La imatge i la figura

Reflectida al mirall la meva imatge
faç i figura, al vidre, estàtica
sense relleu ni idea fàctica
semblant talment màscara d’un ultratge.

Traspassar les ombres d’aquest miratge
penetrar el mirall vers poètica
semblança, al flux de vera tàctica
enllà del mirall vell, en nou viatge.

Ja s’ha fos l’acostumada figura
l’altra banda del mirall, la forma
es percep en el tot que ho configura.

Enllà el mirall el fix es transforma
mirada, sense faç, d’altra natura:
són els ulls i la veu sense cap norma.

Sóc una peça només

Si en néixer en aquesta esfera terrenca
ho faig per una secreta intenció,
jo no sóc sol, la idea temorenca
de la solitud, és pura ficció.

Sóc peça d’una roda que no es trenca
engranant vides d’igual condició
plegada amb altres rodes, tremolenca
formo part d’allò que hom diu creació.

Gira la bola i res no l’atura
vivint arreu i enlloc passo l’estona
i com jo, ho fa tota criatura.

Tot just la peça engrana, funciona
mar i terra, tota l’obra madura,

així l’aigua pel vent feta ona.

Un sonet per a tu i jo

Sols la força de l’amor fa possible
entre tu i jo, una bona relació,
goig, l’ànima respira estimació
car és doble l’amor inamovible.

Quan l’amor no és pregon, no és prou servible
i es romp en dos la llibertat d’acció,
jo, mig esclau per feble evolució
tu mig lliure, el cor no és prou flexible.

Culpem l’amor, s’ha fos l’encanteri,
coixos ambdós cerquem nou criteri
res, ni cap altre, ens és substituïble.

Cal, a l’amor, el foc del misteri
sense caliu, com fosc cementeri
despulles d’una vida inaccessible.

Un sonet pel desconcert

Per un impuls desconegut sóc empès
a saciar el desig de l’intel·lecte,
saber, el coneixement m’ha de ser tramès
pel mitjà més ràpid i directe.

Al cor la temença frena tot el pes
i altera l’objecte pel subjecte
l’intel·lecte ennuvolat ja no entén res
dubte entre l’incert i el que és correcte.

L’impuls al cor és també un atribut
de l’incògnit que empeny des de l’ignot
a torns, un i altre, passen per l’embut

com la gràcil titella i el ninot,
diuen dormir, i la capsa és el taüt
com el foc ho serà pel borinot.

No sé què és la vida de debò

Visc a impulsos d’un poder que desconec
que em fa feliç a cops, i a cops trontolla
visc en un espai, amb el temps frec a frec
que empeny la vida i la torna folla.

Visc la vida, no sé de debò en què crec
si és el temps que del viure en fa bolla
o és només l’impuls que prem sense assossec
eixit de la font de la vida on tot brolla.

És pels sentits que jo noto la vida
que s’escola entra pensa i sentiment
però és l’impuls que ho percep i convida

a viure en un món real i punyent
que priva la certesa sense mida,
viure feliç en el cos i la ment.

Un sonet per a la consciència

El flascó de la consciència es desclou
de tènue i pura essència n’és la flaire,
l’home entremig del foc, la terra i l’aire
no els ensuma, reclòs a dins de l’ou.

Amb un petit forat n’hi hauria prou
per percebre l’alè arreu l’enlaire,
la aroma delitosa de tot caire
que mou a la persona i la somou.

Cal gosadia, rompre la closca
estirar cap i coll, treure’l enfora
a frec de so, llum i color, alhora.

Sense tels, ni membranes que a deshora
són pel temps i l’espai, fre i demora,
com l’odi a l’amor li fa la rosca.

Un sonet per a l'atzar

Una mena de sac descomunal
s’aboca des de dalt arreu la terra
la justícia és la brossa i la desferra
disfressada de bé i de moral.

Del sac, un rol per l’espècie animal,
per l’home un d’especial ben ple de nyerra
màscara que el cobreix, així quan erra
ningú no el pot fer culpable de cap mal.

De l’atzar hom rep la papereta,
de la mà morta poca o molta raó
tant l’hi fa a qui toqui la butlleta.

L’home, sense llei, a l’immòbil graó,
sense alè, sense sang de profeta
viu poca vida, morint sense saó.

Un sonet per l’intel•lecte i el temor

Per un impuls desconegut sóc empès
a saciar el desig de l’intel·lecte,
saber, el coneixement m’ha de ser tramès
pel mitjà més ràpid i directe.

Al cor la temença frena tot el pes
i altera l’objecte pel subjecte
l’intel·lecte obnubilat ja no entén res
dubte entre l’incert i el que és correcte.

L’impuls al cor és també un atribut
de l’incògnit que empeny des de l’ignot
a torns, un i altre, passen per l’embut

com la gràcil titella i el ninot
diuen dormir i la capsa és el taüt

com el foc ho serà pel borinot.

Un sonet per a la Llum

Jo, que no sóc cec, en mi constato
les coses invisibles als ulls humans
com aquelles visibles que amb les mans
i els sentits, palpo, toco miro i sento.

Jo sé d’una llum i amb goig l’interpreto
com distant a l’abast dels meus mitjans
joia, esclat del mantell de raigs galans
on l’invisible es mostra i jo ho esmento.

No cal que ningú em mostri l’existència,
la llum que jo sento és realitat
no pertany a mesura de ciència.

Jo sé que aquesta llum és la consciència
que m’inclina a veure la veritat

més enllà: a l’esfera, de l’essència.

Un sonet per al dret

L’objectiu és el cim de la serra
vull deixar aquest camí que en diuen dret
ple de dol, d’injustícia per tot l’indret,
car la gent diu: Pau! Fent-se la guerra.

Fals pensament destrueix la terra
el poble diu: no! El corrupte ho admet
i enderroca ideal i dreta paret
frenant el pas a dreta i esquerra.

L’home clou les mans, deixa les eines,
pel dret, ja ningú la pau pregona
deixant l’assossec a mans alienes.

El corrupte, des de la poltrona,
dicta lleis de molt obligades feines,

traïdor: de la pau se’n fa corona.

Barca solitària

Barca solitària que navega
per la mar vital amb rems atrotinats
sense arrel, i sense amarres brega
contra els traïdors vents que bufen despietats.

Sens força, a la deriva, es replega,
pit enfora lluita contra els fers embats,
l’alfa vençuda, guaita l’omega,
defallida per les ones i els combats.

De sobte l’aborda una altra barca
just als límits allà on res demarca,
amb un sol rem i amb els vents abraonats

s’amarren, com una sola arca
una sola vida que s’emmarca
fins l’altra riba la fi de tots plegats.

Ara naveguen amb dos rems a quatre mans.

Un sonet per a la Creu

Feix de llum, eix del cel que en terra es clava
saba, que descendint duu l’essència
de vida, foc per la natura brava,
claror pel bressol de l’experiència.

Davalla del cel blau a la mar blava
l'esperit, la còsmica consciència,
il·lumina la ment que sense trava
rep i esdevé ferma consistència.

Del centre del pit l'horitzontal s'estén,
forta abraçada cerclant l’infinit
ésser amb ésser el cor d’amor s’encén

per l’ànima reflex de l’esperit
llum arreu a l’abast de qui vol la pren.

No el veu, l’absent ni aquell que està adormit.

Jo sóc de tot ambdós

Sóc esperit, sóc matèria, sóc guerra
per la lluita en el món de llot i foc,
sóc arbre, larva, branquilló, neu, floc.
Sóc l’ésser humà, la persona que erra.

Sóc volcà, ferro, plom, diamant, desferra,
i l’humil papallona de l’enlloc,
l’ocell que vola o s’atura a poc a poc
en l’aigua, en l’aire, en l’èter i en terra.

Sóc l’esperit que la matèria engendra,
el munt que en resta un cop ja tot s’ha fos
desigs, il·lusions, pols, fang, fum i cendra,

l’esgotat temps de les eternes pors.
Sóc el que obra i tanca l’anella destra,
sóc i no sóc, de tot, de tot ambdós.