Reflexions Nadal 2007

Si pogués desxifrar el misteri del teu naixement,
si pogués percebre l’essència que t’encarna,
si pogués veure més enllà l’escena
d’un nadó nascut en un estable
amb el bou i l’ase donant-li el seu escalf.

Si pogués copsar la certesa transcendent
de la tríada divina quan s’incorpora
i dur aquest secret a la consciència,
fóra capaç de percebre que la divina essència
és l’invisible llum que entra en néixer cada infant.

Si pogués establir que la deïtat no neix,
que l’ésser, que en el més pregon s’implica,
és la llum que ens agermana tots iguals,
sabria que, tu, infant, com humà hauràs de viure
fins que la guspira esdevingui fort esclat
feix de lluïssor, mestre de mestres i profetes
per reconduir la humanitat,
car, l’home oblida el punt de referència.

Si pogués tibar del fil, desfaria l’embolic,
la incògnita em mostraria la llum
que m’ha empès a la lluita per l’essència
abocada a resoldre el conflicte humà.

Aleshores sabria l’esperit real de cada cosa.

Jo sóc de tot ambdós

Sóc esperit, sóc matèria, sóc guerra
per la lluita en el món de llot i foc,
sóc arbre, larva, branquilló, neu, floc.
Sóc l’ésser humà, la persona que erra.

Sóc volcà, ferro, plom, diamant, desferra,
i l’humil papallona de l’enlloc,
l’ocell que vola o s’atura a poc a poc
en l’aigua, en l’aire, en l’èter i en terra.

Sóc l’esperit que la matèria engendra,
el munt que en resta un cop ja tot s’ha fos
desigs, il·lusions, pols, fang, fum i cendra,

l’esgotat temps de les eternes pors.
Sóc el que obra i tanca l’anella destra,
sóc i no sóc, de tot, de tot ambdós.

L'AMOR

L’amor és com la música, notes que arreu s’escampen, melòdica harmonia que penetra pels sentits i curulla l’ànima de sentiment i a la ment duu records que a la música s’assimilen.
Quants mecanismes actuen recíprocament!
Per l’amor s’estima la natura, tant la humana, com la divina, tant els animals com les plantes i les pedres. L’amor és la música que ressona més enllà de les estrelles, més enllà de les galàxies llunyanes fins els confins de l'univers. De l’amor neix l’auto estima.
L'amor s'escampa i creix a mesura que se l'exercita. L'amor omple el cor i l'ànima d’aquella cosa que proporciona un estat que en diem felicitat. L’amor és el ressò de l'esperit que vibrant penetra en cadascú amb la freqüència i intensitat com es demana.
L’amor és de color rosa, car és una barreja del roig de la passió amb el blanc de la puresa. Passió ben entesa, la que mou muntanyes amb clara voluntat. L’amor ens predisposa a la fe.
L'amor és l’esclat del més pur dels sentiments que la raó no pot copsar. L’amor duu a la ment una altra mena de conèixer, car l’amor és una font de coneixement.
L’amor no es fa ni es pensa, es rep i es dóna. Com més se'n dóna més se'n rep.
L’amor és l’energia, la llum, que redueix l'ego i resta amansit en un racó, sense acció. Moment que aprofita l'amor per atraure'l cap a ell, i allò que a l'ànima li era dolent, es transmuta i dòcilment es rendeix, car l’amor pot molt més que ell.
Per la llum de l’amor es rescata la part densa i esdevé energia subtil.

Quo vadis Catalunya? Catalans cap on anem?

Feta de sòlides parets, damunt la terra,
la casa resisteix les embranzides del foc i del vent.
Els homes, conreant la vinya, el blat i l’olivera
amb l’aixada a la mà, la falç i la rella,
defensaven el tros contra la bèstia inclement.

Els temps han canviat, i les cases,
i els segadors i les eines.
S’ha especulat amb la terra, ara quasi erma.
Tot sembla fals, decorat fictici de cartró pedra,
envans de llauna, personatges sense actor
i sense mestre.

La sang bull, prem les venes
dels que saben que encara no és enllestida la feina.
Hem estat envaïts, sí! I assetjats!
Però cal encara rompre grillons i cadenes,
d’obsolet mètode, que ens subjecten.

Els defensors de la terra no s’adonen de l’altre sistema,
teranyina que s’escampa, ens atrapa
oferint-nos llibertat i en som esclaus,
car ens hi sentim lliures. Llibertat barata,
camuflada en un fals benestar que és altra mena d’esclavatge.

Pou de corrupció on molts dels nostres hi beuen.

De res no serveix la queixa, ni l’odi ni el ressentiment,
fins i tot ho saben els espantaocells,
aquells ninots de palla, d’altra contrada,
que inciten els seus contra la nostra gent
que ressentida es queixa i mentrestant
no veu com els ninots engreixen la roda del poder.

El sistema és el monstre que ens sedueix,
atia el foc i crea fantasmes a la ment.
Qui podrà abolir les hipoteques
forma d’esclavatge modern?
Quin poder podrà bastir de moral la terra?

La nostra eina és la voluntat de seguir sent,
si hi ha parets enrunades, aixequem-les!
Cal nova embranzida en cerca de l’ideal comú,
definir: “què vol dir Catalunya per a cadascú”.
Cal tibar la corda, que uneix al poble,
tots plegats com un sol home,
si tothom tiba cap allà on vol,
s’esmerça tota l’energia, just al punt,
on res de lloc no es mou.
Cal sargir el teixit esclarissat, per raons que poc s’entenen,

prendre el fil, treballar, car el que fou,
i és encara, també sigui demà. Cal ensenyar
estimar Catalunya. Allò que uneix a la gent
no és la llengua solament.

Cal prendre consciència sana, no n’hi ha prou
amb el crit d’enaltiment, de voler una terra singular,
car, el món que ens envolta és ample, i ben plural.

Quo vadis Catalunya? Cap a on anem catalans?
Joan

11 de Setembre del 2007

Terra i Foc

Amic Tomàs,
t'agraeixo la resposta a l'escrit inicial del meu bloc. Estic amb tu. Et lliuro aquest poema fet l'anyo 1994, quan es va declarar un incendi al bosc.


Sortint d'Ulldemolins cap a la Llena
després les Crestes d'en Blai
darrera les ruïnes de la Venta
començo a mirar cap avall.

Desolador espectacle
tot el verd calcinat,
de negra pols i cendra té la flaira,
olor agre de bosc cremat.

Allargant fins al fons la mirada
cap al Fraguerau l'indret
tota la zona cremada,
diuen, per un llamp caigut del cel.
Natura contra natura
fenòmens sense control
plens de força desconeguda
arranquen el verd i ho vesteixen de dol.

Solitària negror silenciosa
a plena llum tot sembla fosc,
ni fulla ni ocell ni cuc ni papallona,
vida que el foc foragita
en el silenci de la mort
deixa remor de balma fonda
sense música, melodia ni acord.

D'un niu quasi tapat surt una formiga
estira les antenes i guaita el seu voltant,
res no veu, ni cosa coneguda ni amiga,
dóna mitja volta i se'n torna amagar.

Esperarà la nova primavera
amb el rebost ple, podrà seguir esperant,
qui sap si pensa tan sols en ella
o amb les noves formigues que al món vindran.

L'esperit de la terra amb nova flama
del seu intern lluirà triomfant
i el bosc regenerat amb nova saba
de bell nou un vestit verd serà l'esclat,
i la formiga animada,
i el nou ocell refilant
i tota la flora i fauna
units en un sol cant
del record que trenca l'ànima
se’n farà música celestial.

Els set principis hermètics

Isabel,
quan dius: "cap on anem", vols dir la societat? La humanitat? No sé si "anem" o se'ns emporten.

Ja fa molt de temps em feia aquesta pregunta “d’on vinc, cap a on vaig?” No arribava cap resposta. No en treia l’entrellat. Potser la qüestió era mal plantejada, potser era millor preguntar-me: “qui, o què, sóc? I què hi faig aquí?
A mesura que avançava en desxifrar el dilema, m’adonava que calia conèixer-me. Difícil tasca, però no impossible. Vaig començar adonar-me que jo no m’assemblava ningú, llevat dels trets físics, dos ulls, un nas una boca, unes extremitats, uns òrgans, unes glàndules... però l’estructura del pensament i dels sentiments, eren tan contradictoris, comparats en altra gent, que vaig decidir anar a la meva. Ara et lliuro aquest poema per a la reflexió. Ja em diràs.


Els set principis hermètics per la poesia i el poeta

Et prenc poesia, ara, que crec que ja et tinc,
veig que et dónes a tothom que et vol viure.
Jo no sóc poeta i voldria rebre
el to del so per fer un poema
sobre filosofia, sí,
filosofia hermètica.
Tot comença dient així:

“El Tot és Ment; l’univers és mental”.
No és la ment ordinària, concreta
és el cim de la ment abstracta
que connecta amb el nivell espiritual.

Tot es correspon “Com a dalt és a baix;
com a baix és a dalt”. Qui a dalt és immers
en l’alè, és el mateix que a baix respira,
a tots ens correspon tot l’univers.

“Res no és fix; tot es mou; tot vibra”.
Vibra la llavor de la poesia
fa moure el poeta, escriu un tros de vida.

“Tot és dual; tot té dos pols que s’oposen
idèntics en natura, diferents en grau;
els extrems es toquen”.
Guaita el termòmetre, on comença el fred?
o la calor? El bé i el mal, l’odi i l’amor
on acaben i on comencen?
Poesia és l’ideal d’essència vera,
qui nega la veritat la mentida nega.

“Tot flueix i reflueix; tot ascendeix
i descendeix; tot es mou com un pèndol;
el ritme el compensa.”
Expressa poeta el que sents i el que penses
canta a la vida el dolor i l’alegria
no abracis la impotència, eleva’t!
i el tràngol penós passarà arran de terra.
En el flux i reflux, les ones vives,
en el vaivé, et besaran amansides
per fer el bell poema, gronxant-te al ritme.

“Tota causa té el seu efecte;
tot efecte té la seva causa;”
La poesia és la causa que diu: viu-me!
L’efecte en el poeta respon: fes-me viure!
Hom recull el que se sembra.

“El Gènere existeix arreu, és en tot;
tot té els seus principis: masculí i femení;”
genera perquè engendra i regenerant crea.
El gènere existeix en tots els plans
en el físic, en la ment i en l’esperit.
Ningú escapa a la Llei, el savi la mitiga.

PRESENTACIÓ

No sóc filòsof en tant que no tinc cap títol que ho acrediti.
No sóc poeta reconegut car no he editat mai cap poema.
Crec honestament que la filosofia és un gran ajut pel coneixement. Que la poesia eixampla el cor, i en el cor es percep altra mena de conèixer. Que el llenguatge escrit és per entendre’ns, llevat, és clar, de la parla.

Al llarg de la meva vida he filosofat, he escrit, sobretot poesia, i he parlat.

Ara m’agradaria posar a més ampli abast allò que he après, rebre comentaris, crítiques i, aprofundir en els encerts i errors que sempre, i a tothom, ens reserva la vida.

Aquest és un perfil incomplet, que es podrà ampliar a mesura de col·locar text en el bloc.
Gràcies.

L’ignorant


L’ignorant no és aquell que no sap de lletra,
és qui no vol saber i nega allò que no coneix.
L’ignorant pot ser culte i mal orientar l’intel·lecte,
com el psicòpata, que sent intel·ligent, fa ús erroni
de la intel·ligència.

Hi ha quasi analfabets, on l’àngel del llenguatge,
un peu al cor i a la ment l’altre, els omple de saviesa
i homes amb molta lletra que, amb la inflor del seu saber,
són ignorants dels principis que regeixen l’univers.

L’ignorant clou la porta que dóna

a la metafísica de l’home,
i el que li cal per apaivagar l’ànsia interna
ho cerca en la matèria racional,
allò que es creu que en l’home és primer.

L’ignorant nega sempre allò que ignora.
Nega els trets transcendents de la vida,
l’ésser íntim, superior al pensament.
L’ignorant clou la finestra de l’intel·lecte
que dóna a la consciència i se’n divorcia.

L’ignorant actua sota la pressió caòtica
de l’ego i nega la llum tot i veient la pròpia ombra.
L’ignorant fa ús del seu poder per dominar els altres,
i no en fa cas dels que es cruspeix. Ignora el bé
i aplica el mal com una causa justa.
L’ignorant, que, per un ressentiment intel·lectual,
o per un conflicte psíquic, dissocia l’ànima de la raó,
no pot conèixer la bellesa, ni sentir la bondat, ni l’amor.

L’ignorant és de dia quan més dorm.

A la nit no somnia, maquina

perpetuar els somnis produïts en la vigilia.
L’ignorant, com el pollet, ignora la possibilitat
d’altra existència fins que, de l’ou, no trenca la closca.

La ignorància és l’anestèsia que adorm a l’home feble.
L’ignorant s’exercita endormiscat en la lluita violenta,
i quan la guerra, a ell li toca la pell, baladreja,
com l’ase que brama fort i enlloc del cel el bram ressona.

Potser en la mort desperti i reconegui
que tot ha estat un malson,
car ningú és totalment ignorant,
al fons, a l’intern de tota humana criatura
albira una guspira, una espurna de saviesa.


Joan