On són les tempestes, les fortes onades
de la mar exaltada que rosegaven el cor,
escarbotant la roca, només néixer,
per fer-ne sorra a poc a poc?
On són aquells fantasmes
que fluctuaven descalços pel desert
arrossegant ombres per l’arena
suant pols i gemecs?
On és la carn de pell assecada,
on són els dits que la sorra furgava
a la recerca del foc del darrer volcà
i només de cendres mortes,
en treia plena la mà?
On són les arrels malaltisses
de l’univers intern,
les lluites i defectes
que per un absurd
la raó les va fer seves
i ara la ment se'n desprèn?
Pot la saviesa desbrossar
de la consciència
la malesa inconsistent?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada