06 de juny, 2010

DEL PODER - DEL SISTEMA

EL PODER:

No tenim altra perspectiva que el present. Només podem preguntar-nos: Què som? Del passat res en sabem i del futur, encara, menys. La cultura s'acumula, pels llibres sagrats s'hereta la saviesa i els científics diuen que, per la ciència podem conèixer els nostres orígens ancestrals. On és la veritat? Si hem estat creats de l'energia més pura més tènue i subtil, som éssers espirituals. Si descendim del mico, del protozous i l'ameba, som hereus d'un procés biològic-material, és a dir, provenim de la matèria densa.

Si podéssim traçar una línia del remot passat fins el futur llunyà, sabríem del projecte home, com i perquè ha estat dissenyat. La historia guarda part de la memòria, déus, àngels, mites, una mescla d'éssers espirituals i humans, ens parlen d'uns móns desapareguts, i ara l'home actual es pregunta: Què Sóc?

Cadascú, a nivell individual té la resposta, si pensa, reflexiona, medita o resa, la trobarà dins seu. Tota mena de veritat ha de partir de teories humanes, ni els déus ni els àngels saben escriure. Els homes que les han escrites, ha estat mitjançant la intel·ligència o la intuïció, facultat aquesta que hom percep les coses sense que calgui conèixer-les.

Reflexiono, medito i intueixo, Cosmos, mostra l'ordre a l'univers i com tot gravita sota un model o unes lleis. On hi ha ordre hi ha construcció, construir i crear equival al mateix. Guaito l'univers compost d'eons d'estels, mirant el cel, perdo el pensament entremig d'ells i el sentiment percep la meravella plasmada i un salt al cor em diu que no hi ha criatura viva, que sigui capaç d'extasiar-se i gaudir de semblant espiritual i poètic paisatge. En aquest estat, tot és bondat, bellesa i veritat. Qui no és capaç de conèixer-ho així, per a ell l'univers és quelcom, inert o inexistent.

Caos, contrari a Cosmos, és desordre, atzar, sense lleis.

L'home és un univers en miniatura. Res resta quiet, la vida es mou, tot vibra. Segons l'evolució tot camina cap un punt de perfecció.

Just en néixer, ja encetem tot seguit el camí de retorn d'on hem sortit. Venir per tornar, altra vegada allà. El cercle de la vida no té principi ni fi, doncs cada punt és l'entrada i cada punt la sortida. D'on venim abans i on anirem desprès, és la incògnita oculta en la dimensió del temps. Si tornem a entrar, hem de fer-ho per allà on hem sortit, pel mateix lloc.

La vida, doncs, no és una línia que va d'un infinit passat perdut fins a l'avenir infinit desconegut. La vida és un cercle una anella, que tanca en ella mateixa, l'Alfa i l’Omega. Dedueixo fàcilment que en l'anella gravita l'energia de llum creadora que és una, i va de la banda subtil a la banda densa; de l'espiritualitat a la densitat de la matèria. Energia que com més subtil, més vibra.

L'home és un compost d'esperit i matèria, d'aquesta, n'és el cos. L'esperit és llum, i no pot conviure directament amb la densitat cega. L'esperit es projecta ell mateix i l'ànima, al cos físic, neix. L'ésser humà és: Esperit - Cos - Ànima.

L'ànima, és l'aparell psíquic, això que avui estudia la ciència de la psicologia. Voluntat, intel·ligència i un poder per obrar i dominar la naturalesa dels móns inferiors, l'animalitat tant interna com externa. L'ànima, però, provoca reacció en la matèria, que es queixa i respon, és una mena d'intrús, se la mira de reüll, no fos cas que li alteri el seu sistema d'existència. Aquesta reacció, l'anomenem mal. I és el mal extern a nosaltres.

A l'ànima, es projecta l'amor, el més pur dels sentiments. L'amor no es cap poder que s'imposa per la força. L'amor és tant subtil, que tant sols invocant-lo actua, formant una barrera on l'ego no podent-la traspassar, es fa enrera.

L'home per saber del bé i del mal ha de prendre del fruit de l'arbre de la ciència del coneixement, tant per conèixer el món extern, com per conèixer-se ell mateix.

L'home fins que no ha tingut accés al dret d'escollir els seus representants de govern, no ha estat un xic lliure. En el passat, l'home a estat esclau d'institucions i estaments, organitzacions, estructures, comunitats, de tot ordre, polítiques, religioses i socials, en un principi, legals, però desprès a mesura que la corba arriba a la cresta, davallant es degenera, i l'home que no ha sabut fer-se lliure ell mateix, la davallada l'arrossega.

L'ego, és el mal intern que utilitza els contraris oposats, per influir en l'ésser humà. Oposats, que amb mesura són útils, perquè l'home pugui conèixer pel contrast. Bé i mal, veritat i mentida, blanc i negre, llum i foscor, dia i nit.

L'ego prem a tothom sense excepció, el seu objectiu és l'ànima i l'esperit. Contra el cos no hi té res, doncs el cos pertany a la matèria, i l'ego, que de la matèria n’és el rei, no pot anar en contra seva. Al cos no se'l pot culpar, el cos no erra ni peca. Quan l'ego prem fort i l'intel·lecte es deixa influir, creix exacerbat l'egoisme, egotisme, egolatria, egocentrisme. I milers d'egos petits que composen els defectes oposant-se a les virtuts.

Bé i mal són dos conceptes que només l'home sap. Cap animal en té la més mínima idea, actua sota la llei de la naturalesa, destruir per construir, cruspir i ser cruspit, tot per mantenir l'equilibri en la terra. En l'animal no hi ha crueltat, desconeix el bé i el mal. El seu comportament és natural, segueix fidelment la llei de la natura.

L'home per trobar la felicitat li cal equilibri a tots nivells. Cal benestar material pel progrés espiritual, però només amb benestar material no n'hi ha prou, per l'evolució espiritual. Si l'esperit no progressa, la matèria tampoc.

Quan l'home es lliura a les insinuacions de l'astúcia de l'ego, esdevé feble encara que es cregui fort. És la feblesa, que fa capgirar el seu poder per dominar, i sotmetre si pot, no els móns inferiors, sinó al propi ésser humà. El poder esdevé nefast, el poder genera mal i el pitjor del cas és, que el mal que genera es fonamenta en el bé que li cedeix.

L'ego té com una mena d’entitat pròpia, però no existència infinita perquè no ha estat creat. Qui cap a l'ego s'inclina, del mal esdevé esclau i víctima. L'ego és estúpid, quan l'home l'ignora ell mateix es destrueix.

La ciència actual considera que l'existència humana és de procedència animal, que tota força i poder ve determinat pels òrgans, les glàndules de secreció interna, el cervell, que no deixa de ser un òrgan més, sense cap més transcendència, ens està dient que no cal patir, que podem cruspir i ser cruspits, destruir i construir, aplicar la llei del més fort, així, violència i guerra resten justificades amb la mort. No cal témer, si la vida només és existència, i no hi ha res de transcendent, amb la mort tot desapareix.

Però no, això no és així, davant el dolor, el patiment i la mort la consciencia reacciona de mena diferent, ens alerta, ens està dient que si, que hi ha valors morals que impedeixen acceptar el mal i les seves conseqüències, que davant la violència la consciència es desperta, i un sentiment molt fort ens fa veure la fragilitat d'allò que som i la impotència, per trobar l’adequat desllorigador, per vèncer al mal i tot allò que d'ell se'n deriva.

La principal diferencia entre l'home i l'animal, és que l'home raona, i pensa, té l'obligació de pensar i raonar, cadascú d'acord al poder de la seva intel·ligència. L'home també, de l'animal, és diferent en la profunda intensitat del sentiment. L'home té la facultat de conèixer-se ell mateix, i coneixent-se saber que és ell, a part de la seva existència.

Pels sentits hom capta i coneix el que hi ha pell enfora, per l'ànima, percep el que hi ha pell endins. Només tenim que fer una ullada al voltant, per veure com les alteracions psíquiques creixen cada dia més, símptoma que les coses no van bé.

No hi ha alternativa, si no posem en funcionament els sentiments de comprensió, tolerància i compassió, la pau que tant desitgem, no serà res més que un interval entre dues guerres.

Cal canviar d'actitud, cal tornar a creure, despertar la consciència, la fe en un món que transcendeix tota matèria. Cal elevar-nos amb totes les forces internes, cap a L'Ésser que És el que És, Inefable, sense forma ni nom.

Assagem l'amor per trobar harmonia, pau i felicitat, doncs la seva absència és símptoma d'odi, ressentiment, indiferència, violència i guerra.

EL SISTEMA:

Quan el sistema s'extralimita per conservar el poder, sota la cobdícia de riquesa i l’ambició en desmesura dels diners, se serveix de qualsevol element per tant de dominar a la gent, ja no importa la veritat; la mentida i l'engany s'escampen arreu, i el sistema esdevé corrupte, perquè cau en el propi parany.

El sistema s'aprofita de la ignorància i la por, i l'home amb el sistema hi creu o hi deixa de creure segons si la por l'alleuja, o no. Accepta el sistema establert, pel temor que un sistema nou no li pugui dur més dolor, que aquest en el qual ara és mou. Pel sistema s'han enderrocat ídols i tabús i dels valors morals se'n ha fet una moda. Això, no constitueix greu error, si és moda passatgera, que tal com ve se'n va. Altrament diferent, és sentir-se còmode, cloure els ulls i dormir el somni de la il·lusió eterna.

El sistema és molt difícil fer-lo canviar, però l'home ha d'esforçar-se per assolir el canvi encara que sembli una utopia, no hi ha alternativa, el sistema, si no se l'atura, va de cara a una destrucció massiva.

***

Hi haurà una vegada que un dia vindrà, que farta la humanitat de la historia del seu passat, per l'elevació espiritual, aixecarà la veu ben alta, tant fort cridarà, que ja no serà possible la força d'un poder nefast, ni poder per dominar per la força. S'apaivagarà el retruny dels canons, i dels missils, i les bombes, les paraules del diàleg vibraran amb tanta intensitat, que ofegarà tot crit de guerra. Per fi la gent exigirà un sistema on poder viure i parlar en comunitat, on pobles i nacions, es donaran les mans amb respecte i fraternitat. No caldrà que ningú, renunci de cap tradició, ni cultura ni creença, la gent serà prou assenyada per respectar-ho amb total tolerància i comprensió. Les cultures es barrejaran i unes i altres faran veure la unitat en l'ésser humà.

Amb la consciència curulla de sentiment fratern, ja no serà possible cap mal aliè.

La pau haurà estat possible, no com interval entre dues guerres, sinó gràcies a l'amor l'únic antídot de l'odi i la violència.

13 d'Abril del 2004

Penjo aquest escrit a petició de la bona amiga Isabel. El volia passar al facebook fent un enllaç i no n'he sabut.

1 comentari:

sergitd ha dit...

Un text ple de profundes reflexions sobre l'ésser humà. El seu mèrit: pensat des de la llibertat individual que ha permès recollir la tradició del coneixement profund i fer-la pròpia. Sense religions, sense interferències.
A mi, i segur que a molts ens "ressona" tot a dins.
Enhorabona.