L’Ego, integrat plenament en l’home, pel poder i la força que aquest li ha cedit, col·loca la primera pedra de la desfeta.L’home, immers en el gran badall de la ignorància, distret com sempre, el segueix.
L’Ego cridà dient: “Que la corrupció senyoregi en el món!” I així fou. L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el setè dia.
“Creixeu i multipliqueu-vos!” Seguia l’Ego dient. Munió de frenètics petits egos xiuxiuegen l’intel·lecte i la raó, cap a la negació de les més subtils essències. L’home, desfent natura, clama:“Jo sóc la certesa! I es llença a una cursa desesperada cap enlloc. Creu cegament la promesa del’Ego: “cap a la pau per la destrucció!”
L’Ego veié que tot això era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el sisè dia.
l’Ego ansiós per enllestir la feina digué:
“Que la dona se separi de l’home, del tot, que cesi tota unitat, que s’enalteixi l’animal intern, i arreu domini! Que es depredin! Que el fum de les grans xemeneies de les fàbriques d’armamentenvaeixin els cels desfent la capa d’ozó!” I així fou.
L’Ego veié que això era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el cinquè dia.
“Que l’home desvirtuï l’amor! Que es desfaci el seny, que imperi la rauxa i la disbauxa, que l’home es cregui lliure i no s’adoni que és esclau del seu llibertinatge! Que el cor de l’home es buidi, del tot, per emplenar-lo de fal·laç il·lusió!”
L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el quart dia.
“Que les bombes separin les terres de les terres, que pugin les aigües dels mars, que els míssils, desfacin la pau, que no hi hagi intervals entre guerres! Que arreu tot sigui la meva semblança, que no n’hi hagi d’altre, que sigui aquest el sistema dominant!” I així fou.
L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el tercer dia.
L’Ego, en el paroxisme de la destrucció, cridà amb totes les forces: “que es desfaci l’home!”L’home, depredant-se l’un a l’altre, es desfeia de la forma integrant-se a la pols del món.
L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el segon dia.
L’Ego, sense l’home, esdevé ombra sense força ni poder. Afeblit s’integra al Caos tot dient: “Quees desfaci la llum!”. La substància restà inerta en la foscor, esvaint-se la llum per tota escletxa. Tot l’univers fou engolit per l’estimball immens, com un vulgar forat negre.
I així fou la fosca del matí i el vespre del primer dia després de la darrera existència.
L’Esperit fluint del seu sí, del més pregon d’ell mateix, aletejava damunt l’abisme caòtic, buit idesolat i, en el profund, veié la substància inerta entre el caos i la buidor. L’Esperit digué: “que es faci la Llum!”
I la Llum fou el primer vespre i matí, d’un dia nou, d’un cicle que comença.
