Si el "mi" i el "jo"es confonen, si el "meu" i el "teu"
ens separen de l’esclat i de la forma,
què vull dir quan jo dic que no he demanat venir
en aquest espai i en aquest temps
ple de dubtes i incerteses, de pors
que encongeixen el cor i l’omplen de temença?
Per què no em dius, d’una vegada,
què he vingut a fer aquí?
Per què tot allò que sembla bo
acaba amb patiment i dolor?
Si arreu on guaito la natura, veig la llei,
com és que en la natura humana falla,
o és la criatura que es mofa de l’ordre,
car en ella nia el desconcert?
Per què no sóc com l’arbre, la planta o la flor,
que s’arrelen i fan estada en aquest món
sense ser conscients de la vida i la mort?
Què és aquest "mi" que em fa creure que tot em pertany?
Qui és aquest "jo", aquesta veu interna,
que jutja els meus actes, que em diu "sí", i em diu "no"
que amb ànsia clama, i si la resposta
que rep, no li agrada, la desa i no la vol?
Potser per la llei d’altra natura
sense nyafa, tot de cop sabré qui sóc,
o també, potser, per la postura
de viure del "mi" i el "jo" en aquest món.