10 de novembre, 2008

Espai Betúlia Badalona. Presentació La Serp

El 16 de Setembre d'enguany van presentar el llibre
La Serp de Joan Estruch
a l'Espai Betúlia de Badalona.

Hi van intervenir, a més de l'autor,

el filòleg Valentí Sallas, que va presentar el llibre,

la directora de Parnass, Amàlia Sanchís

i la poetessa Maria Bonafont.

Hi va ser present La Televisió de Badalona. El video correspon a la grabació que van fer.

Posted by Picasa
video

08 de novembre, 2008

Transeünt

Vinc de lluny a raure aquest bell planeta
punt de l’èter amb l’univers conjunt
natura viva de toc quasi perfecte
vinc aprendre com simple transeünt
car d’errors a l’esquena en duc un munt.

Com arreu, l’enigma s’escola en la mort,
sóc un viu element transitori
carregat de por, temença i desconhort,
frec a frec amb l’impuls vibratori
gira el món en un eix il·lusori.

Segles i segles el viatge perdura
esgarrapant els límits a l’abast
ignorant si hi ha fi en l’aventura,
laberint, en cada existir fer-ne un tast
per llevar de la vida pes i llast.

Vinc de lluny pel meu grat i no per força
car d’on sóc allà ningú s’explota
per molt que visqui en l’ensota.

No sé què és la vida de debò

Visc a impulsos d’un poder que desconec
que em fa feliç a cops, i a cops trontolla
visc en un espai, amb el temps frec a frec
que empeny la vida i la torna folla.

Visc la vida, no sé de debò en què crec
si és el temps que del viure en fa bolla
o és només l’impuls que prem sense assossec
eixit de la font de la vida on tot brolla.

És pels sentits que jo noto la vida
que s’escola entra pensa i sentiment
però és l’impuls que ho percep i convida

a viure en un món real i punyent
que priva la certesa sense mida,
viure feliç en el cos i la ment.

Un sonet per a la consciència

El flascó de la consciència es desclou
de tènue i pura essència n’és la flaire,
l’home entremig del foc, la terra i l’aire
no els ensuma, reclòs a dins de l’ou.

Amb un petit forat n’hi hauria prou
per percebre l’alè arreu l’enlaire,
la aroma delitosa de tot caire
que mou a la persona i la somou.

Cal gosadia, rompre la closca
estirar cap i coll, treure’l enfora
a frec de so, llum i color, alhora.

Sense tels, ni membranes que a deshora
són pel temps i l’espai, fre i demora,
com l’odi a l’amor li fa la rosca.

Un sonet per a l'atzar

Una mena de sac descomunal
s’aboca des de dalt arreu la terra
la justícia és la brossa i la desferra
disfressada de bé i de moral.

Del sac, un rol per l’espècie animal,
per l’home un d’especial ben ple de nyerra
màscara que el cobreix, així quan erra
ningú no el pot fer culpable de cap mal.

De l’atzar hom rep la papereta,
de la mà morta poca o molta raó
tant l’hi fa a qui toqui la butlleta.

L’home, sense llei, a l’immòbil graó,
sense alè, sense sang de profeta
viu poca vida, morint sense saó.













07 de novembre, 2008

Fraguerau

El frare Guerau, amb do de guarició,
va guarir la reina on no pogueren
ni metges ni doctors,
bé, per imposició de mans
o bé per pregona oració.

Se sentiren atrets
per un raig d’amor,
el rei ho deixà establert:
ella al castell reclosa,
ell desterrat a aquest racó
de feréstega bellesa,
quietud, silenci i solitud
envoltat de roca ferma.

Fragós paisatge! Entre rocalls
va fer-ne l’habitatge,
per llit el sòl de la balma
les pedres per abrigalls,
la finestra a l’estelada,
i en cada estel l’enamorada.
En el devot amagatall,
pel món, Fra Guerau, pregava.



L’eco

Riu avall
per l’estret senderó
sota les roques
tombs i revolts
fins al lloc
on l’eco ressona.

Crida ben fort!
Que la veu és l’expressió
d’allò que penses i vols!
Crida ben fort!
Que de més enllà del riu
torna la veu
que ningú contradiu.

Crida ben fort!
Però la pau no degradis,
ni la veritat ni la raó,
la veu, sempre retorna
en el mateix ressò.

Parla, escolta,
no facis com la gent
que, es fa la sorda
quan sent la seva veu.



Marinada

Vent de marinada
allunya la nau
en suau bufada
duent la música
de dins del cel blau.

Senzilles i belles notes
de tendres cants,
veus llunyanes
s’escolten del Fraguerau.

Atura’t, nau, si ets viva!
Desperta’t si dorms!
escolta allò que el Fraguerau diu:
“Que les pedres polides dels fons
ja no són filles de tempesta boja
sinó tranquil·les veus del congost,
cants que desperten ànims per viure,
música que el cor somou”.


Sant Bartomeu

Darreries d’Agost
ressonen veus llunyanes,
rialles pel congost
en plenitud arriben
fins a Sant Bartomeu,
ermita protegida
per la natura i per Déu.

Ermita del romànic encís,
paratge de bucòlica bellesa,
la gent canta prega i resa
i no existeix el teu ni el meu.
A Sant Bartomeu
la germanor impera.

Després es qüestiona:
perquè l’actitud positiva
dura un temps tant breu?


Sant Antoni

Petita ermita bella i blanca
gaudeix d’un voltant florit,
flaira de llorer, boscanes herbes,
dolls d’aigua i un plàtan que s’estén
estiregassant les branques.

Dins l’ermita una columna prima
de feble aparença, quasi desencaixada,
apuntala el sostre, sense res no témer,
de l’altar on s’hi veneren
Sant Antoni i Santa Bàrbara.

Amb popular fervor prega la gent,
amb la fe del pelegrinatge
s’omple el cor de bon sentiment,
aquell que sovint s’oblida
en un món hostil poc escaient.

A banda i banda de l’ermita
una rengla de xiprers
protegeixen l’entrada
com sacerdots del cel.


El Saüquer

Arbre imponent i frondós
monument de la natura,
l’ombra dóna repòs al cos
i al cap d’amunt d’uns graons
amagada, en arc de mitja volta
entre arbusts i matolls,
l’antiga font natural, s’oculta.

Brunzit d’abella
amb bellugueig de dansa
quasi em parla a cau d’orella,
però no entenc el seu llenguatge.
Li dic a la flor de saüc, a la formiga
i a l’aranya de la font,
hi haurà algun dia, quelcom
per poder entendre’s tothom?

Silenci, calla el saüquer,
i la font i l’abella,
ni tan sols l’eco respon.