Introspecció

Ulls clucs, respiro a fons

convido la ment

a visitar el cor.

La pregona bellesa

l’adorm en profunda son.

En el silenci pregon

el Jo de Debò

observa ambdós,

llavors percebo

la realitat que Jo Sóc.

Obro els ulls a l’altra

realitat quotidiana,

ningú m’envolta

però, jo sé que no estic sol.

Sempre estem endeutats

El banc espiritual

ens presta per la vida

l’ànima a un rèdit raonat.
L’ànima és el capital

que hem de fer créixer

per a tornar amb escreix,

a la fi de l’existència,

el préstec original.



Guaita avant

No guaitis enrere
el passat és la història
que hom escriu a la memòria
sense ploma ni paper.

Guaita endavant
el camí que manca per fer.

Som forjadors de vida
escenes que enregistra
la Ment Universal.

Tan prompte la mort ens visita
la vida, per esdevenir
contempla el traç ideal:
projecte d’un nou existir.

La vida mai no s’atura
car l’essència és immortal.

Cap a on anem?

Què és allò que l’home cerca tant insistentment?
Què és allò que li cal per a ser feliç?
Què és aquest impuls que l’empeny i mai no s’atura?
Què és aquest desig d’omplir el pou del coneixement?
És l’esperit o és la carn? És allò més pregon o superficial?
Per què com més s’evoluciona creix al mateix temps la corrupció i el desordre?
Per què aquest neguit, i aquesta ànsia es noten al cor i no al cap?
Per què ens cal donar un altre sentit a la vida que no sigui pels sentits?
D’on prové la insistència, què és allò que ens ho fa fer?
Per què hi ha tanta diversitat i mentre un neda en la confusió, l’altre en fuig?
Per què l’un és materialista i l’altre espiritual?
On radica la diferència? Què els fa fer diferents?
Com és que hi ha una angoixa existencial en tots i cadascun dels éssers humans?
Per què ha de ser la religió que se’n encarregui d’aquests temes?
Per què s’empeny en defensar l’existència de Déu si no se’l coneix, si no se’l ha vist mai?
És la religió l’única via per arribar a Déu, entenent per Déu allò d’on ha sorgit tot, tant el cosmos visible com l’invisible?
Pot haver-hi una mútua relació entre Déu i l’home?
Ha de passar, forçosament, per una religió organitzada i dogmàtica?
No potser per una elecció lliure, sens que calgui cap intermediari?
Si tot evoluciona per què no ho fa la religió? De què té por? Per què no explica amb més profunditat les experiències místiques i sobrenaturals?
Per què l’ésser humà és un clam constant, fent preguntes, i en rep comptades respostes, si és que en rep cap?
Què és allò que li manca a l’home, que el fa eixir de la justícia per caure en l’error?
Les activitats culturals de tota mena, poden considerar-se com un intent de “relligar-se”, en el sentit real de religió, per trobar la manera d’omplir-se de la mancança que ronda en els cors?
Pot haver-hi un nou moviment religiós que ho aglutini tot plegat?

Reflexions Nadal 2007

Si pogués desxifrar el misteri del teu naixement,
si pogués percebre l’essència que t’encarna,
si pogués veure més enllà l’escena
d’un nadó nascut en un estable
amb el bou i l’ase donant-li el seu escalf.

Si pogués copsar la certesa transcendent
de la tríada divina quan s’incorpora
i dur aquest secret a la consciència,
fóra capaç de percebre que la divina essència
és l’invisible llum que entra en néixer cada infant.

Si pogués establir que la deïtat no neix,
que l’ésser, que en el més pregon s’implica,
és la llum que ens agermana tots iguals,
sabria que, tu, infant, com humà hauràs de viure
fins que la guspira esdevingui fort esclat
feix de lluïssor, mestre de mestres i profetes
per reconduir la humanitat,
car, l’home oblida el punt de referència.

Si pogués tibar del fil, desfaria l’embolic,
la incògnita em mostraria la llum
que m’ha empès a la lluita per l’essència
abocada a resoldre el conflicte humà.

Aleshores sabria l’esperit real de cada cosa.

L'AMOR

L’amor és com la música, notes que arreu s’escampen, melòdica harmonia que penetra pels sentits i curulla l’ànima de sentiment i a la ment duu records que a la música s’assimilen.
Quants mecanismes actuen recíprocament!
Per l’amor s’estima la natura, tant la humana, com la divina, tant els animals com les plantes i les pedres. L’amor és la música que ressona més enllà de les estrelles, més enllà de les galàxies llunyanes fins els confins de l'univers. De l’amor neix l’auto estima.
L'amor s'escampa i creix a mesura que se l'exercita. L'amor omple el cor i l'ànima d’aquella cosa que proporciona un estat que en diem felicitat. L’amor és el ressò de l'esperit que vibrant penetra en cadascú amb la freqüència i intensitat com es demana.
L’amor és de color rosa, car és una barreja del roig de la passió amb el blanc de la puresa. Passió ben entesa, la que mou muntanyes amb clara voluntat. L’amor ens predisposa a la fe.
L'amor és l’esclat del més pur dels sentiments que la raó no pot copsar. L’amor duu a la ment una altra mena de conèixer, car l’amor és una font de coneixement.
L’amor no es fa ni es pensa, es rep i es dóna. Com més se'n dóna més se'n rep.
L’amor és l’energia, la llum, que redueix l'ego i resta amansit en un racó, sense acció. Moment que aprofita l'amor per atraure'l cap a ell, i allò que a l'ànima li era dolent, es transmuta i dòcilment es rendeix, car l’amor pot molt més que ell.
Per la llum de l’amor es rescata la part densa i esdevé energia subtil.