Sextina de l’ànima presonera

Escoltem ànima, cal coratge
per sortir de la gàbia de vidre.
Reclosa, ni et senten ni t’escolten.
Dóna sortida, hàlit que embriaga!
Allibera del flascó l’aroma
estén-la i no seràs presonera.

La mà traïdora et fa presonera
t’arruïna i ofega el coratge,
la gent no pot aspirar l’aroma,
captiva, forçada dintre el vidre
l’ alè, a ningú no l’embriaga.
Inútil, la veu, si no t’escolten.

No pots viure per quatre que escolten
si el perfum al vas és presonera,
sense dolça alenada que embriaga
com vols que responguin amb coratge,
si febles i fràgils com el vidre
no flairen de la vida l’aroma!

No et capfiquis, prem, exhala aroma!
Veuràs com pel ver amor t’escolten,
que res no es fon en gresol de vidre.
Quan l’ànima ja no és presonera
el poble, la massa, pren coratge:
és la llibertat que els embriaga.

També aquell fals beuratge embriaga
sentors errònies de baix aroma
en el cor, frenen fort, el coratge
mentre junts parlen i no s’escolten,
és la trista història presonera
engrunes de pa, bocins de vidre.

Cop de mall a l’enclusa de vidre!
L’ànima no es trenca, s’embriaga
d’esperit, no roman presonera
de vulgars sentors de fals aroma.
L’esperit alça la veu, l’escolten
i el pit s’omple del més ferm coratge.

Aquest coratge ja no és de vidre
escolten la veu, els embriaga:
lliures! L’aroma no és presonera!