Sant Jordi entre la veritat i el mite

Pare – diu la noia – m’han dit
que Sant Jordi és un mite.
Asseu-te aquí, al meu costat
intentaré explicar-te
part del mite, part de la veritat.

L’amor és la donzella pel drac reclosa
a la cova fosca i, no pot moure’s de lloc,
la bèstia és la força gelosa i grossa,
allunya amb la llengua de sofre i foc
a qui a rescatar la noia es proposa.

L’heroi, és la voluntat, el cavaller
que es prepara, per l’impuls del seu poder,
a l’atac, i es posa cota de malla,
casc, cuirassa i a la mà, espasa d’acer.

L’heroi, sap que el punt flac del drac
és la ignorància, del mal l’exponent,
arremet contra la bèstia amb cop d’encert
que malferida cau i s’arrossega,
i s’abaixa el mur de pedra
que oculta a la donzella.

Alliberat l’amor, irradia
raigs nítids i brillants, llavor
pel jardí de l’harmonia;
una llàgrima del feliç plor
cau en terra i germina.
L’heroi amb la visió s’extasia,
s’ajup i cull una flor
és la rosa, figura de l’amor,
i li ofereix a la donzella,
la rosa i ella, fan joc.

Ella no sap que oferir-li
no té res més que allò que és,
s’atura, es mira el cor
relliga pàgines escrites,
per l’amor se sent lliure,
i li dóna a ell la seva vida,
resumida, en un bell llibre.

Heus ací la veritat del mite,
llegenda, feta realitat,
l’amor que separa el drac
sempre torna a reviure.

La filla s’alça
al pare s’abraça
fent-li un petó a cada galta.