Cap a la fi dels anys 40 fent un esforç, vaig adonar-me que no sabia escriure la meva llengua materna. No sabia el català. La repressió havia estat molt forta. Dels escrits en castellà, que en tenia un feix, en vaig passar uns quants a la meva llengua, no sense dificultats, car jo no he rebut mai lliçons en cap escola. Sóc autodidacta de cap a peus. Vaig fer-ne 3 llibres de poemes enllestits del tot a finals dels 6o. Ara, amb aquesta etiqueta en penjaré uns quants. Espero que us agradin.
De la criatura,
el tros més humà
balla amb l’ego la dansa
de la vida i la mort,
agafats de la mà.
el tros més humà
balla amb l’ego la dansa
de la vida i la mort,
agafats de la mà.
2 comentaris:
Un poema per pensar, des del títol fins al darrer vers.
M'ha agradat molt!
Perdona, Teresa,aquest comentari m'ha passat per alt. Gràcies per visitar-me i ara mateix vinc al teu raconet per a comentr-te.
Publica un comentari a l'entrada