D’on ix l’impuls que al cervell posa en acció?
Quin tipus d’energia somou les cèl·lules vives?
Qui les vesteix de tan especial intel·ligència,
per saber en tot moment el que cal fer?
La cèl·lula viu, però si ella no és la vida,
d’on prové, qui la fabrica?
On es creen aquests missatgers
que transiten pel món cerebral,
i comuniquen ordres concretes
a les incomptables molècules?
D’on prové la dansa de l’impuls vital
que a computar al cervell obliga
a un frenètic bellugueig?
Quina és la tasca de la ment
que es mou a intervals del pensament?
D’on prové la vibració, fluid vital,
que a tanta gent vesteix?
Qui posa ordre a tanta tasca ingent,
qui posa pau que res no acabi en desgavell?
Què se’n fa de les imatges fredes,
de les idees i conceptes sense l’escalf vital?
O també hi ha molècules
en el pensament incoherent?
D’on ve la vida nua i l’alè que impulsa a viure?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ningú respon, perquè aquestes mateixes preguntes que tu et fas, molts ens les hem fet, i la resposta no la sabem. A mesura que anem aprofundint en aquets temes, més ens adonem de la nostre ignorància, i més preguntes sorgeixen. Només sabem que escoltant el nostre interior, anem trobant respostes, potser no per tots son les mateixes; però tens raó, intercanviant opinions podem afinar més les idees.
Et fas una pregunta que crec molt important:
“Quina és la tasca de la ment
que es mou a intervals del pensament?
D’on prové la vibració, fluid vital,
que a tanta gent vesteix?”
Segur que dins nostre ho sabem, però no ho sabem treure. Estic convençuda que cada ser te dins seu tot el secret del univers, te resposta a totes les preguntes que ens puguem formular, però potser degut a un allunyament cada cop més gran de la nostre naturalesa, em tallat els camins que ens hi durien directes. La nostre tasca és difícil, i dura, però no podem aturar-nos, hem de lluitar per tornar a obrir els embussos que degut a pors, dominis, alineacions etc...s’han produït, però no tallat, poc a poc els tenim que anar obrint.
Bona tasca Joan
Gràcies, Montserrat, raones molt bé, degut, de ben segur, a que ho sents. Costa trobar gent que reflexioni, sembla talment com si s'hagués produït una escissió entre el pensar i el sentir. Són molts que en la seva ment just i caben unes quantes idees que les repeteixen constantment i arriben a creure-se-les.
Sé que són preguntes de difícil resposta però seguiré per aquest camí encara que hi deixi la pell.
Gràcies de nou
Publica un comentari a l'entrada