20 de desembre, 2008

Reflexions pel Nadal 2008


Si el "mi" i el "jo"es confonen, si el "meu" i el "teu"
ens separen de l’esclat i de la forma,
què vull dir quan jo dic que no he demanat venir
en aquest espai i en aquest temps
ple de dubtes i incerteses, de pors
que encongeixen el cor i l’omplen de temença?
Per què no em dius, d’una vegada,
què he vingut a fer aquí?
Per què tot allò que sembla bo
acaba amb patiment i dolor?
Si arreu on guaito la natura, veig la llei,
com és que en la natura humana falla,
o és la criatura que es mofa de l’ordre,
car en ella nia el desconcert?
Per què no sóc com l’arbre, la planta o la flor,
que s’arrelen i fan estada en aquest món
sense ser conscients de la vida i la mort?
Què és aquest "mi" que em fa creure que tot em pertany?
Qui és aquest "jo", aquesta veu interna,
que jutja els meus actes, que em diu "sí", i em diu "no"
que amb ànsia clama, i si la resposta
que rep, no li agrada, la desa i no la vol?
Potser per la llei d’altra natura
sense nyafa, tot de cop sabré qui sóc,
o també, potser, per la postura
de viure del "mi" i el "jo" en aquest món.

18 de desembre, 2008

Reflexions Breus

En néixer van donar-me
un bitllet d’anar i tornada.

* *

La fruita de fina pell
fa goig i s’acarona,
del sabor res no se’n sap
fins que no es prova.

* **

El gust de la menja
no canvia pel nom
sinó per la llengua.

***

La història comença
quan les llàgrimes humanes
reguen la pell de la terra.

***

La matèria omple l’espai,
l’essència fins i tot el buit.

***

Tant sols buidant-te
sabràs de què omplir-te.

***

La flama mai s’apaga,
la guspira amatent
a un o l’altre l’encén.
***

Mai l’engany serà poesia
ni poeta cap farsant.

* * *

El poema és la veu
regalims de mel
fluint de la poesia.

* * *

Ànimes a l’ombra
com papallones nocturnes
que neixen en la nit fosca.

* * *

Si la vida no tanqués una fi
l’absurd fóra viure
i no pas morir.

* * *

El temps no m’envelleix,
em desgasta allò que faig
mentre pel temps vaig.

* * *

Si l’egoisme es fongués
el món s’aturaria
tot restaria inert.

* * *

tothom arrossega el feix
del propi destí.

13 de desembre, 2008

La Serp a Vilanova i la Geltrú

Aquest darrer dijous van presentar, a la llibreria Ma’at de Vilanova i la Geltrú, el meu llibre La Serp.
Per a mi, no va ser “una presentació”, sinó “una trobada” amb gent predisposada a compartir.
Va encetar l’acte la càlida veu de la Marta Garcia, llibretera i lectora, que amb delicadesa va fer una exposició de les impressions rebudes en la lectura de la Serp. Va ressaltar que és un llibre fet de reflexions que dóna respostes per fer altres reflexions de reflexions. Va dir: -jo, això ho expresso amb una imatge que empro sovint: “és posar-se les orelles i obrir els ulls”. Ella va parlar amb el llenguatge que surt del cor, de l’intern de l’ésser, sense floritures intel·lectives. La pregunta era obligada i la Marta la va fer amb un ampli somriure: -Què és la Serp?

El clímax de l’auditori era propens. S’havia creat una atmosfera positiva en l’ambient.
La Serp –vaig dir tot seguit després de donar les gràcies i la benvinguda als assistents- és l’ego que tots duem dins i ningú vol reconèixer i si ho fa, no li dóna cap importància, car és companya en l’habitud. La Serp, -vaig seguir dient- és també aquell diable, els dimonis i Satanàs dels quals ens parla el nou i l’antic testament. La Serp també és el caos, allò que en el principi s’oposa a la llum.

La Marta va donar la paraula a la Isabel Laso que amb contundent claredat i sentit poètic va expressar, amb harmonia i sensibilitat, com la lectura del llibre l’havia colpit no només pel que deia, sinó també pels breus i contundents poemes que hi són impresos.
Els sentiments flotaven en l’aire i s’unien, uns als altres, com si fos una altra mena de coneixement.

Va ser una trobada de persones, que com diu la Marta, es van “posar les orelles” i van obrir els ulls de bat a bat.
Em sap greu no saber l’adreça de la gent que ha comprat el llibre, per mantenir-hi un diàleg. De totes maneres ens hem emplaçat per a reunir-nos i comentar les preguntes i respostes que es plantegen en el llibre.
A mesura que tingui més informació de l'acte ho aniré penjant.
*******

Això confirma la idea, de més d’un de nosaltres, que cal tornar a les reunions, d’intercanvi d’opinions i sentiments, tan enriquidores. Cada vegada és més la gent que necessita respostes sobre la veritat i realitat de la vida i el món. Que clama, amb veu sostinguda al seu intern, respostes clares a moltes coses que el cor i la intuïció perceben, per molt que en sigui de difícil una interpretació correcta, i que són negades per sistema.

Jo personalment crec que la crisi actual és espiritual i no pas econòmica.
Poso en dubte l’existència, en algun lloc, de la llibertat. Existeix la llibertat? L’home ha estat lliure alguna vegada des de la seva existència en aquest món?
L’home segueix sent esclau? (Quan dic home em refereixo al gènere humà: home i dona inclosos)
Pot haver-hi un altre sistema basat en el capital que no sigui tan agressiu ni corrupte com l’actual?
Sent el mal una realitat, pot ser eradicat?
Podrem seguir vivint en un planeta tocat de mort?

Des d’aquesta pàgina faig una crida a tota persona sensible, que té coses a dir, que vol comentar-les i no troba on ni a qui, que es posi en contacte, amb un simple comentari, i intentarem tots plegats fer un grup que de ben segur ens serà útil a tots. No importen ni creences ni tendències, però si, respecte i comprensió cap a les persones.

10 de novembre, 2008

Espai Betúlia Badalona. Presentació La Serp

El 16 de Setembre d'enguany van presentar el llibre
La Serp de Joan Estruch
a l'Espai Betúlia de Badalona.

Hi van intervenir, a més de l'autor,

el filòleg Valentí Sallas, que va presentar el llibre,

la directora de Parnass, Amàlia Sanchís

i la poetessa Maria Bonafont.

Hi va ser present La Televisió de Badalona. El video correspon a la grabació que van fer.

Posted by Picasa
video

08 de novembre, 2008

Transeünt

Vinc de lluny a raure aquest bell planeta
punt de l’èter amb l’univers conjunt
natura viva de toc quasi perfecte
vinc aprendre com simple transeünt
car d’errors a l’esquena en duc un munt.

Com arreu, l’enigma s’escola en la mort,
sóc un viu element transitori
carregat de por, temença i desconhort,
frec a frec amb l’impuls vibratori
gira el món en un eix il·lusori.

Segles i segles el viatge perdura
esgarrapant els límits a l’abast
ignorant si hi ha fi en l’aventura,
laberint, en cada existir fer-ne un tast
per llevar de la vida pes i llast.

Vinc de lluny pel meu grat i no per força
car d’on sóc allà ningú s’explota
per molt que visqui en l’ensota.

No sé què és la vida de debò

Visc a impulsos d’un poder que desconec
que em fa feliç a cops, i a cops trontolla
visc en un espai, amb el temps frec a frec
que empeny la vida i la torna folla.

Visc la vida, no sé de debò en què crec
si és el temps que del viure en fa bolla
o és només l’impuls que prem sense assossec
eixit de la font de la vida on tot brolla.

És pels sentits que jo noto la vida
que s’escola entra pensa i sentiment
però és l’impuls que ho percep i convida

a viure en un món real i punyent
que priva la certesa sense mida,
viure feliç en el cos i la ment.

Un sonet per a la consciència

El flascó de la consciència es desclou
de tènue i pura essència n’és la flaire,
l’home entremig del foc, la terra i l’aire
no els ensuma, reclòs a dins de l’ou.

Amb un petit forat n’hi hauria prou
per percebre l’alè arreu l’enlaire,
la aroma delitosa de tot caire
que mou a la persona i la somou.

Cal gosadia, rompre la closca
estirar cap i coll, treure’l enfora
a frec de so, llum i color, alhora.

Sense tels, ni membranes que a deshora
són pel temps i l’espai, fre i demora,
com l’odi a l’amor li fa la rosca.

Un sonet per a l'atzar

Una mena de sac descomunal
s’aboca des de dalt arreu la terra
la justícia és la brossa i la desferra
disfressada de bé i de moral.

Del sac, un rol per l’espècie animal,
per l’home un d’especial ben ple de nyerra
màscara que el cobreix, així quan erra
ningú no el pot fer culpable de cap mal.

De l’atzar hom rep la papereta,
de la mà morta poca o molta raó
tant l’hi fa a qui toqui la butlleta.

L’home, sense llei, a l’immòbil graó,
sense alè, sense sang de profeta
viu poca vida, morint sense saó.













07 de novembre, 2008

Fraguerau

El frare Guerau, amb do de guarició,
va guarir la reina on no pogueren
ni metges ni doctors,
bé, per imposició de mans
o bé per pregona oració.

Se sentiren atrets
per un raig d’amor,
el rei ho deixà establert:
ella al castell reclosa,
ell desterrat a aquest racó
de feréstega bellesa,
quietud, silenci i solitud
envoltat de roca ferma.

Fragós paisatge! Entre rocalls
va fer-ne l’habitatge,
per llit el sòl de la balma
les pedres per abrigalls,
la finestra a l’estelada,
i en cada estel l’enamorada.
En el devot amagatall,
pel món, Fra Guerau, pregava.



L’eco

Riu avall
per l’estret senderó
sota les roques
tombs i revolts
fins al lloc
on l’eco ressona.

Crida ben fort!
Que la veu és l’expressió
d’allò que penses i vols!
Crida ben fort!
Que de més enllà del riu
torna la veu
que ningú contradiu.

Crida ben fort!
Però la pau no degradis,
ni la veritat ni la raó,
la veu, sempre retorna
en el mateix ressò.

Parla, escolta,
no facis com la gent
que, es fa la sorda
quan sent la seva veu.



Marinada

Vent de marinada
allunya la nau
en suau bufada
duent la música
de dins del cel blau.

Senzilles i belles notes
de tendres cants,
veus llunyanes
s’escolten del Fraguerau.

Atura’t, nau, si ets viva!
Desperta’t si dorms!
escolta allò que el Fraguerau diu:
“Que les pedres polides dels fons
ja no són filles de tempesta boja
sinó tranquil·les veus del congost,
cants que desperten ànims per viure,
música que el cor somou”.


Sant Bartomeu

Darreries d’Agost
ressonen veus llunyanes,
rialles pel congost
en plenitud arriben
fins a Sant Bartomeu,
ermita protegida
per la natura i per Déu.

Ermita del romànic encís,
paratge de bucòlica bellesa,
la gent canta prega i resa
i no existeix el teu ni el meu.
A Sant Bartomeu
la germanor impera.

Després es qüestiona:
perquè l’actitud positiva
dura un temps tant breu?


Sant Antoni

Petita ermita bella i blanca
gaudeix d’un voltant florit,
flaira de llorer, boscanes herbes,
dolls d’aigua i un plàtan que s’estén
estiregassant les branques.

Dins l’ermita una columna prima
de feble aparença, quasi desencaixada,
apuntala el sostre, sense res no témer,
de l’altar on s’hi veneren
Sant Antoni i Santa Bàrbara.

Amb popular fervor prega la gent,
amb la fe del pelegrinatge
s’omple el cor de bon sentiment,
aquell que sovint s’oblida
en un món hostil poc escaient.

A banda i banda de l’ermita
una rengla de xiprers
protegeixen l’entrada
com sacerdots del cel.


El Saüquer

Arbre imponent i frondós
monument de la natura,
l’ombra dóna repòs al cos
i al cap d’amunt d’uns graons
amagada, en arc de mitja volta
entre arbusts i matolls,
l’antiga font natural, s’oculta.

Brunzit d’abella
amb bellugueig de dansa
quasi em parla a cau d’orella,
però no entenc el seu llenguatge.
Li dic a la flor de saüc, a la formiga
i a l’aranya de la font,
hi haurà algun dia, quelcom
per poder entendre’s tothom?

Silenci, calla el saüquer,
i la font i l’abella,
ni tan sols l’eco respon.







31 d’octubre, 2008

Un sonet per l’intel•lecte i el temor


Per un impuls desconegut sóc empès
a saciar el desig de l’intel·lecte,
saber, el coneixement m’ha de ser tramès
pel mitjà més ràpid i directe.

Al cor la temença frena tot el pes
i altera l’objecte pel subjecte
l’intel·lecte obnubilat ja no entén res
dubte entre l’incert i el que és correcte.

L’impuls al cor és també un atribut
de l’incògnit que empeny des de l’ignot
a torns, un i altre, passen per l’embut

com la gràcil titella i el ninot
diuen dormir i la capsa és el taüt
com el foc ho serà pel borinot.

Un sonet per a la Llum


Jo, que no sóc cec, en mi constato
les coses invisibles als ulls humans
com aquelles visibles que amb les mans
i els sentits, palpo, toco miro i sento.

Jo sé d’una llum i amb goig l’interpreto
com distant a l’abast dels meus mitjans
joia, esclat del mantell de raigs galans
on l’invisible es mostra i jo ho esmento.

No cal que ningú em mostri l’existència,
la llum que jo sento és realitat
no pertany a mesura de ciència.

Jo sé que aquesta llum és la consciència
que m’inclina a veure la veritat
més enllà: a l’esfera, de l’essència.

Un sonet per al dret

L’objectiu és el cim de la serra
vull deixar aquest camí que en diuen dret
ple de dol, d’injustícia per tot l’indret,
car la gent diu: Pau! Fent-se la guerra.

Fals pensament destrueix la terra
el poble diu: no! El corrupte ho admet
i enderroca ideal i dreta paret
frenant el pas a dreta i esquerra.

L’home clou les mans, deixa les eines,
pel dret, ja ningú la pau pregona
deixant l’assossec a mans alienes.

El corrupte, des de la poltrona,
dicta lleis de molt obligades feines,
traïdor: de la pau se’n fa corona.

30 d’octubre, 2008

Ulldemolins


Presentació

Presentar un nou llibre del Joan, és per a mi un honor i una satisfacció. En aquest llibre que teniu a les mans i que porta per títol “Ulldemolins”, l’autor, amb el màgic pinzell de les seves paraules i amb el seu llenguatge tan ric en imatges, ens pinta un viu retrat d’aquesta vila, contemplant-la des d’un gran ventall de perspectives: la natura amb tot el seu paisatge, l’essència de la terra, les muntanyes, el seu Montsant universal, els arbres, els ocells, els costums i tradicions del poble, la devoció, la fe, i també els tres grans tresors que són les ermites que li parlen amb mots de silenci, construïdes, sens dubte, amb els batecs del cor de la bona gent d’aquestes contrades... I per sobre de tot a la seva poesia s’hi troba l’Amor que destil·len el seus versos, la seva visió profunda d’una realitat de la qual el poeta i pensador en copsa sempre l’equilibri i la pau d’esperit i n’extrau la més íntima reflexió.
Gràcies amic Joan per aquest nou regal, el teu llibre “Ulldemolins” que, de ben segur, la lectura dels seus versos ens delectarà a tots.
Maria Bonafont

Ulldemolins

Màgic pinzell, de la mà de la natura
pinta reguitzell de formes belles
plasma el paisatge amb visió novella
sense model, sense pauta, ni pintura.

La mateixa natura, la mateixa mà
del fons de la vall un turó enlaira
i al bell mig la vila hi situa.

L’embruix del silenci
l’entorn embolcalla,
de la vall a la serra
de la vila a la muntanya.

És l’essència que batega
i Ulldemolins en té la clau
i a l’àmbit del cor del poble
en fa de cada casa un palau.

Montsant

Formós massís, àmbit feréstec,
t’alces joiós de la vall ufana,
paratge esplèndid de verd i pedra,
plàcid riu, els peus et banya.
Del Priorat n’ets senyor, guarda
d’ermites santes, valls i congosts,
balmes i graus, tolls i fonts,
que per tot l’entorn t’abracen.

Des de les Crestes s’observa
com una vessant tomba caient,
vertical es desploma
mostrant sense vergonya
traç inequívoc de turment.

Montsant! Santa muntanya!
Per fruir l’essència i la bellesa
de la natura, les entranyes.


Ermita de Santa Magdalena


Sota els pins, l’esplanada
damunt mateix de la cova
on vivia fra Llorenç l’ermità,
s’alça enorgullida l’ermita
del Montsant la catedral.

Sis altars cor i cripta,
una porta, amb pany i clau
entrada a lúgubre estada,
i damunt la pedra, un jaç.

Per un forat a la roca
entra minso raig de llum,
és del sol, la llum petita,
mentre en el cor de l’ermità
hi habita la llum gran.

Fra Llorenç hi pregà mitja vida
per apropar la llum divina
al poble que havia de servar.

Avui, encara, l’encanteri
d’aquells precs engega els cors,
i per les quatre parets
es respira místic misteri,
de fra Llorenç els secrets.




Vianant

Sot, pols, pedra. Senderons
entre barrancades estretes
l’esperit del vianant tiba
fins el reialme majestuós.

No tem les cingleres obertes,
ni els solcs de la vida li fan por,
agosarat travessa valls i carenes
amb voluntat de ferro, sense trontolls,
ferm, de coratge les espatlles plenes
no doblega ni l’ànim ni els genolls.



La Fulla

Sóc fulla caiguda de l’arbre
abandonada a la cuneta,
el vent m’arrebossa
de pols a banda i banda.

Abans, en el brancam,
al balanceig del vent,
d’una a altra branca
un fruit m’acariciava
resseguint-me nervis i pell
porus i arrel;
per ell, la virginitat fou truncada.

L’impuls del teu alè, el sento encara,
jo a terra, tu a l’arbre,
puc morir de tu separada,
però mai no morirà
allò que en mi es despertà:
la sensació de ser estimada.


Cadolles fondes

Als braços d’un vent més suau
la fulla davalla per la gorja estreta,
Cadolles Fondes del riu Montsant,
fins un bassiol on un còdol al fons
la fulla maleeix, perquè l’ombreja.

El corrent l’hi fa de bressol
una pedra la detura,
i un cranc al fons
s’enutja
perquè li tapa el sol.


Paròdia, caricatura
de la pedra cranc i fulla,
ningú pot reposar tranquil
tant si es cobreix
com si es despulla.

28 d’octubre, 2008

La dansa folla

Cap a la fi dels anys 40 fent un esforç, vaig adonar-me que no sabia escriure la meva llengua materna. No sabia el català. La repressió havia estat molt forta. Dels escrits en castellà, que en tenia un feix, en vaig passar uns quants a la meva llengua, no sense dificultats, car jo no he rebut mai lliçons en cap escola. Sóc autodidacta de cap a peus. Vaig fer-ne 3 llibres de poemes enllestits del tot a finals dels 6o. Ara, amb aquesta etiqueta en penjaré uns quants. Espero que us agradin.

De la criatura,
el tros més humà
balla amb l’ego la dansa
de la vida i la mort,
agafats de la mà.

25 d’octubre, 2008

Espill romput

A terra en un miler de trossos romput
l’espill ja no és aquell testimoni
de la sola imatge.

Però jo, no m’he partit,
en cada minsa part
del vidre argentat
sencer hi sóc reflectit.

Ja no sóc aquell únic que jo era
sóc un feix d’escampats fragments
que tria i remena,
i entre tants, ja no sap qui és.

Mes, Jo sóc en cadascú,
i tanta figura m’esguarda
que en totes alhora no puc.

Espill romput, mai més del meu rostre
faràs escarafalls, la cara s’ha esvanit
mes, no ha mort el meu retrat,
ja què en cada tros del mirall,
com l’inesgotable vida,
viuré en l’eternitat.

24 d’octubre, 2008

Confusió

Atrapada a la fosquedat
la intel·ligència emigra.
Fosca és la ment
quan la llum no albira.

Sense llum, la confusió
en la foscor ens esclavitza,
sense escalf ni claror
hom sent l’obscur de la vida.

La llum fon el glaç del caos
i la gebra del desordre.

23 d’octubre, 2008

Falsos Imperis


Regne on no mana el rei, què el sosté?
No ho sé,
però així com la vida s’esvaneix
a mesura que passa el temps,
el regne també degenera
a mesura que governa,
ja que el propi poder permet
els falsos imperis que condemna.
.

22 d’octubre, 2008

Introspecció

He tancat amb clau
la porta de la cambra fosca
he obert el cor de bat a bat
la llum, l’aire i la claror
han llevat els àcars
de l’al·lèrgia a la foscor.

Tot sol, assegut,
ulls clucs
he concentrat la ment
focus que lluu,
diamant de mil facetes
ha fos les ombres
deixant la cambra neta
de batecs impurs.

21 d’octubre, 2008

Barca solitària


Barca solitària que navega
per la mar vital amb rems atrotinats
sense arrel, i sense amarres brega
contra els traïdors vents que bufen despietats.

Sens força, a la deriva, es replega,
pit enfora lluita contra els fers embats,
l’alfa vençuda, guaita l’omega,
defallida per les ones i els combats.

De sobte l’aborda una altra barca
just als límits allà on res demarca,
amb un sol rem i amb els vents abraonats

s’amarren, com una sola arca
una sola vida que s’emmarca
fins l’altra riba la fi de tots plegats.

Ara naveguen amb dos rems a quatre mans.

16 d’octubre, 2008

La cruïlla

Transhumant, davant la cruïlla,
de bell nou, com altres vegades
la decisió i el dubte
l’eleva o no el deixa moure’s de lloc.

Arrossega el destí, feixuc farcell,
per vies que s’entrecreuen,
tant d’encertades, com d’errònies.
Les d’ahir, les d’avui,
les d’abans les de sempre,
marxa enrere o cap avant,
pot entrar en via morta
si no ha afluixat el nus de la cadena.

Ni el passat ni l’avenir
mostren clarament la via
per on anar la màquina de la vida,
i sovint, el transhumant,
en la cruïlla, tant si dubte com si no,
pot descarrilar-se el vagó
pels trencalls que mai s’obliden.

Cal cercar el camí
sense cruïlles ni revolts.

15 d’octubre, 2008

Endarrerit



La ciència fa bon paper
a poc a poc avança,
promet un demà millor
no cal perdre l’esperança.

Aquest demà és etern
car quan s’acaba l’avui
en comença un altre.

Rere, el meu cor pateix i perd,
la il·lusió i la confiança.

08 d’octubre, 2008

Un sonet per a la Creu


Feix de llum, eix del cel que en terra es clava
saba, que descendint duu l’essència
de vida, foc per la natura brava,
claror pel bressol de l’experiència.

Davalla del cel blau a la mar blava
l'esperit, la còsmica consciència,
il·lumina la ment que sense trava
rep i esdevé ferma consistència.

Del centre del pit l'horitzontal s'estén,
forta abraçada cerclant l’infinit
ésser amb ésser el cor d’amor s’encén

per l’ànima reflex de l’esperit
llum arreu a l’abast de qui vol la pren.
No el veu, l’absent ni aquell que està adormit.

04 d’octubre, 2008

El Sistema fa fallida

- L’economia creix a mesura que l’home hi col·labora.
- El poder no és en el diner, el poder és en l’home que al sistema cedeix.
- L’economia no és una llei, però l’utilitza.
- El diner per ell mateix no té cap força, depèn cap on l’orienta el poder quan en disposa.
- La societat és una abstracció que pot esdevenir realitat quan és conscient del seu poder i la seva força.
- El sistema pren les regnes del govern, afluixa i prem l’economia no segons convé a la gent, sinó al poder.
- El sistema ofereix un relatiu benestar, ja que per gaudir-ne la societat, fins i tot es declara la guerra.
- La gent en la guerra no és aliena, ja que va implícita, inconscient o no, la seva complicitat.
- La gent subministra el poder al sistema. Però és el sistema, amb el seu poder, que el subministrament regula.
- L’esforç de cadascú, l’energia que s’esmerça per assolir benestar, el sistema en recull cent per un.
- El sistema no és res, sense el suport de l’home.
- El sistema, materialista cent per cent, es basa en el consumisme creixent. Si la gent només consumís el just que li convé, el sistema fallaria.
- I també fa fallida quan s’aparta de la justícia i la llei.

29 de setembre, 2008

" LA SERP"



Hem heretat la terra, l’arbre, la ciència,
però l’home ignora que, en l’arbre,
la Serp hi anava inclosa.






Comentaris sobre La Serp:

"La Serp és un llibre de respostes per fer-se preguntes..."
"És una obra que planteja les preguntes profundes que sobre l’home i el sentit de la vida ens fem tots..."
"El lector només s’haurà de deixar seduir per les reflexions contingudes a "LA SERP" per experimentar en primera persona una percepció més mística de la vida".
Carles Torras. Periodista


"Cal destacar frases innovadores, pensades a consciència. Reflexions que fan pensar. Com els pensaments resumits en lletra cursiva i en vers".
"L’autor ens sorprèn amb una narració ambiciosa, fruit del treball que s’inicià a la literatura escrivint poemes de diferent contingut. Talment un recull dels seus pensaments plasmats al llarg del temps."
Joan Marcè. Enginyer



"Només una incògnita es manté al llarg del relat. Una gran incògnita que ens perfora.Tan poderosa que pren tot el protagonisme i s’instal·la amb gran i desafiadora imatge a la portada..."
"No és només Matèria, sinó que té la seva força en el món intern, en l’ànima, en allò que és diví".
"Allò que dóna al món la seva cara sinistra i que tots reconeixem en el nostre interior..."
"Una essència que resta present i inexplorada."
Sergi Torras. Psicòleg


"En aquest llibre es posa de manifest l’autèntica naturalesa de l’home. Aquell home que neix amb tota la potència divina, tal qual, sense res que cobreixi la seva "pell", sense llast, tot puresa. I com a mida que va caminant s’adorm davant l’autenticitat i la realitat i a la vegada se li desperta aquell "ego" raquític i maliciós. La Serp és qui posa tota aquesta falsa collita en el camí, la Serp posa els ulls, als ulls, que priven a l’home de veure-hi clar i de donar-se compte, d’observar la magnífica realitat per la que hem estat creats."

Maria Bonafont. Poeta


Instantània de la presentació a L'Ateneu Barcelonès. Desembre 2007


Maria Bonafont-Joan Estruch-Amàlia Sanchís
poeta- autor- editora

28 de setembre, 2008

Resposta a un comentari a "La Diada"

El comentari l'he inserit en el poema La Diada.


Democràcia és el sistema menys dolent de govern, però és ple de defectes. Fins i tot hi ha qui diu que: “l’opinió de la majoria suposarà sempre el regnat de la mitjania” per això preconitzen: “el govern aristocràtic del talent i la bondat” entenent com “Aristo” el millor, i com a “cracia” el poder. O sigui el poder del millor. Aristocràcia no vol dir Monarquia. Ja veus que hi ha opinions per a tot. És clar que això és filosofia, que avui ja no es porta massa. Tots els partits polítics diuen que el seu ideal és el millor. Jo no he parlat de cap partit polític sinó de tots plegats. Com creus que ha arribat Catalunya a ser motor de desenvolupament econòmic? És clar que en política cadascú té el dret i fins i tot l’obligació, de definir-se cap allà on se senti més còmode, on es cregui que millor defensen els seus interessos.Quan jo parlo de Catalunya separo totalment qualsevol interès partidista, de qualsevol mena. Quan jo dic Catalunya em refereixo a aquella filosofia que no és impresa enlloc, a aquell sentiment d’unió, a aquell lluitar per una pàtria sentida, sotmesa i vilipendiada, però mai conquerida. Catalunya no és una entelèquia, ha estat forjada pels catalans, pels nostres predecessors que l’han convertit en un potent motor de desenvolupament econòmic. No he dit ni he insinuat en cap moment alguna preferència per cap partit. Ni vull entrar en aquesta discussió que ara no s’escau. Tampoc vull entrar en la “infinitat de coses i de cosetes” resoltes pel tripartit, que dels tres un és el que mana, com molt bé dius “la majoria decideix”. Ni tampoc vull entrar que hagis aprofitat el meu relat per posicionar-te personalment envers una facció política. Ja m’està bé, ja que això no fa altra cosa que confirmar-me que en la política hi ha molt d’aprofitament. I per altra banda crec en les idees i el seu intercanvi.Jo et parlo de sentiments, del sentiment català, que no catalanisme, del sentiment de nació, que no de nacionalisme, i menys encara d’un “nazisme” com insinues que no vol dir res més que: “nacional socialisme”. Jo et parlo del sentiment de la sociabilitat, no del socialisme, del sentiment que m’obliga a reconèixer la gesta dels nostres progenitors. És clar que els sentiments no són visibles ni convertibles directament en normes. Deixem afegir una cosa: si un dia, aquest sentiment que dóna coratge a l’acció per la qual cosa Catalunya ha estat i és encara motor, es dilueix, això que s’ha assolit a poc a poc, al llarg del temps, anirà minvant de mica en mica, fins convertir-se en una regió més. Catalunya aleshores deixarà de ser. El motor al ralentí, farà figa. Jo no hi entenc de dretes ni esquerres, per a mi aquests termes són obsolets. per a mi tots som éssers humans amb força problemes a la ment sense resoldre, que caminem sense rumb fix ni definit i que demana a les organitzacions que detecten el poder, que ens alleugereixin, al menys, dels imprescindibles. Poder que sempre ha existit, que sempre ha manipulat, pels quatre costats, per tal d’obtenir més poder i així la roda creix i es multiplica. Jo diria que aquest poder avui es basa en el materialisme, però això seria tema per una altra oportunitat.

11 de setembre, 2008

La Diada

Rècula de pensaments premen la ment
imatges i preguntes el cap computa:
és Catalunya dels Catalans?
o és d’aquells, que balança en mà,
amb el fidel desnivellat
pesen els fruits de la terra,
que no els ha vist pas néixer?

Pesen i no compensen, quelcom falla.
En el plat del contrapès un munt de palla
per fer callar la propietat
amb imposada autoritat:
on és la justícia, per què s’encalla?

Tenim drets els catalans?
o som simples masovers
d’una finca annexionada
esclaus moderns sota l’influx
d’una encotillada democràcia?

És Catalunya una nació?
si ho és per què no mana,
per què no dicta l’autogovern?
Si tenim dret, pesem els nostres fruits,
bé que en sabem, no ens cal una mà aliena,
Catalunya és de mena justa i solidaria.

És Catalunya una utopia,
una entelèquia al cor d’uns quants?
Amb quina balança es pesa el sentiment?
Quin és el contrapès, sinó ignorància?
Com s’equilibra la pesada?

La balança en què jo crec
és aquella que, en el pes, no hi ha estafa.

On no hi ha amor, no hi ha vida,
Catalunya sense amor ni dignitat
ja no serà la brasa d’aquell foc viu
sinó fum que s’esvaeix, fràgil
com bombolles de sabó
que en l’aire esclaten.

Que no volem almoina,
que s’ha acabat pidolar
que la llibertat és cosa nostra;
car, quina força té l’home
que sempre demana caritat?

Ja no vull parlar de les arrels
sinó del tronc afeblit per la saba adulterada,
car sense tronc no hi ha brancam ni fullatge,
ni fruit per pesar en cap balança.

Si el poble creu que els dirigents flaquegen,
que l’home s’ha aturat i ja no és més
i l’esforç de la dona no és prou encara,
siguem nosaltres, catalans,
ambaixadors sense ambaixada,
que estrenyent-nos ben fort les mans
per a Catalunya donem la cara.

Escrivim fins fer sortir fum del teclat,
que ressonin les veus dels poetes,
que s’omplin les bústies de lletres catalanes,
que sàpiga tot el món, que Catalunya és:
una nació, un país i una pàtria.

L'estiu se'n va

Ja hem passat gairebé l'estiu. El temps és una cosa ben curiosa, ja que ningú sap ben bé què és. L'estiu és un cicle de l'any que dividim en quatre estacions, però el temps en sap alguna cosa d'això? Pel temps no serà tot un seguit? Cada any que passa el donem com a perdut, solament el present emprenem amb il·lusió, car el futur és cosa llunyana. És el temps company de la vida? La vida s'acaba quan el temps finiex? O bé vida i temps són dues coses separades? Què vol dir, quan dic, no tinc temps? És que el temps en mi s'esgota?
De tot plegat en tornarem a parlar.

04 de juny, 2008

El matx entre Jo Sóc i el joc de l’ego


Tot just acabo d’arribar, com aquell que diu,
i ja em desafies.

Vinc de l’espai de la quietud. Els silencis absoluts,
no existeixen.

Rere els silencis, al fons, la música pels mons,
l’harmonia.

Em reptes al matx en el tauler, accepto el joc,
guanya la vida.

Comencem, jo les blanques tu les negres.
No tens alternativa.

El blanc de l’escaquer contra el negre de les fúries.
L’enfrontament.

Em provoques, em defenso, et violentes i m’odies.
Creix l’auto estima.

Per un flanc m’ataques, somrius, falsa maniobra,
t’abraones.

T’estudies la celada, prems, m’agredeixes
m’acorrales.

Intueixo la meva gran jugada
fent-te escac al rei.

Amb la reina el rei cobreixes.
Segueix la partida

sempre el mateix,
contraris que s’oposen
i es neguen mútuament.

A cops sembla que guanyis, però no guanyes, perds.
Amb les peces menors fas bé el teu joc
amb les majors no pots.
I creus menjar-me.

Faig veure que no ho veig;
si fas aquesta jugada, si mates aquesta peça,
et faré escac i mat, moriràs del tot.
Has fallat. S’ha acabat la partida,
s’ha conclòs el teu joc.

Em preguntes tímidament
si vindré un altre dia,
potser tornaré a passar
però ho faré de resquitllada,
per ensenyar-te a jugar
el joc imparcial i just:
“on perdre tant s’hi val,
si guanya l’altre”.

El Mirall i Jo


Al mirall Jo sóc immòbil figura,
imatge plana de dues dimensions.
Si no fos per la superfície argentada
del cert, jo no sabria com sóc.
Penso i la memòria em du el record
d’aquell axioma que s’expressa:
“si penso, doncs, existeixo”.
El mirall m’ho confirma ja que m’hi veig
i m’ho diu l’intel•lecte i la raó,
però tanmateix afegeixo:
“és quan sento que sé que sóc”
Si pensar és existir, l’existència
va al so del pensament, la meva pensa lenta
vol dir que existeixo lentament.
Reguitzell d'idees venen al galop,
tropell que, la freda imatge del mirall,
ignora l’embolic a l’intern del meu Jo.
Penso que d’axiomes ni ha molts:
“que res no és fix” que “tot es mou”
“que res no es perd que tot canvia”,
“que tot es transforma, es transmuta,
que la matèria, figura i forma,
pensa i sentiment, i l’amor, fins i tot,
no són altra cosa que energia”.
El mirall no reflecteix res de tot això,
Puc pensar que existeix la felicitat,l
a bondat, la llibertat, la bellesa
i fins i tot la moral del bé i el mal,
però res no serà veritat si no me’n sento,
res no serà cert si el sentiment no ho percep.
Subtils, tènues i encisats conceptes
que el mirall no em mostra del meu Jo.
En tant que “penso”, doncs, existeixo,
en tant que “sento”, doncs, sé que sóc.

Breu poema

On ets, Déu?
Gravava la pregunta al glaç
i el propi baf l'esborrava.

El Llac de la Ment

Llac on aflueixen les aigües de la pensa,
la consciència i el sentiment.
Amb vents calmats, plàcides ondegen
al flux i reflux de l’harmònic vaivé.
Vents eixits de la profunda ombra,
malcarats, desordenats, freds, humits
,regiren les aigües i neguen
la bonesa de l’energia fluent.

La ment en repòs, aquietada,
en les aigües manses el Jo es contempla
ell mateix. Emergeixen imatges
actives vibrant de joia i els elements
positius omplen el llac d’amor i escalf
que es dipositen en tot el periple de la riba
aflorant la intuïció i l’enteniment.

Branques de malesa, a vegades, estronquen
les deus de les aigües pures i netes
fent sorgir les bombolles dels errors
que esclaten i cerclen aigües i ribes:
la gran sequera esdevé en el llac de la ment.

Reflex del Cosmos

Si del cosmos en sóc reflex
cada cèl•lula és una estrella
que lluu a l’univers intern,
flama que a l’ego embogeix
i en frenètic brogit extern
de la llum em vol distreure
car la vàlvula del desgavell
l'ha deixada ben oberta.

21 d’abril, 2008

Sant Jordi entre la veritat i el mite

Pare – diu la noia – m’han dit
que Sant Jordi és un mite.
Asseu-te aquí, al meu costat
intentaré explicar-te
part del mite, part de la veritat.

L’amor és la donzella pel drac reclosa
a la cova fosca i, no pot moure’s de lloc,
la bèstia és la força gelosa i grossa,
allunya amb la llengua de sofre i foc
a qui a rescatar la noia es proposa.

L’heroi, és la voluntat, el cavaller
que es prepara, per l’impuls del seu poder,
a l’atac, i es posa cota de malla,
casc, cuirassa i a la mà, espasa d’acer.

L’heroi, sap que el punt flac del drac
és la ignorància, del mal l’exponent,
arremet contra la bèstia amb cop d’encert
que malferida cau i s’arrossega,
i s’abaixa el mur de pedra
que oculta a la donzella.

Alliberat l’amor, irradia
raigs nítids i brillants, llavor
pel jardí de l’harmonia;
una llàgrima del feliç plor
cau en terra i germina.
L’heroi amb la visió s’extasia,
s’ajup i cull una flor
és la rosa, figura de l’amor,
i li ofereix a la donzella,
la rosa i ella, fan joc.

Ella no sap que oferir-li
no té res més que allò que és,
s’atura, es mira el cor
relliga pàgines escrites,
per l’amor se sent lliure,
i li dóna a ell la seva vida,
resumida, en un bell llibre.

Heus ací la veritat del mite,
llegenda, feta realitat,
l’amor que separa el drac
sempre torna a reviure.

La filla s’alça
al pare s’abraça
fent-li un petó a cada galta.

16 d’abril, 2008

El mico avançat

Un mico li diu a l'altre:
“com t'ho has fet
per pujar aquest arbre?”

“Jo era a la branca de baix
i t’he vist i he dit: calla!
i he pujat”.

“Sabessis les trompades
que m'he donat
per estar avui enfilat
dalt la branca més alta!
I tu, que tot just ets un nap-buf
segueixes de prop les meves passes.
Molt aviat veuràs
el que un mico no ha vist mai,
em menjaré el fruit
d’aquest arbre
i seré intel•ligent,
faré un salt a l'espai
per aparèixer a una altra banda.

M'ho va ensenyar el mico vell
i em va dir que, enllà no hi ha arbres,
sinó dos pals molt llargs,
amb milions de travessers.
Ell, ara, és en un graó
de tant immensa escala.

Allà hi ha animals, com tu i com jo,
drets, tibats com un pal,
es creuen superiors
i simplement són
de diferent raça.

Tots pugen amunt
amb l'esperança
de trobar el mico savi,
que els ensenyi el camí
ocult, per a fer un salt
i desaparèixer del mapa”."

L'Autor Artista

Pinta un quadre cada dia
amb els pinzells de la ment
i els colors de l’univers.
Pinta sempre, car la vida
que no es mostra
és temps que no s’expressa
estones fetes malbé.

Si l’angoixa t’apressa
pinta amb quatre pinzellades
encara que sigui un esbós
i dorm amb les imatges,
demà potser enllestiràs l’obra,
el quadre o el poema que et cal
per viure i seguir creient."

En cerca del que ara no sóc

En creure que jo sóc el que no sóc
vaig deixar de creure en mi mateix
vaig cloure la ment a tota perspectiva
aliena a la condició humana.

En pensar que jo havia estat
ensinistrat pel poder de la paraula,
per la tradició dels meus progenitors,
vaig decidir fer-los culpables.

Aquell jo que crec que sóc va cloure
la porta del pit, ja cap impuls m’empeny
a la recerca de l’essència transcendent,
escassa és ara la meva existència.

Avui encara pel subconscient escric
i, amb la força dels mots, el que no sóc,
influeix en altri la meva dèria,
i l’ensinistra en el mar de la confusió.

Potser les coses no són com crec que són,
potser si allò que no sóc s’atura
vindrà al meu sí, el Jo Sóc que ara no crec que sóc."

M’he traït a mi mateix



Vull dimitir. Al batec dels estels vaig fer un tracte
que ara no puc complir, en el mirall intern veig la petjada
de qui s’oposa al meu pla, em parla amb paraules convincents,
però no és clar allò que oculta el seu llenguatge.
No puc expressar-me en aquest món tal com era l’intenció:
omplir tot allò al meu abast de poemes,
de versos, frases senzilles, fet tot plegat de veritat,
de bonesa, bellesa i harmonia.

M’he deixat seduir pel focus de la il·lusió,
pel desig i la feble emoció. Tot opac, si tu vols,
però que per l’intel·lecte ens atrapa
i exigeix un nou contracte: dimitir
d’aquell compromís que jo ja duia dins,
en els replecs de l’ànima.

08 d’abril, 2008

Cal coratge i gosadia

Només l’agosarat amb fort coratge
pot esbrinar lliurement la veritat
oculta en el misteri de la vida.
Només l’agosarat obrint els ulls
creu en ell mateix i la saviesa
el recolza, i s’aboca al seu servei.
El camí no és senzill, cal voluntat,
cal amor no defallir, garbellar
el munt de palla que cobreix la grana.
Separar l’incert de la certesa,
la mentida que oculta el gra espiritual.
Només l’agosarat que té coratge
sap que no li calen temples que anorreen,
ni dogmes, ni píndola estandarditzada.

06 d’abril, 2008

Inquisició

La imatge tolerant dels càtars
sota la filosofia dualista
enerva els sentits del “Papa”,
mira amb mal ull al país d’Oc
i envia en pla de guerra
al general inquisidor.

Cavalls al galop, al pit del cavaller
una creu vermella, espasa en mà
tallant caps arran de coll,
a tort i a dret, a infants, dones i vells.
Mateu en nom de Déu!
A la foguera! Tots!

Pregunta el soldat: “com sabré qui són els heretges?”
“No et preocupis mata sense recança,
Déu ja sabrà quins són els seus”.

Homes i dones fills tots del mateix Déu
sacrificats per diferir en la idea del bé i del mal
per entendre d’altra mena el sentit de llibertat.

De la desfeta encara avui
la catòlica església
no n’ha demanat perdó.

03 d’abril, 2008

Jo, el cuc, la papallona i la flor


Observo el cuc com s’arrossega,
com aixeca el cap mirant el cel,
guaita la flor, inassequible bellesa.
Segueix el rastre en la terra
mentre la instintiva fe
el condueix arraulir-se en un racó,
fer-se un capoll,púdic vel,
a la mirada humana, aliè.
La força activa, el dota d’ales
bellesa de colors insospitats
emprèn el vol i dalt de la flor
li ret l’essència que desava
per les núpcies de l’amor.
Lliure, a fet el cim inabastable,
efímera vida, per la llibertat mor.
Potser un altre dia tornarà a ser cuc
en un cicle nou. O potser no.

29 de març, 2008

Són els sentits eines de la consciència?

El cervell desa les imatges que capten els ulls,
el frec i les remors que penetren l’oïda,
els milers d’aromes que flairen les narius,
les inequívoques sensacions del gust,
i el tou, dur; calent, fred; rodó, punxegut, del tacte.

Qui ordena els ulls cap un lloc o l’altre
per a observar determinat paisatge?
Qui diu: mira! Qui, interpreta la mirada?

Qui diu: escolta el silenci en el pregon de l’univers intern!
Si l’oïda no capta dels orígens l’aleteig?

Qui classifica les sentors entre milers d’aromes
si una, tan sols, ens atrapa i roman endintre?

Qui accepta i rebutja, sens excepcions,
el que ens agrada i no és plaent a gust de tots?

On es desa la impressió de l’estimat
que resseguint la pell de l’estimada
s’esborrona tot sencer i vibra
amb més intensitat que mil cervells?

No seran els sentits eines de la consciència
on es desen els sentiments i els ideals profunds?
No serà la consciència que en l’ànima s’extasia
i percep la bellesa de l’art visible expressat amb formes,
tons, sons i textures, i de l’invisible, l’espai sense mida
i la infinitud del temps?

25 de març, 2008

AMOR amb majúscules


Em preguntes, què és l’Amor? Jo no sé què respondre. S’ha escrit tant sobre l’Amor! Jo puc dir-te que l’amor és llibertat, és saviesa. Sense amor fórem esclaus, ignorants. El teu “jo” poeta el pot percebre, l’alça del pregon del sentiment i l’expressa. De cap més lloc, car el pensament i la raó, el desconeixen. L’amor es dóna sense més, si se’n espera recompensa, ja no és amor: és l’exigent interès egoista.No sé el seu principi, ni l’arrel d’on neix. Sóc ésser que sent i percep l’essència, sense saber del cert, el primer esclat, d’on prové. Potser és el reflex potent que albira dellà tota llei física on no s’amiden l’espai i el temps. Potser és el sentiment que s’engendra i s’involucra en la humana criatura, més fort que el món, més gran que l’univers. Quan l’amor s’expressa, tot el que ens envolta s’emboira, desapareix. L’amor res en sap de l’odi ni de la violència, ni de la guerra atroç. L’Amor és la llum, sense amor tot restaria en l’abisme caòtic de la fosca tenebror. La joventut lliura el sexe creient que és un acte d’amor generós. Si la joia i el plaer es transformen deixant regust amarg, no és degut a l’amor, car ell, no deixa tristor. L’amor brolla entre puresa i passió, raig de foc que crema les entranyes i encega l’intel•lecte i la raó. Batec profund que desfà gèlids paisatges i romp la capa de cristal•lí gebre: l’amor és el gresol on la fredor es fon. Si et sents traït, no culpis l’amor ni elevis queixa, clama a l’oposat que tiba maldestre. Ni plany ni crit d’angoixa, pensa que la flor es bada i mostra la bellesa interna pel goig de rebre el nèctar de l’amor.L’Amor és Lógos, la paraula que expresses. L’Amor descabdella fils del llenguatge intern capaç de relligar ànima amb ànima, i fondre’s en gegantina abraçada. L’amor fa possible reconèixer-nos els uns i altres. Quan l’amor és autèntic i es lliura en l’acte sexual, en el punt culminant, el paroxisme, esclata la potencialitat de l’energia, fent de pont entre el cel i la terra, cercant la unió de l’esperit amb la matèria. Aquell que l’amor ignora,en la ignorància mor.Sé el que penses, car no és aquesta la història que veus en el quefer quotidià, ni en els mitjans de comunicació. Potser sí, que tenen raó i jo sóc l’ignorant. Però una cosa és certa: el sexe no és la font d’on neix l’amor.

No fa massa temps que vaig descobrir Haiku. Poema profund d’aparent simplicitat.

La mà endintre
del cel l’estel recerca
l’univers brama.

**

El buit ressona
de la llunyana gorja
qui parla a l’eco?

**

Cau poca pluja
cruixir de terra seca
la mar es mulla.

**

reals els somnis
vida dellà l’arcada
on res dormita.

**

Fulla de l’arbre
que a la branca et sents viva
per què tremoles?

**

L’hora s’atura
abís que el temps perfora
dins hi ha una estrella.

**

Alè invisible
la natura embolcalla
L’ego despulla.

12 de març, 2008

El meu vehicle




Arribo a punt, el meu flamant vehicle
tal com l’havia previst, enllestit per fer-ne via.
l’haig de conduir fins al final de la cursa,
jo sóc qui el guia qui el posseeix, ell m’obeeix.

A tentines uns quants metres de rodatge,
les peces han d’acoblar-se.
Ja és a punt, ja marxa! El condueixo per volts
i revolts. M’avorreixo vull incentius nous,
sento tedi... Calla! S’apropa un rètol,
és l’autopista, l’escurça camins!
L’encaro; premo fort el pedal i s’accelera
marxo a tot gas, tinc pressa.
Quin camí més ben traçat
tanques a banda i banda em protegeixen!

Marxo veloç, tant, que es fonen les imatges i el paisatge!
només un punt, al final s’ajunta, la resta s’ha fos.

He arribat a la terra del joc; quants cotxes aplega!
el gall de roja cresta abrivat, l’elefant blau,
el cabrit, el porc, l’ovella, el que llegeix les cartes,
el que beu, dorm i menja i viu la vida... o s’ho pensa.
El corrupte, l’enganyador, que s’apropia del món
i em vol fer veure el que li sembla.

En el viatge darrer, tal plaer no el vaig veure,
ho sabia! La monòtona perfecció ocultava
la realitat de l’existència. És viure aquí, en la imperfecció
on trobo la resposta dels que progressen.
Ara ja ho sé, seguiré fins el final el camí que abreuja.

Entro al túnel, una pana irreversible em foragita,
m’expulsa de l’atrotinat vehicle.
No sé on sóc, el món s’ha fos, de llum, ni engruna,
foscor, boscúria, ombra, por. On és la lluïssor del joc?
Crido temorenc!
Segueixo una besllum, surto a palpentes de la fosca tenebra.
Albiro en la perfecció com s’esmicolen els errors!
M’adormo, tinc son i en la profunda inconsciència medito.

No recordo res, no sé res! On sóc? Guaito i veig
un cotxe nou de trinca que acaba d’enllestir-se.
Me’l miro, ja em va bé, no el vull gran ni ostentós,
sinó petit i humil, que s’arrapi al camí.
Tant l’hi fa tombs i retombs, i si pateixo.

El vehicle és apte, he d’ajudar a ultimar-lo,
és el meu, no en tinc d’altre.

02 de març, 2008

Sextina de l’ànima presonera

Escoltem ànima, cal coratge
per sortir de la gàbia de vidre.
Reclosa, ni et senten ni t’escolten.
Dóna sortida, hàlit que embriaga!
Allibera del flascó l’aroma
estén-la i no seràs presonera.

La mà traïdora et fa presonera
t’arruïna i ofega el coratge,
la gent no pot aspirar l’aroma,
captiva, forçada dintre el vidre
l’ alè, a ningú no l’embriaga.
Inútil, la veu, si no t’escolten.

No pots viure per quatre que escolten
si el perfum al vas és presonera,
sense dolça alenada que embriaga
com vols que responguin amb coratge,
si febles i fràgils com el vidre
no flairen de la vida l’aroma!

No et capfiquis, prem, exhala aroma!
Veuràs com pel ver amor t’escolten,
que res no es fon en gresol de vidre.
Quan l’ànima ja no és presonera
el poble, la massa, pren coratge:
és la llibertat que els embriaga.

També aquell fals beuratge embriaga
sentors errònies de baix aroma
en el cor, frenen fort, el coratge
mentre junts parlen i no s’escolten,
és la trista història presonera
engrunes de pa, bocins de vidre.

Cop de mall a l’enclusa de vidre!
L’ànima no es trenca, s’embriaga
d’esperit, no roman presonera
de vulgars sentors de fals aroma.
L’esperit alça la veu, l’escolten
i el pit s’omple del més ferm coratge.

Aquest coratge ja no és de vidre
escolten la veu, els embriaga:
lliures! L’aroma no és presonera!

01 de març, 2008

La recepta del dia després



El debat de les idees,
una mena de guerra freda
intel·lectual,
i cinc contrincants
que competeixen.

Cinc ingredients al meu abast
per fer-ne la recepta del dia després,
pel primer de Març,
haig d’enllestir-la avui mateix.

Prenc una cassola de terra,
de la contrada, és clar,
la col·loco a foc moderat
un bon rajolí d’oli,
del país, per descomptat.

Del primer ingredient n’afegeixo
una bona part de la il·lusió
llevada de l’esclofolla
demagògica. No correspon.

Del segon, rasco les impureses
de l’ànsia de poder, pragmatisme
que li resta raó, i un cop net
l’addiciono a la cassola.
I atio el foc.

El tercer potser és l’ingredient més volàtil,
no se sap tant sols si és convenient.
Un cop passats els quaranta
com el fill que marxa de casa,
també, vol una terra independent.
Ho poso a la cassola, i veig com s’evapora
la idea contundent.
Remeno a poc a poc, ara a foc lent.

De l’ingredient número quatre
no sé que fer-ne, està en desús
potser, per indigest. El posaré
en una safata i l’ompliré
d’aquella aigua no transvasada
del riu que ens és proper.
I al congelador, per una
llarga temporada.

Del cinquè competent
afegiré un pessic d’ecologia,
i un polsim d’equitat,
no massa, a la llar no se’n gasta,
d’aquest tant rar ingredient.

Afegiré tot l’amor que en sóc capaç.
Que es barregin les textures!
que es juxtaposin les aromes!
i el xup-xup de la cassola,
i l’esclat de les bombolles
al xauxineig de la saviesa
tot flairarà llibertat.

Enllestit el plat
una mica de julivert refrescant
i quatre grans d’all esmicolats
d’aquells que no piquin massa.

Ben guarnida la cassola
anirà a concurs internacional
i oferiré la recepta
aquelles nacions sense estat
deixant ben clar
quins són els ingredients més grats.

















27 de febrer, 2008

Poetes i éssers sensibles

Poetes i éssers sensibles
canten les excelsituds de la vida
bocins d’estrofes, escapçall de paraules,
frases que al dictat de les muses escriuen.

Poetes i éssers sensibles
de la font del coneixement intueixen
pregones raons d’altres esferes,
les canten les diuen i les expressen.

Poetes i éssers sensibles
que fugen del prosaisme
de les capes vulgars
on tants d’altres éssers humans
s’hi identifiquen.

Poetes i éssers sensibles
en la mediocritat s’ofeguen.
Aïllant-se del món de la confusió,
pateixen els efectes de la inharmonia
car s’hi veuen forçats a conviure.

Poetes i éssers sensibles
que els dubtes escodrinyen i desbrossen
l’incertesa i la minimitzen. Plens de fe,
car creuen en el que fan, pensen i diuen.

Poetes i éssers sensibles
al recer d’un estat de consciència
cerquen la tenuïtat en un espai
que esdevé la mena de viure.

Res no esgota al poeta ni a l’ésser sensible,
res no esgota la delera de la vida
com res no esgota la poesia.

25 de febrer, 2008

La fallida de l'home

Guaita la gent! Que no ho veus! Petites barques que fan aigua
al voltant d’un vaixell que navega a la deriva.
Guaita! Com el poble ha begut el nèctar de l’oblit, i ara somnia
a mans del progrés, seduït per una falsa llibertat!
Calla! No la despertis, no veus que ara no et sent!
Que no ho veus! Que com una bola de neu imparable creix
mentre davalla per la rampa cap el pou inconsistent.
Aigües subterrànies la durà a fondre’s, a l’ oceà immens,
com una simple gota d’aigua!
Guaita com el deler de tenir és golafreria sense fre!
I com el seny divorciat de la consciència s’esmicola
rere la rauxa i la disbauxa!
Guaita aquells bous amansits sense saber la càrrega
que arrosseguen! Guaita l’ase rere la pastanaga, voltant la sínia
i ignorant el valor de l’aigua! Guaita els altres,
que com un ramat de xais s’apleguen per quatre bris d’herba!
Guaita la ignorància supina dels que prefereixen immolar-se
al déu del materialisme, suïcidi col·lectiu, sense consciència
ni esperança! Guaita! Com amb les seves mans, desfan
a poc a poc la casa on habiten.
Ja no es tracta de conqueridors, ni de guerres,
ni de vencedors ni vençuts, es tracta del més gran repte
que mai l’ésser humà hagi tingut.
Ara a qui culparem si l’error som tots,
sinó se’n salva ningú.

Ara és l’hora de veure si pot més l’egoisme
que la responsabilitat del deure.

Si els pobles no avancen cap una fita comuna,
junts morirem, per haver atemptat contra la vida.

El malferit planeta, potser, no morirà encara,
però, si és la fi d’una civilització,
les ànimes perdudes no sabràn on encarnar-se
i els nostres hereus seran la generació dels no nascuts.

22 de febrer, 2008

Tempestes de l'antigor


On són les tempestes, les fortes onades
de la mar exaltada que rosegaven el cor,
escarbotant la roca, només néixer,
per fer-ne sorra a poc a poc?

On són aquells fantasmes
que fluctuaven descalços pel desert
arrossegant ombres per l’arena
suant pols i gemecs?

On és la carn de pell assecada,
on són els dits que la sorra furgava
a la recerca del foc del darrer volcà
i només de cendres mortes,
en treia plena la mà?

On són les arrels malaltisses
de l’univers intern,
les lluites i defectes
que per un absurd
la raó les va fer seves
i ara la ment se'n desprèn?

Pot la saviesa desbrossar
de la consciència
la malesa inconsistent?

18 de febrer, 2008

El llibre de la vida


Estic a la primera pàgina del llibre,
immens espai en blanc, com una estepa
coberta de flonja neu, em sap greu
de trepitjar-la.
Una veu suau em diu: “comença a escriure”
jo no sé que posar-hi, és tan poc el que sé ara.
De sobte tropell d’imatges,
silencis inconnexos, paraules i idees
s’engraellen i resten fixades
a la blanca pàgina del llibre.

Jo no escric i apareixen petjades
d’incògnits camins que s’entrecreuen,
oblidades cruïlles, ressò d’antigues
estades, d’antics viatges
per assolir el destí fixat
des del primer dia.

Guaito, veig, penso
i en el blanc maculat
segueixo escrivint.
Ja mai podré aturar-me
el desig em guia i l’ànsia;
escriure i escriure!
Pàgines plenes
d’anhels, de sospirs,
d’esperança i de desigs.

La darrera pàgina resta blanca
ja no serà escrita per mi
sinó intensament tenyida
del color fred de la mort,
quan em digui: prou d’escriure!

El llibre, es clou.
Davant meu un de nou n’apareix
un de blanc com la neu
pàgines noves immaculades
nou volum que du per títol
un nom en el qual em reconec.
I aquella veu que em digué “escriu”
aquell llunyà primer dia ara també em diu:
has de tornar escriure
fins omplir tots els volums
l’obra completa de la teva vida.

17 de febrer, 2008

Catalunya encara és viva!

Resposta a: “Prioritat: la dignitat”

“De joves, l’ensenyament era en castellà
però al pati jugàvem en català.
Ara s’ensenya en llengua catalana
però en castellà al pati es parla”.

La llengua per ella mateixa no fa Catalunya,
però, sense la llengua Catalunya es desfaria.
Cal que el català es parli arreu,
llengua i cultura fan, que Catalunya sigui viva!

I ens està dient que vol seguir sent motor i pionera,
que cal renovar estructures obsoletes que desencisen el poble
i deixa de creure.
Que cal emmotllar el propi mètode, anar cara el futur amb ferms esquemes
on la gent, per lliure voluntat s’impliqui, responsable,
amb moral i dignitat. Si deixem de ser roca
deixarem de ser forts i serem esmicolats a poc a poc.

Cal coratge! Ser agosarats i replicar als quatre comptats
de sempre que insulten Catalunya
i la menyspreen. Escribes i faritzeus
que no “entren ni deixen entrar”, hereus d’aquells
sacerdots del temple, inventors del Déu que recolza
el poder per la força.
Reminiscència d’un passat, d’un regne acostumat
aniquilar cultures alienes, i engolir-les,
com ho fa un vulgar forat negre amb la llum,
a qui deu la seva existència.
Cal plantar-los-hi cara, un poble culte i digne no calla.

L’evolució no s’atura, en l’univers tot es renova,
ni cap cosa ni cap sistema no són eterns.
Aquest estat d’ara, no serà tampoc per sempre.
Cal aprendre fer-nos lliures i no pidolar llibertat,
calen ments obertes, mestres, homes de pes i dones
generoses, per reconduir la mediocritat, donar la mà
a la gent que es mou i es desplaça, que viatja
per relligar-se amb altra gent, tastar d’altres cultures,
i saber que no estem sols.
Cal respecte, aprendre estimar tota mena de creences.

La dignitat és qualitat moral que no es transmet
ni pel benestar econòmic d’un procediment, ni pels gens.
La moral, com un instint de la consciència, ens priva d’actuar malament.
La moral s’encomana per l’exemple.

Jo seguiré votant en blanc, car la meva dignitat em priva de caure en el joc de donar un vot quan ningú no em satisfà. La meva moral em priva també
de jugar amb Catalunya, el joc del poder groller
i del comandament vulgar.

01 de febrer, 2008

Què és per a mi Catalunya

Què fas, avi? –Escric una carta.
Te’n faré una còpia: guarda-la!
Així sabràs, criatura,
allò que no fa gaire em vas dir:
“Avi: què és per a tu, Catalunya?”

Catalunya és un dret, ja que dreta i ferma
ha suportat els embats de forces alienes.
És la roca del seny, dura, sense temença
que cap tràngol l’esmicoli per fer-ne arena.
Catalunya és la cultura, la llengua
que aflora, malgrat l’intent de sotmetre-la.
Catalunya és l’essència que traspua,
l’ànima de l’arbre que aixopluga
a tanta gent com vingui d’enllà.
Qui estima Catalunya, és de fet català.

Catalunya és la llibertat ben entesa:
no discrimina, no separa, res no enveja.
No guerreja, és un país de pau
i només per la pau, es defensa.

***

Tocats pel partit, heu pres de la senyera
una barra cadascú, l’esgrimiu
amb llengua viperina donada a l’insult.
Sense barres vermelles
resta un pal amb cinc esparracs
i el darrer partit l’ondeja.

Catalunya s’allunya
les paraules de la rauxa la fan enllà,
la veu ja no ens parla amb el seny a la mà.

Potser sí que tot ha canviat,
que ara cal gent darrere el candidat,
claca addicta, entusiasta, comparsa
per contagiar la turba, la gent, la massa.
Potser sí que és més vistós llençar globus al vol,
i paperets i serpentines;
teatre, putxinel·lis per la canalla.
Titelles guiades d’un fil que amb veu estranya
em parla i em diu que: “demà tot es farà”,
un projecte pel futur que mai no arriba.
Les promeses d’ahir, som avui i, encara ballen.
Ja tinc anys i poc “després”: el meu “demà” és ara.

S’han difós els records, esvaïts els somnis,
trastocats els sospirs, fos l’alè als llavis.
Allò que he rebut dels avis
vull deixar-ho als nets encara,
vull ser hereu i avantpassat,
tot plegat, a la vegada.

Potser sí que ja tinc anys, però no repapiejo
us he dit el que sento i el que penso.
Em sap greu, us torno el correu
amb una papereta en blanc.
Si algun dia decidiu anar plegats
per mostrar l’amor a Catalunya arreu,
torneu-me a escriure.
Mentrestant passi-ho bé! Adéu-siau!


Joan
24 d’Octubre del 2006