Fraguerau

El frare Guerau, amb do de guarició,
va guarir la reina on no pogueren
ni metges ni doctors,
bé, per imposició de mans
o bé per pregona oració.

Se sentiren atrets
per un raig d’amor,
el rei ho deixà establert:
ella al castell reclosa,
ell desterrat a aquest racó
de feréstega bellesa,
quietud, silenci i solitud
envoltat de roca ferma.

Fragós paisatge! Entre rocalls
va fer-ne l’habitatge,
per llit el sòl de la balma
les pedres per abrigalls,
la finestra a l’estelada,
i en cada estel l’enamorada.
En el devot amagatall,
pel món, Fra Guerau, pregava.

L’eco

Riu avall
per l’estret senderó
sota les roques
tombs i revolts
fins al lloc
on l’eco ressona.

Crida ben fort!
Que la veu és l’expressió
d’allò que penses i vols!
Crida ben fort!
Que de més enllà del riu
torna la veu
que ningú contradiu.

Crida ben fort!
Però la pau no degradis,
ni la veritat ni la raó,
la veu, sempre retorna
en el mateix ressò.

Parla, escolta,
no facis com la gent
que, es fa la sorda
quan sent la seva veu.

Marinada

Vent de marinada
allunya la nau
en suau bufada
duent la música
de dins del cel blau.

Senzilles i belles notes
de tendres cants,
veus llunyanes
s’escolten del Fraguerau.

Atura’t, nau, si ets viva!
Desperta’t si dorms!
escolta allò que el Fraguerau diu:
“Que les pedres polides dels fons
ja no són filles de tempesta boja
sinó tranquil·les veus del congost,
cants que desperten ànims per viure,
música que el cor somou”.

Sant Bartomeu

Darreries d’Agost
ressonen veus llunyanes,
rialles pel congost
en plenitud arriben
fins a Sant Bartomeu,
ermita protegida
per la natura i per Déu.

Ermita del romànic encís,
paratge de bucòlica bellesa,
la gent canta prega i resa
i no existeix el teu ni el meu.
A Sant Bartomeu
la germanor impera.

Després es qüestiona:
perquè l’actitud positiva
dura un temps tant breu?

Sant Antoni

Petita ermita bella i blanca
gaudeix d’un voltant florit,
flaira de llorer, boscanes herbes,
dolls d’aigua i un plàtan que s’estén
estiregassant les branques.

Dins l’ermita una columna prima
de feble aparença, quasi desencaixada,
apuntala el sostre, sense res no témer,
de l’altar on s’hi veneren
Sant Antoni i Santa Bàrbara.

Amb popular fervor prega la gent,
amb la fe del pelegrinatge
s’omple el cor de bon sentiment,
aquell que sovint s’oblida
en un món hostil poc escaient.

A banda i banda de l’ermita
una rengla de xiprers
protegeixen l’entrada
com sacerdots del cel.


El Saüquer

Arbre imponent i frondós
monument de la natura,
l’ombra dóna repòs al cos
i al cap d’amunt d’uns graons
amagada, en arc de mitja volta
entre arbusts i matolls,
l’antiga font natural, s’oculta.

Brunzit d’abella
amb bellugueig de dansa
quasi em parla a cau d’orella,
però no entenc el seu llenguatge.
Li dic a la flor de saüc, a la formiga
i a l’aranya de la font,
hi haurà algun dia, quelcom
per poder entendre’s tothom?

Silenci, calla el saüquer,
i la font i l’abella,
ni tan sols l’eco respon.

Ulldemolins

Presentació

Presentar un nou llibre del Joan, és per a mi un honor i una satisfacció. En aquest llibre que teniu a les mans i que porta per títol “Ulldemolins”, l’autor, amb el màgic pinzell de les seves paraules i amb el seu llenguatge tan ric en imatges, ens pinta un viu retrat d’aquesta vila, contemplant-la des d’un gran ventall de perspectives: la natura amb tot el seu paisatge, l’essència de la terra, les muntanyes, el seu Montsant universal, els arbres, els ocells, els costums i tradicions del poble, la devoció, la fe, i també els tres grans tresors que són les ermites que li parlen amb mots de silenci, construïdes, sens dubte, amb els batecs del cor de la bona gent d’aquestes contrades... I per sobre de tot a la seva poesia s’hi troba l’Amor que destil·len el seus versos, la seva visió profunda d’una realitat de la qual el poeta i pensador en copsa sempre l’equilibri i la pau d’esperit i n’extrau la més íntima reflexió.
Gràcies amic Joan per aquest nou regal, el teu llibre “Ulldemolins” que, de ben segur, la lectura dels seus versos ens delectarà a tots.
Maria Bonafont

Ulldemolins

Màgic pinzell, de la mà de la natura
pinta reguitzell de formes belles
plasma el paisatge amb visió novella
sense model, sense pauta, ni pintura.

La mateixa natura, la mateixa mà
del fons de la vall un turó enlaira
i al bell mig la vila hi situa.

L’embruix del silenci
l’entorn embolcalla,
de la vall a la serra
de la vila a la muntanya.

És l’essència que batega
i Ulldemolins en té la clau
i a l’àmbit del cor del poble
en fa de cada casa un palau.

Montsant

Formós massís, àmbit feréstec,
t’alces joiós de la vall ufana,
paratge esplèndid de verd i pedra,
plàcid riu, els peus et banya.
Del Priorat n’ets senyor, guarda
d’ermites santes, valls i congosts,
balmes i graus, tolls i fonts,
que per tot l’entorn t’abracen.

Des de les Crestes s’observa
com una vessant tomba caient,
vertical es desploma
mostrant sense vergonya
traç inequívoc de turment.

Montsant! Santa muntanya!
Per fruir l’essència i la bellesa
de la natura, les entranyes.

Ermita de Santa Magdalena

Sota els pins, l’esplanada
damunt mateix de la cova
on vivia fra Llorenç l’ermità,
s’alça enorgullida l’ermita
del Montsant la catedral.

Sis altars cor i cripta,
una porta, amb pany i clau
entrada a lúgubre estada,
i damunt la pedra, un jaç.

Per un forat a la roca
entra minso raig de llum,
és del sol, la llum petita,
mentre en el cor de l’ermità
hi habita la llum gran.

Fra Llorenç hi pregà mitja vida
per apropar la llum divina
al poble que havia de servar.

Avui, encara, l’encanteri
d’aquells precs engega els cors,
i per les quatre parets
es respira místic misteri,
de fra Llorenç els secrets.

Vianant

Sot, pols, pedra. Senderons
entre barrancades estretes
l’esperit del vianant tiba
fins el reialme majestuós.

No tem les cingleres obertes,
ni els solcs de la vida li fan por,
agosarat travessa valls i carenes
amb voluntat de ferro, sense trontolls,
ferm, de coratge les espatlles plenes
no doblega ni l’ànim ni els genolls.

La Fulla

Sóc fulla caiguda de l’arbre
abandonada a la cuneta,
el vent m’arrebossa
de pols a banda i banda.

Abans, en el brancam,
al balanceig del vent,
d’una a altra branca
un fruit m’acariciava
resseguint-me nervis i pell
porus i arrel;
per ell, la virginitat fou truncada.

L’impuls del teu alè, el sento encara,
jo a terra, tu a l’arbre,
puc morir de tu separada,
però mai no morirà
allò que en mi es despertà:
la sensació de ser estimada.

Cadolles fondes

Als braços d’un vent més suau
la fulla davalla per la gorja estreta,
Cadolles Fondes del riu Montsant,
fins un bassiol on un còdol al fons
la fulla maleeix, perquè l’ombreja.

El corrent l’hi fa de bressol
una pedra la detura,
i un cranc al fons
s’enutja
perquè li tapa el sol.

Paròdia, caricatura
de la pedra cranc i fulla,
ningú pot reposar tranquil
tant si es cobreix
com si es despulla.