La recepta del dia després

El debat de les idees,
una mena de guerra freda
intel·lectual,
i cinc contrincants
que competeixen.

Cinc ingredients al meu abast
per fer-ne la recepta del dia després,
pel primer de Març,
haig d’enllestir-la avui mateix.

Prenc una cassola de terra,
de la contrada, és clar,
la col·loco a foc moderat
un bon rajolí d’oli,
del país, per descomptat.

Del primer ingredient n’afegeixo
una bona part de la il·lusió
llevada de l’esclofolla
demagògica. No correspon.

Del segon, rasco les impureses
de l’ànsia de poder, pragmatisme
que li resta raó, i un cop net
l’addiciono a la cassola.
I atio el foc.

El tercer potser és l’ingredient més volàtil,
no se sap tant sols si és convenient.
Un cop passats els quaranta
com el fill que marxa de casa,
també, vol una terra independent.
Ho poso a la cassola, i veig com s’evapora
la idea contundent.
Remeno a poc a poc, ara a foc lent.

De l’ingredient número quatre
no sé que fer-ne, està en desús
potser, per indigest. El posaré
en una safata i l’ompliré
d’aquella aigua no transvasada
del riu que ens és proper.
I al congelador, per una
llarga temporada.

Del cinquè competent
afegiré un pessic d’ecologia,
i un polsim d’equitat,
no massa, a la llar no se’n gasta,
d’aquest tant rar ingredient.

Afegiré tot l’amor que en sóc capaç.
Que es barregin les textures!
que es juxtaposin les aromes!
i el xup-xup de la cassola,
i l’esclat de les bombolles
al xauxineig de la saviesa
tot flairarà llibertat.

Enllestit el plat
una mica de julivert refrescant
i quatre grans d’all esmicolats
d’aquells que no piquin massa.

Ben guarnida la cassola
anirà a concurs internacional
i oferiré la recepta
aquelles nacions sense estat
deixant ben clar
quins són els ingredients més grats.