31 d’octubre, 2008

Un sonet per l’intel•lecte i el temor


Per un impuls desconegut sóc empès
a saciar el desig de l’intel·lecte,
saber, el coneixement m’ha de ser tramès
pel mitjà més ràpid i directe.

Al cor la temença frena tot el pes
i altera l’objecte pel subjecte
l’intel·lecte obnubilat ja no entén res
dubte entre l’incert i el que és correcte.

L’impuls al cor és també un atribut
de l’incògnit que empeny des de l’ignot
a torns, un i altre, passen per l’embut

com la gràcil titella i el ninot
diuen dormir i la capsa és el taüt
com el foc ho serà pel borinot.

Un sonet per a la Llum


Jo, que no sóc cec, en mi constato
les coses invisibles als ulls humans
com aquelles visibles que amb les mans
i els sentits, palpo, toco miro i sento.

Jo sé d’una llum i amb goig l’interpreto
com distant a l’abast dels meus mitjans
joia, esclat del mantell de raigs galans
on l’invisible es mostra i jo ho esmento.

No cal que ningú em mostri l’existència,
la llum que jo sento és realitat
no pertany a mesura de ciència.

Jo sé que aquesta llum és la consciència
que m’inclina a veure la veritat
més enllà: a l’esfera, de l’essència.

Un sonet per al dret

L’objectiu és el cim de la serra
vull deixar aquest camí que en diuen dret
ple de dol, d’injustícia per tot l’indret,
car la gent diu: Pau! Fent-se la guerra.

Fals pensament destrueix la terra
el poble diu: no! El corrupte ho admet
i enderroca ideal i dreta paret
frenant el pas a dreta i esquerra.

L’home clou les mans, deixa les eines,
pel dret, ja ningú la pau pregona
deixant l’assossec a mans alienes.

El corrupte, des de la poltrona,
dicta lleis de molt obligades feines,
traïdor: de la pau se’n fa corona.

30 d’octubre, 2008

Ulldemolins


Presentació

Presentar un nou llibre del Joan, és per a mi un honor i una satisfacció. En aquest llibre que teniu a les mans i que porta per títol “Ulldemolins”, l’autor, amb el màgic pinzell de les seves paraules i amb el seu llenguatge tan ric en imatges, ens pinta un viu retrat d’aquesta vila, contemplant-la des d’un gran ventall de perspectives: la natura amb tot el seu paisatge, l’essència de la terra, les muntanyes, el seu Montsant universal, els arbres, els ocells, els costums i tradicions del poble, la devoció, la fe, i també els tres grans tresors que són les ermites que li parlen amb mots de silenci, construïdes, sens dubte, amb els batecs del cor de la bona gent d’aquestes contrades... I per sobre de tot a la seva poesia s’hi troba l’Amor que destil·len el seus versos, la seva visió profunda d’una realitat de la qual el poeta i pensador en copsa sempre l’equilibri i la pau d’esperit i n’extrau la més íntima reflexió.
Gràcies amic Joan per aquest nou regal, el teu llibre “Ulldemolins” que, de ben segur, la lectura dels seus versos ens delectarà a tots.
Maria Bonafont

Ulldemolins

Màgic pinzell, de la mà de la natura
pinta reguitzell de formes belles
plasma el paisatge amb visió novella
sense model, sense pauta, ni pintura.

La mateixa natura, la mateixa mà
del fons de la vall un turó enlaira
i al bell mig la vila hi situa.

L’embruix del silenci
l’entorn embolcalla,
de la vall a la serra
de la vila a la muntanya.

És l’essència que batega
i Ulldemolins en té la clau
i a l’àmbit del cor del poble
en fa de cada casa un palau.

Montsant

Formós massís, àmbit feréstec,
t’alces joiós de la vall ufana,
paratge esplèndid de verd i pedra,
plàcid riu, els peus et banya.
Del Priorat n’ets senyor, guarda
d’ermites santes, valls i congosts,
balmes i graus, tolls i fonts,
que per tot l’entorn t’abracen.

Des de les Crestes s’observa
com una vessant tomba caient,
vertical es desploma
mostrant sense vergonya
traç inequívoc de turment.

Montsant! Santa muntanya!
Per fruir l’essència i la bellesa
de la natura, les entranyes.


Ermita de Santa Magdalena


Sota els pins, l’esplanada
damunt mateix de la cova
on vivia fra Llorenç l’ermità,
s’alça enorgullida l’ermita
del Montsant la catedral.

Sis altars cor i cripta,
una porta, amb pany i clau
entrada a lúgubre estada,
i damunt la pedra, un jaç.

Per un forat a la roca
entra minso raig de llum,
és del sol, la llum petita,
mentre en el cor de l’ermità
hi habita la llum gran.

Fra Llorenç hi pregà mitja vida
per apropar la llum divina
al poble que havia de servar.

Avui, encara, l’encanteri
d’aquells precs engega els cors,
i per les quatre parets
es respira místic misteri,
de fra Llorenç els secrets.




Vianant

Sot, pols, pedra. Senderons
entre barrancades estretes
l’esperit del vianant tiba
fins el reialme majestuós.

No tem les cingleres obertes,
ni els solcs de la vida li fan por,
agosarat travessa valls i carenes
amb voluntat de ferro, sense trontolls,
ferm, de coratge les espatlles plenes
no doblega ni l’ànim ni els genolls.



La Fulla

Sóc fulla caiguda de l’arbre
abandonada a la cuneta,
el vent m’arrebossa
de pols a banda i banda.

Abans, en el brancam,
al balanceig del vent,
d’una a altra branca
un fruit m’acariciava
resseguint-me nervis i pell
porus i arrel;
per ell, la virginitat fou truncada.

L’impuls del teu alè, el sento encara,
jo a terra, tu a l’arbre,
puc morir de tu separada,
però mai no morirà
allò que en mi es despertà:
la sensació de ser estimada.


Cadolles fondes

Als braços d’un vent més suau
la fulla davalla per la gorja estreta,
Cadolles Fondes del riu Montsant,
fins un bassiol on un còdol al fons
la fulla maleeix, perquè l’ombreja.

El corrent l’hi fa de bressol
una pedra la detura,
i un cranc al fons
s’enutja
perquè li tapa el sol.


Paròdia, caricatura
de la pedra cranc i fulla,
ningú pot reposar tranquil
tant si es cobreix
com si es despulla.

28 d’octubre, 2008

La dansa folla

Cap a la fi dels anys 40 fent un esforç, vaig adonar-me que no sabia escriure la meva llengua materna. No sabia el català. La repressió havia estat molt forta. Dels escrits en castellà, que en tenia un feix, en vaig passar uns quants a la meva llengua, no sense dificultats, car jo no he rebut mai lliçons en cap escola. Sóc autodidacta de cap a peus. Vaig fer-ne 3 llibres de poemes enllestits del tot a finals dels 6o. Ara, amb aquesta etiqueta en penjaré uns quants. Espero que us agradin.

De la criatura,
el tros més humà
balla amb l’ego la dansa
de la vida i la mort,
agafats de la mà.

25 d’octubre, 2008

Espill romput

A terra en un miler de trossos romput
l’espill ja no és aquell testimoni
de la sola imatge.

Però jo, no m’he partit,
en cada minsa part
del vidre argentat
sencer hi sóc reflectit.

Ja no sóc aquell únic que jo era
sóc un feix d’escampats fragments
que tria i remena,
i entre tants, ja no sap qui és.

Mes, Jo sóc en cadascú,
i tanta figura m’esguarda
que en totes alhora no puc.

Espill romput, mai més del meu rostre
faràs escarafalls, la cara s’ha esvanit
mes, no ha mort el meu retrat,
ja què en cada tros del mirall,
com l’inesgotable vida,
viuré en l’eternitat.

24 d’octubre, 2008

Confusió

Atrapada a la fosquedat
la intel·ligència emigra.
Fosca és la ment
quan la llum no albira.

Sense llum, la confusió
en la foscor ens esclavitza,
sense escalf ni claror
hom sent l’obscur de la vida.

La llum fon el glaç del caos
i la gebra del desordre.

23 d’octubre, 2008

Falsos Imperis


Regne on no mana el rei, què el sosté?
No ho sé,
però així com la vida s’esvaneix
a mesura que passa el temps,
el regne també degenera
a mesura que governa,
ja que el propi poder permet
els falsos imperis que condemna.
.

22 d’octubre, 2008

Introspecció

He tancat amb clau
la porta de la cambra fosca
he obert el cor de bat a bat
la llum, l’aire i la claror
han llevat els àcars
de l’al·lèrgia a la foscor.

Tot sol, assegut,
ulls clucs
he concentrat la ment
focus que lluu,
diamant de mil facetes
ha fos les ombres
deixant la cambra neta
de batecs impurs.

21 d’octubre, 2008

Barca solitària


Barca solitària que navega
per la mar vital amb rems atrotinats
sense arrel, i sense amarres brega
contra els traïdors vents que bufen despietats.

Sens força, a la deriva, es replega,
pit enfora lluita contra els fers embats,
l’alfa vençuda, guaita l’omega,
defallida per les ones i els combats.

De sobte l’aborda una altra barca
just als límits allà on res demarca,
amb un sol rem i amb els vents abraonats

s’amarren, com una sola arca
una sola vida que s’emmarca
fins l’altra riba la fi de tots plegats.

Ara naveguen amb dos rems a quatre mans.

16 d’octubre, 2008

La cruïlla

Transhumant, davant la cruïlla,
de bell nou, com altres vegades
la decisió i el dubte
l’eleva o no el deixa moure’s de lloc.

Arrossega el destí, feixuc farcell,
per vies que s’entrecreuen,
tant d’encertades, com d’errònies.
Les d’ahir, les d’avui,
les d’abans les de sempre,
marxa enrere o cap avant,
pot entrar en via morta
si no ha afluixat el nus de la cadena.

Ni el passat ni l’avenir
mostren clarament la via
per on anar la màquina de la vida,
i sovint, el transhumant,
en la cruïlla, tant si dubte com si no,
pot descarrilar-se el vagó
pels trencalls que mai s’obliden.

Cal cercar el camí
sense cruïlles ni revolts.

15 d’octubre, 2008

Endarrerit



La ciència fa bon paper
a poc a poc avança,
promet un demà millor
no cal perdre l’esperança.

Aquest demà és etern
car quan s’acaba l’avui
en comença un altre.

Rere, el meu cor pateix i perd,
la il·lusió i la confiança.

08 d’octubre, 2008

Un sonet per a la Creu


Feix de llum, eix del cel que en terra es clava
saba, que descendint duu l’essència
de vida, foc per la natura brava,
claror pel bressol de l’experiència.

Davalla del cel blau a la mar blava
l'esperit, la còsmica consciència,
il·lumina la ment que sense trava
rep i esdevé ferma consistència.

Del centre del pit l'horitzontal s'estén,
forta abraçada cerclant l’infinit
ésser amb ésser el cor d’amor s’encén

per l’ànima reflex de l’esperit
llum arreu a l’abast de qui vol la pren.
No el veu, l’absent ni aquell que està adormit.

04 d’octubre, 2008

El Sistema fa fallida

- L’economia creix a mesura que l’home hi col·labora.
- El poder no és en el diner, el poder és en l’home que al sistema cedeix.
- L’economia no és una llei, però l’utilitza.
- El diner per ell mateix no té cap força, depèn cap on l’orienta el poder quan en disposa.
- La societat és una abstracció que pot esdevenir realitat quan és conscient del seu poder i la seva força.
- El sistema pren les regnes del govern, afluixa i prem l’economia no segons convé a la gent, sinó al poder.
- El sistema ofereix un relatiu benestar, ja que per gaudir-ne la societat, fins i tot es declara la guerra.
- La gent en la guerra no és aliena, ja que va implícita, inconscient o no, la seva complicitat.
- La gent subministra el poder al sistema. Però és el sistema, amb el seu poder, que el subministrament regula.
- L’esforç de cadascú, l’energia que s’esmerça per assolir benestar, el sistema en recull cent per un.
- El sistema no és res, sense el suport de l’home.
- El sistema, materialista cent per cent, es basa en el consumisme creixent. Si la gent només consumís el just que li convé, el sistema fallaria.
- I també fa fallida quan s’aparta de la justícia i la llei.