09 de setembre, 2007

Els set principis hermètics

Isabel,
quan dius: "cap on anem", vols dir la societat? La humanitat? No sé si "anem" o se'ns emporten.

Ja fa molt de temps em feia aquesta pregunta “d’on vinc, cap a on vaig?” No arribava cap resposta. No en treia l’entrellat. Potser la qüestió era mal plantejada, potser era millor preguntar-me: “qui, o què, sóc? I què hi faig aquí?
A mesura que avançava en desxifrar el dilema, m’adonava que calia conèixer-me. Difícil tasca, però no impossible. Vaig començar adonar-me que jo no m’assemblava ningú, llevat dels trets físics, dos ulls, un nas una boca, unes extremitats, uns òrgans, unes glàndules... però l’estructura del pensament i dels sentiments, eren tan contradictoris, comparats en altra gent, que vaig decidir anar a la meva. Ara et lliuro aquest poema per a la reflexió. Ja em diràs.


Els set principis hermètics per la poesia i el poeta

Et prenc poesia, ara, que crec que ja et tinc,
veig que et dónes a tothom que et vol viure.
Jo no sóc poeta i voldria rebre
el to del so per fer un poema
sobre filosofia, sí,
filosofia hermètica.
Tot comença dient així:

“El Tot és Ment; l’univers és mental”.
No és la ment ordinària, concreta
és el cim de la ment abstracta
que connecta amb el nivell espiritual.

Tot es correspon “Com a dalt és a baix;
com a baix és a dalt”. Qui a dalt és immers
en l’alè, és el mateix que a baix respira,
a tots ens correspon tot l’univers.

“Res no és fix; tot es mou; tot vibra”.
Vibra la llavor de la poesia
fa moure el poeta, escriu un tros de vida.

“Tot és dual; tot té dos pols que s’oposen
idèntics en natura, diferents en grau;
els extrems es toquen”.
Guaita el termòmetre, on comença el fred?
o la calor? El bé i el mal, l’odi i l’amor
on acaben i on comencen?
Poesia és l’ideal d’essència vera,
qui nega la veritat la mentida nega.

“Tot flueix i reflueix; tot ascendeix
i descendeix; tot es mou com un pèndol;
el ritme el compensa.”
Expressa poeta el que sents i el que penses
canta a la vida el dolor i l’alegria
no abracis la impotència, eleva’t!
i el tràngol penós passarà arran de terra.
En el flux i reflux, les ones vives,
en el vaivé, et besaran amansides
per fer el bell poema, gronxant-te al ritme.

“Tota causa té el seu efecte;
tot efecte té la seva causa;”
La poesia és la causa que diu: viu-me!
L’efecte en el poeta respon: fes-me viure!
Hom recull el que se sembra.

“El Gènere existeix arreu, és en tot;
tot té els seus principis: masculí i femení;”
genera perquè engendra i regenerant crea.
El gènere existeix en tots els plans
en el físic, en la ment i en l’esperit.
Ningú escapa a la Llei, el savi la mitiga.

1 comentari:

feedra ha dit...

Hola Joan, quan m’adono del què és la vida, no sé què pensar i busco en el meu pensament una explicació factible, doncs totes les històries que ens ha explicat la religió, per mi, no tenen ni cap ni peus i escric allò que penso pot encaixar millor en el què és o pot ser la vida.
Com tu no soc ni polític, ni religiós ni pretenc tenir raó doncs d’actuar així, em convertiria en una espècie d’il•luminat, tampoc m’avalen títols de sapiència per tant només expresso allò que sento.
Les teves poesies i escrits m’agraden mostren una persona amb molta sensibilitat a tot el què l’envolta plena d’amor.
Salutacions, Ferran