Ja sóc vell, però encara no repapiejo tinc molt clar la diferència entre ment i cervell, tan clar com els sistemes que m’ha tocat viure en el decurs d’aquesta darrera existència del periple de la vida.
Observo el sistema basat en la ciència convencional com ensinistra l’element humà sota els principis del materialisme, on se sublima la matèria com a fet real, i que la vida no és altra cosa que cruspir i ser cruspit, tot plegat: pols i cendra.
Observo el sistema basat en la ciència convencional com ensinistra l’element humà sota els principis del materialisme, on se sublima la matèria com a fet real, i que la vida no és altra cosa que cruspir i ser cruspit, tot plegat: pols i cendra.
És un altre tipus d’ensinistrament, però tan dogmàtic com aquell que ens volia fer creure en la culpabilitat de la persona i que ell tenia la clau de l’alliberament de tot error. La gent s’ho creia empassant-se mites, símbols i signes, de profund significat, com si fos el propi mal.
Dues grans formes d’executar el poder que aliena, dues maneres d’esclavitzar la ment, deixar-la plena de teories i teoremes, creences i conceptes, idees i raons per acceptar millor el sistema que se’ns proposa en contra de l’altre que quasi sempre es nega.
Tot sistema organitzat per assolir el poder material, per sobre de tot, ens fa esclaus, doncs inutilitza al màxim la capacitat de pensar, lliurament, cadascú per ell mateix.
Jo que sempre he estat un rebel, però ordenat, ja que la rebel·lia no està renyida amb l’ordre, sigui conceptual, sigui intern o extern en la persona, o sigui fins i tot universal. No crec en cap d’ambdós sistemes. Car penso i sento per mi mateix i em sento tan lliure, per haver defugit de ser esclau.
No hi ha res de pitjor que una ment ensinistrada car sempre es deu a l’ensinistrador. Una ment ensinistrada és dogmàtica per definició, és fanàtica, car defensa conceptes que han estat imposats, i els defensa sense coneixement de causa. L’ensinistrador els dicta i la gent se’ls empassa al dictat.
Diuen que la crisi és financera, però el que no diuen és que darrera els qui mouen les finances són els financers, persones amb tanta ànsia de poder que han arriscat, jugant, els diners de tot un poble integrat en la comunitat occidental, que s’anomena civilitzada. El que no diuen és que tot plegat ha estat producte d’una corrupció a gran escala. L’operació ha costat quantitat ingent de diners, però el pitjor de tot és que s’ha perdut la credibilitat en un sistema que es pretenia fos globalitzat, per ocultar les martingales, l’argúcia de l’astúcia, més que la intel·ligència i la moral de no saber distingir on són els límits d’allò estrictament legal. Ningú no té dret a traspassar la frontera de l’ètica i la moral. Ni que sigui sota la disfressa de l’impunitat.
El sistema és tan corrupte, però tan subtilment manipulat, que poca gent s’adona que l’han estafada, que el fruit del furt és un desfalc a les arques on cadascú hi havia dipositat la confiança, i que ara s’haurà de cobrir a prorrateig per cadascú de nosaltres. Em recorda aquella dita: “ser el cornut i pagar el beure”.
El pitjor encara és per arribar, si es deixa de consumir anem a la bancarrota. L’ensinistrament és total: hem d’esdevenir corruptes, assentir en la corrupció si no volem que perilli el nostre relatiu benestar, ja que ben bé es demostra que tot plegat és una jugada falaç, on fins i tot ens poden dir que nosaltres hi estàvem d’acord en aquest joc. Sigui o no, veritat.
Mentrestant el sistema ens vol fer veure que tot prové del cervell, que nosaltres ja fem prou morir en l’intent de convertir el mal que ens ataca d’arreu, sense saber d’on ve, en un bé per a la humanitat.
Així ens ho venen i nosaltres contents. Seguirem arrossegant el bagatge de la ignorància, mentre ens anem convencent que tots som uns sants.
