19 de desembre, 2009

Reflexions Nadal 2009

Si Déu és Amor, qui ha estat l’instigador
de concebre’l com un ésser gran i poderós, per fer-nos por?
Quina ha estat la ment incauta i mesquina
que l’ha mostrat als ulls humans, venjatiu i gelós?
Com potser un Déu d’enveja si l’amor no és envejós?
Com, per l’amor, puc entendre un Déu personal
que m’espia tothora, per si erro i em faig mal?
Si Déu és Amor, ha de ser neutral.
Si Déu és Amor, per amor puc percebre
que no és Déu el problema
sinó el maliciós que l’inventa,
l’ignorant que l’invent nega
i el feble que tot s’ho creu.
L’Amor si que el puc entendre abastament,
com el perfum d’una essència que embolcalla
l’univers abraçant tot cosa en ell immers.
Com una mena d’hàlit ingràvid que conté
l’embrió de la vida i el naixement.
Com fluid magnètic que en cada impuls de vibració
m’empeny avant i amunt envers l’infinit de les coses
en un sentit ascendent de perfecció.
Pot crear-se res que no sigui per amor?
Si l’Amor és doll de vida, no pot ser-ne, Déu, la font?
L’Amor, no haurà creat una Llei divina,
de causa i efecte, pel moviment i l’acció?
Si Déu és Amor, l’Amor és Déu, inseparables,
encara que en el cor de la criatura humana,
per ignorància o per por, hi trobi contradicció.


10 de novembre, 2009

La Desfeta

L’Ego, integrat plenament en l’home, pel poder i la força que aquest li ha cedit, col·loca la primera pedra de la desfeta.L’home, immers en el gran badall de la ignorància, distret com sempre, el segueix.

L’Ego cridà dient: “Que la corrupció senyoregi en el món!” I així fou. L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el setè dia.

“Creixeu i multipliqueu-vos!” Seguia l’Ego dient. Munió de frenètics petits egos xiuxiuegen l’intel·lecte i la raó, cap a la negació de les més subtils essències. L’home, desfent natura, clama:Jo sóc la certesa! I es llença a una cursa desesperada cap enlloc. Creu cegament la promesa del’Ego: “cap a la pau per la destrucció!”

L’Ego veié que tot això era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el sisè dia.

l’Ego ansiós per enllestir la feina digué:

“Que la dona se separi de l’home, del tot, que cesi tota unitat, que s’enalteixi l’animal intern, i arreu domini! Que es depredin! Que el fum de les grans xemeneies de les fàbriques d’armamentenvaeixin els cels desfent la capa d’ozó!” I així fou.

L’Ego veié que això era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el cinquè dia.

“Que l’home desvirtuï l’amor! Que es desfaci el seny, que imperi la rauxa i la disbauxa, que l’home es cregui lliure i no s’adoni que és esclau del seu llibertinatge! Que el cor de l’home es buidi, del tot, per emplenar-lo de fal·laç il·lusió!”

L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el quart dia.

Que les bombes separin les terres de les terres, que pugin les aigües dels mars, que els míssils, desfacin la pau, que no hi hagi intervals entre guerres! Que arreu tot sigui la meva semblança, que no n’hi hagi d’altre, que sigui aquest el sistema dominant!” I així fou.

L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el tercer dia.

L’Ego, en el paroxisme de la destrucció, cridà amb totes les forces: “que es desfaci l’home!”Lhome, depredant-se l’un a l’altre, es desfeia de la forma integrant-se a la pols del món.

L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el segon dia.

L’Ego, sense l’home, esdevé ombra sense força ni poder. Afeblit s’integra al Caos tot dient: “Quees desfaci la llum!”. La substància restà inerta en la foscor, esvaint-se la llum per tota escletxa. Tot l’univers fou engolit per l’estimball immens, com un vulgar forat negre.

I així fou la fosca del matí i el vespre del primer dia després de la darrera existència.

L’Esperit fluint del seu sí, del més pregon d’ell mateix, aletejava damunt l’abisme caòtic, buit idesolat i, en el profund, veié la substància inerta entre el caos i la buidor. L’Esperit digué: “que es faci la Llum!”

I la Llum fou el primer vespre i matí, d’un dia nou, d’un cicle que comença.

15 d’octubre, 2009

Apunts sobre el Karma i la Reencarnació

L’home en néixer ve a aprendre. L’home, doncs és un aprenent de tot. L’experiència ens diu que en nosaltres actuen dues forces oposades, l’una capta imatges de l’exterior i les diposita al recipient mental per a ser desxifrades. L’altra percep sensacions de tota mena que somouen l’intern. Així ens debatem sobre la realitat interna i externa. D’infants aprenem per mimetisme, d’adolescents per relació i moda entre grups i afinitats. D’adults per conceptes i idees que subministren altra gent, sociòlegs, polítics, filòsofs, científics i d’altres que conformen el panorama que en diem societat i sistema.

Aprenem a existir, formem part d’una comunitat sistemàtica, ens adaptem a la cultura en totes les seves variants, passa un temps determinat i morim.

Tot plegat ens està dient que això és la vida. Però com ha viscut cadascú a nivell individual, ja no s’explica.

A l’home li fa mandra pensar, ja li va bé que pensin els altres per ell, s’oblida que venim aprendre, que som aprenents de tot i a la fi, potser no hem après a viure. El pensament és creador, la imaginació de l’individu és creadora, la creació és vida.

L’home és, també, aprenent de Déu, venim aprendre a desenvolupar els mecanismes interns de l’ànima i la ment, pensaments i sentiments i ens trobem que en la societat no hi ha model actualitzat on se’ns ensenyi.

L’home navega a la deriva, els uns, més o menys, conscients la resta no sap ni tan sols que es mou. Molta gent, però es fa preguntes inquisidores i punyents i no sap on anar a raure per trobar respostes adients. Perceben intuïcions místiques, experimenten visions extrasensorials, telepatia, transmissió de pensament, desdoblament i un reguitzell de sensacions, incòmodes algunes, en no poder ser compartides.

El món de l’ànima, psique anomenada pels grecs, segueix sent l’etern desconegut, oficialment s’ignora en quasi tots els estaments; la medicina ho cataloga com possible malaltia mental, la gent se’n mofa i són pocs els que en donen fe com una altra mena de realitat que no s’acaba de desxifrar del tot.

Karma és un mot sànscrit que es tradueix per acció. Karma, doncs és la llei que compensa l’evolució psìquica universal i per afegitó la del home.

L’ànima immaterial procedeix de l’esperit, essència immortal que arreu hi és present tant en l’univers visible com invisible.

Karma és la llei universal fruit de l’harmonia divina que serva i vetlla per l’equilibri inicial, per la causa primera.

Ningú està facultat per definir el principi de tota cosa, ningú pot definir Déu car és indefinible.

La ment finita pot intuir un estat d’absoluta puresa sense principi ni fi. Una única realitat infinita en l’eternitat, i en la infinitud, eterna. No ve d’enlloc ni apareix de sobte, sinó que ha estat sempre, és i serà, car no l’afecta ni el temps ni l’espai.

Podríem dir que allò que més s’hi apropa és l’Amor. En aquest sentit en podem fer certa analogia, ja que l’Amor és un sentiment que tothom comparteix.

L’Amor l’apliquem en l’existència i ens decantem cap a ell en l’intent de ser feliç en l’experiència de viure.

L’Amor es dóna ell mateix en la més absoluta neutralitat. Clou tota la potencialitat, i per ser el que és, desinteressadament la cedeix i se’n exclou d’utilitzar-la. No s’aboca ni cap el bé ni cap el mal, de fer-ho deixaria de ser neutral.

L’Amor és indivisible. es dóna ell mateix en tota la plenitud.

L’Amor és essència, la més subtil de les energies, que es flaira arreu de l’univers, i el sustenta.

L’Amor crea, aglutina i uneix, fins i tot la substància inerta.

L’Amor és l’única realitat que se’ns fa present, la resta, munió d’efectes resultat de la seva emanació.

L’Amor és omniscient i en donar-se fa evident tota ciència.

L’Amor és la potencialitat en totes les possibilitats, nia en l’home i el forneix de tot poder i tota força i responsabilitat.

El karma és la llei que recorda la responsabilitat d’encaminar adequadament tant la força com el poder.

Fins i tot el pensament és un acte que comporta conseqüència.

La Llei corregeix desviaments producte de la ignorància de l’única realitat, car ignora que tot per L’Amor és fet real.

La Llei compensa, però no imposa. No premia ni castiga ni tan sols és conscient de la joia i el sofriment en la persona.

La Llei és la balança que regula l’excés i la mancança. No jutja ni pesa error ni pecat. L’home no és responsable dels límits degut a una llei d’obligat acompliment, per molt que en pagui les conseqüències.

La Llei és tan perfecta que ni la mateixa divinitat la podrà esquivar.

La Llei actua per tal que, en tot, s’obri la ment i la consciència. Quan l’home assoleix la màxima comprensió, la consciència s’eixampla i la ignorància es dissol.

La reencarnació no és un invent filosòfic ni religiós. Allò que reencarna no és ni la carn ni la persona, sinó l’ànima essencial i immortal.

La reencarnació no és altra cosa que la mateixa llei del karma.

A l’ànima li calen intervals de repòs entre existències, allò que anomenem mort.

L’home és responsable dels seus actes i només trobarà la felicitat seguin els dictats de la veu de la consciència que sap de la vida, de la llei de karma i de la paciència.

19 de setembre, 2009

Resposta a un comentari fet per L’Anònim sobre “La crisi actual...”

El teu escrit és clar. L’exposició encertada vista des de la perspectiva racional. La raó és mol important, però no tot s’acaba raonant.

Acceptar l’esclavatge com una càrrega perpètua sense cap mena de sortida diu molt poc en favor de l’evolució. L’home avança i sens dubte ho fa cap a la perfecció. La ment humana no ha estat mai com fins ara. No és la mateixa estructura que la de fa vint segles, o cent. No hi ha cap llei que determini l’home a ser esclau de ningú.

L’home és el que compte, l’home i la seva naturalesa diferent de tota altra natura. L’home és qui disposa del poder i la força per sotmetre la naturalesa inferior. Però no hi té cap dret sobre altri. L’home no és cap animal depredador i, malgrat tot, n’hi ha uns quants que per la cobdícia, l’egoisme i l’ambició desmesurada, indueixen a l’home a depredar-se mútuament. Són aquests els que creen sistemes nefasts pel bon desenvolupament de la raça humana. És l’ego en definitiva, que inclina al poderós a actuar amb tot el seu esforç per assolir el poder de domini que esclavitza. Només cal llegir la història, regnes, imperis, tribus, pobles i nacions, cercant sempre l’expansió mitjançant les guerres, creant estris i eines per matar cada cop més i millor. Només cal veure com aquest poder, ha penetrat fins i tot en les cúpules més elevades dels estaments que han forçat a construir la civilització actual. I no faig cap tipus de distinció siguin aquests estaments polítics, religiosos o socials.

L’home no ha estat dissenyat per ser esclau sinó per ser lliure. En l'era actual la ment de les persones s’ha eixamplat guanyant en profunditat. És molta la gent que abocada a viure en un sistema materialista no se sent còmode. Són molts que s’adonen que viure per la matèria no n’hi ha prou, que quelcom en l’intern els impulsa a la recerca de respostes per satisfer la necessitat insaciable de coneixement. No es conformen a viure com a simples animals ensinistrats per molt que tinguin a taula un plat en cada menjada. Els cal resoldre les preguntes pendents, què és l’home, els conflictes entre el bé i el mal, la justícia superior, per la qual sospira tota ànima evolucionada.

Set mil milions d’habitants podran viure i conviure fraternalment quan els pobles s’imposin a la màquina del poder sense mesura. Quan l’home digui prou, quan s’apropi al proïsme sense aires de superioritat, quan percebi fins al moll de l’os que allò que ens fa diferents són aspectes externs influïts per la cultura. Quan es respecti i “s’estimi altri com a ell mateix”, quan a les diferències no els hi fem escarafalls i anem en recerca d’allò que ens uneix, sense necessitat de fer-nos iguals, aleshores, què podrà separar-nos? De ben segur que podrem marxar plegats.

Mai com ara hi havia hagut tanta malaltia mental, tant trastorn psíquic, que equival a dir anímic. D’on prové aquest desequilibri humà? Avui les coses espirituals estan mal vistes, les úniques que, per ser més elevades, disposen d’una millor visió i perspectiva. Avui molta gent ignora la via anímica, i en un raconet del cor la tanca a pany i forrellat i se’n oblida. Però n’hi ha una altra part que ni la ciència ni la raó són capaces d’omplir-los-hi el buit que deixa l’absència de la realitat metafísica. Res de tot això, no forçosament ha de pertorbar ni exprimir la ment.

“L’ésser humà” és dual per definició: “l’ésser” és aquella voluntat que no s’hereta pels gens. És la potencialitat innata del món psíquic tan difícil de comprendre. “Humà” és la substància feta forma; és la meravellosa i complexa estructura físico-biològica.

L’ésser és allò que anomenem el “Jo de debò”, la individualitat innata, de la qual la consciència n’és la seva memòria i per ella sabem quan trepitgem fang o deixem petjades fermes.

La personalitat i la individualitat no marxen d’acord tot i que, l’una a l’altra, es necessiten. La persona actua i va a la seva, el desig, el plaer, són legítims i acompleixen el propòsit: proporcionar l’experiència que s’acumula, i esdevé útil en tant que a l’ésser li convé pel seu desenvolupament, evolució i progrés.

Fins aquí, res a dir. Però quan hi ha rebuig envers a l’ésser per ser invisible, quan la persona s’aboca amb la totalitat de la seva força i poder cap a la branca fosca de la seva estructura, quan obliga a l’intel·lecte a dissociar-se de l’ànima, és quan neix el conflicte entre psique i soma; la raó no s’entén ella mateixa i en la confusió tot trontolla. Per calmar la tempesta apareix l’escepticisme, la indiferència, o un acceptar-ho tot com la més lògica realitat. Aleshores la ment baixa de to i es conforma amb les quatre pautes intel·lectives de viure per al cos i les satisfaccions que aquest li proporciona.

L’home ha de tendir a l’equilibri i aquest no és possible en tant que hom s’aboca, exclusivament, cap a una de les parts de la dualitat, sense tenir en compte que, en el fons, es vulgui o no, ambdues ens pertanyen.

El sistema és agressiu i salvatge. Parteix de la idea que tothom és igual, que qualsevol pot escalar les cotes més elevades en l’aspecte material. Que les lleis són amplies i les normes permissives quasi fregant la il·legalitat, com a mínim moral. Ignora la part espiritual i mostra la materialitat amb tota la seva cruesa, així gaudeix de la possibilitat de dominar la persona i tota la societat que pertany-hi al seu àmbit d’influència, o sigui, en aquest cas, tot el món occidental.

Segueix el criteri de: “dent per dent, ull per ull”. A quin preu paga la humanitat sencera el benestar d’uns quants? Qui pot creure que és el sistema que ens alimenta? No serà pas a l’inrevés, no serà que l’home amb el seu esforç i la seva feina manté el sistema? No serà també, que amb l’excedent de la nostra contribució és fabriquen aquestes eines mortals, tant temudes, pel seu poder de destrucció? L’home, vivint només pel desenvolupament material, podrà seguir evolucionant? Per què no assagem d’una vegada un sistema que ens produeixi pau i no angoixa? Per què això, al poder dominant, no l’interessa? I si ja estem farts d’enganys i mentides, i ens creiem capacitats, per què no ho reclamem, abastament? O és que l’home, hereu de la força i el poder, davant dels quatre que governen, no pot fer-hi res?

És cert que a tota societat humana li cal un sistema, una organització dirigida pels millors homes de la humanitat, amb això estic plenament d’acord. Una societat governada pels homes més savis, que no forçosament els més intel·ligents. Aleshores així com s’ha ideat un sistema ferotge, corrupte i violent, se’n podria crear un de millor sense haver de renunciar a cap dels aspectes positius del sistema actual.

El meu somni pot ser petit, però immensament intens, car és impulsat per la ferma consciència que em mostra totes les seves possibilitats. Somniar despert és sa, si hom sap què somnia. El somni, en la profunditat, no lleva la son ans al contrari, ens alliçona, ens mostra totes les possibilitats que disposem. Tota la potencialitat creadora. Altra cosa diferent és el dorment que es creu despert i no viu, car no somnia.

Ningú dels que recolzen el sistema actual no podrà assegurar-nos la seva durada. En el món tot és canviant, ja que l’home i per l’home tot canvia, doncs la resta de la natura no en té consciència.

Mai cap sistema ha estat etern, i aquest no en pot ser l’excepció.

L’aspecte espiritual no varia, per molt que passin les civilitzacions, per molt que es transformi la matèria, l’esperit essencial roman impertorbable. Segueix sent l’Observador de tota cosa que passa.

L’evolució espiritual no ve per si sola, l’esperit per si sol no evoluciona, li cal el cos, la substància noble. El sistema hauria de cuidar ambdós aspectes a la vegada: el físic material i l’anímic espiritual.

Quo vadis, home? Podrà, seguint aquest camí encetat, trobar una fórmula de benestar justa i equitativa per a tota la humanitat? El dubte és el leimotiv que m’impulsa a expressar-me. Tot i intuint una alternativa positiva.

No hi poso ni trec res, cadascú que actuï a consciència.

09 de setembre, 2009

Per a la Diada del 2009

Ara callo, però deixem dir encara quatre paraules que m’omplen el pap, i regurgiten ja que no puc empassar-me-les.

Ara callo, car he anat al més pregon del cor i he percebut com s’ha perdut l’essència de les coses. Ja no hi ha eix vertebrador, l’ànima que fa que tot giri com cal. Avui les coses ballen soltes al so de qualsevol i no de qui millor toca.

Ara callo, sí, però m’escandalitza la visió d’aquelles ments foranes que infiltren idees amb la intenció d’ensinistrar talps que penetrin les entranyes per a rosegar les arrels i malmetre l’arbre de l’aixopluc, símbol de pau i acolliment de tanta gent emigrada.

Ja sé que parlen català! Però el dubte em ve quan penso que no sé si estimen Catalunya o és un parlar per parlar.

Si l’estimen amb aquell amor fidel que tanta gent l’ha estimada i que l’estima encara.

La nostra pàtria no té cacics, ni feu, ni orgull de raça. Acull a qui ve i com a persona el tracte.

El nostre tarannà és l’eixamplament, on les persones puguin trobar el sentiment de llibertat, l’únic capaç d’assolir fites insospitades.

Són els d’enllà la franja que no tenen respecte a la llibertat, car ells mateixos estan subjectes a una ment internacional.

Sí, ara callo, no vull esgargamellar-me inútilment; els crits i clams esdevenen fum que s’escampen d’una bufada.

Potser el que cal fer és una definitiva passa endavant i que en resti per sempre inesborrable petjada.

Sí, sí, ara callo, veus ja no dic res... Però ningú no em farà callar per sempre.

Joan

11 de Setembre del 2009

25 de juny, 2009

La crisi actual no és financera sinó de valors morals

Ja sóc vell, però encara no repapiejo tinc molt clar la diferència entre ment i cervell, tan clar com els sistemes que m’ha tocat viure en el decurs d’aquesta darrera existència del periple de la vida.
Observo el sistema basat en la ciència convencional com ensinistra l’element humà sota els principis del materialisme, on se sublima la matèria com a fet real, i que la vida no és altra cosa que cruspir i ser cruspit, tot plegat: pols i cendra.

És un altre tipus d’ensinistrament, però tan dogmàtic com aquell que ens volia fer creure en la culpabilitat de la persona i que ell tenia la clau de l’alliberament de tot error. La gent s’ho creia empassant-se mites, símbols i signes, de profund significat, com si fos el propi mal.

Dues grans formes d’executar el poder que aliena, dues maneres d’esclavitzar la ment, deixar-la plena de teories i teoremes, creences i conceptes, idees i raons per acceptar millor el sistema que se’ns proposa en contra de l’altre que quasi sempre es nega.
Tot sistema organitzat per assolir el poder material, per sobre de tot, ens fa esclaus, doncs inutilitza al màxim la capacitat de pensar, lliurament, cadascú per ell mateix.
Jo que sempre he estat un rebel, però ordenat, ja que la rebel·lia no està renyida amb l’ordre, sigui conceptual, sigui intern o extern en la persona, o sigui fins i tot universal. No crec en cap d’ambdós sistemes. Car penso i sento per mi mateix i em sento tan lliure, per haver defugit de ser esclau.

No hi ha res de pitjor que una ment ensinistrada car sempre es deu a l’ensinistrador. Una ment ensinistrada és dogmàtica per definició, és fanàtica, car defensa conceptes que han estat imposats, i els defensa sense coneixement de causa. L’ensinistrador els dicta i la gent se’ls empassa al dictat.

Diuen que la crisi és financera, però el que no diuen és que darrera els qui mouen les finances són els financers, persones amb tanta ànsia de poder que han arriscat, jugant, els diners de tot un poble integrat en la comunitat occidental, que s’anomena civilitzada. El que no diuen és que tot plegat ha estat producte d’una corrupció a gran escala. L’operació ha costat quantitat ingent de diners, però el pitjor de tot és que s’ha perdut la credibilitat en un sistema que es pretenia fos globalitzat, per ocultar les martingales, l’argúcia de l’astúcia, més que la intel·ligència i la moral de no saber distingir on són els límits d’allò estrictament legal. Ningú no té dret a traspassar la frontera de l’ètica i la moral. Ni que sigui sota la disfressa de l’impunitat.
El sistema és tan corrupte, però tan subtilment manipulat, que poca gent s’adona que l’han estafada, que el fruit del furt és un desfalc a les arques on cadascú hi havia dipositat la confiança, i que ara s’haurà de cobrir a prorrateig per cadascú de nosaltres. Em recorda aquella dita: “ser el cornut i pagar el beure”.

El pitjor encara és per arribar, si es deixa de consumir anem a la bancarrota. L’ensinistrament és total: hem d’esdevenir corruptes, assentir en la corrupció si no volem que perilli el nostre relatiu benestar, ja que ben bé es demostra que tot plegat és una jugada falaç, on fins i tot ens poden dir que nosaltres hi estàvem d’acord en aquest joc. Sigui o no, veritat.
Mentrestant el sistema ens vol fer veure que tot prové del cervell, que nosaltres ja fem prou morir en l’intent de convertir el mal que ens ataca d’arreu, sense saber d’on ve, en un bé per a la humanitat.
Així ens ho venen i nosaltres contents. Seguirem arrossegant el bagatge de la ignorància, mentre ens anem convencent que tots som uns sants.

10 de juny, 2009

Guaita avant

No guaitis enrere
el passat és la història
que hom escriu a la memòria
sense ploma ni paper.

Guaita endavant
el camí que manca per fer.

Som forjadors de vida
escenes que enregistra
la Ment Universal.

Tan prompte la mort ens visita
la vida, per esdevenir
contempla el traç ideal:
projecte d’un nou existir.

La vida mai no s’atura
car l’essència és immortal.

07 de juny, 2009

Ja no puc

M'ofereixes un món més ric

una vida més plena

i ho dius mirant-te el melic.

 

Udols de llop

que sovint es disfressa

amb rostre de convicció.

 

Ja no et dono cap vot

són falses les teves promeses

doncs quan pots, mossegues.

 

Votaré pel color blanc

que s’escau a la innocència.

 

 

 

26 de maig, 2009

La crisi actual no és econòmica ni financera, sinó de valors, d’ideals i de moral


El diner dóna poder i l’home hi posa tota la força i tota la voluntat per a assolir-lo.
El resultat és que l’home esdevé ambciós, cobdiciós i egoista.
Els que governen i creen sistemes són els homes. Els diners no manen, sinó les persones que actuen sota el poder del diner. Així s’enriqueix tot govern i tot sistema. Són els homes cobdiciosos que decanten el diner cap on volen per fer-se amb més poder. Així, es va fent més gran la bola.
Pel poder es fan les guerres, pel poder els homes pels homes es depreden, pel poder, no hi ha pares ni germans, ni amics. Pel poder es genera la violència.
Els homes febles en cobdicia, egoisme i ambició, actuen de la mateixa mena en escala reduida. Duen, també, el germen del factor violent.
Si el poder minoritari convenç, de bon grat o a la força, a la resta de la gent que és multitud, emprant l’astúcia més que el component de la raó, alguna cosa falla en el poble.
El poder crea el sistema de protecció: ofereix i dóna tot allò que fa que la gent no pensi, que es distregui de les seves obligacions morals i ideològiques. Fa de la personalitat la gran massa amorfa, anulant l’individu, l’home va cedint tota la força.
Pel poder tot s’estanca menys l’influència del diner, ja que és el “leitmotiv” de tot el repertòri, l’única melodia que s’escolta arreu.
El diner segueix fent la seva, aquell que el posseeix es baralla amb l’altre que també en té. Combat aferrissat on s’especula amb hipotètics guanys, i no els fa res esdevenir corruptes.
Si la gent no es deixès influir per mètodes simplistes, i s’afiancés en la seva parcel·la de poder i de força, el diner trontollaria, com ara s’està veient, que si el poble no consum, el sistema sotragueja.
Quan el poder s’extralimita actua al marge de qualsevol valor moral i es corromp. Un sistema governat pels corruptes, no progressa. Va en contra de la llei de l’evolució.
Si la gent esdevingués conscient que el poder del diner la sotrmet, sabria que aturant-se una estona tindria molt de guanyat. Podria decantar-se per un altre model de societat.
Cap poder negatiu no es pot desenvolupar quan l’home decideix per on anar. És a dir, quan l’home per la ment evoluciona, i s’inclina pel sentiment de fraternitat.
Quan el poble clama la Pau, no sap ben bé què demana. La Pau en la que estem acostumats no és altra cosa que l’interval entre dues guerres. L’únic antidot contra la guerra és: L’Amor, així, en majúscules. Car l’Amor és l’absència de tot egoisme, cobdícia i ambició.
Cal reeducar-nos en fonamentats ideals espirituals sense dogmes, cal relligar-nos amb altres pobles que suporten situacions adverses, cal fer-nos presents sense cap mena de violència. No hi ha cap poder més gran que l’Amor i cal emprar-lo amb tota la força.

Per això dic que la crisi és més de moral i de valors que econòmica.



21 de maig, 2009

La paciència


No s’obren els set segells
a trompades d’impaciència,
ni s’adoba el que es trenca
a cops forts de martell.

Les portes del misteri
no s’obren a empentes
ni a cops de brams
les finestres del cel.

20 de maig, 2009

El Vi


Qui em pren amb mesura
tot esdevé alegria,
però qui de mi n’abusa
fa malbé la seva vida.

La culpa no és de la terra,
ni de la vinya
ni que jo sigui el vi.

17 de maig, 2009

D’allò que dius i et diuen


Per molt que diguis als altres,
per molt que et digui algú
de convincent i raonat,
escolta aquesta veritat:
ningú pot pensar per tu
ni tu, pensar per un altre.


15 de maig, 2009

El Post



Arbre sense ànima
pal dret clavat en terra
ignorant la sorda mort,
sense arrel ni saba,
ets encara un útil post.

13 de maig, 2009

Fals refugi


Darrera el gros arbre del bosc,
ulls clucs, fas veure que dorms.

Molts com tu s’acluquen
per por que ningú no els vegi,
i els desperti del seu son.


12 de maig, 2009

La imatge i la figura


Reflectida al mirall la meva imatge
faç i figura, al vidre, estàtica
sense relleu ni idea fàctica
semblant talment màscara d’un ultratge.

Traspassar les ombres d’aquest miratge
penetrar el mirall vers poètica
semblança, al flux de vera tàctica
enllà del mirall vell, en nou viatge.

Ja s’ha fos l’acostumada figura
l’altra banda del mirall, la forma
es percep en el tot que ho configura.

Enllà el mirall el fix es transforma
mirada, sense faç, d’altra natura:
són els ulls i la veu sense cap norma.

11 de maig, 2009

Sóc una peça només

Si en néixer en aquesta esfera terrenca
ho faig per una secreta intenció,
jo no sóc sol, la idea temorenca
de la solitud, és pura ficció.

Sóc peça d’una roda que no es trenca
engranant vides d’igual condició
plegada amb altres rodes, tremolenca
formo part d’allò que hom diu creació.

Gira la bola i res no l’atura
vivint arreu i enlloc passo l’estona
i com jo, ho fa tota criatura.

Tot just la peça engrana, funciona
mar i terra, tota l’obra madura,
així l’aigua pel vent feta ona.

10 de maig, 2009

Un sonet per a tu i jo

Sols la força de l’amor fa possible
entre tu i jo, una bona relació,
goig, l’ànima respira estimació
car és doble l’amor inamovible.

Quan l’amor no és pregon, no és prou servible
i es romp en dos la llibertat d’acció,
jo, mig esclau per feble evolució
tu mig lliure, el cor no és prou flexible.

Culpem l’amor, s’ha fos l’encanteri,
coixos ambdós cerquem nou criteri
res, ni cap altre, ens és substituïble.

Cal, a l’amor, el foc del misteri
sense caliu, com fosc cementeri
despulles d’una vida inaccessible.

08 de maig, 2009

Pregunto i ningú respon

D’on ix l’impuls que al cervell posa en acció?
Quin tipus d’energia somou les cèl·lules vives?
Qui les vesteix de tan especial intel·ligència,
per saber en tot moment el que cal fer?

La cèl·lula viu, però si ella no és la vida,
d’on prové, qui la fabrica?
On es creen aquests missatgers
que transiten pel món cerebral,
i comuniquen ordres concretes
a les incomptables molècules?

D’on prové la dansa de l’impuls vital
que a computar al cervell obliga
a un frenètic bellugueig?

Quina és la tasca de la ment
que es mou a intervals del pensament?
D’on prové la vibració, fluid vital,
que a tanta gent vesteix?

Qui posa ordre a tanta tasca ingent,
qui posa pau que res no acabi en desgavell?
Què se’n fa de les imatges fredes,
de les idees i conceptes sense l’escalf vital?
O també hi ha molècules
en el pensament incoherent?

D’on ve la vida nua i l’alè que impulsa a viure?

06 de maig, 2009

La natura

L’home guaita el seu voltant,
cel i mar, muntanya i vall,
pedres, plantes, arbres, ocells,
pluja i vent que la fulla empeny.
goig i bellesa per veure
la saviesa que tanca l’univers.

De tot l’home se’n alimenta
i com l’home tot insecte
i tot ésser viu, ensems.

L'home ho pot comprendre
ja que tot plegat és en ell.

05 de maig, 2009

El pes en or

En el gresol de la vida
ens purifica el foc,
llevada l’escòria,
la resta, és el pes en or.

03 de maig, 2009

Creació i Evolució

No comprenc l’enfrontament ni la discussió entre dos bàndols que s’oposen. Jo no tinc dubtes: tot allò que evoluciona o ha estat creat o ha sorgit d’algun lloc. I tot allò que es crea o sorgeix, evoluciona. Evolució i creació van de bracet passejant pels confins de l’univers al compàs de les lleis perfectes.

02 de maig, 2009

Desencisats

Vivim en una societat dividida, per una part un grup amb evident signe materialista, per l'altra el grup immobilista. Entremig de l'un i l'altre una illa on habiten aquells que no pertanyen a cap d'ambdós grups. Són els desencisats que no creuen en el sistema i viuen isolats en cerca de recolzament d'uns ideals, que els altres volen eliminar, i que han estat presents, en la humanitat, des de sempre.

29 d’abril, 2009

El sistema és un drac de cent caps

Cent caps té el drac, com un de sol pensen
amb astúcia, com crear un sistema.
L’home no veu com n’és de corrupte
i el codi espiritual del poble
es desfà, no lliga ni relliga,
esclau del drac i la seva força.

L’home, seduït pel pler, la força
accepta. Dels caps no sap què pensen
més el corrent vital no relliga
pel total domini del sistema
que oprimeix la gent i el cor del poble.
Diu el drac: “et vull mort, sóc corrupte”.

Món de podriment, corrent corrupte
imposa el drac, als caps, per la força,
afeblint la voluntat del poble.
Per la lluita a la victòria! Pensen,
alçant la veu imposen el sistema.
La gent, se separa, no es relliga.

Res no avança, quan res no es relliga,
més aviat s’enfonsa al pou corrupte,
arrel esclava d’un fals sistema
corona els cent caps, prenent més força
i guerreja, i pel poder que pensen
sotmet, vexa i mata al poble.

Cal fer una passa avant, fer que el poble
elevi l’esperit que relliga,
arremetre contra els que mal pensen,
llevar la màscara del corrupte.
L’home, que té més poder i més força
que els cent caps, pot anul·lar el sistema.

Pell morta, res no afecta al sistema
s’imposa per damunt de tot poble,
li pren l’alè, li minva la força,
de matèria un feix el drac relliga
com més gros l’embalum, més corrupte,
més es rendeix, el poble, als que pensen.

Pensen els caps del drac que el sistema
no és corrupte, i ataquen el poble
que cau, car relliga sense força.

27 d’abril, 2009

Reng de pensaments

Pensament prim, inconsistent,
com un bri de palla
se’ l’endu qualsevol vent,
com fulla que cau de l’arbre
és desprèn de la ment
sense raure a cap lloc
sense lluïssor, sense esperança.

Pensament fi, sublim cabell d’or,
subtil s’enrosca i puja
per l’espiral del cor.

Pensament gruixut,
servidor de l’ego obtús
ocupa l’espai de les idees
entre l’intel·lecte i la raó.

Pensament profund
de ferma arrel i brot de casta
desfà embolics
els fins i prims apedaça i cus
mentre els gruixuts, embasta.



26 d’abril, 2009

Un sonet pel desconcert


Per un impuls desconegut sóc empès
a saciar el desig de l’intel·lecte,
saber, el coneixement m’ha de ser tramès
pel mitjà més ràpid i directe.

Al cor la temença frena tot el pes
i altera l’objecte pel subjecte
l’intel·lecte ennuvolat ja no entén res
dubte entre l’incert i el que és correcte.

L’impuls al cor és també un atribut
de l’incògnit que empeny des de l’ignot
a torns, un i altre, passen per l’embut

com la gràcil titella i el ninot,
diuen dormir, i la capsa és el taüt
com el foc ho serà pel borinot.

23 d’abril, 2009

Sant Jordi 2009

Com eren abans les coses!
Un sol home matant el drac!
Ara el monstre d’iniquitat
mata milers de pobles
alhora; i calla l’home.

Esperona el cavall! Vine!
torna ràpid a la llar
la injustícia a fet forat,
i fins i tot la donzella
és a punt de ser cruspida.

Digue’ns on et van fornir
de gallarda valentia,
d’on va eixir tan fer coratge,
d’on la força a la mà
per aferrar la ferma espasa.

Vine! Allibera’ns de tal monstre!
Som presoners de la bèstia,
els diners són el greix
que a la fera ha fet molt grossa.
Els hi hem cedit, sí, és culpa nostra.

Però si no tornes a casa,
si no rescates el tresor
que guarda la bèstia a palau
no podrem comprar la rosa
a l’estimada
ni tampoc el llibre a l’estimat.

Esperona el cavall!
Vine, Sant Jordi, si us plau!

***


He estat absent més de dos mesos i em sap greu. Per raons de no veure-hi prou clar. Ara he tornat, però haig d'anar a poc a poc.


09 de gener, 2009

Cap a on anem?

Què és allò que l’home cerca tant insistentment?
Què és allò que li cal per a ser feliç?
Què és aquest impuls que l’empeny i mai no s’atura?
Què és aquest desig d’omplir el pou del coneixement?
És l’esperit o és la carn? És allò més pregon o superficial?
Per què com més s’evoluciona creix al mateix temps la corrupció i el desordre?
Per què aquest neguit, i aquesta ànsia es noten al cor i no al cap?
Per què ens cal donar un altre sentit a la vida que no sigui pels sentits?
D’on prové la insistència, què és allò que ens ho fa fer?
Per què hi ha tanta diversitat i mentre un neda en la confusió, l’altre en fuig?
Per què l’un és materialista i l’altre espiritual?
On radica la diferència? Què els fa fer diferents?
Com és que hi ha una angoixa existencial en tots i cadascun dels éssers humans?
Per què ha de ser la religió que se’n encarregui d’aquests temes?
Per què s’empeny en defensar l’existència de Déu si no se’l coneix, si no se’l ha vist mai?
És la religió l’única via per arribar a Déu, entenent per Déu allò d’on ha sorgit tot, tant el cosmos visible com l’invisible?
Pot haver-hi una mútua relació entre Déu i l’home?
Ha de passar, forçosament, per una religió organitzada i dogmàtica?
No potser per una elecció lliure, sens que calgui cap intermediari?
Si tot evoluciona per què no ho fa la religió? De què té por? Per què no explica amb més profunditat les experiències místiques i sobrenaturals?
Per què l’ésser humà és un clam constant, fent preguntes, i en rep comptades respostes, si és que en rep cap?
Què és allò que li manca a l’home, que el fa eixir de la justícia per caure en l’error?
Les activitats culturals de tota mena, poden considerar-se com un intent de “relligar-se”, en el sentit real de religió, per trobar la manera d’omplir-se de la mancança que ronda en els cors?
Pot haver-hi un nou moviment religiós que ho aglutini tot plegat?