17 de maig, 2011

Cal ser lliure

Vaig aixecar el cap
i en plantar-li cara
vaig desfer-me del jou
que em tenia endogallat,
obligant-me, com al bou,
a mirar sempre a terra
i caminar sense esperança.



7 comentaris:

Joan Abellaneda ha dit...

contundent crit de ràbia i de força que obre el camí d'esperança a viure en llibertat, cal però aquest gest que dius la voluntat de fer-ho i cercar-la
gràcies per visitar el meu blog joan
fins aviat

Violant d'Atarca ha dit...

Bona hora, Joan!
Sóc blocaire des de fa molt poquet i, de tant en tant, tafanejo aquest món virtual tot cercant llars acollidores empaperades de paraules per a besllumar-hi escletxes de complicitats. Can Zenit i nadir sembla una d'elles, però veig que des de fa gairebé quatre mesos només hi ressonen frases pretèrites, la qual cosa està molt bé i m'ha impulsat a escriure aquest comentari, però crec que ja va sent hora que afegeixis noves baules de significat a la cadena que resta oberta. Espero que et trobis bé.
Merci!

joan ha dit...

Gràcies, Violant pel teu comentari.
He anat al teu bloc i no ha estat possible fer-te'n cap comentari. No sé com entrar-hi.
Tampoc sé si llegiràs aquesta resposta, si és així, fes-me cinc cèntims de com fer-ho.

Violant d'Atarca ha dit...

Hola Joan!
Potser ja vas poder entrar al meu bloc, doncs vaig rebre un comentari anònim, però signat amb el nom Joan, a una poesia del mes d'Agost. Si no fóra així, només que cliquis el "Violant d'Atarca" te'n vas directe al meu bloc titulat Dietari de sensacions.
Em fa contenta que hagis tornat a escriure al teu bloc ja que, com et vaig dir, m'agrada llegir-te.
Aniré passejant per aquí.
Fins la propera!

marina perez ha dit...

Millor morir dempeus que viure agenollat. No et sentis inferior perquè et trepitjaran com una catifa.Són dits vulgarment coneguts però que tanquen una gran veritat. No hi ha ningú superior ni inferior simplement tenim característiques que ens distingeixen els uns dels altres. Però cadascun de nosaltres som únics. La llibertat comença amb un mateix.Respectat a tu mateix com a persona i els altres et respectaran; si no ho fessin, no ho permetis. No ho oblidis. Ets una persona igual als altres. Camina amb el cap alt i el pas ferm; amb un cap amb les idees clares i amb un cor lluminós, aconseguiràs portar les regnes de la teva vida. Ningú podrà humiliar-te ni ofendre't perquè la teva actitud mental no ho permetrà. Gens aconseguirà desviar-te del teu camí. M'encanta com escrius Joan i com ho transmets. Ens arriba molt endins. Una abraçada.

marina perez ha dit...

Estimat Joan no cal que ho aclareixi però aquest comentari que acabo de fer del teu genial poema un cant al coratge, era general. Vull dir que no iba adreçat a tu en particular sino que son idees meves de com tenir que viure la vida. La llibertat ens la donem nosaltres mateixos. Fins i tot la felicitat. Tot depend de quina actitud mental tinguem envers el que ens envolta. Fins aviat! Una abraçada

joan ha dit...

Marina, m'agrada aquesta declaració de bones intencions i de l'actitud positiva que desprèn. És ben cert que cal coratge per viure i gossadia per endinsar-nos en els móns espirituals. Allà on la raó no hi arriba cal abocar-hi el cor.
Una abraçada de pau