La crisi actual no és econòmica ni financera, sinó de valors, d’ideals i de moral

El diner dóna poder i l’home hi posa tota la força i tota la voluntat per a assolir-lo.
El resultat és que l’home esdevé ambciós, cobdiciós i egoista.
Els que governen i creen sistemes són els homes. Els diners no manen, sinó les persones que actuen sota el poder del diner. Així s’enriqueix tot govern i tot sistema. Són els homes cobdiciosos que decanten el diner cap on volen per fer-se amb més poder. Així, es va fent més gran la bola.
Pel poder es fan les guerres, pel poder els homes pels homes es depreden, pel poder, no hi ha pares ni germans, ni amics. Pel poder es genera la violència.
Els homes febles en cobdicia, egoisme i ambició, actuen de la mateixa mena en escala reduida. Duen, també, el germen del factor violent.
Si el poder minoritari convenç, de bon grat o a la força, a la resta de la gent que és multitud, emprant l’astúcia més que el component de la raó, alguna cosa falla en el poble.
El poder crea el sistema de protecció: ofereix i dóna tot allò que fa que la gent no pensi, que es distregui de les seves obligacions morals i ideològiques. Fa de la personalitat la gran massa amorfa, anulant l’individu, l’home va cedint tota la força.
Pel poder tot s’estanca menys l’influència del diner, ja que és el “leitmotiv” de tot el repertòri, l’única melodia que s’escolta arreu.
El diner segueix fent la seva, aquell que el posseeix es baralla amb l’altre que també en té. Combat aferrissat on s’especula amb hipotètics guanys, i no els fa res esdevenir corruptes.
Si la gent no es deixès influir per mètodes simplistes, i s’afiancés en la seva parcel·la de poder i de força, el diner trontollaria, com ara s’està veient, que si el poble no consum, el sistema sotragueja.
Quan el poder s’extralimita actua al marge de qualsevol valor moral i es corromp. Un sistema governat pels corruptes, no progressa. Va en contra de la llei de l’evolució.
Si la gent esdevingués conscient que el poder del diner la sotrmet, sabria que aturant-se una estona tindria molt de guanyat. Podria decantar-se per un altre model de societat.
Cap poder negatiu no es pot desenvolupar quan l’home decideix per on anar. És a dir, quan l’home per la ment evoluciona, i s’inclina pel sentiment de fraternitat.
Quan el poble clama la Pau, no sap ben bé què demana. La Pau en la que estem acostumats no és altra cosa que l’interval entre dues guerres. L’únic antidot contra la guerra és: L’Amor, així, en majúscules. Car l’Amor és l’absència de tot egoisme, cobdícia i ambició.
Cal reeducar-nos en fonamentats ideals espirituals sense dogmes, cal relligar-nos amb altres pobles que suporten situacions adverses, cal fer-nos presents sense cap mena de violència. No hi ha cap poder més gran que l’Amor i cal emprar-lo amb tota la força.

Per això dic que la crisi és més de moral i de valors que econòmica.