Guaita la gent! Que no ho veus! Petites barques que fan aigua
al voltant d’un vaixell que navega a la deriva.
Guaita! Com el poble ha begut el nèctar de l’oblit, i ara somnia
a mans del progrés, seduït per una falsa llibertat!
Calla! No la despertis, no veus que ara no et sent!
Que no ho veus! Que com una bola de neu imparable creix
mentre davalla per la rampa cap el pou inconsistent.
Aigües subterrànies la durà a fondre’s, a l’ oceà immens,
com una simple gota d’aigua!
Guaita com el deler de tenir és golafreria sense fre!
I com el seny divorciat de la consciència s’esmicola
rere la rauxa i la disbauxa!
Guaita aquells bous amansits sense saber la càrrega
que arrosseguen! Guaita l’ase rere la pastanaga, voltant la sínia
i ignorant el valor de l’aigua! Guaita els altres,
que com un ramat de xais s’apleguen per quatre bris d’herba!
Guaita la ignorància supina dels que prefereixen immolar-se
al déu del materialisme, suïcidi col·lectiu, sense consciència
ni esperança! Guaita! Com amb les seves mans, desfan
a poc a poc la casa on habiten.
Ja no es tracta de conqueridors, ni de guerres,
ni de vencedors ni vençuts, es tracta del més gran repte
que mai l’ésser humà hagi tingut.
Ara a qui culparem si l’error som tots,
sinó se’n salva ningú.
Ara és l’hora de veure si pot més l’egoisme
que la responsabilitat del deure.
Si els pobles no avancen cap una fita comuna,
junts morirem, per haver atemptat contra la vida.
El malferit planeta, potser, no morirà encara,
però, si és la fi d’una civilització,
les ànimes perdudes no sabràn on encarnar-se
al voltant d’un vaixell que navega a la deriva.
Guaita! Com el poble ha begut el nèctar de l’oblit, i ara somnia
a mans del progrés, seduït per una falsa llibertat!
Calla! No la despertis, no veus que ara no et sent!
Que no ho veus! Que com una bola de neu imparable creix
mentre davalla per la rampa cap el pou inconsistent.
Aigües subterrànies la durà a fondre’s, a l’ oceà immens,
com una simple gota d’aigua!
Guaita com el deler de tenir és golafreria sense fre!
I com el seny divorciat de la consciència s’esmicola
rere la rauxa i la disbauxa!
Guaita aquells bous amansits sense saber la càrrega
que arrosseguen! Guaita l’ase rere la pastanaga, voltant la sínia
i ignorant el valor de l’aigua! Guaita els altres,
que com un ramat de xais s’apleguen per quatre bris d’herba!
Guaita la ignorància supina dels que prefereixen immolar-se
al déu del materialisme, suïcidi col·lectiu, sense consciència
ni esperança! Guaita! Com amb les seves mans, desfan
a poc a poc la casa on habiten.
Ja no es tracta de conqueridors, ni de guerres,
ni de vencedors ni vençuts, es tracta del més gran repte
que mai l’ésser humà hagi tingut.
Ara a qui culparem si l’error som tots,
sinó se’n salva ningú.
Ara és l’hora de veure si pot més l’egoisme
que la responsabilitat del deure.
Si els pobles no avancen cap una fita comuna,
junts morirem, per haver atemptat contra la vida.
El malferit planeta, potser, no morirà encara,
però, si és la fi d’una civilització,
les ànimes perdudes no sabràn on encarnar-se
i els nostres hereus seran la generació dels no nascuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada