó, només l’artista l’entén.

Somnia, aquí a la cambra del Jo els somnis són reals, els dels humans són el joc del plor i el desesper, del fred i la por, ja que somnien desperts.

Guaita més al fons, així, amb la visió de la ment, veuràs com esclaten les espurnes del foc primigeni, com les guspires de llum preparen l’espai pel replegament, i com, tot d’una, esclata en una foguera major fins fondre’s tot en el principi, la font.

Ara tu ets en l’absolut silenci, res no existeix, tot és.

Reflexions Nadal 2010

2010-12-24T19:12:00.000+01:00

Desig... il·lusió... Tant s’hi val! És Nadal! “T’estimo... Abraçades... Petons... Cartes... Postals... Trucades... Intercanvi de felicitacions...”
Nadal és la festa que expressa, molta gent arreu del món, la vinguda fa uns quants segles, de l’avatar universal: “l’essència de la divinitat a encarnat humana criatura per l’evolució de la humanitat”. Crist l’anomenen i als que el segueixen, cristians. És dia de festa gran, tothom s’estima i felicita, tant qui creu com qui no creu, aquell que l’enalteix i aquell que el nega; el creient i el descregut, l’incrèdul, l’agnòstic i l’ateu, és igual, tots al voltant de la taula en faran un ritual.

És la festa que ens agermana, si més no, com a humans nascuts en el mateix planeta que al voltant del sol segueix girant. Com humans, amb la planta dels peus tocant en terra i la resta enlairada cap els cels en cerca dels confins de més enllà. La Terra és de tots, la nostra llar.
Sigui quin sigui el color de la pell: negre, grog, blanc o vermell, tots tenim una consciència per conèixer, i una sang vermella i calenta que ens fa vitals per emprendre la recerca d’allò que en diem felicitat. Però, mentrestant no arriba, ens enriquim aprenent i experimentant, segons com sigui, en cadascú, el seu esquema mental.

El goig aviat s’acaba, quan la festa haurà passat, tornarà la guerra, la indiferència, l’egoisme exacerbat, l’odi provocador de violència, l’especulador, el corrupte que depreda altre home... i així, mentre tot va trontollant, passarem un altre any. Cadascú anirà a la seva, cap cot i remugant, pensant en la injustícia que posa fre a la nostra llibertat.

El verb “amar” quasi s’ha deixat de conjugar, si el féssim servir més sovint, Nadal fòra cada dia i enriquits per la saviesa sabríem, de mena certa, què vol dir felicitat.

És més la brossa que el fruit?

2010-10-20T14:04:00.003+02:00

Endreçant el rebost de la consciència

he llevat la pols de les idees

que amb raó, o sens llum ni ciència

moren com fallides odissees.

El tràfec de la pensa no és prou hàbil

car, malbarata eons de pensaments,

imatges, paraules, que en un feix fràgil

s’esvaeix en forma de sentiments.

On és de l’univers l’economia

que el bo deixa morir en un racó,

esmerça un munt de subtil energia

per sorgir una sola reflexió.

No serà que, en tot, la gran majoria

és feble, com l’home covard i dèbil

que sols es mou a cops d’evolució?

Transmutació

2010-09-12T18:03:00.004+02:00

Transmutar plom en or

és fondre la tenebra

que es transformi en llum

en el gresol de l'amor.

Transmutar plom en or

2010-09-12T17:46:00.000+02:00

El que compte no és el pes, sinó el coratge

2010-07-08T10:53:00.003+02:00

Cal llevar la por. Cal dir ben fort, que som una nació. Cal demostrar que encara som. Cal dir ben alt, amb coratge i gosadia, que volem decidir el que volem fer, dia a dia. Podem parlar vis-a–vis, però no, com amos i serfs. La nostra terra no la governa ni terratinents ni cacics. La nostra riquesa és la terra on vivim i el capital, els homes que del treball en treuen profit. Cal que anem plegats, fer-nos conscients, què vol dir “decidir”. Si no ho fem ara, potser no hi haurà altra millor oportunitat, i potser deixarem de ser.

Seré generós

no retallaré el cinc per cent,

tan sols el dos,

el pes del cervell, si fa o no fa,

en relació al cos.

Amb el noranta vuit per cent que en resta,

que en proporció és molt,

a veure què en feu,

ja em direu si en teniu prou.

DEL PODER - DEL SISTEMA

2010-06-06T11:03:00.002+02:00

EL PODER:

No tenim altra perspectiva que el present. Només podem preguntar-nos: Què som? Del passat res en sabem i del futur, encara, menys. La cultura s'acumula, pels llibres sagrats s'hereta la saviesa i els científics diuen que, per la ciència podem conèixer els nostres orígens ancestrals. On és la veritat? Si hem estat creats de l'energia més pura més tènue i subtil, som éssers espirituals. Si descendim del mico, del protozous i l'ameba, som hereus d'un procés biològic-material, és a dir, provenim de la matèria densa.

Si podéssim traçar una línia del remot passat fins el futur llunyà, sabríem del projecte home, com i perquè ha estat dissenyat. La historia guarda part de la memòria, déus, àngels, mites, una mescla d'éssers espirituals i humans, ens parlen d'uns móns desapareguts, i ara l'home actual es pregunta: Què Sóc?

Cadascú, a nivell individual té la resposta, si pensa, reflexiona, medita o resa, la trobarà dins seu. Tota mena de veritat ha de partir de teories humanes, ni els déus ni els àngels saben escriure. Els homes que les han escrites, ha estat mitjançant la intel·ligència o la intuïció, facultat aquesta que hom percep les coses sense que calgui conèixer-les.

Reflexiono, medito i intueixo, Cosmos, mostra l'ordre a l'univers i com tot gravita sota un model o unes lleis. On hi ha ordre hi ha construcció, construir i crear equival al mateix. Guaito l'univers compost d'eons d'estels, mirant el cel, perdo el pensament entremig d'ells i el sentiment percep la meravella plasmada i un salt al cor em diu que no hi ha criatura viva, que sigui capaç d'extasiar-se i gaudir de semblant espiritual i poètic paisatge. En aquest estat, tot és bondat, bellesa i veritat. Qui no és capaç de conèixer-ho així, per a ell l'univers és quelcom, inert o inexistent.

Caos, contrari a Cosmos, és desordre, atzar, sense lleis.

L'home és un univers en miniatura. Res resta quiet, la vida es mou, tot vibra. Segons l'evolució tot camina cap un punt de perfecció.

Just en néixer, ja encetem tot seguit el camí de retorn d'on hem sortit. Venir per tornar, altra vegada allà. El cercle de la vida no té principi ni fi, doncs cada punt és l'entrada i cada punt la sortida. D'on venim abans i on anirem desprès, és la incògnita oculta en la dimensió del temps. Si tornem a entrar, hem de fer-ho per allà on hem sortit, pel mateix lloc.

La vida, doncs, no és una línia que va d'un infinit passat perdut fins a l'avenir infinit desconegut. La vida és un cercle una anella, que tanca en ella mateixa, l'Alfa i l’Omega. Dedueixo fàcilment que en l'anella gravita l'energia de llum creadora que és una, i va de la banda subtil a la banda densa; de l'espiritualitat a la densitat de la matèria. Energia que com més subtil, més vibra.

L'home és un compost d'esperit i matèria, d'aquesta, n'és el cos. L'esperit és llum, i no pot conviure directament amb la densitat cega. L'esperit es projecta ell mateix i l'ànima, al cos físic, neix. L'ésser humà és: Esperit - Cos - Ànima.

L'ànima, és l'aparell psíquic, això que avui estudia la ciència de la psicologia. Voluntat, intel·ligència i un poder per obrar i dominar la naturalesa dels móns inferiors, l'animalitat tant interna com externa. L'ànima, però, provoca reacció en la matèria, que es queixa i respon, és una mena d'intrús, se la mira de reüll, no fos cas que li alteri el seu sistema d'existència. Aquesta reacció, l'anomenem mal. I és el mal extern a nosaltres.

A l'ànima, es projecta l'amor, el més pur dels sentiments. L'amor no es cap poder que s'imposa per la força. L'amor és tant subtil, que tant sols invocant-lo actua, formant una barrera on l'ego no podent-la traspassar, es fa enrera.

L'home per saber del bé i del mal ha de prendre del fruit de l'arbre de la ciència del coneixement, tant per conèixer el món extern, com per conèixer-se ell mateix.

L'home fins que no ha tingut accés al dret d'escollir els seus representants de govern, no ha estat un xic lliure. En el passat, l'home a estat esclau d'institucions i estaments, organitzacions, estructures, comunitats, de tot ordre, polítiques, religioses i socials, en un principi, legals, però desprès a mesura que la corba arriba a la cresta, davallant es degenera, i l'home que no ha sabut fer-se lliure ell mateix, la davallada l'arrossega.

L'ego, és el mal intern que utilitza els contraris oposats, per influir en l'ésser humà. Oposats, que amb mesura són útils, perquè l'home pugui conèixer pel contrast. Bé i mal, veritat i mentida, blanc i negre, llum i foscor, dia i nit.

L'ego prem a tothom sense excepció, el seu objectiu és l'ànima i l'esperit. Contra el cos no hi té res, doncs el cos pertany a la matèria, i l'ego, que de la matèria n’és el rei, no pot anar en contra seva. Al cos no se'l pot culpar, el cos no erra ni peca. Quan l'ego prem fort i l'intel·lecte es deixa influir, creix exacerbat l'egoisme, egotisme, egolatria, egocentrisme. I milers d'egos petits que composen els defectes oposant-se a les virtuts.

Bé i mal són dos conceptes que només l'home sap. Cap animal en té la més mínima idea, actua sota la llei de la naturalesa, destruir per construir, cruspir i ser cruspit, tot per mantenir l'equilibri en la terra. En l'animal no hi ha crueltat, desconeix el bé i el mal. El seu comportament és natural, segueix fidelment la llei de la natura.

L'home per trobar la felicitat li cal equilibri a tots nivells. Cal benestar material pel progrés espiritual, però només amb benestar material no n'hi ha prou, per l'evolució espiritual. Si l'esperit no progressa, la matèria tampoc.

Quan l'home es lliura a les insinuacions de l'astúcia de l'ego, esdevé feble encara que es cregui fort. És la feblesa, que fa capgirar el seu poder per dominar, i sotmetre si pot, no els móns inferiors, sinó al propi ésser humà. El poder esdevé nefast, el poder genera mal i el pitjor del cas és, que el mal que genera es fonamenta en el bé que li cedeix.

L'ego té com una mena d’entitat pròpia, però no existència infinita perquè no ha estat creat. Qui cap a l'ego s'inclina, del mal esdevé esclau i víctima. L'ego és estúpid, quan l'home l'ignora ell mateix es destrueix.

La ciència actual considera que l'existència humana és de procedència animal, que tota força i poder ve determinat pels òrgans, les glàndules de secreció interna, el cervell, que no deixa de ser un òrgan més, sense cap més transcendència, ens està dient que no cal patir, que podem cruspir i ser cruspits, destruir i construir, aplicar la llei del més fort, així, violència i guerra resten justificades amb la mort. No cal témer, si la vida només és existència, i no hi ha res de transcendent, amb la mort tot desapareix.

Però no, això no és així, davant el dolor, el patiment i la mort la consciencia reacciona de mena diferent, ens alerta, ens està dient que si, que hi ha valors morals que impedeixen acceptar el mal i les seves conseqüències, que davant la violència la consciència es desperta, i un sentiment molt fort ens fa veure la fragilitat d'allò que som i la impotència, per trobar l’adequat desllorigador, per vèncer al mal i tot allò que d'ell se'n deriva.

La principal diferencia entre l'home i l'animal, és que l'home raona, i pensa, té l'obligació de pensar i raonar, cadascú d'acord al poder de la seva intel·ligència. L'home també, de l'animal, és diferent en la profunda intensitat del sentiment. L'home té la facultat de conèixer-se ell mateix, i coneixent-se saber que és ell, a part de la seva existència.

Pels sentits hom capta i coneix el que hi ha pell enfora, per l'ànima, percep el que hi ha pell endins. Només tenim que fer una ullada al voltant, per veure com les alteracions psíquiques creixen cada dia més, símptoma que les coses no van bé.

No hi ha alternativa, si no posem en funcionament els sentiments de comprensió, tolerància i compassió, la pau que tant desitgem, no serà res més que un interval entre dues guerres.

Cal canviar d'actitud, cal tornar a creure, despertar la consciència, la fe en un món que transcendeix tota matèria. Cal elevar-nos amb totes les forces internes, cap a L'Ésser que És el que És, Inefable, sense forma ni nom.

Assagem l'amor per trobar harmonia, pau i felicitat, doncs la seva absència és símptoma d'odi, ressentiment, indiferència, violència i guerra.

EL SISTEMA:

Quan el sistema s'extralimita per conservar el poder, sota la cobdícia de riquesa i l’ambició en desmesura dels diners, se serveix de qualsevol element per tant de dominar a la gent, ja no importa la veritat; la mentida i l'engany s'escampen arreu, i el sistema esdevé corrupte, perquè cau en el propi parany.

El sistema s'aprofita de la ignorància i la por, i l'home amb el sistema hi creu o hi deixa de creure segons si la por l'alleuja, o no. Accepta el sistema establert, pel temor que un sistema nou no li pugui dur més dolor, que aquest en el qual ara és mou. Pel sistema s'han enderrocat ídols i tabús i dels valors morals se'n ha fet una moda. Això, no constitueix greu error, si és moda passatgera, que tal com ve se'n va. Altrament diferent, és sentir-se còmode, cloure els ulls i dormir el somni de la il·lusió eterna.

El sistema és molt difícil fer-lo canviar, però l'home ha d'esforçar-se per assolir el canvi encara que sembli una utopia, no hi ha alternativa, el sistema, si no se l'atura, va de cara a una destrucció massiva.

***

Hi haurà una vegada que un dia vindrà, que farta la humanitat de la historia del seu passat, per l'elevació espiritual, aixecarà la veu ben alta, tant fort cridarà, que ja no serà possible la força d'un poder nefast, ni poder per dominar per la força. S'apaivagarà el retruny dels canons, i dels missils, i les bombes, les paraules del diàleg vibraran amb tanta intensitat, que ofegarà tot crit de guerra. Per fi la gent exigirà un sistema on poder viure i parlar en comunitat, on pobles i nacions, es donaran les mans amb respecte i fraternitat. No caldrà que ningú, renunci de cap tradició, ni cultura ni creença, la gent serà prou assenyada per respectar-ho amb total tolerància i comprensió. Les cultures es barrejaran i unes i altres faran veure la unitat en l'ésser humà.

Amb la consciència curulla de sentiment fratern, ja no serà possible cap mal aliè.

La pau haurà estat possible, no com interval entre dues guerres, sinó gràcies a l'amor l'únic antídot de l'odi i la violència.

13 d'Abril del 2004

Penjo aquest escrit a petició de la bona amiga Isabel. El volia passar al facebook fent un enllaç i no n'he sabut.

Missiva a Sant Jordi Any 2010

2010-04-21T18:52:00.001+02:00

No em sap greu si tan sols has estat un mite, doncs en la ment i en el cor de la gent hi és present la teva imatge vívida. L’amor impulsa, la ment empeny i l’emblema es fa vida i allò que era una idea esdevé realitat punyent.

Tot un poble no erra, ets perfecta realitat emmotllada en el pregon sentiment de la gent que t’estima. Per l’amor i la paraula, símbols de la rosa i el llibre, s’uneix la nació, tothom amb tothom s’agermana, tot en tot reviu, festa que ens encomana coratge i a seguir endavant ens convida.

Voldria anar més enllà d’aquest dia, prendre’t com realitat certa i dir-te que l’amor i l’amistat hauria de ser punt i seguit i no un punt i apart. Hauria de convertir-se en una família gran, digne de ser lliure i poder escollir allò que creu que més li convé a una gran família.

Ves, doncs enllà la frontera i digues-los-hi que l’ambient que aquí es respira no pot ser imprès en cap llibre, l’essència no pot ser captada per cap estri ni mecanisme fet per la mà humana. Sí, sí, ja ho sé que és una utopia, però deixem seguir. Com t’ho vas fer per vèncer el drac? Sí, sí, ja entenc que eren altres temps. Però encara ara, hi ha un drac llunyà que treu fum per les narius i per la boca brama. Tu, expert en qüestions d’amor i justícia, voldries ser el nostre ambaixador? No, no cal cota de malla, ni cuirassa, ni llança, ni espasa, es tracta de lliurar-los-hi un llibre nou, el de la constitució que ens fa de dret una família agermanada. No hi figura el mot “corrupció” ni d’altres “martingales”, és l’únic llibre que, de debò, anul·la tots els altres. Sí, sí, que saben llegir, però mal interpreten la paraula. Els hi has de dir que no hi ha volta enrere, així, directe, que el poble ho ha decidit en plena festa catalana.

Ves, parla, que allò que mai no fou pugui ser ara, que res no caigui dins del pou per manca d’esperança. Ves i torna aviat, el poble et reclama per donar el llibre a l’amat, i la rosa a l'estimada.

Anirem al Parlament, aquell que fou pioner en l’Europa arcana, i amb el llibre a la mà direm la gran paraula: lliure! I la llibertat entrarà en cada casa. Altre cop haurem estat capdavanters d’un nou paradigma, pioners una altra vegada.

Ves, que res no ennuvoli les idees, no temis res, el drac no és fer, només brama.

En cerca de coneixement

2010-02-26T09:34:00.002+01:00

No sé per què, quan s’exposa qualsevol teoria filosòfica que s’oposa a la ciència convencional, s’alcen unes veus dient que: “la ciència és l’única cosa que val, que res no és veritat fins que no es demostra”.

Ciència vol dir: el “qui sap”; “conèixer”. Aquest principi és inherent a l’ésser humà sigui quina sigui la ciència a la qual es dediqui. L’objectiu és “conèixer” i per conèixer no hi ha tan sols el mètode racional que és el que propugna la ciència oficial.

No es pot caure en el dogmatisme, i de fet la ciència no hi cau.

Tinc en molta estima i vàlua tant al científic com a la ciència en estat neutral. El que ja no em sembla bé i per tant no hi estic d’acord, és el sistema que s’aprofita de la ciència per exercir el poder en la societat i el domini en l’home.

La situació actual em recorda com la història es repeteix, canvia l’escenari i els personatges, l’argument disfressat segueix sent més o menys igual. Per damunt la societat hi ha un sistema que la dirigeix i governa. Una mena de poder invisible, una mena d’energia que fa que els homes del poder moguin els fils calculats, perquè el poder creixi independent del benestar de la gent. Una mena de núvol que es desplaça d’un estament a l’altre, com si sabés allò que més li convé per seguir regint el destí de la humanitat.

A mi, personalment, m’interessa la recerca d’on prové aquesta força, que per cert, no és aliena a cap ésser humà. Poder i força tan abstractes com es vulgui, però tan real també. El meu pensament i voluntat, em guien aprofundir en els misteris de la vida, descobrir allò desconegut fins on pugui, tant en l’aspecte físic, biològic, com mental i espiritual. És a dir, la realitat en l’home en l’aspecte psico-somàtic. Esperit, cos i ànima. O com es vulgui definir.

Allò que percebo ho explico per si algú s’hi sent identificat i li serveix per la seva evolució individual.

Idees, sentiments, actituds, creences, sentits, tot allò que actua en l’home, tot allò que en diem “vida”, m’interessa. I tot al marge de moviments socials, polítics i religiosos que ho puguin impugnar.

La vida és un procés i molt complex, que evoluciona per cicles, però a mesura que hom hi aprofundeix van obrint-se els vels que oculten els secrets, esvaint-se molts d’aquells dubtes que ens perforen i embogeixen.

Cal tenir la ment oberta, cal no defallir, cal saber que la vida és un repte, i que ningú el pot desxifrar per a ningú. És una tasca individual i personal. Però per això, cal molt coratge i gosadia, i acceptar que, allò que avui donem com a certesa, com a única veritat, demà serà una petita part d’una realitat diferent.

Apunts sobre el Karma i la Reencarnació II

2010-01-28T12:23:00.001+01:00

l’Occident no hi ha massa informació sobre el karma. S’ha dit i repetit que Karma és acció. Però acció de què? De tot. Acció és fer, aleshores, aplicat a l’home, som allò que fem. Les coses deixen de ser com són per esdevenir com som. Ja que en el “fer” va implícita la conseqüència, l’efecte de l’acció, d’allò que hem fet. “Tal faràs tal trobaràs” “qui no sembra no cull”, i “hom no pot collir altra cosa que allò que sembra”. Això implica fins i tot els pensaments, doncs també són actes en potència.

És a dir que allò que fem repercutirà en nosaltres mateixos, inexorablement, tard o d’hora, aquí o en una altra dimensió. Karma és la llei de la conseqüència. Llei que no imposa ningú, ix en el moment de l’acte, de la més simple vibració. Funciona per ella mateixa sense dependre de ningú.

La creença en una part immaterial que transcendeix l’existència física material, dóna entendre que allò que no es compensa de mena immediata, o farà en una altra existència. D’aquí ve el que s’anomena reencarnació. Tornar a encarnar. Però què és allò que s’encarna i reencarna si el cos, la figura, desapareix amb la mort? L’ànima, la ment, tot allò immaterial, tot allò, precisament, que no té forma.

Segons Karma, ara, estem forjant el nostre propi futur. Estem sembrant per collir. Alguna collita farem en el decurs d’aquesta existència, per la resta haurem d’esperar el moment que correspongui. Segons el que fem, acumularem Karma bo o dolent. Això no té res a veure com a premi ni càstig, sinó que és justa retribució.

L’home no és lliure del tot, però té suficient llibertat per modificar el seu karma, sigui alliberant-se’n o acumulant-ne més. Aquest és el sentit de lliure albir, dins de límits concrets. Podem escollir cap on anar, però no podem predir on anirem a parar, què passarà ni quines seran les conseqüències

Karma actua com les altres lleis de la natura, no hi ha una voluntat que les coses passin, sinó que passen per la pròpia llei: “l’acció, el fer”.

En cada viatge ens acompanyen l’amor, la saviesa i la consciència.

Reflexions Nadal 2009

2009-12-19T17:57:00.002+01:00

Si Déu és Amor, qui ha estat l’instigador

de concebre’l com un ésser gran i poderós, per fer-nos por?

Quina ha estat la ment incauta i mesquina

que l’ha mostrat als ulls humans, venjatiu i gelós?

Com potser un Déu d’enveja si l’amor no és envejós?

Com, per l’amor, puc entendre un Déu personal

que m’espia tothora, per si erro i em faig mal?

Si Déu és Amor, ha de ser neutral.

Si Déu és Amor, per amor puc percebre

que no és Déu el problema

sinó el maliciós que l’inventa,

l’ignorant que l’invent nega

i el feble que tot s’ho creu.

L’Amor si que el puc entendre abastament,

com el perfum d’una essència que embolcalla

l’univers abraçant tot cosa en ell immers.

Com una mena d’hàlit ingràvid que conté

l’embrió de la vida i el naixement.

Com fluid magnètic que en cada impuls de vibració

m’empeny avant i amunt envers l’infinit de les coses

en un sentit ascendent de perfecció.

Pot crear-se res que no sigui per amor?

Si l’Amor és doll de vida, no pot ser-ne, Déu, la font?

L’Amor, no haurà creat una Llei divina,

de causa i efecte, pel moviment i l’acció?

Si Déu és Amor, l’Amor és Déu, inseparables,

encara que en el cor de la criatura humana,

per ignorància o per por, hi trobi contradicció.

La Desfeta

2009-11-10T16:45:00.001+01:00

L’Ego, integrat plenament en l’home, pel poder i la força que aquest li ha cedit, col·loca la primera pedra de la desfeta.L’home, immers en el gran badall de la ignorància, distret com sempre, el segueix.

L’Ego cridà dient: “Que la corrupció senyoregi en el món!” I així fou. L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el setè dia.

“Creixeu i multipliqueu-vos!” Seguia l’Ego dient. Munió de frenètics petits egos xiuxiuegen l’intel·lecte i la raó, cap a la negació de les més subtils essències. L’home, desfent natura, clama:“Jo sóc la certesa! I es llença a una cursa desesperada cap enlloc. Creu cegament la promesa del’Ego: “cap a la pau per la destrucció!”

L’Ego veié que tot això era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el sisè dia.

l’Ego ansiós per enllestir la feina digué:

“Que la dona se separi de l’home, del tot, que cesi tota unitat, que s’enalteixi l’animal intern, i arreu domini! Que es depredin! Que el fum de les grans xemeneies de les fàbriques d’armamentenvaeixin els cels desfent la capa d’ozó!” I així fou.

L’Ego veié que això era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el cinquè dia.

“Que l’home desvirtuï l’amor! Que es desfaci el seny, que imperi la rauxa i la disbauxa, que l’home es cregui lliure i no s’adoni que és esclau del seu llibertinatge! Que el cor de l’home es buidi, del tot, per emplenar-lo de fal·laç il·lusió!”

L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el quart dia.

“Que les bombes separin les terres de les terres, que pugin les aigües dels mars, que els míssils, desfacin la pau, que no hi hagi intervals entre guerres! Que arreu tot sigui la meva semblança, que no n’hi hagi d’altre, que sigui aquest el sistema dominant!” I així fou.

L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el tercer dia.

L’Ego, en el paroxisme de la destrucció, cridà amb totes les forces: “que es desfaci l’home!”L’home, depredant-se l’un a l’altre, es desfeia de la forma integrant-se a la pols del món.

L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el segon dia.

L’Ego, sense l’home, esdevé ombra sense força ni poder. Afeblit s’integra al Caos tot dient: “Quees desfaci la llum!”. La substància restà inerta en la foscor, esvaint-se la llum per tota escletxa. Tot l’univers fou engolit per l’estimball immens, com un vulgar forat negre.

I així fou la fosca del matí i el vespre del primer dia després de la darrera existència.

L’Esperit fluint del seu sí, del més pregon d’ell mateix, aletejava damunt l’abisme caòtic, buit idesolat i, en el profund, veié la substància inerta entre el caos i la buidor. L’Esperit digué: “que es faci la Llum!”

I la Llum fou el primer vespre i matí, d’un dia nou, d’un cicle que comença.

Apunts sobre el Karma i la Reencarnació

2009-10-15T16:35:00.003+02:00

L’home en néixer ve a aprendre. L’home, doncs és un aprenent de tot. L’experiència ens diu que en nosaltres actuen dues forces oposades, l’una capta imatges de l’exterior i les diposita al recipient mental per a ser desxifrades. L’altra percep sensacions de tota mena que somouen l’intern. Així ens debatem sobre la realitat interna i externa. D’infants aprenem per mimetisme, d’adolescents per relació i moda entre grups i afinitats. D’adults per conceptes i idees que subministren altra gent, sociòlegs, polítics, filòsofs, científics i d’altres que conformen el panorama que en diem societat i sistema.

Aprenem a existir, formem part d’una comunitat sistemàtica, ens adaptem a la cultura en totes les seves variants, passa un temps determinat i morim.

Tot plegat ens està dient que això és la vida. Però com ha viscut cadascú a nivell individual, ja no s’explica.

A l’home li fa mandra pensar, ja li va bé que pensin els altres per ell, s’oblida que venim aprendre, que som aprenents de tot i a la fi, potser no hem après a viure. El pensament és creador, la imaginació de l’individu és creadora, la creació és vida.

L’home és, també, aprenent de Déu, venim aprendre a desenvolupar els mecanismes interns de l’ànima i la ment, pensaments i sentiments i ens trobem que en la societat no hi ha model actualitzat on se’ns ensenyi.

L’home navega a la deriva, els uns, més o menys, conscients la resta no sap ni tan sols que es mou. Molta gent, però es fa preguntes inquisidores i punyents i no sap on anar a raure per trobar respostes adients. Perceben intuïcions místiques, experimenten visions extrasensorials, telepatia, transmissió de pensament, desdoblament i un reguitzell de sensacions, incòmodes algunes, en no poder ser compartides.

El món de l’ànima, psique anomenada pels grecs, segueix sent l’etern desconegut, oficialment s’ignora en quasi tots els estaments; la medicina ho cataloga com possible malaltia mental, la gent se’n mofa i són pocs els que en donen fe com una altra mena de realitat que no s’acaba de desxifrar del tot.

Karma és un mot sànscrit que es tradueix per acció. Karma, doncs és la llei que compensa l’evolució psìquica universal i per afegitó la del home.

L’ànima immaterial procedeix de l’esperit, essència immortal que arreu hi és present tant en l’univers visible com invisible.

Karma és la llei universal fruit de l’harmonia divina que serva i vetlla per l’equilibri inicial, per la causa primera.

Ningú està facultat per definir el principi de tota cosa, ningú pot definir Déu car és indefinible.

La ment finita pot intuir un estat d’absoluta puresa sense principi ni fi. Una única realitat infinita en l’eternitat, i en la infinitud, eterna. No ve d’enlloc ni apareix de sobte, sinó que ha estat sempre, és i serà, car no l’afecta ni el temps ni l’espai.

Podríem dir que allò que més s’hi apropa és l’Amor. En aquest sentit en podem fer certa analogia, ja que l’Amor és un sentiment que tothom comparteix.

L’Amor l’apliquem en l’existència i ens decantem cap a ell en l’intent de ser feliç en l’experiència de viure.

L’Amor es dóna ell mateix en la més absoluta neutralitat. Clou tota la potencialitat, i per ser el que és, desinteressadament la cedeix i se’n exclou d’utilitzar-la. No s’aboca ni cap el bé ni cap el mal, de fer-ho deixaria de ser neutral.

L’Amor és indivisible. es dóna ell mateix en tota la plenitud.

L’Amor és essència, la més subtil de les energies, que es flaira arreu de l’univers, i el sustenta.

L’Amor crea, aglutina i uneix, fins i tot la substància inerta.

L’Amor és l’única realitat que se’ns fa present, la resta, munió d’efectes resultat de la seva emanació.

L’Amor és omniscient i en donar-se fa evident tota ciència.

L’Amor és la potencialitat en totes les possibilitats, nia en l’home i el forneix de tot poder i tota força i responsabilitat.

El karma és la llei que recorda la responsabilitat d’encaminar adequadament tant la força com el poder.

Fins i tot el pensament és un acte que comporta conseqüència.

La Llei corregeix desviaments producte de la ignorància de l’única realitat, car ignora que tot per L’Amor és fet real.

La Llei compensa, però no imposa. No premia ni castiga ni tan sols és conscient de la joia i el sofriment en la persona.

La Llei és la balança que regula l’excés i la mancança. No jutja ni pesa error ni pecat. L’home no és responsable dels límits degut a una llei d’obligat acompliment, per molt que en pagui les conseqüències.

La Llei és tan perfecta que ni la mateixa divinitat la podrà esquivar.

La Llei actua per tal que, en tot, s’obri la ment i la consciència. Quan l’home assoleix la màxima comprensió, la consciència s’eixampla i la ignorància es dissol.

La reencarnació no és un invent filosòfic ni religiós. Allò que reencarna no és ni la carn ni la persona, sinó l’ànima essencial i immortal.

La reencarnació no és altra cosa que la mateixa llei del karma.

A l’ànima li calen intervals de repòs entre existències, allò que anomenem mort.

L’home és responsable dels seus actes i només trobarà la felicitat seguin els dictats de la veu de la consciència que sap de la vida, de la llei de karma i de la paciència.

Resposta a un comentari fet per L’Anònim sobre “La crisi actual...”

2009-09-19T09:41:00.002+02:00

El teu escrit és clar. L’exposició encertada vista des de la perspectiva racional. La raó és mol important, però no tot s’acaba raonant.

Acceptar l’esclavatge com una càrrega perpètua sense cap mena de sortida diu molt poc en favor de l’evolució. L’home avança i sens dubte ho fa cap a la perfecció. La ment humana no ha estat mai com fins ara. No és la mateixa estructura que la de fa vint segles, o cent. No hi ha cap llei que determini l’home a ser esclau de ningú.

L’home és el que compte, l’home i la seva naturalesa diferent de tota altra natura. L’home és qui disposa del poder i la força per sotmetre la naturalesa inferior. Però no hi té cap dret sobre altri. L’home no és cap animal depredador i, malgrat tot, n’hi ha uns quants que per la cobdícia, l’egoisme i l’ambició desmesurada, indueixen a l’home a depredar-se mútuament. Són aquests els que creen sistemes nefasts pel bon desenvolupament de la raça humana. És l’ego en definitiva, que inclina al poderós a actuar amb tot el seu esforç per assolir el poder de domini que esclavitza. Només cal llegir la història, regnes, imperis, tribus, pobles i nacions, cercant sempre l’expansió mitjançant les guerres, creant estris i eines per matar cada cop més i millor. Només cal veure com aquest poder, ha penetrat fins i tot en les cúpules més elevades dels estaments que han forçat a construir la civilització actual. I no faig cap tipus de distinció siguin aquests estaments polítics, religiosos o socials.

L’home no ha estat dissenyat per ser esclau sinó per ser lliure. En l'era actual la ment de les persones s’ha eixamplat guanyant en profunditat. És molta la gent que abocada a viure en un sistema materialista no se sent còmode. Són molts que s’adonen que viure per la matèria no n’hi ha prou, que quelcom en l’intern els impulsa a la recerca de respostes per satisfer la necessitat insaciable de coneixement. No es conformen a viure com a simples animals ensinistrats per molt que tinguin a taula un plat en cada menjada. Els cal resoldre les preguntes pendents, què és l’home, els conflictes entre el bé i el mal, la justícia superior, per la qual sospira tota ànima evolucionada.

Set mil milions d’habitants podran viure i conviure fraternalment quan els pobles s’imposin a la màquina del poder sense mesura. Quan l’home digui prou, quan s’apropi al proïsme sense aires de superioritat, quan percebi fins al moll de l’os que allò que ens fa diferents són aspectes externs influïts per la cultura. Quan es respecti i “s’estimi altri com a ell mateix”, quan a les diferències no els hi fem escarafalls i anem en recerca d’allò que ens uneix, sense necessitat de fer-nos iguals, aleshores, què podrà separar-nos? De ben segur que podrem marxar plegats.

Mai com ara hi havia hagut tanta malaltia mental, tant trastorn psíquic, que equival a dir anímic. D’on prové aquest desequilibri humà? Avui les coses espirituals estan mal vistes, les úniques que, per ser més elevades, disposen d’una millor visió i perspectiva. Avui molta gent ignora la via anímica, i en un raconet del cor la tanca a pany i forrellat i se’n oblida. Però n’hi ha una altra part que ni la ciència ni la raó són capaces d’omplir-los-hi el buit que deixa l’absència de la realitat metafísica. Res de tot això, no forçosament ha de pertorbar ni exprimir la ment.

“L’ésser humà” és dual per definició: “l’ésser” és aquella voluntat que no s’hereta pels gens. És la potencialitat innata del món psíquic tan difícil de comprendre. “Humà” és la substància feta forma; és la meravellosa i complexa estructura físico-biològica.

L’ésser és allò que anomenem el “Jo de debò”, la individualitat innata, de la qual la consciència n’és la seva memòria i per ella sabem quan trepitgem fang o deixem petjades fermes.

La personalitat i la individualitat no marxen d’acord tot i que, l’una a l’altra, es necessiten. La persona actua i va a la seva, el desig, el plaer, són legítims i acompleixen el propòsit: proporcionar l’experiència que s’acumula, i esdevé útil en tant que a l’ésser li convé pel seu desenvolupament, evolució i progrés.

Fins aquí, res a dir. Però quan hi ha rebuig envers a l’ésser per ser invisible, quan la persona s’aboca amb la totalitat de la seva força i poder cap a la branca fosca de la seva estructura, quan obliga a l’intel·lecte a dissociar-se de l’ànima, és quan neix el conflicte entre psique i soma; la raó no s’entén ella mateixa i en la confusió tot trontolla. Per calmar la tempesta apareix l’escepticisme, la indiferència, o un acceptar-ho tot com la més lògica realitat. Aleshores la ment baixa de to i es conforma amb les quatre pautes intel·lectives de viure per al cos i les satisfaccions que aquest li proporciona.

L’home ha de tendir a l’equilibri i aquest no és possible en tant que hom s’aboca, exclusivament, cap a una de les parts de la dualitat, sense tenir en compte que, en el fons, es vulgui o no, ambdues ens pertanyen.

El sistema és agressiu i salvatge. Parteix de la idea que tothom és igual, que qualsevol pot escalar les cotes més elevades en l’aspecte material. Que les lleis són amplies i les normes permissives quasi fregant la il·legalitat, com a mínim moral. Ignora la part espiritual i mostra la materialitat amb tota la seva cruesa, així gaudeix de la possibilitat de dominar la persona i tota la societat que pertany-hi al seu àmbit d’influència, o sigui, en aquest cas, tot el món occidental.

Segueix el criteri de: “dent per dent, ull per ull”. A quin preu paga la humanitat sencera el benestar d’uns quants? Qui pot creure que és el sistema que ens alimenta? No serà pas a l’inrevés, no serà que l’home amb el seu esforç i la seva feina manté el sistema? No serà també, que amb l’excedent de la nostra contribució és fabriquen aquestes eines mortals, tant temudes, pel seu poder de destrucció? L’home, vivint només pel desenvolupament material, podrà seguir evolucionant? Per què no assagem d’una vegada un sistema que ens produeixi pau i no angoixa? Per què això, al poder dominant, no l’interessa? I si ja estem farts d’enganys i mentides, i ens creiem capacitats, per què no ho reclamem, abastament? O és que l’home, hereu de la força i el poder, davant dels quatre que governen, no pot fer-hi res?

És cert que a tota societat humana li cal un sistema, una organització dirigida pels millors homes de la humanitat, amb això estic plenament d’acord. Una societat governada pels homes més savis, que no forçosament els més intel·ligents. Aleshores així com s’ha ideat un sistema ferotge, corrupte i violent, se’n podria crear un de millor sense haver de renunciar a cap dels aspectes positius del sistema actual.

El meu somni pot ser petit, però immensament intens, car és impulsat per la ferma consciència que em mostra totes les seves possibilitats. Somniar despert és sa, si hom sap què somnia. El somni, en la profunditat, no lleva la son ans al contrari, ens alliçona, ens mostra totes les possibilitats que disposem. Tota la potencialitat creadora. Altra cosa diferent és el dorment que es creu despert i no viu, car no somnia.

Ningú dels que recolzen el sistema actual no podrà assegurar-nos la seva durada. En el món tot és canviant, ja que l’home i per l’home tot canvia, doncs la resta de la natura no en té consciència.

Mai cap sistema ha estat etern, i aquest no en pot ser l’excepció.

L’aspecte espiritual no varia, per molt que passin les civilitzacions, per molt que es transformi la matèria, l’esperit essencial roman impertorbable. Segueix sent l’Observador de tota cosa que passa.

L’evolució espiritual no ve per si sola, l’esperit per si sol no evoluciona, li cal el cos, la substància noble. El sistema hauria de cuidar ambdós aspectes a la vegada: el físic material i l’anímic espiritual.

Quo vadis, home? Podrà, seguint aquest camí encetat, trobar una fórmula de benestar justa i equitativa per a tota la humanitat? El dubte és el leimotiv que m’impulsa a expressar-me. Tot i intuint una alternativa positiva.

No hi poso ni trec res, cadascú que actuï a consciència.

Per a la Diada del 2009

2009-09-09T10:39:00.001+02:00

Ara callo, però deixem dir encara quatre paraules que m’omplen el pap, i regurgiten ja que no puc empassar-me-les.

Ara callo, car he anat al més pregon del cor i he percebut com s’ha perdut l’essència de les coses. Ja no hi ha eix vertebrador, l’ànima que fa que tot giri com cal. Avui les coses ballen soltes al so de qualsevol i no de qui millor toca.

Ara callo, sí, però m’escandalitza la visió d’aquelles ments foranes que infiltren idees amb la intenció d’ensinistrar talps que penetrin les entranyes per a rosegar les arrels i malmetre l’arbre de l’aixopluc, símbol de pau i acolliment de tanta gent emigrada.

Ja sé que parlen català! Però el dubte em ve quan penso que no sé si estimen Catalunya o és un parlar per parlar.

Si l’estimen amb aquell amor fidel que tanta gent l’ha estimada i que l’estima encara.

La nostra pàtria no té cacics, ni feu, ni orgull de raça. Acull a qui ve i com a persona el tracte.

El nostre tarannà és l’eixamplament, on les persones puguin trobar el sentiment de llibertat, l’únic capaç d’assolir fites insospitades.

Són els d’enllà la franja que no tenen respecte a la llibertat, car ells mateixos estan subjectes a una ment internacional.

Sí, ara callo, no vull esgargamellar-me inútilment; els crits i clams esdevenen fum que s’escampen d’una bufada.

Potser el que cal fer és una definitiva passa endavant i que en resti per sempre inesborrable petjada.

Sí, sí, ara callo, veus ja no dic res... Però ningú no em farà callar per sempre.

Joan

11 de Setembre del 2009

La crisi actual no és financera sinó de valors morals

2009-06-25T08:46:00.003+02:00

Ja sóc vell, però encara no repapiejo tinc molt clar la diferència entre ment i cervell, tan clar com els sistemes que m’ha tocat viure en el decurs d’aquesta darrera existència del periple de la vida.
Observo el sistema basat en la ciència convencional com ensinistra l’element humà sota els principis del materialisme, on se sublima la matèria com a fet real, i que la vida no és altra cosa que cruspir i ser cruspit, tot plegat: pols i cendra.

És un altre tipus d’ensinistrament, però tan dogmàtic com aquell que ens volia fer creure en la culpabilitat de la persona i que ell tenia la clau de l’alliberament de tot error. La gent s’ho creia empassant-se mites, símbols i signes, de profund significat, com si fos el propi mal.

Dues grans formes d’executar el poder que aliena, dues maneres d’esclavitzar la ment, deixar-la plena de teories i teoremes, creences i conceptes, idees i raons per acceptar millor el sistema que se’ns proposa en contra de l’altre que quasi sempre es nega.
Tot sistema organitzat per assolir el poder material, per sobre de tot, ens fa esclaus, doncs inutilitza al màxim la capacitat de pensar, lliurament, cadascú per ell mateix.
Jo que sempre he estat un rebel, però ordenat, ja que la rebel·lia no està renyida amb l’ordre, sigui conceptual, sigui intern o extern en la persona, o sigui fins i tot universal. No crec en cap d’ambdós sistemes. Car penso i sento per mi mateix i em sento tan lliure, per haver defugit de ser esclau.

No hi ha res de pitjor que una ment ensinistrada car sempre es deu a l’ensinistrador. Una ment ensinistrada és dogmàtica per definició, és fanàtica, car defensa conceptes que han estat imposats, i els defensa sense coneixement de causa. L’ensinistrador els dicta i la gent se’ls empassa al dictat.

Diuen que la crisi és financera, però el que no diuen és que darrera els qui mouen les finances són els financers, persones amb tanta ànsia de poder que han arriscat, jugant, els diners de tot un poble integrat en la comunitat occidental, que s’anomena civilitzada. El que no diuen és que tot plegat ha estat producte d’una corrupció a gran escala. L’operació ha costat quantitat ingent de diners, però el pitjor de tot és que s’ha perdut la credibilitat en un sistema que es pretenia fos globalitzat, per ocultar les martingales, l’argúcia de l’astúcia, més que la intel·ligència i la moral de no saber distingir on són els límits d’allò estrictament legal. Ningú no té dret a traspassar la frontera de l’ètica i la moral. Ni que sigui sota la disfressa de l’impunitat.
El sistema és tan corrupte, però tan subtilment manipulat, que poca gent s’adona que l’han estafada, que el fruit del furt és un desfalc a les arques on cadascú hi havia dipositat la confiança, i que ara s’haurà de cobrir a prorrateig per cadascú de nosaltres. Em recorda aquella dita: “ser el cornut i pagar el beure”.

El pitjor encara és per arribar, si es deixa de consumir anem a la bancarrota. L’ensinistrament és total: hem d’esdevenir corruptes, assentir en la corrupció si no volem que perilli el nostre relatiu benestar, ja que ben bé es demostra que tot plegat és una jugada falaç, on fins i tot ens poden dir que nosaltres hi estàvem d’acord en aquest joc. Sigui o no, veritat.
Mentrestant el sistema ens vol fer veure que tot prové del cervell, que nosaltres ja fem prou morir en l’intent de convertir el mal que ens ataca d’arreu, sense saber d’on ve, en un bé per a la humanitat.
Així ens ho venen i nosaltres contents. Seguirem arrossegant el bagatge de la ignorància, mentre ens anem convencent que tots som uns sants.

Guaita avant

2009-06-10T10:49:00.000+02:00

No guaitis enrere
el passat és la història
que hom escriu a la memòria
sense ploma ni paper.

Guaita endavant
el camí que manca per fer.

Som forjadors de vida
escenes que enregistra
la Ment Universal.

Tan prompte la mort ens visita
la vida, per esdevenir
contempla el traç ideal:
projecte d’un nou existir.

La vida mai no s’atura
car l’essència és immortal.

Ja no puc

2009-06-07T10:09:00.002+02:00

M'ofereixes un món més ric

una vida més plena

i ho dius mirant-te el melic.

Udols de llop

que sovint es disfressa

amb rostre de convicció.

Ja no et dono cap vot

són falses les teves promeses

doncs quan pots, mossegues.

Votaré pel color blanc

que s’escau a la innocència.

La crisi actual no és econòmica ni financera, sinó de valors, d’ideals i de moral

2009-05-26T18:17:00.001+02:00

El diner dóna poder i l’home hi posa tota la força i tota la voluntat per a assolir-lo.
El resultat és que l’home esdevé ambciós, cobdiciós i egoista.
Els que governen i creen sistemes són els homes. Els diners no manen, sinó les persones que actuen sota el poder del diner. Així s’enriqueix tot govern i tot sistema. Són els homes cobdiciosos que decanten el diner cap on volen per fer-se amb més poder. Així, es va fent més gran la bola.
Pel poder es fan les guerres, pel poder els homes pels homes es depreden, pel poder, no hi ha pares ni germans, ni amics. Pel poder es genera la violència.
Els homes febles en cobdicia, egoisme i ambició, actuen de la mateixa mena en escala reduida. Duen, també, el germen del factor violent.
Si el poder minoritari convenç, de bon grat o a la força, a la resta de la gent que és multitud, emprant l’astúcia més que el component de la raó, alguna cosa falla en el poble.
El poder crea el sistema de protecció: ofereix i dóna tot allò que fa que la gent no pensi, que es distregui de les seves obligacions morals i ideològiques. Fa de la personalitat la gran massa amorfa, anulant l’individu, l’home va cedint tota la força.
Pel poder tot s’estanca menys l’influència del diner, ja que és el “leitmotiv” de tot el repertòri, l’única melodia que s’escolta arreu.
El diner segueix fent la seva, aquell que el posseeix es baralla amb l’altre que també en té. Combat aferrissat on s’especula amb hipotètics guanys, i no els fa res esdevenir corruptes.
Si la gent no es deixès influir per mètodes simplistes, i s’afiancés en la seva parcel·la de poder i de força, el diner trontollaria, com ara s’està veient, que si el poble no consum, el sistema sotragueja.
Quan el poder s’extralimita actua al marge de qualsevol valor moral i es corromp. Un sistema governat pels corruptes, no progressa. Va en contra de la llei de l’evolució.
Si la gent esdevingués conscient que el poder del diner la sotrmet, sabria que aturant-se una estona tindria molt de guanyat. Podria decantar-se per un altre model de societat.
Cap poder negatiu no es pot desenvolupar quan l’home decideix per on anar. És a dir, quan l’home per la ment evoluciona, i s’inclina pel sentiment de fraternitat.
Quan el poble clama la Pau, no sap ben bé què demana. La Pau en la que estem acostumats no és altra cosa que l’interval entre dues guerres. L’únic antidot contra la guerra és: L’Amor, així, en majúscules. Car l’Amor és l’absència de tot egoisme, cobdícia i ambició.
Cal reeducar-nos en fonamentats ideals espirituals sense dogmes, cal relligar-nos amb altres pobles que suporten situacions adverses, cal fer-nos presents sense cap mena de violència. No hi ha cap poder més gran que l’Amor i cal emprar-lo amb tota la força.

Per això dic que la crisi és més de moral i de valors que econòmica.

La paciència

2009-05-21T11:29:00.002+02:00

No s’obren els set segells
a trompades d’impaciència,
ni s’adoba el que es trenca

a cops forts de martell.

Les portes del misteri
no s’obren a empentes
ni a cops de brams
les finestres del cel.

El Vi

2009-05-20T09:23:00.000+02:00

Qui em pren amb mesura
tot esdevé alegria,
però qui de mi n’abusa
fa malbé la seva vida.

La culpa no és de la terra,
ni de la vinya
ni que jo sigui el vi.

D’allò que dius i et diuen

2009-05-17T12:25:00.003+02:00

Per molt que diguis als altres,
per molt que et digui algú
de convincent i raonat,
escolta aquesta veritat:
ningú pot pensar per tu
ni tu, pensar per un altre.

El Post

2009-05-15T09:22:00.000+02:00

Arbre sense ànima
pal dret clavat en terra
ignorant la sorda mort,
sense arrel ni saba,
ets encara un útil post.

Fals refugi

2009-05-13T19:00:00.001+02:00

Darrera el gros arbre del bosc,
ulls clucs, fas veure que dorms.

Molts com tu s’acluquen
per por que ningú no els vegi,
i els desperti del seu son.

La imatge i la figura

2009-05-12T10:26:00.001+02:00

Reflectida al mirall la meva imatge
faç i figura, al vidre, estàtica
sense relleu ni idea fàctica
semblant talment màscara d’un ultratge.

Traspassar les ombres d’aquest miratge
penetrar el mirall vers poètica
semblança, al flux de vera tàctica
enllà del mirall vell, en nou viatge.

Ja s’ha fos l’acostumada figura
l’altra banda del mirall, la forma
es percep en el tot que ho configura.

Enllà el mirall el fix es transforma
mirada, sense faç, d’altra natura:
són els ulls i la veu sense cap norma.

Sóc una peça només

2009-05-11T16:40:00.004+02:00

Si en néixer en aquesta esfera terrenca
ho faig per una secreta intenció,
jo no sóc sol, la idea temorenca
de la solitud, és pura ficció.

Sóc peça d’una roda que no es trenca
engranant vides d’igual condició
plegada amb altres rodes, tremolenca
formo part d’allò que hom diu creació.

Gira la bola i res no l’atura
vivint arreu i enlloc passo l’estona
i com jo, ho fa tota criatura.

Tot just la peça engrana, funciona
mar i terra, tota l’obra madura,

així l’aigua pel vent feta ona.

Un sonet per a tu i jo

2009-05-10T11:22:00.001+02:00

Sols la força de l’amor fa possible
entre tu i jo, una bona relació,
goig, l’ànima respira estimació
car és doble l’amor inamovible.

Quan l’amor no és pregon, no és prou servible
i es romp en dos la llibertat d’acció,
jo, mig esclau per feble evolució
tu mig lliure, el cor no és prou flexible.

Culpem l’amor, s’ha fos l’encanteri,
coixos ambdós cerquem nou criteri
res, ni cap altre, ens és substituïble.

Cal, a l’amor, el foc del misteri
sense caliu, com fosc cementeri
despulles d’una vida inaccessible.

Pregunto i ningú respon

2009-05-08T13:02:00.002+02:00

D’on ix l’impuls que al cervell posa en acció?
Quin tipus d’energia somou les cèl·lules vives?
Qui les vesteix de tan especial intel·ligència,
per saber en tot moment el que cal fer?

La cèl·lula viu, però si ella no és la vida,
d’on prové, qui la fabrica?
On es creen aquests missatgers
que transiten pel món cerebral,
i comuniquen ordres concretes
a les incomptables molècules?

D’on prové la dansa de l’impuls vital
que a computar al cervell obliga
a un frenètic bellugueig?

Quina és la tasca de la ment
que es mou a intervals del pensament?
D’on prové la vibració, fluid vital,
que a tanta gent vesteix?

Qui posa ordre a tanta tasca ingent,
qui posa pau que res no acabi en desgavell?
Què se’n fa de les imatges fredes,
de les idees i conceptes sense l’escalf vital?
O també hi ha molècules
en el pensament incoherent?

D’on ve la vida nua i l’alè que impulsa a viure?

La natura

2009-05-06T10:59:00.002+02:00

L’home guaita el seu voltant,
cel i mar, muntanya i vall,
pedres, plantes, arbres, ocells,
pluja i vent que la fulla empeny.
goig i bellesa per veure
la saviesa que tanca l’univers.

De tot l’home se’n alimenta
i com l’home tot insecte
i tot ésser viu, ensems.

L'home ho pot comprendre
ja que tot plegat és en ell.

El pes en or

2009-05-05T20:15:00.000+02:00

En el gresol de la vida
ens purifica el foc,
llevada l’escòria,
la resta, és el pes en or.

Creació i Evolució

2009-05-03T10:27:00.002+02:00

No comprenc l’enfrontament ni la discussió entre dos bàndols que s’oposen. Jo no tinc dubtes: tot allò que evoluciona o ha estat creat o ha sorgit d’algun lloc. I tot allò que es crea o sorgeix, evoluciona. Evolució i creació van de bracet passejant pels confins de l’univers al compàs de les lleis perfectes.

Desencisats

2009-05-02T09:52:00.003+02:00

Vivim en una societat dividida, per una part un grup amb evident signe materialista, per l'altra el grup immobilista. Entremig de l'un i l'altre una illa on habiten aquells que no pertanyen a cap d'ambdós grups. Són els desencisats que no creuen en el sistema i viuen isolats en cerca de recolzament d'uns ideals, que els altres volen eliminar, i que han estat presents, en la humanitat, des de sempre.

El sistema és un drac de cent caps

2009-04-29T19:23:00.001+02:00

Cent caps té el drac, com un de sol pensen
amb astúcia, com crear un sistema.
L’home no veu com n’és de corrupte
i el codi espiritual del poble
es desfà, no lliga ni relliga,
esclau del drac i la seva força.

L’home, seduït pel pler, la força
accepta. Dels caps no sap què pensen
més el corrent vital no relliga
pel total domini del sistema
que oprimeix la gent i el cor del poble.
Diu el drac: “et vull mort, sóc corrupte”.

Món de podriment, corrent corrupte
imposa el drac, als caps, per la força,
afeblint la voluntat del poble.
Per la lluita a la victòria! Pensen,
alçant la veu imposen el sistema.
La gent, se separa, no es relliga.

Res no avança, quan res no es relliga,
més aviat s’enfonsa al pou corrupte,
arrel esclava d’un fals sistema
corona els cent caps, prenent més força
i guerreja, i pel poder que pensen
sotmet, vexa i mata al poble.

Cal fer una passa avant, fer que el poble
elevi l’esperit que relliga,
arremetre contra els que mal pensen,
llevar la màscara del corrupte.
L’home, que té més poder i més força
que els cent caps, pot anul·lar el sistema.

Pell morta, res no afecta al sistema
s’imposa per damunt de tot poble,
li pren l’alè, li minva la força,
de matèria un feix el drac relliga
com més gros l’embalum, més corrupte,
més es rendeix, el poble, als que pensen.

Pensen els caps del drac que el sistema
no és corrupte, i ataquen el poble
que cau, car relliga sense força.

Reng de pensaments

2009-04-27T19:44:00.001+02:00

Pensament prim, inconsistent,
com un bri de palla
se’ l’endu qualsevol vent,
com fulla que cau de l’arbre
és desprèn de la ment
sense raure a cap lloc
sense lluïssor, sense esperança.

Pensament fi, sublim cabell d’or,
subtil s’enrosca i puja
per l’espiral del cor.

Pensament gruixut,
servidor de l’ego obtús
ocupa l’espai de les idees
entre l’intel·lecte i la raó.

Pensament profund
de ferma arrel i brot de casta
desfà embolics
els fins i prims apedaça i cus
mentre els gruixuts, embasta.

Un sonet pel desconcert

2009-04-26T16:08:00.000+02:00

Per un impuls desconegut sóc empès
a saciar el desig de l’intel·lecte,
saber, el coneixement m’ha de ser tramès
pel mitjà més ràpid i directe.

Al cor la temença frena tot el pes
i altera l’objecte pel subjecte
l’intel·lecte ennuvolat ja no entén res
dubte entre l’incert i el que és correcte.

L’impuls al cor és també un atribut
de l’incògnit que empeny des de l’ignot
a torns, un i altre, passen per l’embut

com la gràcil titella i el ninot,
diuen dormir, i la capsa és el taüt
com el foc ho serà pel borinot.

Sant Jordi 2009

2009-04-23T08:44:00.003+02:00

Com eren abans les coses!
Un sol home matant el drac!
Ara el monstre d’iniquitat
mata milers de pobles
alhora; i calla l’home.

Esperona el cavall! Vine!
torna ràpid a la llar
la injustícia a fet forat,
i fins i tot la donzella
és a punt de ser cruspida.

Digue’ns on et van fornir
de gallarda valentia,
d’on va eixir tan fer coratge,
d’on la força a la mà
per aferrar la ferma espasa.

Vine! Allibera’ns de tal monstre!
Som presoners de la bèstia,
els diners són el greix
que a la fera ha fet molt grossa.
Els hi hem cedit, sí, és culpa nostra.

Però si no tornes a casa,
si no rescates el tresor
que guarda la bèstia a palau
no podrem comprar la rosa
a l’estimada
ni tampoc el llibre a l’estimat.

Esperona el cavall!
Vine, Sant Jordi, si us plau!

***

He estat absent més de dos mesos i em sap greu. Per raons de no veure-hi prou clar. Ara he tornat, però haig d'anar a poc a poc.

Cap a on anem?

2009-01-09T10:25:00.002+01:00

Què és allò que l’home cerca tant insistentment?
Què és allò que li cal per a ser feliç?
Què és aquest impuls que l’empeny i mai no s’atura?
Què és aquest desig d’omplir el pou del coneixement?
És l’esperit o és la carn? És allò més pregon o superficial?
Per què com més s’evoluciona creix al mateix temps la corrupció i el desordre?
Per què aquest neguit, i aquesta ànsia es noten al cor i no al cap?
Per què ens cal donar un altre sentit a la vida que no sigui pels sentits?
D’on prové la insistència, què és allò que ens ho fa fer?
Per què hi ha tanta diversitat i mentre un neda en la confusió, l’altre en fuig?
Per què l’un és materialista i l’altre espiritual?
On radica la diferència? Què els fa fer diferents?
Com és que hi ha una angoixa existencial en tots i cadascun dels éssers humans?
Per què ha de ser la religió que se’n encarregui d’aquests temes?
Per què s’empeny en defensar l’existència de Déu si no se’l coneix, si no se’l ha vist mai?
És la religió l’única via per arribar a Déu, entenent per Déu allò d’on ha sorgit tot, tant el cosmos visible com l’invisible?
Pot haver-hi una mútua relació entre Déu i l’home?
Ha de passar, forçosament, per una religió organitzada i dogmàtica?
No potser per una elecció lliure, sens que calgui cap intermediari?
Si tot evoluciona per què no ho fa la religió? De què té por? Per què no explica amb més profunditat les experiències místiques i sobrenaturals?
Per què l’ésser humà és un clam constant, fent preguntes, i en rep comptades respostes, si és que en rep cap?
Què és allò que li manca a l’home, que el fa eixir de la justícia per caure en l’error?
Les activitats culturals de tota mena, poden considerar-se com un intent de “relligar-se”, en el sentit real de religió, per trobar la manera d’omplir-se de la mancança que ronda en els cors?
Pot haver-hi un nou moviment religiós que ho aglutini tot plegat?

Reflexions pel Nadal 2008

2008-12-20T10:27:00.004+01:00

Si el "mi" i el "jo"es confonen, si el "meu" i el "teu"
ens separen de l’esclat i de la forma,
què vull dir quan jo dic que no he demanat venir
en aquest espai i en aquest temps
ple de dubtes i incerteses, de pors
que encongeixen el cor i l’omplen de temença?
Per què no em dius, d’una vegada,
què he vingut a fer aquí?
Per què tot allò que sembla bo
acaba amb patiment i dolor?
Si arreu on guaito la natura, veig la llei,
com és que en la natura humana falla,
o és la criatura que es mofa de l’ordre,
car en ella nia el desconcert?
Per què no sóc com l’arbre, la planta o la flor,
que s’arrelen i fan estada en aquest món
sense ser conscients de la vida i la mort?
Què és aquest "mi" que em fa creure que tot em pertany?
Qui és aquest "jo", aquesta veu interna,
que jutja els meus actes, que em diu "sí", i em diu "no"
que amb ànsia clama, i si la resposta
que rep, no li agrada, la desa i no la vol?
Potser per la llei d’altra natura
sense nyafa, tot de cop sabré qui sóc,
o també, potser, per la postura
de viure del "mi" i el "jo" en aquest món.

Reflexions Breus

2008-12-18T09:32:00.003+01:00

En néixer van donar-me
un bitllet d’anar i tornada.

* *

La fruita de fina pell
fa goig i s’acarona,
del sabor res no se’n sap
fins que no es prova.

* **

El gust de la menja
no canvia pel nom
sinó per la llengua.

***

La història comença
quan les llàgrimes humanes
reguen la pell de la terra.

***

La matèria omple l’espai,
l’essència fins i tot el buit.

***

Tant sols buidant-te
sabràs de què omplir-te.

***

La flama mai s’apaga,
la guspira amatent
a un o l’altre l’encén.

***

Mai l’engany serà poesia
ni poeta cap farsant.

* * *

El poema és la veu
regalims de mel
fluint de la poesia.

* * *

Ànimes a l’ombra
com papallones nocturnes
que neixen en la nit fosca.

* * *

Si la vida no tanqués una fi
l’absurd fóra viure
i no pas morir.

* * *

El temps no m’envelleix,
em desgasta allò que faig
mentre pel temps vaig.

* * *

Si l’egoisme es fongués
el món s’aturaria
tot restaria inert.

* * *

tothom arrossega el feix
del propi destí.

La Serp a Vilanova i la Geltrú

2008-12-13T10:31:00.007+01:00

Aquest darrer dijous van presentar, a la llibreria Ma’at de Vilanova i la Geltrú, el meu llibre La Serp.
Per a mi, no va ser “una presentació”, sinó “una trobada” amb gent predisposada a compartir.
Va encetar l’acte la càlida veu de la Marta Garcia, llibretera i lectora, que amb delicadesa va fer una exposició de les impressions rebudes en la lectura de la Serp. Va ressaltar que és un llibre fet de reflexions que dóna respostes per fer altres reflexions de reflexions. Va dir: -jo, això ho expresso amb una imatge que empro sovint: “és posar-se les orelles i obrir els ulls”. Ella va parlar amb el llenguatge que surt del cor, de l’intern de l’ésser, sense floritures intel·lectives. La pregunta era obligada i la Marta la va fer amb un ampli somriure: -Què és la Serp?

El clímax de l’auditori era propens. S’havia creat una atmosfera positiva en l’ambient.
La Serp –vaig dir tot seguit després de donar les gràcies i la benvinguda als assistents- és l’ego que tots duem dins i ningú vol reconèixer i si ho fa, no li dóna cap importància, car és companya en l’habitud. La Serp, -vaig seguir dient- és també aquell diable, els dimonis i Satanàs dels quals ens parla el nou i l’antic testament. La Serp també és el caos, allò que en el principi s’oposa a la llum.

La Marta va donar la paraula a la Isabel Laso que amb contundent claredat i sentit poètic va expressar, amb harmonia i sensibilitat, com la lectura del llibre l’havia colpit no només pel que deia, sinó també pels breus i contundents poemes que hi són impresos.
Els sentiments flotaven en l’aire i s’unien, uns als altres, com si fos una altra mena de coneixement.

Va ser una trobada de persones, que com diu la Marta, es van “posar les orelles” i van obrir els ulls de bat a bat.
Em sap greu no saber l’adreça de la gent que ha comprat el llibre, per mantenir-hi un diàleg. De totes maneres ens hem emplaçat per a reunir-nos i comentar les preguntes i respostes que es plantegen en el llibre.

A mesura que tingui més informació de l'acte ho aniré penjant.

*******

Això confirma la idea, de més d’un de nosaltres, que cal tornar a les reunions, d’intercanvi d’opinions i sentiments, tan enriquidores. Cada vegada és més la gent que necessita respostes sobre la veritat i realitat de la vida i el món. Que clama, amb veu sostinguda al seu intern, respostes clares a moltes coses que el cor i la intuïció perceben, per molt que en sigui de difícil una interpretació correcta, i que són negades per sistema.

Jo personalment crec que la crisi actual és espiritual i no pas econòmica.
Poso en dubte l’existència, en algun lloc, de la llibertat. Existeix la llibertat? L’home ha estat lliure alguna vegada des de la seva existència en aquest món?
L’home segueix sent esclau? (Quan dic home em refereixo al gènere humà: home i dona inclosos)
Pot haver-hi un altre sistema basat en el capital que no sigui tan agressiu ni corrupte com l’actual?
Sent el mal una realitat, pot ser eradicat?
Podrem seguir vivint en un planeta tocat de mort?

Des d’aquesta pàgina faig una crida a tota persona sensible, que té coses a dir, que vol comentar-les i no troba on ni a qui, que es posi en contacte, amb un simple comentari, i intentarem tots plegats fer un grup que de ben segur ens serà útil a tots. No importen ni creences ni tendències, però si, respecte i comprensió cap a les persones.

Espai Betúlia Badalona. Presentació La Serp

2008-11-10T17:40:00.003+01:00

El 16 de Setembre d'enguany van presentar el llibre

La Serp de Joan Estruch

a l'Espai Betúlia de Badalona.

Hi van intervenir, a més de l'autor,

el filòleg Valentí Sallas, que va presentar el llibre,

la directora de Parnass, Amàlia Sanchís

i la poetessa Maria Bonafont.

Hi va ser present La Televisió de Badalona. El video correspon a la grabació que van fer.

Transeünt

2008-11-08T13:18:00.002+01:00

Vinc de lluny a raure aquest bell planeta
punt de l’èter amb l’univers conjunt
natura viva de toc quasi perfecte
vinc aprendre com simple transeünt
car d’errors a l’esquena en duc un munt.

Com arreu, l’enigma s’escola en la mort,
sóc un viu element transitori
carregat de por, temença i desconhort,
frec a frec amb l’impuls vibratori
gira el món en un eix il·lusori.

Segles i segles el viatge perdura
esgarrapant els límits a l’abast
ignorant si hi ha fi en l’aventura,
laberint, en cada existir fer-ne un tast
per llevar de la vida pes i llast.

Vinc de lluny pel meu grat i no per força
car d’on sóc allà ningú s’explota
per molt que visqui en l’ensota.

No sé què és la vida de debò

2008-11-08T13:16:00.000+01:00

Visc a impulsos d’un poder que desconec
que em fa feliç a cops, i a cops trontolla
visc en un espai, amb el temps frec a frec
que empeny la vida i la torna folla.

Visc la vida, no sé de debò en què crec
si és el temps que del viure en fa bolla
o és només l’impuls que prem sense assossec
eixit de la font de la vida on tot brolla.

És pels sentits que jo noto la vida
que s’escola entra pensa i sentiment
però és l’impuls que ho percep i convida

a viure en un món real i punyent
que priva la certesa sense mida,
viure feliç en el cos i la ment.

Un sonet per a la consciència

2008-11-08T13:09:00.000+01:00

El flascó de la consciència es desclou
de tènue i pura essència n’és la flaire,
l’home entremig del foc, la terra i l’aire
no els ensuma, reclòs a dins de l’ou.

Amb un petit forat n’hi hauria prou
per percebre l’alè arreu l’enlaire,
la aroma delitosa de tot caire
que mou a la persona i la somou.

Cal gosadia, rompre la closca
estirar cap i coll, treure’l enfora
a frec de so, llum i color, alhora.

Sense tels, ni membranes que a deshora
són pel temps i l’espai, fre i demora,
com l’odi a l’amor li fa la rosca.

Un sonet per a l'atzar

2008-11-08T13:06:00.002+01:00

Una mena de sac descomunal
s’aboca des de dalt arreu la terra
la justícia és la brossa i la desferra
disfressada de bé i de moral.

Del sac, un rol per l’espècie animal,
per l’home un d’especial ben ple de nyerra
màscara que el cobreix, així quan erra
ningú no el pot fer culpable de cap mal.

De l’atzar hom rep la papereta,
de la mà morta poca o molta raó
tant l’hi fa a qui toqui la butlleta.

L’home, sense llei, a l’immòbil graó,
sense alè, sense sang de profeta
viu poca vida, morint sense saó.

2008-11-07T16:36:00.012+01:00

Fraguerau

El frare Guerau, amb do de guarició,
va guarir la reina on no pogueren
ni metges ni doctors,
bé, per imposició de mans
o bé per pregona oració.

Se sentiren atrets
per un raig d’amor,
el rei ho deixà establert:
ella al castell reclosa,
ell desterrat a aquest racó
de feréstega bellesa,
quietud, silenci i solitud
envoltat de roca ferma.

Fragós paisatge! Entre rocalls
va fer-ne l’habitatge,
per llit el sòl de la balma
les pedres per abrigalls,
la finestra a l’estelada,
i en cada estel l’enamorada.
En el devot amagatall,
pel món, Fra Guerau, pregava.

L’eco

Riu avall
per l’estret senderó
sota les roques
tombs i revolts
fins al lloc
on l’eco ressona.

Crida ben fort!
Que la veu és l’expressió
d’allò que penses i vols!
Crida ben fort!
Que de més enllà del riu
torna la veu
que ningú contradiu.

Crida ben fort!
Però la pau no degradis,
ni la veritat ni la raó,
la veu, sempre retorna
en el mateix ressò.

Parla, escolta,
no facis com la gent
que, es fa la sorda
quan sent la seva veu.

Marinada

Vent de marinada
allunya la nau
en suau bufada
duent la música
de dins del cel blau.

Senzilles i belles notes
de tendres cants,
veus llunyanes
s’escolten del Fraguerau.

Atura’t, nau, si ets viva!
Desperta’t si dorms!
escolta allò que el Fraguerau diu:
“Que les pedres polides dels fons
ja no són filles de tempesta boja
sinó tranquil·les veus del congost,
cants que desperten ànims per viure,
música que el cor somou”.

Sant Bartomeu

Darreries d’Agost
ressonen veus llunyanes,
rialles pel congost
en plenitud arriben
fins a Sant Bartomeu,
ermita protegida
per la natura i per Déu.

Ermita del romànic encís,
paratge de bucòlica bellesa,
la gent canta prega i resa
i no existeix el teu ni el meu.
A Sant Bartomeu
la germanor impera.

Després es qüestiona:
perquè l’actitud positiva
dura un temps tant breu?

Sant Antoni

Petita ermita bella i blanca
gaudeix d’un voltant florit,
flaira de llorer, boscanes herbes,
dolls d’aigua i un plàtan que s’estén
estiregassant les branques.

Dins l’ermita una columna prima
de feble aparença, quasi desencaixada,
apuntala el sostre, sense res no témer,
de l’altar on s’hi veneren
Sant Antoni i Santa Bàrbara.

Amb popular fervor prega la gent,
amb la fe del pelegrinatge
s’omple el cor de bon sentiment,
aquell que sovint s’oblida
en un món hostil poc escaient.

A banda i banda de l’ermita
una rengla de xiprers
protegeixen l’entrada
com sacerdots del cel.

El Saüquer

Arbre imponent i frondós
monument de la natura,
l’ombra dóna repòs al cos
i al cap d’amunt d’uns graons
amagada, en arc de mitja volta
entre arbusts i matolls,
l’antiga font natural, s’oculta.

Brunzit d’abella
amb bellugueig de dansa
quasi em parla a cau d’orella,
però no entenc el seu llenguatge.
Li dic a la flor de saüc, a la formiga
i a l’aranya de la font,
hi haurà algun dia, quelcom
per poder entendre’s tothom?

Silenci, calla el saüquer,
i la font i l’abella,
ni tan sols l’eco respon.

Del temps que passa

2008-11-02T12:30:00.000+01:00

Si el temps és el culpable de no viure en plenitud fins l’infinit, si ens duu cap una fi inexorable on tot s’acaba cruspint i ser cruspit, ens movem en un món ple de misteri que ens atrapa i ens mostra l'eternitat inabastable, ja que el temps ho fa finit.
El temps, és una entitat real? O són els actes de tota mena de natura, que vivint en l’espai concret, fan que el temps hi sigui present, com si fos fill del moviment?
Qui em pot respondre: què és el temps? Per què passa, per què no és fix? Per què tant es troba com es perd? És un element finit o és etern? O a mesura que passa, també, ell mateix es fa malbé?
Diuen, que el temps és inexistent que no n’és pas responsable de la mort de ningú, que és el trànsit per l’espai el que ens esgota, que són les cèl·lules vives del cos, que morint a grapats a cada estona ens envelleix i modifica l’estructura externa al pas i al trot de cada esdeveniment.
Si per culpa de les cèl·lules morim i jo d’ordinari no en sóc conscient, és que són autònomes? Disposen d’autogovern? O bé són dirigides per una entitat intel·ligent independent?
Si s’agrupen per funcions, sense cap centre que les uneixi, d’on ix la seva intel·ligència? D’on prové la voluntat de fer?
Quin és el paper del temps que juga amb la criatura que apareix i desapareix com un joc de mans: “ara hi és ara no hi és?”
Potser és una qüestió de temps trobar la raó. Potser el temps actua des d’una altra dimensió i aquí, de resquitllada, només hi està de pas. Potser també s’esgota per ser reflex d’una, més, elevada esfera còmput de l’espai i el temps.
Diuen que l’espai és de l’home l’element, hi transita amunt i avall, pot anar-hi avant i enrere i aturar-s’hi, si ho vol. Però el temps passa i no s’atura i a l’home influeix, i no és com a l’espai, no pot anar i tornar del passat al futur ni a l’inrevés. El temps potser pertany a un altre nivell on ni l’espai ni l’home no hi tenen accés.
Si el temps s’aturés el futur deixaria d’existir, i el passat no tindria raó de ser, immòbils en el present, per inanició, tot restaria quiet. Llevat de moviment fóra com el film que s’encalla mostrant sempre la mateixa imatge.
Del temps, puc desconèixer la causa, però jo sé que alguna cosa passa, que estableix un passat, un futur i un present i no m’adono que tot i vivint en “l’ara”, no el reconec fins que no és a “l’abans”, fins que no ha passat la ratlla d’aquella estona real. I tot just això esdevé, un senyal entre fronteres prem el “després”, que s’integra amb rapidesa en el visor del present.
Jo del temps no en sé pas res més que l’instant concret, precís, breu, curt i concís, que fa un moment no hi era, i fuig en pic el veig i em crec que el tinc. Si del temps no en prenc consciència i m’aturo en un punt qualsevol, i el temps en mi no s’atura, estant quiet seguiré vivint, i una cosa que no entenc em prendrà la vida i acabaré morint.
Puc apamar l’ampla, l’alt i la llargària, però, la profunditat s’esmuny entre les parets del temps immesurable. El temps no em dóna la certesa del passat ni em mostra del futur la incerta vida, ni el veig com la fletxa que travessa l’espai en cerca de la línia mestra que viatge del no-res a la infinitud. Potser en les ignotes i profundes regions són irreals les hores els minuts i els segons i la plenitud o la buidor és en funció en la intensitat que hom ha viscut al pas del temps impertorbable.

Un sonet per l’intel•lecte i el temor

2008-10-31T08:34:00.003+01:00

Per un impuls desconegut sóc empès
a saciar el desig de l’intel·lecte,
saber, el coneixement m’ha de ser tramès
pel mitjà més ràpid i directe.

Al cor la temença frena tot el pes
i altera l’objecte pel subjecte
l’intel·lecte obnubilat ja no entén res
dubte entre l’incert i el que és correcte.

L’impuls al cor és també un atribut
de l’incògnit que empeny des de l’ignot
a torns, un i altre, passen per l’embut

com la gràcil titella i el ninot
diuen dormir i la capsa és el taüt

com el foc ho serà pel borinot.

Un sonet per a la Llum

2008-10-31T08:12:00.001+01:00

Jo, que no sóc cec, en mi constato
les coses invisibles als ulls humans
com aquelles visibles que amb les mans
i els sentits, palpo, toco miro i sento.

Jo sé d’una llum i amb goig l’interpreto
com distant a l’abast dels meus mitjans
joia, esclat del mantell de raigs galans
on l’invisible es mostra i jo ho esmento.

No cal que ningú em mostri l’existència,
la llum que jo sento és realitat
no pertany a mesura de ciència.

Jo sé que aquesta llum és la consciència
que m’inclina a veure la veritat

més enllà: a l’esfera, de l’essència.

Un sonet per al dret

2008-10-31T07:48:00.000+01:00

L’objectiu és el cim de la serra
vull deixar aquest camí que en diuen dret
ple de dol, d’injustícia per tot l’indret,
car la gent diu: Pau! Fent-se la guerra.

Fals pensament destrueix la terra
el poble diu: no! El corrupte ho admet
i enderroca ideal i dreta paret
frenant el pas a dreta i esquerra.

L’home clou les mans, deixa les eines,
pel dret, ja ningú la pau pregona
deixant l’assossec a mans alienes.

El corrupte, des de la poltrona,
dicta lleis de molt obligades feines,

traïdor: de la pau se’n fa corona.

Ulldemolins

2008-10-30T10:35:00.018+01:00

Presentació

Presentar un nou llibre del Joan, és per a mi un honor i una satisfacció. En aquest llibre que teniu a les mans i que porta per títol “Ulldemolins”, l’autor, amb el màgic pinzell de les seves paraules i amb el seu llenguatge tan ric en imatges, ens pinta un viu retrat d’aquesta vila, contemplant-la des d’un gran ventall de perspectives: la natura amb tot el seu paisatge, l’essència de la terra, les muntanyes, el seu Montsant universal, els arbres, els ocells, els costums i tradicions del poble, la devoció, la fe, i també els tres grans tresors que són les ermites que li parlen amb mots de silenci, construïdes, sens dubte, amb els batecs del cor de la bona gent d’aquestes contrades... I per sobre de tot a la seva poesia s’hi troba l’Amor que destil·len el seus versos, la seva visió profunda d’una realitat de la qual el poeta i pensador en copsa sempre l’equilibri i la pau d’esperit i n’extrau la més íntima reflexió.
Gràcies amic Joan per aquest nou regal, el teu llibre “Ulldemolins” que, de ben segur, la lectura dels seus versos ens delectarà a tots.
Maria Bonafont

Ulldemolins

Màgic pinzell, de la mà de la natura
pinta reguitzell de formes belles
plasma el paisatge amb visió novella
sense model, sense pauta, ni pintura.

La mateixa natura, la mateixa mà
del fons de la vall un turó enlaira
i al bell mig la vila hi situa.

L’embruix del silenci
l’entorn embolcalla,
de la vall a la serra
de la vila a la muntanya.

És l’essència que batega
i Ulldemolins en té la clau
i a l’àmbit del cor del poble
en fa de cada casa un palau.

Montsant

Formós massís, àmbit feréstec,
t’alces joiós de la vall ufana,
paratge esplèndid de verd i pedra,
plàcid riu, els peus et banya.
Del Priorat n’ets senyor, guarda
d’ermites santes, valls i congosts,
balmes i graus, tolls i fonts,
que per tot l’entorn t’abracen.

Des de les Crestes s’observa
com una vessant tomba caient,
vertical es desploma
mostrant sense vergonya
traç inequívoc de turment.

Montsant! Santa muntanya!
Per fruir l’essència i la bellesa
de la natura, les entranyes.

Ermita de Santa Magdalena

Sota els pins, l’esplanada
damunt mateix de la cova
on vivia fra Llorenç l’ermità,
s’alça enorgullida l’ermita
del Montsant la catedral.

Sis altars cor i cripta,
una porta, amb pany i clau
entrada a lúgubre estada,
i damunt la pedra, un jaç.

Per un forat a la roca
entra minso raig de llum,
és del sol, la llum petita,
mentre en el cor de l’ermità
hi habita la llum gran.

Fra Llorenç hi pregà mitja vida
per apropar la llum divina
al poble que havia de servar.

Avui, encara, l’encanteri
d’aquells precs engega els cors,
i per les quatre parets
es respira místic misteri,
de fra Llorenç els secrets.

Vianant

Sot, pols, pedra. Senderons
entre barrancades estretes
l’esperit del vianant tiba
fins el reialme majestuós.

No tem les cingleres obertes,
ni els solcs de la vida li fan por,
agosarat travessa valls i carenes
amb voluntat de ferro, sense trontolls,
ferm, de coratge les espatlles plenes
no doblega ni l’ànim ni els genolls.

La Fulla

Sóc fulla caiguda de l’arbre
abandonada a la cuneta,
el vent m’arrebossa
de pols a banda i banda.

Abans, en el brancam,
al balanceig del vent,
d’una a altra branca
un fruit m’acariciava
resseguint-me nervis i pell
porus i arrel;
per ell, la virginitat fou truncada.

L’impuls del teu alè, el sento encara,
jo a terra, tu a l’arbre,
puc morir de tu separada,
però mai no morirà
allò que en mi es despertà:
la sensació de ser estimada.

Cadolles fondes

Als braços d’un vent més suau
la fulla davalla per la gorja estreta,
Cadolles Fondes del riu Montsant,
fins un bassiol on un còdol al fons
la fulla maleeix, perquè l’ombreja.

El corrent l’hi fa de bressol
una pedra la detura,
i un cranc al fons
s’enutja
perquè li tapa el sol.

Paròdia, caricatura
de la pedra cranc i fulla,
ningú pot reposar tranquil
tant si es cobreix
com si es despulla.

La dansa folla

2008-10-28T11:53:00.004+01:00

Cap a la fi dels anys 40 fent un esforç, vaig adonar-me que no sabia escriure la meva llengua materna. No sabia el català. La repressió havia estat molt forta. Dels escrits en castellà, que en tenia un feix, en vaig passar uns quants a la meva llengua, no sense dificultats, car jo no he rebut mai lliçons en cap escola. Sóc autodidacta de cap a peus. Vaig fer-ne 3 llibres de poemes enllestits del tot a finals dels 6o. Ara, amb aquesta etiqueta en penjaré uns quants. Espero que us agradin.

De la criatura,
el tros més humà
balla amb l’ego la dansa
de la vida i la mort,
agafats de la mà.

Espill romput

2008-10-25T10:36:00.003+02:00

A terra en un miler de trossos romput
l’espill ja no és aquell testimoni
de la sola imatge.

Però jo, no m’he partit,
en cada minsa part
del vidre argentat
sencer hi sóc reflectit.

Ja no sóc aquell únic que jo era
sóc un feix d’escampats fragments
que tria i remena,
i entre tants, ja no sap qui és.

Mes, Jo sóc en cadascú,
i tanta figura m’esguarda
que en totes alhora no puc.

Espill romput, mai més del meu rostre
faràs escarafalls, la cara s’ha esvanit
mes, no ha mort el meu retrat,
ja què en cada tros del mirall,
com l’inesgotable vida,

viuré en l’eternitat.

Confusió

2008-10-24T08:40:00.004+02:00

Atrapada a la fosquedat
la intel·ligència emigra.
Fosca és la ment
quan la llum no albira.

Sense llum, la confusió
en la foscor ens esclavitza,
sense escalf ni claror
hom sent l’obscur de la vida.

La llum fon el glaç del caos
i la gebra del desordre.

Falsos Imperis

2008-10-23T20:04:00.006+02:00

Regne on no mana el rei, què el sosté?
No ho sé,
però així com la vida s’esvaneix
a mesura que passa el temps,
el regne també degenera
a mesura que governa,
ja que el propi poder permet
els falsos imperis que condemna.

Introspecció

2008-10-22T17:03:00.000+02:00

He tancat amb clau
la porta de la cambra fosca
he obert el cor de bat a bat
la llum, l’aire i la claror
han llevat els àcars
de l’al·lèrgia a la foscor.

Tot sol, assegut,
ulls clucs
he concentrat la ment
focus que lluu,
diamant de mil facetes
ha fos les ombres
deixant la cambra neta

de batecs impurs.

Barca solitària

2008-10-21T18:20:00.002+02:00

Barca solitària que navega
per la mar vital amb rems atrotinats
sense arrel, i sense amarres brega
contra els traïdors vents que bufen despietats.

Sens força, a la deriva, es replega,
pit enfora lluita contra els fers embats,
l’alfa vençuda, guaita l’omega,
defallida per les ones i els combats.

De sobte l’aborda una altra barca
just als límits allà on res demarca,
amb un sol rem i amb els vents abraonats

s’amarren, com una sola arca
una sola vida que s’emmarca
fins l’altra riba la fi de tots plegats.

Ara naveguen amb dos rems a quatre mans.

La cruïlla

2008-10-16T20:06:00.001+02:00

Transhumant, davant la cruïlla,
de bell nou, com altres vegades
la decisió i el dubte
l’eleva o no el deixa moure’s de lloc.

Arrossega el destí, feixuc farcell,
per vies que s’entrecreuen,
tant d’encertades, com d’errònies.
Les d’ahir, les d’avui,
les d’abans les de sempre,
marxa enrere o cap avant,
pot entrar en via morta
si no ha afluixat el nus de la cadena.

Ni el passat ni l’avenir
mostren clarament la via
per on anar la màquina de la vida,
i sovint, el transhumant,
en la cruïlla, tant si dubte com si no,
pot descarrilar-se el vagó
pels trencalls que mai s’obliden.

Cal cercar el camí

sense cruïlles ni revolts.

Endarrerit

2008-10-15T09:04:00.001+02:00

La ciència fa bon paper
a poc a poc avança,
promet un demà millor
no cal perdre l’esperança.

Aquest demà és etern
car quan s’acaba l’avui
en comença un altre.

Rere, el meu cor pateix i perd,
la il·lusió i la confiança.

Un sonet per a la Creu

2008-10-08T17:40:00.003+02:00

Feix de llum, eix del cel que en terra es clava
saba, que descendint duu l’essència
de vida, foc per la natura brava,
claror pel bressol de l’experiència.

Davalla del cel blau a la mar blava
l'esperit, la còsmica consciència,
il·lumina la ment que sense trava
rep i esdevé ferma consistència.

Del centre del pit l'horitzontal s'estén,
forta abraçada cerclant l’infinit
ésser amb ésser el cor d’amor s’encén

per l’ànima reflex de l’esperit
llum arreu a l’abast de qui vol la pren.

No el veu, l’absent ni aquell que està adormit.

El Sistema fa fallida

2008-10-04T08:11:00.003+02:00

- L’economia creix a mesura que l’home hi col·labora.
- El poder no és en el diner, el poder és en l’home que al sistema cedeix.
- L’economia no és una llei, però l’utilitza.
- El diner per ell mateix no té cap força, depèn cap on l’orienta el poder quan en disposa.
- La societat és una abstracció que pot esdevenir realitat quan és conscient del seu poder i la seva força.
- El sistema pren les regnes del govern, afluixa i prem l’economia no segons convé a la gent, sinó al poder.
- El sistema ofereix un relatiu benestar, ja que per gaudir-ne la societat, fins i tot es declara la guerra.
- La gent en la guerra no és aliena, ja que va implícita, inconscient o no, la seva complicitat.
- La gent subministra el poder al sistema. Però és el sistema, amb el seu poder, que el subministrament regula.
- L’esforç de cadascú, l’energia que s’esmerça per assolir benestar, el sistema en recull cent per un.
- El sistema no és res, sense el suport de l’home.
- El sistema, materialista cent per cent, es basa en el consumisme creixent. Si la gent només consumís el just que li convé, el sistema fallaria.
- I també fa fallida quan s’aparta de la justícia i la llei.

" LA SERP"

2008-09-29T15:35:00.007+02:00

Hem heretat la terra, l’arbre, la ciència,
però l’home ignora que, en l’arbre,
la Serp hi anava inclosa.

Comentaris sobre La Serp:

"La Serp és un llibre de respostes per fer-se preguntes..."
"És una obra que planteja les preguntes profundes que sobre l’home i el sentit de la vida ens fem tots..."
"El lector només s’haurà de deixar seduir per les reflexions contingudes a "LA SERP" per experimentar en primera persona una percepció més mística de la vida".

Carles Torras. Periodista

"Cal destacar frases innovadores, pensades a consciència. Reflexions que fan pensar. Com els pensaments resumits en lletra cursiva i en vers".
"L’autor ens sorprèn amb una narració ambiciosa, fruit del treball que s’inicià a la literatura escrivint poemes de diferent contingut. Talment un recull dels seus pensaments plasmats al llarg del temps."

Joan Marcè. Enginyer

"Només una incògnita es manté al llarg del relat. Una gran incògnita que ens perfora.Tan poderosa que pren tot el protagonisme i s’instal·la amb gran i desafiadora imatge a la portada..."
"No és només Matèria, sinó que té la seva força en el món intern, en l’ànima, en allò que és diví".
"Allò que dóna al món la seva cara sinistra i que tots reconeixem en el nostre interior..."
"Una essència que resta present i inexplorada."

Sergi Torras. Psicòleg

"En aquest llibre es posa de manifest l’autèntica naturalesa de l’home. Aquell home que neix amb tota la potència divina, tal qual, sense res que cobreixi la seva "pell", sense llast, tot puresa. I com a mida que va caminant s’adorm davant l’autenticitat i la realitat i a la vegada se li desperta aquell "ego" raquític i maliciós. La Serp és qui posa tota aquesta falsa collita en el camí, la Serp posa els ulls, als ulls, que priven a l’home de veure-hi clar i de donar-se compte, d’observar la magnífica realitat per la que hem estat creats."

Maria Bonafont. Poeta

Instantània de la presentació a L'Ateneu Barcelonès. Desembre 2007

Maria Bonafont-Joan Estruch-Amàlia Sanchís

poeta- autor- editora

Resposta a un comentari a "La Diada"

2008-09-28T19:03:00.001+02:00

El comentari l'he inserit en el poema La Diada.

Democràcia és el sistema menys dolent de govern, però és ple de defectes. Fins i tot hi ha qui diu que: “l’opinió de la majoria suposarà sempre el regnat de la mitjania” per això preconitzen: “el govern aristocràtic del talent i la bondat” entenent com “Aristo” el millor, i com a “cracia” el poder. O sigui el poder del millor. Aristocràcia no vol dir Monarquia. Ja veus que hi ha opinions per a tot. És clar que això és filosofia, que avui ja no es porta massa. Tots els partits polítics diuen que el seu ideal és el millor. Jo no he parlat de cap partit polític sinó de tots plegats. Com creus que ha arribat Catalunya a ser motor de desenvolupament econòmic? És clar que en política cadascú té el dret i fins i tot l’obligació, de definir-se cap allà on se senti més còmode, on es cregui que millor defensen els seus interessos.Quan jo parlo de Catalunya separo totalment qualsevol interès partidista, de qualsevol mena. Quan jo dic Catalunya em refereixo a aquella filosofia que no és impresa enlloc, a aquell sentiment d’unió, a aquell lluitar per una pàtria sentida, sotmesa i vilipendiada, però mai conquerida. Catalunya no és una entelèquia, ha estat forjada pels catalans, pels nostres predecessors que l’han convertit en un potent motor de desenvolupament econòmic. No he dit ni he insinuat en cap moment alguna preferència per cap partit. Ni vull entrar en aquesta discussió que ara no s’escau. Tampoc vull entrar en la “infinitat de coses i de cosetes” resoltes pel tripartit, que dels tres un és el que mana, com molt bé dius “la majoria decideix”. Ni tampoc vull entrar que hagis aprofitat el meu relat per posicionar-te personalment envers una facció política. Ja m’està bé, ja que això no fa altra cosa que confirmar-me que en la política hi ha molt d’aprofitament. I per altra banda crec en les idees i el seu intercanvi.Jo et parlo de sentiments, del sentiment català, que no catalanisme, del sentiment de nació, que no de nacionalisme, i menys encara d’un “nazisme” com insinues que no vol dir res més que: “nacional socialisme”. Jo et parlo del sentiment de la sociabilitat, no del socialisme, del sentiment que m’obliga a reconèixer la gesta dels nostres progenitors. És clar que els sentiments no són visibles ni convertibles directament en normes. Deixem afegir una cosa: si un dia, aquest sentiment que dóna coratge a l’acció per la qual cosa Catalunya ha estat i és encara motor, es dilueix, això que s’ha assolit a poc a poc, al llarg del temps, anirà minvant de mica en mica, fins convertir-se en una regió més. Catalunya aleshores deixarà de ser. El motor al ralentí, farà figa. Jo no hi entenc de dretes ni esquerres, per a mi aquests termes són obsolets. per a mi tots som éssers humans amb força problemes a la ment sense resoldre, que caminem sense rumb fix ni definit i que demana a les organitzacions que detecten el poder, que ens alleugereixin, al menys, dels imprescindibles. Poder que sempre ha existit, que sempre ha manipulat, pels quatre costats, per tal d’obtenir més poder i així la roda creix i es multiplica. Jo diria que aquest poder avui es basa en el materialisme, però això seria tema per una altra oportunitat.

La Diada

2008-09-11T10:08:00.001+02:00

Rècula de pensaments premen la ment
imatges i preguntes el cap computa:
és Catalunya dels Catalans?
o és d’aquells, que balança en mà,
amb el fidel desnivellat
pesen els fruits de la terra,
que no els ha vist pas néixer?

Pesen i no compensen, quelcom falla.
En el plat del contrapès un munt de palla
per fer callar la propietat
amb imposada autoritat:
on és la justícia, per què s’encalla?

Tenim drets els catalans?
o som simples masovers
d’una finca annexionada
esclaus moderns sota l’influx
d’una encotillada democràcia?

És Catalunya una nació?
si ho és per què no mana,
per què no dicta l’autogovern?
Si tenim dret, pesem els nostres fruits,
bé que en sabem, no ens cal una mà aliena,
Catalunya és de mena justa i solidaria.

És Catalunya una utopia,
una entelèquia al cor d’uns quants?
Amb quina balança es pesa el sentiment?
Quin és el contrapès, sinó ignorància?
Com s’equilibra la pesada?

La balança en què jo crec
és aquella que, en el pes, no hi ha estafa.

On no hi ha amor, no hi ha vida,
Catalunya sense amor ni dignitat
ja no serà la brasa d’aquell foc viu
sinó fum que s’esvaeix, fràgil
com bombolles de sabó
que en l’aire esclaten.

Que no volem almoina,
que s’ha acabat pidolar
que la llibertat és cosa nostra;
car, quina força té l’home
que sempre demana caritat?

Ja no vull parlar de les arrels
sinó del tronc afeblit per la saba adulterada,
car sense tronc no hi ha brancam ni fullatge,
ni fruit per pesar en cap balança.

Si el poble creu que els dirigents flaquegen,
que l’home s’ha aturat i ja no és més
i l’esforç de la dona no és prou encara,
siguem nosaltres, catalans,
ambaixadors sense ambaixada,
que estrenyent-nos ben fort les mans
per a Catalunya donem la cara.

Escrivim fins fer sortir fum del teclat,
que ressonin les veus dels poetes,
que s’omplin les bústies de lletres catalanes,
que sàpiga tot el món, que Catalunya és:
una nació, un país i una pàtria.

L'estiu se'n va

2008-09-11T09:21:00.003+02:00

Ja hem passat gairebé l'estiu. El temps és una cosa ben curiosa, ja que ningú sap ben bé què és. L'estiu és un cicle de l'any que dividim en quatre estacions, però el temps en sap alguna cosa d'això? Pel temps no serà tot un seguit? Cada any que passa el donem com a perdut, solament el present emprenem amb il·lusió, car el futur és cosa llunyana. És el temps company de la vida? La vida s'acaba quan el temps finiex? O bé vida i temps són dues coses separades? Què vol dir, quan dic, no tinc temps? És que el temps en mi s'esgota?

De tot plegat en tornarem a parlar.

El matx entre Jo Sóc i el joc de l’ego

2008-06-04T10:57:00.005+02:00

Tot just acabo d’arribar, com aquell que diu,

i ja em desafies.

Vinc de l’espai de la quietud. Els silencis absoluts,

no existeixen.

Rere els silencis, al fons, la música pels mons,

l’harmonia.

Em reptes al matx en el tauler, accepto el joc,

guanya la vida.

Comencem, jo les blanques tu les negres.

No tens alternativa.

El blanc de l’escaquer contra el negre de les fúries.

L’enfrontament.

Em provoques, em defenso, et violentes i m’odies.

Creix l’auto estima.

Per un flanc m’ataques, somrius, falsa maniobra,

t’abraones.

T’estudies la celada, prems, m’agredeixes

m’acorrales.

Intueixo la meva gran jugada

fent-te escac al rei.

Amb la reina el rei cobreixes.

Segueix la partida

sempre el mateix,

contraris que s’oposen

i es neguen mútuament.

A cops sembla que guanyis, però no guanyes, perds.

Amb les peces menors fas bé el teu joc

amb les majors no pots.

I creus menjar-me.

Faig veure que no ho veig;

si fas aquesta jugada, si mates aquesta peça,

et faré escac i mat, moriràs del tot.

Has fallat. S’ha acabat la partida,

s’ha conclòs el teu joc.

Em preguntes tímidament

si vindré un altre dia,

potser tornaré a passar

però ho faré de resquitllada,

per ensenyar-te a jugar

el joc imparcial i just:

“on perdre tant s’hi val,

si guanya l’altre”.

El Mirall i Jo

2008-06-04T10:47:00.003+02:00

Al mirall Jo sóc immòbil figura,

imatge plana de dues dimensions.

Si no fos per la superfície argentada

del cert, jo no sabria com sóc.

Penso i la memòria em du el record

d’aquell axioma que s’expressa:

“si penso, doncs, existeixo”.

El mirall m’ho confirma ja que m’hi veig

i m’ho diu l’intel•lecte i la raó,

però tanmateix afegeixo:

“és quan sento que sé que sóc”

Si pensar és existir, l’existència

va al so del pensament, la meva pensa lenta

vol dir que existeixo lentament.

Reguitzell d'idees venen al galop,

tropell que, la freda imatge del mirall,

ignora l’embolic a l’intern del meu Jo.

Penso que d’axiomes ni ha molts:

“que res no és fix” que “tot es mou”

“que res no es perd que tot canvia”,

“que tot es transforma, es transmuta,

que la matèria, figura i forma,

pensa i sentiment, i l’amor, fins i tot,

no són altra cosa que energia”.

El mirall no reflecteix res de tot això,

Puc pensar que existeix la felicitat,l

a bondat, la llibertat, la bellesa

i fins i tot la moral del bé i el mal,

però res no serà veritat si no me’n sento,

res no serà cert si el sentiment no ho percep.

Subtils, tènues i encisats conceptes

que el mirall no em mostra del meu Jo.

En tant que “penso”, doncs, existeixo,

en tant que “sento”, doncs, sé que sóc.

Breu poema

2008-06-04T10:37:00.001+02:00

On ets, Déu?

Gravava la pregunta al glaç

i el propi baf l'esborrava.

El Llac de la Ment

2008-06-04T10:34:00.003+02:00

Llac on aflueixen les aigües de la pensa,
la consciència i el sentiment.
Amb vents calmats, plàcides ondegen
al flux i reflux de l’harmònic vaivé.
Vents eixits de la profunda ombra,
malcarats, desordenats, freds, humits
,regiren les aigües i neguen
la bonesa de l’energia fluent.

La ment en repòs, aquietada,
en les aigües manses el Jo es contempla
ell mateix. Emergeixen imatges
actives vibrant de joia i els elements
positius omplen el llac d’amor i escalf
que es dipositen en tot el periple de la riba
aflorant la intuïció i l’enteniment.

Branques de malesa, a vegades, estronquen
les deus de les aigües pures i netes
fent sorgir les bombolles dels errors
que esclaten i cerclen aigües i ribes:
la gran sequera esdevé en el llac de la ment.

Reflex del Cosmos

2008-06-04T10:21:00.001+02:00

Si del cosmos en sóc reflex
cada cèl•lula és una estrella
que lluu a l’univers intern,
flama que a l’ego embogeix
i en frenètic brogit extern
de la llum em vol distreure
car la vàlvula del desgavell
l'ha deixada ben oberta.

Sant Jordi entre la veritat i el mite

2008-04-21T10:52:00.004+02:00

Pare – diu la noia – m’han dit
que Sant Jordi és un mite.
Asseu-te aquí, al meu costat
intentaré explicar-te
part del mite, part de la veritat.

L’amor és la donzella pel drac reclosa
a la cova fosca i, no pot moure’s de lloc,
la bèstia és la força gelosa i grossa,
allunya amb la llengua de sofre i foc
a qui a rescatar la noia es proposa.

L’heroi, és la voluntat, el cavaller
que es prepara, per l’impuls del seu poder,
a l’atac, i es posa cota de malla,
casc, cuirassa i a la mà, espasa d’acer.

L’heroi, sap que el punt flac del drac
és la ignorància, del mal l’exponent,
arremet contra la bèstia amb cop d’encert
que malferida cau i s’arrossega,
i s’abaixa el mur de pedra
que oculta a la donzella.

Alliberat l’amor, irradia
raigs nítids i brillants, llavor
pel jardí de l’harmonia;
una llàgrima del feliç plor
cau en terra i germina.
L’heroi amb la visió s’extasia,
s’ajup i cull una flor
és la rosa, figura de l’amor,
i li ofereix a la donzella,
la rosa i ella, fan joc.

Ella no sap que oferir-li
no té res més que allò que és,
s’atura, es mira el cor
relliga pàgines escrites,
per l’amor se sent lliure,
i li dóna a ell la seva vida,
resumida, en un bell llibre.

Heus ací la veritat del mite,
llegenda, feta realitat,
l’amor que separa el drac
sempre torna a reviure.

La filla s’alça
al pare s’abraça
fent-li un petó a cada galta.

El mico avançat

2008-04-16T09:12:00.001+02:00

Un mico li diu a l'altre:
“com t'ho has fet
per pujar aquest arbre?”

“Jo era a la branca de baix
i t’he vist i he dit: calla!
i he pujat”.

“Sabessis les trompades
que m'he donat
per estar avui enfilat
dalt la branca més alta!
I tu, que tot just ets un nap-buf
segueixes de prop les meves passes.
Molt aviat veuràs
el que un mico no ha vist mai,
em menjaré el fruit
d’aquest arbre
i seré intel•ligent,
faré un salt a l'espai
per aparèixer a una altra banda.

M'ho va ensenyar el mico vell
i em va dir que, enllà no hi ha arbres,
sinó dos pals molt llargs,
amb milions de travessers.
Ell, ara, és en un graó
de tant immensa escala.

Allà hi ha animals, com tu i com jo,
drets, tibats com un pal,
es creuen superiors
i simplement són
de diferent raça.

Tots pugen amunt
amb l'esperança
de trobar el mico savi,
que els ensenyi el camí
ocult, per a fer un salt
i desaparèixer del mapa”."

L'Autor Artista

2008-04-16T09:10:00.001+02:00

Pinta un quadre cada dia
amb els pinzells de la ment
i els colors de l’univers.
Pinta sempre, car la vida
que no es mostra
és temps que no s’expressa
estones fetes malbé.

Si l’angoixa t’apressa
pinta amb quatre pinzellades
encara que sigui un esbós
i dorm amb les imatges,
demà potser enllestiràs l’obra,
el quadre o el poema que et cal
per viure i seguir creient."

En cerca del que ara no sóc

2008-04-16T09:06:00.001+02:00

En creure que jo sóc el que no sóc
vaig deixar de creure en mi mateix
vaig cloure la ment a tota perspectiva
aliena a la condició humana.

En pensar que jo havia estat
ensinistrat pel poder de la paraula,
per la tradició dels meus progenitors,
vaig decidir fer-los culpables.

Aquell jo que crec que sóc va cloure
la porta del pit, ja cap impuls m’empeny
a la recerca de l’essència transcendent,
escassa és ara la meva existència.

Avui encara pel subconscient escric
i, amb la força dels mots, el que no sóc,
influeix en altri la meva dèria,
i l’ensinistra en el mar de la confusió.

Potser les coses no són com crec que són,
potser si allò que no sóc s’atura
vindrà al meu sí, el Jo Sóc que ara no crec que sóc."

M’he traït a mi mateix

2008-04-16T08:52:00.003+02:00

Vull dimitir. Al batec dels estels vaig fer un tracte
que ara no puc complir, en el mirall intern veig la petjada
de qui s’oposa al meu pla, em parla amb paraules convincents,
però no és clar allò que oculta el seu llenguatge.
No puc expressar-me en aquest món tal com era l’intenció:
omplir tot allò al meu abast de poemes,
de versos, frases senzilles, fet tot plegat de veritat,
de bonesa, bellesa i harmonia.

M’he deixat seduir pel focus de la il·lusió,
pel desig i la feble emoció. Tot opac, si tu vols,
però que per l’intel·lecte ens atrapa
i exigeix un nou contracte: dimitir

d’aquell compromís que jo ja duia dins,

en els replecs de l’ànima.

Cal coratge i gosadia

2008-04-08T09:25:00.002+02:00

Només l’agosarat amb fort coratge
pot esbrinar lliurement la veritat
oculta en el misteri de la vida.
Només l’agosarat obrint els ulls
creu en ell mateix i la saviesa
el recolza, i s’aboca al seu servei.
El camí no és senzill, cal voluntat,
cal amor no defallir, garbellar
el munt de palla que cobreix la grana.
Separar l’incert de la certesa,
la mentida que oculta el gra espiritual.
Només l’agosarat que té coratge
sap que no li calen temples que anorreen,
ni dogmes, ni píndola estandarditzada.

Inquisició

2008-04-06T18:45:00.004+02:00

La imatge tolerant dels càtars
sota la filosofia dualista
enerva els sentits del “Papa”,
mira amb mal ull al país d’Oc
i envia en pla de guerra
al general inquisidor.

Cavalls al galop, al pit del cavaller
una creu vermella, espasa en mà
tallant caps arran de coll,
a tort i a dret, a infants, dones i vells.
Mateu en nom de Déu!
A la foguera! Tots!

Pregunta el soldat: “com sabré qui són els heretges?”
“No et preocupis mata sense recança,
Déu ja sabrà quins són els seus”.

Homes i dones fills tots del mateix Déu
sacrificats per diferir en la idea del bé i del mal
per entendre d’altra mena el sentit de llibertat.

De la desfeta encara avui
la catòlica església
no n’ha demanat perdó.

Jo, el cuc, la papallona i la flor

2008-04-03T16:32:00.001+02:00

Observo el cuc com s’arrossega,

com aixeca el cap mirant el cel,

guaita la flor, inassequible bellesa.

Segueix el rastre en la terra

mentre la instintiva fe

el condueix arraulir-se en un racó,

fer-se un capoll,púdic vel,

a la mirada humana, aliè.

La força activa, el dota d’ales

bellesa de colors insospitats

emprèn el vol i dalt de la flor

li ret l’essència que desava

per les núpcies de l’amor.

Lliure, a fet el cim inabastable,

efímera vida, per la llibertat mor.

Potser un altre dia tornarà a ser cuc

en un cicle nou. O potser no.

Són els sentits eines de la consciència?

2008-03-29T12:04:00.001+01:00

El cervell desa les imatges que capten els ulls,
el frec i les remors que penetren l’oïda,
els milers d’aromes que flairen les narius,
les inequívoques sensacions del gust,
i el tou, dur; calent, fred; rodó, punxegut, del tacte.

Qui ordena els ulls cap un lloc o l’altre
per a observar determinat paisatge?
Qui diu: mira! Qui, interpreta la mirada?

Qui diu: escolta el silenci en el pregon de l’univers intern!
Si l’oïda no capta dels orígens l’aleteig?

Qui classifica les sentors entre milers d’aromes
si una, tan sols, ens atrapa i roman endintre?

Qui accepta i rebutja, sens excepcions,
el que ens agrada i no és plaent a gust de tots?

On es desa la impressió de l’estimat
que resseguint la pell de l’estimada
s’esborrona tot sencer i vibra
amb més intensitat que mil cervells?

No seran els sentits eines de la consciència
on es desen els sentiments i els ideals profunds?
No serà la consciència que en l’ànima s’extasia
i percep la bellesa de l’art visible expressat amb formes,
tons, sons i textures, i de l’invisible, l’espai sense mida
i la infinitud del temps?

AMOR amb majúscules

2008-03-25T18:39:00.002+01:00

Em preguntes, què és l’Amor? Jo no sé què respondre. S’ha escrit tant sobre l’Amor! Jo puc dir-te que l’amor és llibertat, és saviesa. Sense amor fórem esclaus, ignorants. El teu “jo” poeta el pot percebre, l’alça del pregon del sentiment i l’expressa. De cap més lloc, car el pensament i la raó, el desconeixen. L’amor es dóna sense més, si se’n espera recompensa, ja no és amor: és l’exigent interès egoista.No sé el seu principi, ni l’arrel d’on neix. Sóc ésser que sent i percep l’essència, sense saber del cert, el primer esclat, d’on prové. Potser és el reflex potent que albira dellà tota llei física on no s’amiden l’espai i el temps. Potser és el sentiment que s’engendra i s’involucra en la humana criatura, més fort que el món, més gran que l’univers. Quan l’amor s’expressa, tot el que ens envolta s’emboira, desapareix. L’amor res en sap de l’odi ni de la violència, ni de la guerra atroç. L’Amor és la llum, sense amor tot restaria en l’abisme caòtic de la fosca tenebror. La joventut lliura el sexe creient que és un acte d’amor generós. Si la joia i el plaer es transformen deixant regust amarg, no és degut a l’amor, car ell, no deixa tristor. L’amor brolla entre puresa i passió, raig de foc que crema les entranyes i encega l’intel•lecte i la raó. Batec profund que desfà gèlids paisatges i romp la capa de cristal•lí gebre: l’amor és el gresol on la fredor es fon. Si et sents traït, no culpis l’amor ni elevis queixa, clama a l’oposat que tiba maldestre. Ni plany ni crit d’angoixa, pensa que la flor es bada i mostra la bellesa interna pel goig de rebre el nèctar de l’amor.L’Amor és Lógos, la paraula que expresses. L’Amor descabdella fils del llenguatge intern capaç de relligar ànima amb ànima, i fondre’s en gegantina abraçada. L’amor fa possible reconèixer-nos els uns i altres. Quan l’amor és autèntic i es lliura en l’acte sexual, en el punt culminant, el paroxisme, esclata la potencialitat de l’energia, fent de pont entre el cel i la terra, cercant la unió de l’esperit amb la matèria. Aquell que l’amor ignora,en la ignorància mor.Sé el que penses, car no és aquesta la història que veus en el quefer quotidià, ni en els mitjans de comunicació. Potser sí, que tenen raó i jo sóc l’ignorant. Però una cosa és certa: el sexe no és la font d’on neix l’amor.

No fa massa temps que vaig descobrir Haiku. Poema profund d’aparent simplicitat.

2008-03-25T18:31:00.001+01:00

La mà endintre
del cel l’estel recerca
l’univers brama.

**

El buit ressona
de la llunyana gorja
qui parla a l’eco?

**

Cau poca pluja
cruixir de terra seca
la mar es mulla.

**

reals els somnis
vida dellà l’arcada
on res dormita.

**

Fulla de l’arbre
que a la branca et sents viva
per què tremoles?

**

L’hora s’atura
abís que el temps perfora
dins hi ha una estrella.

**

Alè invisible
la natura embolcalla
L’ego despulla.

El meu vehicle

2008-03-12T10:22:00.002+01:00

Arribo a punt, el meu flamant vehicle
tal com l’havia previst, enllestit per fer-ne via.
l’haig de conduir fins al final de la cursa,
jo sóc qui el guia qui el posseeix, ell m’obeeix.

A tentines uns quants metres de rodatge,
les peces han d’acoblar-se.
Ja és a punt, ja marxa! El condueixo per volts
i revolts. M’avorreixo vull incentius nous,
sento tedi... Calla! S’apropa un rètol,
és l’autopista, l’escurça camins!
L’encaro; premo fort el pedal i s’accelera
marxo a tot gas, tinc pressa.
Quin camí més ben traçat
tanques a banda i banda em protegeixen!

Marxo veloç, tant, que es fonen les imatges i el paisatge!
només un punt, al final s’ajunta, la resta s’ha fos.

He arribat a la terra del joc; quants cotxes aplega!
el gall de roja cresta abrivat, l’elefant blau,
el cabrit, el porc, l’ovella, el que llegeix les cartes,
el que beu, dorm i menja i viu la vida... o s’ho pensa.
El corrupte, l’enganyador, que s’apropia del món
i em vol fer veure el que li sembla.

En el viatge darrer, tal plaer no el vaig veure,
ho sabia! La monòtona perfecció ocultava
la realitat de l’existència. És viure aquí, en la imperfecció
on trobo la resposta dels que progressen.
Ara ja ho sé, seguiré fins el final el camí que abreuja.

Entro al túnel, una pana irreversible em foragita,
m’expulsa de l’atrotinat vehicle.
No sé on sóc, el món s’ha fos, de llum, ni engruna,
foscor, boscúria, ombra, por. On és la lluïssor del joc?
Crido temorenc!
Segueixo una besllum, surto a palpentes de la fosca tenebra.
Albiro en la perfecció com s’esmicolen els errors!
M’adormo, tinc son i en la profunda inconsciència medito.

No recordo res, no sé res! On sóc? Guaito i veig
un cotxe nou de trinca que acaba d’enllestir-se.
Me’l miro, ja em va bé, no el vull gran ni ostentós,
sinó petit i humil, que s’arrapi al camí.
Tant l’hi fa tombs i retombs, i si pateixo.

El vehicle és apte, he d’ajudar a ultimar-lo,

és el meu, no en tinc d’altre.

Sextina de l’ànima presonera

2008-03-02T16:42:00.004+01:00

Escoltem ànima, cal coratge
per sortir de la gàbia de vidre.
Reclosa, ni et senten ni t’escolten.
Dóna sortida, hàlit que embriaga!
Allibera del flascó l’aroma
estén-la i no seràs presonera.

La mà traïdora et fa presonera
t’arruïna i ofega el coratge,
la gent no pot aspirar l’aroma,
captiva, forçada dintre el vidre
l’ alè, a ningú no l’embriaga.
Inútil, la veu, si no t’escolten.

No pots viure per quatre que escolten
si el perfum al vas és presonera,
sense dolça alenada que embriaga
com vols que responguin amb coratge,
si febles i fràgils com el vidre
no flairen de la vida l’aroma!

No et capfiquis, prem, exhala aroma!
Veuràs com pel ver amor t’escolten,
que res no es fon en gresol de vidre.
Quan l’ànima ja no és presonera
el poble, la massa, pren coratge:
és la llibertat que els embriaga.

També aquell fals beuratge embriaga
sentors errònies de baix aroma
en el cor, frenen fort, el coratge
mentre junts parlen i no s’escolten,
és la trista història presonera
engrunes de pa, bocins de vidre.

Cop de mall a l’enclusa de vidre!
L’ànima no es trenca, s’embriaga
d’esperit, no roman presonera
de vulgars sentors de fals aroma.
L’esperit alça la veu, l’escolten
i el pit s’omple del més ferm coratge.

Aquest coratge ja no és de vidre
escolten la veu, els embriaga:
lliures! L’aroma no és presonera!

La recepta del dia després

2008-03-01T18:55:00.002+01:00

El debat de les idees,
una mena de guerra freda
intel·lectual,
i cinc contrincants
que competeixen.

Cinc ingredients al meu abast
per fer-ne la recepta del dia després,
pel primer de Març,
haig d’enllestir-la avui mateix.

Prenc una cassola de terra,
de la contrada, és clar,
la col·loco a foc moderat
un bon rajolí d’oli,
del país, per descomptat.

Del primer ingredient n’afegeixo
una bona part de la il·lusió
llevada de l’esclofolla
demagògica. No correspon.

Del segon, rasco les impureses
de l’ànsia de poder, pragmatisme
que li resta raó, i un cop net
l’addiciono a la cassola.
I atio el foc.

El tercer potser és l’ingredient més volàtil,
no se sap tant sols si és convenient.
Un cop passats els quaranta
com el fill que marxa de casa,
també, vol una terra independent.
Ho poso a la cassola, i veig com s’evapora
la idea contundent.
Remeno a poc a poc, ara a foc lent.

De l’ingredient número quatre
no sé que fer-ne, està en desús
potser, per indigest. El posaré
en una safata i l’ompliré
d’aquella aigua no transvasada
del riu que ens és proper.
I al congelador, per una
llarga temporada.

Del cinquè competent
afegiré un pessic d’ecologia,
i un polsim d’equitat,
no massa, a la llar no se’n gasta,
d’aquest tant rar ingredient.

Afegiré tot l’amor que en sóc capaç.
Que es barregin les textures!
que es juxtaposin les aromes!
i el xup-xup de la cassola,
i l’esclat de les bombolles
al xauxineig de la saviesa
tot flairarà llibertat.

Enllestit el plat
una mica de julivert refrescant
i quatre grans d’all esmicolats
d’aquells que no piquin massa.

Ben guarnida la cassola
anirà a concurs internacional
i oferiré la recepta
aquelles nacions sense estat
deixant ben clar
quins són els ingredients més grats.

Poetes i éssers sensibles

2008-02-27T09:48:00.001+01:00

Poetes i éssers sensibles
canten les excelsituds de la vida
bocins d’estrofes, escapçall de paraules,
frases que al dictat de les muses escriuen.

Poetes i éssers sensibles
de la font del coneixement intueixen
pregones raons d’altres esferes,
les canten les diuen i les expressen.

Poetes i éssers sensibles
que fugen del prosaisme
de les capes vulgars
on tants d’altres éssers humans
s’hi identifiquen.

Poetes i éssers sensibles
en la mediocritat s’ofeguen.
Aïllant-se del món de la confusió,
pateixen els efectes de la inharmonia
car s’hi veuen forçats a conviure.

Poetes i éssers sensibles
que els dubtes escodrinyen i desbrossen
l’incertesa i la minimitzen. Plens de fe,
car creuen en el que fan, pensen i diuen.

Poetes i éssers sensibles
al recer d’un estat de consciència
cerquen la tenuïtat en un espai
que esdevé la mena de viure.

Res no esgota al poeta ni a l’ésser sensible,
res no esgota la delera de la vida
com res no esgota la poesia.

La fallida de l'home

2008-02-25T10:31:00.001+01:00

Guaita la gent! Que no ho veus! Petites barques que fan aigua
al voltant d’un vaixell que navega a la deriva.
Guaita! Com el poble ha begut el nèctar de l’oblit, i ara somnia
a mans del progrés, seduït per una falsa llibertat!
Calla! No la despertis, no veus que ara no et sent!
Que no ho veus! Que com una bola de neu imparable creix
mentre davalla per la rampa cap el pou inconsistent.
Aigües subterrànies la durà a fondre’s, a l’ oceà immens,
com una simple gota d’aigua!
Guaita com el deler de tenir és golafreria sense fre!
I com el seny divorciat de la consciència s’esmicola
rere la rauxa i la disbauxa!
Guaita aquells bous amansits sense saber la càrrega
que arrosseguen! Guaita l’ase rere la pastanaga, voltant la sínia
i ignorant el valor de l’aigua! Guaita els altres,
que com un ramat de xais s’apleguen per quatre bris d’herba!
Guaita la ignorància supina dels que prefereixen immolar-se
al déu del materialisme, suïcidi col·lectiu, sense consciència
ni esperança! Guaita! Com amb les seves mans, desfan
a poc a poc la casa on habiten.
Ja no es tracta de conqueridors, ni de guerres,
ni de vencedors ni vençuts, es tracta del més gran repte
que mai l’ésser humà hagi tingut.
Ara a qui culparem si l’error som tots,
sinó se’n salva ningú.

Ara és l’hora de veure si pot més l’egoisme
que la responsabilitat del deure.

Si els pobles no avancen cap una fita comuna,
junts morirem, per haver atemptat contra la vida.

El malferit planeta, potser, no morirà encara,
però, si és la fi d’una civilització,
les ànimes perdudes no sabràn on encarnar-se

i els nostres hereus seran la generació dels no nascuts.

Tempestes de l'antigor

2008-02-22T10:38:00.001+01:00

On són les tempestes, les fortes onades
de la mar exaltada que rosegaven el cor,
escarbotant la roca, només néixer,
per fer-ne sorra a poc a poc?

On són aquells fantasmes
que fluctuaven descalços pel desert
arrossegant ombres per l’arena
suant pols i gemecs?

On és la carn de pell assecada,
on són els dits que la sorra furgava
a la recerca del foc del darrer volcà
i només de cendres mortes,
en treia plena la mà?

On són les arrels malaltisses
de l’univers intern,
les lluites i defectes
que per un absurd
la raó les va fer seves
i ara la ment se'n desprèn?

Pot la saviesa desbrossar
de la consciència

la malesa inconsistent?

El llibre de la vida

2008-02-18T17:54:00.002+01:00

Estic a la primera pàgina del llibre,
immens espai en blanc, com una estepa
coberta de flonja neu, em sap greu
de trepitjar-la.
Una veu suau em diu: “comença a escriure”
jo no sé que posar-hi, és tan poc el que sé ara.
De sobte tropell d’imatges,
silencis inconnexos, paraules i idees
s’engraellen i resten fixades
a la blanca pàgina del llibre.

Jo no escric i apareixen petjades
d’incògnits camins que s’entrecreuen,
oblidades cruïlles, ressò d’antigues
estades, d’antics viatges
per assolir el destí fixat
des del primer dia.

Guaito, veig, penso
i en el blanc maculat
segueixo escrivint.
Ja mai podré aturar-me
el desig em guia i l’ànsia;
escriure i escriure!
Pàgines plenes
d’anhels, de sospirs,
d’esperança i de desigs.

La darrera pàgina resta blanca
ja no serà escrita per mi
sinó intensament tenyida
del color fred de la mort,
quan em digui: prou d’escriure!

El llibre, es clou.
Davant meu un de nou n’apareix
un de blanc com la neu
pàgines noves immaculades
nou volum que du per títol
un nom en el qual em reconec.
I aquella veu que em digué “escriu”
aquell llunyà primer dia ara també em diu:
has de tornar escriure
fins omplir tots els volums

l’obra completa de la teva vida.

Catalunya encara és viva!

2008-02-17T11:10:00.003+01:00

Resposta a: “Prioritat: la dignitat”

“De joves, l’ensenyament era en castellà
però al pati jugàvem en català.
Ara s’ensenya en llengua catalana
però en castellà al pati es parla”.

La llengua per ella mateixa no fa Catalunya,
però, sense la llengua Catalunya es desfaria.
Cal que el català es parli arreu,
llengua i cultura fan, que Catalunya sigui viva!

I ens està dient que vol seguir sent motor i pionera,
que cal renovar estructures obsoletes que desencisen el poble
i deixa de creure.
Que cal emmotllar el propi mètode, anar cara el futur amb ferms esquemes

on la gent, per lliure voluntat s’impliqui, responsable,

amb moral i dignitat. Si deixem de ser roca
deixarem de ser forts i serem esmicolats a poc a poc.

Cal coratge! Ser agosarats i replicar als quatre comptats
de sempre que insulten Catalunya
i la menyspreen. Escribes i faritzeus
que no “entren ni deixen entrar”, hereus d’aquells
sacerdots del temple, inventors del Déu que recolza
el poder per la força.
Reminiscència d’un passat, d’un regne acostumat
aniquilar cultures alienes, i engolir-les,
com ho fa un vulgar forat negre amb la llum,
a qui deu la seva existència.
Cal plantar-los-hi cara, un poble culte i digne no calla.

L’evolució no s’atura, en l’univers tot es renova,
ni cap cosa ni cap sistema no són eterns.
Aquest estat d’ara, no serà tampoc per sempre.
Cal aprendre fer-nos lliures i no pidolar llibertat,
calen ments obertes, mestres, homes de pes i dones
generoses, per reconduir la mediocritat, donar la mà
a la gent que es mou i es desplaça, que viatja
per relligar-se amb altra gent, tastar d’altres cultures,
i saber que no estem sols.
Cal respecte, aprendre estimar tota mena de creences.

La dignitat és qualitat moral que no es transmet
ni pel benestar econòmic d’un procediment, ni pels gens.
La moral, com un instint de la consciència, ens priva d’actuar malament.

La moral s’encomana per l’exemple.

Jo seguiré votant en blanc, car la meva dignitat em priva de caure en el joc de donar un vot quan ningú no em satisfà. La meva moral em priva també

de jugar amb Catalunya, el joc del poder groller
i del comandament vulgar.

Què és per a mi Catalunya

2008-02-01T08:49:00.001+01:00

Què fas, avi? –Escric una carta.
Te’n faré una còpia: guarda-la!
Així sabràs, criatura,
allò que no fa gaire em vas dir:
“Avi: què és per a tu, Catalunya?”

Catalunya és un dret, ja que dreta i ferma
ha suportat els embats de forces alienes.
És la roca del seny, dura, sense temença
que cap tràngol l’esmicoli per fer-ne arena.
Catalunya és la cultura, la llengua
que aflora, malgrat l’intent de sotmetre-la.
Catalunya és l’essència que traspua,
l’ànima de l’arbre que aixopluga
a tanta gent com vingui d’enllà.
Qui estima Catalunya, és de fet català.

Catalunya és la llibertat ben entesa:
no discrimina, no separa, res no enveja.
No guerreja, és un país de pau
i només per la pau, es defensa.

***

Tocats pel partit, heu pres de la senyera
una barra cadascú, l’esgrimiu
amb llengua viperina donada a l’insult.
Sense barres vermelles
resta un pal amb cinc esparracs
i el darrer partit l’ondeja.

Catalunya s’allunya
les paraules de la rauxa la fan enllà,
la veu ja no ens parla amb el seny a la mà.

Potser sí que tot ha canviat,
que ara cal gent darrere el candidat,
claca addicta, entusiasta, comparsa
per contagiar la turba, la gent, la massa.
Potser sí que és més vistós llençar globus al vol,
i paperets i serpentines;
teatre, putxinel·lis per la canalla.
Titelles guiades d’un fil que amb veu estranya
em parla i em diu que: “demà tot es farà”,
un projecte pel futur que mai no arriba.
Les promeses d’ahir, som avui i, encara ballen.
Ja tinc anys i poc “després”: el meu “demà” és ara.

S’han difós els records, esvaïts els somnis,
trastocats els sospirs, fos l’alè als llavis.
Allò que he rebut dels avis
vull deixar-ho als nets encara,
vull ser hereu i avantpassat,
tot plegat, a la vegada.

Potser sí que ja tinc anys, però no repapiejo
us he dit el que sento i el que penso.
Em sap greu, us torno el correu
amb una papereta en blanc.
Si algun dia decidiu anar plegats
per mostrar l’amor a Catalunya arreu,
torneu-me a escriure.
Mentrestant passi-ho bé! Adéu-siau!

Joan

24 d’Octubre del 2006

Reflexions Nadal 2007

2007-12-25T08:16:00.002+01:00

Si pogués desxifrar el misteri del teu naixement,
si pogués percebre l’essència que t’encarna,
si pogués veure més enllà l’escena
d’un nadó nascut en un estable
amb el bou i l’ase donant-li el seu escalf.

Si pogués copsar la certesa transcendent
de la tríada divina quan s’incorpora
i dur aquest secret a la consciència,
fóra capaç de percebre que la divina essència
és l’invisible llum que entra en néixer cada infant.

Si pogués establir que la deïtat no neix,
que l’ésser, que en el més pregon s’implica,
és la llum que ens agermana tots iguals,
sabria que, tu, infant, com humà hauràs de viure
fins que la guspira esdevingui fort esclat
feix de lluïssor, mestre de mestres i profetes
per reconduir la humanitat,
car, l’home oblida el punt de referència.

Si pogués tibar del fil, desfaria l’embolic,
la incògnita em mostraria la llum
que m’ha empès a la lluita per l’essència
abocada a resoldre el conflicte humà.

Aleshores sabria l’esperit real de cada cosa.