" LA SERP"

Hem heretat la terra, l’arbre, la ciència,
però l’home ignora que, en l’arbre,
la Serp hi anava inclosa.

Comentaris sobre La Serp:

"La Serp és un llibre de respostes per fer-se preguntes..."
"És una obra que planteja les preguntes profundes que sobre l’home i el sentit de la vida ens fem tots..."
"El lector només s’haurà de deixar seduir per les reflexions contingudes a "LA SERP" per experimentar en primera persona una percepció més mística de la vida".

Carles Torras. Periodista

"Cal destacar frases innovadores, pensades a consciència. Reflexions que fan pensar. Com els pensaments resumits en lletra cursiva i en vers".
"L’autor ens sorprèn amb una narració ambiciosa, fruit del treball que s’inicià a la literatura escrivint poemes de diferent contingut. Talment un recull dels seus pensaments plasmats al llarg del temps."

Joan Marcè. Enginyer

"Només una incògnita es manté al llarg del relat. Una gran incògnita que ens perfora.Tan poderosa que pren tot el protagonisme i s’instal·la amb gran i desafiadora imatge a la portada..."
"No és només Matèria, sinó que té la seva força en el món intern, en l’ànima, en allò que és diví".
"Allò que dóna al món la seva cara sinistra i que tots reconeixem en el nostre interior..."
"Una essència que resta present i inexplorada."

Sergi Torras. Psicòleg

"En aquest llibre es posa de manifest l’autèntica naturalesa de l’home. Aquell home que neix amb tota la potència divina, tal qual, sense res que cobreixi la seva "pell", sense llast, tot puresa. I com a mida que va caminant s’adorm davant l’autenticitat i la realitat i a la vegada se li desperta aquell "ego" raquític i maliciós. La Serp és qui posa tota aquesta falsa collita en el camí, la Serp posa els ulls, als ulls, que priven a l’home de veure-hi clar i de donar-se compte, d’observar la magnífica realitat per la que hem estat creats."

Maria Bonafont. Poeta

Instantània de la presentació a L'Ateneu Barcelonès. Desembre 2007

Maria Bonafont-Joan Estruch-Amàlia Sanchís

poeta- autor- editora

Resposta a un comentari a "La Diada"

El comentari l'he inserit en el poema La Diada.


Democràcia és el sistema menys dolent de govern, però és ple de defectes. Fins i tot hi ha qui diu que: “l’opinió de la majoria suposarà sempre el regnat de la mitjania” per això preconitzen: “el govern aristocràtic del talent i la bondat” entenent com “Aristo” el millor, i com a “cracia” el poder. O sigui el poder del millor. Aristocràcia no vol dir Monarquia. Ja veus que hi ha opinions per a tot. És clar que això és filosofia, que avui ja no es porta massa. Tots els partits polítics diuen que el seu ideal és el millor. Jo no he parlat de cap partit polític sinó de tots plegats. Com creus que ha arribat Catalunya a ser motor de desenvolupament econòmic? És clar que en política cadascú té el dret i fins i tot l’obligació, de definir-se cap allà on se senti més còmode, on es cregui que millor defensen els seus interessos.Quan jo parlo de Catalunya separo totalment qualsevol interès partidista, de qualsevol mena. Quan jo dic Catalunya em refereixo a aquella filosofia que no és impresa enlloc, a aquell sentiment d’unió, a aquell lluitar per una pàtria sentida, sotmesa i vilipendiada, però mai conquerida. Catalunya no és una entelèquia, ha estat forjada pels catalans, pels nostres predecessors que l’han convertit en un potent motor de desenvolupament econòmic. No he dit ni he insinuat en cap moment alguna preferència per cap partit. Ni vull entrar en aquesta discussió que ara no s’escau. Tampoc vull entrar en la “infinitat de coses i de cosetes” resoltes pel tripartit, que dels tres un és el que mana, com molt bé dius “la majoria decideix”. Ni tampoc vull entrar que hagis aprofitat el meu relat per posicionar-te personalment envers una facció política. Ja m’està bé, ja que això no fa altra cosa que confirmar-me que en la política hi ha molt d’aprofitament. I per altra banda crec en les idees i el seu intercanvi.Jo et parlo de sentiments, del sentiment català, que no catalanisme, del sentiment de nació, que no de nacionalisme, i menys encara d’un “nazisme” com insinues que no vol dir res més que: “nacional socialisme”. Jo et parlo del sentiment de la sociabilitat, no del socialisme, del sentiment que m’obliga a reconèixer la gesta dels nostres progenitors. És clar que els sentiments no són visibles ni convertibles directament en normes. Deixem afegir una cosa: si un dia, aquest sentiment que dóna coratge a l’acció per la qual cosa Catalunya ha estat i és encara motor, es dilueix, això que s’ha assolit a poc a poc, al llarg del temps, anirà minvant de mica en mica, fins convertir-se en una regió més. Catalunya aleshores deixarà de ser. El motor al ralentí, farà figa. Jo no hi entenc de dretes ni esquerres, per a mi aquests termes són obsolets. per a mi tots som éssers humans amb força problemes a la ment sense resoldre, que caminem sense rumb fix ni definit i que demana a les organitzacions que detecten el poder, que ens alleugereixin, al menys, dels imprescindibles. Poder que sempre ha existit, que sempre ha manipulat, pels quatre costats, per tal d’obtenir més poder i així la roda creix i es multiplica. Jo diria que aquest poder avui es basa en el materialisme, però això seria tema per una altra oportunitat.

La Diada

Rècula de pensaments premen la ment
imatges i preguntes el cap computa:
és Catalunya dels Catalans?
o és d’aquells, que balança en mà,
amb el fidel desnivellat
pesen els fruits de la terra,
que no els ha vist pas néixer?

Pesen i no compensen, quelcom falla.
En el plat del contrapès un munt de palla
per fer callar la propietat
amb imposada autoritat:
on és la justícia, per què s’encalla?

Tenim drets els catalans?
o som simples masovers
d’una finca annexionada
esclaus moderns sota l’influx
d’una encotillada democràcia?

És Catalunya una nació?
si ho és per què no mana,
per què no dicta l’autogovern?
Si tenim dret, pesem els nostres fruits,
bé que en sabem, no ens cal una mà aliena,
Catalunya és de mena justa i solidaria.

És Catalunya una utopia,
una entelèquia al cor d’uns quants?
Amb quina balança es pesa el sentiment?
Quin és el contrapès, sinó ignorància?
Com s’equilibra la pesada?

La balança en què jo crec
és aquella que, en el pes, no hi ha estafa.

On no hi ha amor, no hi ha vida,
Catalunya sense amor ni dignitat
ja no serà la brasa d’aquell foc viu
sinó fum que s’esvaeix, fràgil
com bombolles de sabó
que en l’aire esclaten.

Que no volem almoina,
que s’ha acabat pidolar
que la llibertat és cosa nostra;
car, quina força té l’home
que sempre demana caritat?

Ja no vull parlar de les arrels
sinó del tronc afeblit per la saba adulterada,
car sense tronc no hi ha brancam ni fullatge,
ni fruit per pesar en cap balança.

Si el poble creu que els dirigents flaquegen,
que l’home s’ha aturat i ja no és més
i l’esforç de la dona no és prou encara,
siguem nosaltres, catalans,
ambaixadors sense ambaixada,
que estrenyent-nos ben fort les mans
per a Catalunya donem la cara.

Escrivim fins fer sortir fum del teclat,
que ressonin les veus dels poetes,
que s’omplin les bústies de lletres catalanes,
que sàpiga tot el món, que Catalunya és:
una nació, un país i una pàtria.

L'estiu se'n va

Ja hem passat gairebé l'estiu. El temps és una cosa ben curiosa, ja que ningú sap ben bé què és. L'estiu és un cicle de l'any que dividim en quatre estacions, però el temps en sap alguna cosa d'això? Pel temps no serà tot un seguit? Cada any que passa el donem com a perdut, solament el present emprenem amb il·lusió, car el futur és cosa llunyana. És el temps company de la vida? La vida s'acaba quan el temps finiex? O bé vida i temps són dues coses separades? Què vol dir, quan dic, no tinc temps? És que el temps en mi s'esgota?

De tot plegat en tornarem a parlar.