07 de novembre, 2008

Fraguerau

El frare Guerau, amb do de guarició,
va guarir la reina on no pogueren
ni metges ni doctors,
bé, per imposició de mans
o bé per pregona oració.

Se sentiren atrets
per un raig d’amor,
el rei ho deixà establert:
ella al castell reclosa,
ell desterrat a aquest racó
de feréstega bellesa,
quietud, silenci i solitud
envoltat de roca ferma.

Fragós paisatge! Entre rocalls
va fer-ne l’habitatge,
per llit el sòl de la balma
les pedres per abrigalls,
la finestra a l’estelada,
i en cada estel l’enamorada.
En el devot amagatall,
pel món, Fra Guerau, pregava.



L’eco

Riu avall
per l’estret senderó
sota les roques
tombs i revolts
fins al lloc
on l’eco ressona.

Crida ben fort!
Que la veu és l’expressió
d’allò que penses i vols!
Crida ben fort!
Que de més enllà del riu
torna la veu
que ningú contradiu.

Crida ben fort!
Però la pau no degradis,
ni la veritat ni la raó,
la veu, sempre retorna
en el mateix ressò.

Parla, escolta,
no facis com la gent
que, es fa la sorda
quan sent la seva veu.



Marinada

Vent de marinada
allunya la nau
en suau bufada
duent la música
de dins del cel blau.

Senzilles i belles notes
de tendres cants,
veus llunyanes
s’escolten del Fraguerau.

Atura’t, nau, si ets viva!
Desperta’t si dorms!
escolta allò que el Fraguerau diu:
“Que les pedres polides dels fons
ja no són filles de tempesta boja
sinó tranquil·les veus del congost,
cants que desperten ànims per viure,
música que el cor somou”.


Sant Bartomeu

Darreries d’Agost
ressonen veus llunyanes,
rialles pel congost
en plenitud arriben
fins a Sant Bartomeu,
ermita protegida
per la natura i per Déu.

Ermita del romànic encís,
paratge de bucòlica bellesa,
la gent canta prega i resa
i no existeix el teu ni el meu.
A Sant Bartomeu
la germanor impera.

Després es qüestiona:
perquè l’actitud positiva
dura un temps tant breu?


Sant Antoni

Petita ermita bella i blanca
gaudeix d’un voltant florit,
flaira de llorer, boscanes herbes,
dolls d’aigua i un plàtan que s’estén
estiregassant les branques.

Dins l’ermita una columna prima
de feble aparença, quasi desencaixada,
apuntala el sostre, sense res no témer,
de l’altar on s’hi veneren
Sant Antoni i Santa Bàrbara.

Amb popular fervor prega la gent,
amb la fe del pelegrinatge
s’omple el cor de bon sentiment,
aquell que sovint s’oblida
en un món hostil poc escaient.

A banda i banda de l’ermita
una rengla de xiprers
protegeixen l’entrada
com sacerdots del cel.


El Saüquer

Arbre imponent i frondós
monument de la natura,
l’ombra dóna repòs al cos
i al cap d’amunt d’uns graons
amagada, en arc de mitja volta
entre arbusts i matolls,
l’antiga font natural, s’oculta.

Brunzit d’abella
amb bellugueig de dansa
quasi em parla a cau d’orella,
però no entenc el seu llenguatge.
Li dic a la flor de saüc, a la formiga
i a l’aranya de la font,
hi haurà algun dia, quelcom
per poder entendre’s tothom?

Silenci, calla el saüquer,
i la font i l’abella,
ni tan sols l’eco respon.







4 comentaris:

Anònim ha dit...

Quins records!! Anys que han passat!! M´ha agradat especialment El sauquer!! Estàs deixant un llegat literari preciós!! Endavant!!

Isabel

JUDIT ROSELLÓ I MORGADES ha dit...

Hola Joan! He vist els poemes acompanyats de les fotografies: m'agraden. Salut!

joan ha dit...

Gràcies Isabel, faig el que puc. Algun impuls m'empeny a deixar testimoni del meu pas en aquesta experiència de viure.

joan ha dit...

Judit, tu saps més bé que ningú el tràfec que hem passat per obtenir aquestes fotografies.
Gràcies a tu!