Al mirall Jo sóc immòbil figura,
imatge plana de dues dimensions.
Si no fos per la superfície argentada
del cert, jo no sabria com sóc.
Penso i la memòria em du el record
d’aquell axioma que s’expressa:
“si penso, doncs, existeixo”.
El mirall m’ho confirma ja que m’hi veig
i m’ho diu l’intel•lecte i la raó,
però tanmateix afegeixo:
“és quan sento que sé que sóc”
Si pensar és existir, l’existència
va al so del pensament, la meva pensa lenta
vol dir que existeixo lentament.
Reguitzell d'idees venen al galop,
tropell que, la freda imatge del mirall,
ignora l’embolic a l’intern del meu Jo.
Penso que d’axiomes ni ha molts:
“que res no és fix” que “tot es mou”
“que res no es perd que tot canvia”,
“que tot es transforma, es transmuta,
que la matèria, figura i forma,
pensa i sentiment, i l’amor, fins i tot,
no són altra cosa que energia”.
El mirall no reflecteix res de tot això,
Puc pensar que existeix la felicitat,l
a bondat, la llibertat, la bellesa
i fins i tot la moral del bé i el mal,
però res no serà veritat si no me’n sento,
res no serà cert si el sentiment no ho percep.
Subtils, tènues i encisats conceptes
que el mirall no em mostra del meu Jo.
En tant que “penso”, doncs, existeixo,
en tant que “sento”, doncs, sé que sóc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada