És possible un món millor?

L’Ada i la Bon eren al vestíbul de l’aeroport. L’avió no s’enlairaria fins dues hores més tard degut a una vaga parcial de controladors aeris.
-I ara que fem?- Digué La Bon.
-Esperar. No hi ha altre remei- respongué l’Ada. -Si et sembla podem anar a la cafeteria i repassar les notes de la ponència.
-D’acord.
Ambdues, membres actius d’una associació en pro dels drets humans. L’Ada ha estat designada com una de les ponents en el congrés europeu sota l’enunciat, “és possible un món millor?”
Caminaven a bon pas pel llarg vestíbul. En arribar a la cafeteria no veieren ni una sola taula lliure. Es miraren l’una a l’altra.
-Tothom ha tingut el mateix pensament!- Exclamà La Bon.
-Certament!- Confirmà l’Ada que de sobte veié un home en una taula, tot sol, i li semblà reconèixer-lo. Decidida s’hi atansà, es saludaren i, amb gests, avisa a la Bon que s’hi apropés. Fetes les presentacions pertinents, s’assegueren i l’Ada entrà en matèria, dient:
-Si et sembla bé, -dirigint-se a la Bon-, repassaré en veu alta el que duc escrit, si us plau, podries cronometrar-ho?
-Molt bé.
L’Ada traient un plec de papers es disposà a llegir. El temps de durada havia estat acordat, el mateix per a cada ponent.
L’Ada començà:
-“Senyor President, senyors ponents, senyores, senyors, sense massa preàmbuls, entraré de ple a considerar el que representa l’ésser humà per al nostre grup, i com creiem ha estat manipulat a través de la història. És cert que l’estructura humana es complexa, però els fets ens demostren que s’ha fet poca cosa per la majoria de la gent. És a dir, pel poble, la massa.
L’ésser humà no se’l pot considerar, solament, sota l’aspecte físic, sinó, també, sota l’aspecte psíquic: emocional, mental i espiritual. I és precisament sobre aquest punt que cal aprofundir per a col•locar l’home en el nivell que li correspon actualment, i que difereix molt de l’home de no fa pas massa temps.
Sobre l’enunciat del congrés “Es possible un món millor?” He de dir que crec que sí, que un món millors és possible, sempre que l’home millori. L’home ha de canviar si volem que el món canviï. l’evolució de l’ésser humà no depèn tan sols de la naturalesa tal com l’entenem, ja que la naturalesa humana és diferent de l’orgànica i biològica. Hem de saber fins a quin punt l’home participa activament en el desenvolupament de la natura humana.
La ciència ha avançat i molt, és cert, però tinc la recança que, en el sentit que propugnem, no ha fet prou en favor de la humanitat. És cert que l’home ha estat estudiat i classificat físicament i biològica, des de ser una forma, una estructura, a la comprensió dels òrgans, cadascun amb la seva funció, les glàndules de secreció interna i fins a l’actualitat que se’l considera, ni més ni menys, que una munió ingent d’àtoms i cèl•lules.
L’ésser humà, però, és quelcom més que una estructura física, és més que l’estudi biològic del seu funcionament, és, també, un extraordinari mecanisme psíquic el qual avui és estudiat per la neurociència basant-se en que tot és en el cervell. No entraré en aquest tema, però, la realitat ens mostra que encara som a les beceroles, que resta molt de camí per recórrer, per descobrir i sobretot poder orientar i dirigir la força i el poder de l’home cap allà on ha de servir per a la pròpia millora i general evolució.
Sembla ser que la natura humana, o una part, no és regeix per les mateixes lleis que la natura que observem. L’home en tenir consciència d’ell mateix, que no vol dir ser-ne del tot conscient, es veu abocat a resoldre els seus problemes per ell mateix. L’home és un ser gregari per naturalesa, li convé relacionar-se amb altri, doncs li cal aprendre. L’intel•lecte és el centre insaciable del saber, li cal conèixer i no s’aturaria davant res si no fos per la consciència que ens alerta. La intel•ligència tira pel dret en cerca de la decisió més adient. O sigui que nosaltres mateixos entrem en contradicció.
Si hom observa la història de les civilitzacions de les quals en tenim informació documentada, sigui en jeroglífics, o papirs escrits en llengües arcaiques, la societat sempre s’ha basat en uns esquemes o patrons de funcionament similar. En qualsevol dinastia, imperi, tribu, regne, país o estat, hi ha una cúspide de govern basat en un poder polític, un poder religiós i un poder guerrer o militar. Cada un d’aquests tres elements té la seva escola particular segons la funció específica a fer. Així, el Faraó, el Rei, el President o el Cap de la tribu és ensinistrat de mena diferent a la dels sacerdots del temple que ho fan segons les tècniques pròpies de la seva escola. Ambdós controlen la societat en els aspectes físic, psíquic, mental i espiritual. El poder guerrer és nomenat per la cúpula per defensar-se d’una possible sublevació del poble i, també, per conquerir terres i riqueses alienes per engrossir l’estat i el poder. Tant li fa els caiguts del bàndol que sigui, la violència i la guerra és una pràctica ancestral transmesa a través dels segles. Avui, gairebé, arreu funciona sota esquemes semblants. Ha canviat el decorat, els actors, la tramoia, però no l’escenari, que segueix sent el del món.
La qüestió és la següent: és que hi ha un tipus de gent que ha nascut per ser esclava, obligada a un treball, sigui a cop de fuet o de mena organitzada? És que hi ha un altre tipus de gent que ha nascut amb el dret de domini sobre la resta?
Cal reflexionar-hi, doncs, si és així, res no podrem fer per canviar el món, ja que ens ve predeterminat.
A Orient, des de temps llunyans, les societats han estat dividides en castes, de funestes conseqüències. A Occident, la divisió ha estat per classes socials. N’hi ha que són més assequibles, però d’altres són com murs infranquejables. Es classifiquen no, precisament, per la intel•ligència, ni la saviesa, ni la justícia, ni per cap altra tipus de valors individuals. Tampoc s’hereta pels gens, com fins fa poc es creia, sinó, simplement, per un estatus de poder, d’educació i de fortuna, que es transmet de pares a fills, sigui quina sigui la seva capacitat intel•lectual.
El materialisme no és nou, no és producte de la nostra època, però mai no havia estat tan salvatge com ara, s’ha deixat d’adorar els déus per adorar-ne un de nou: el déu del diner.
L’altra qüestió interessant: què és aquest poder que es transmet de segle en segle? D’on ix la força que el sosté? Com és possible que després de tant de temps, avui encara, malgrat la major capacitat mental en l’home, no s’hagi trobat un sistema democràtic de debò, on tothom hi tingui cabuda sense que ningú no sigui sotmès? Això ens mostra que mai ningú ni cap organització ha tingut interès en fer un estudi profund sobre la possibilitat de millorar la part oculta de l’ésser humà, entendre’ns nosaltres mateixos per poder viure en pau, aquesta pau que tothom desitja i no apareix.
A Occident, la classe política dirigent, té un discurs similar arreu, diuen treballar pel poble, i no és cert, és fal•làcia, engany, treballen pel sistema creat pel poder en benefici de les estructures de la classe a la qual pertanyen. O sigui que el tant amanit benestar del poble, són les escorrialles, les restes o aquella minsa part calculada per obtenir de la gent la riquesa que genera el seu esforç i treball. El poder sistemàtic sovint ens enganya; té el seu objectiu i per assolir-lo no dubte ni una estona en dir que la seva finalitat és el benestar de la societat.
Si realment la finalitat de l’associació és el benestar de la gent, si allò que interessa de debò és trobar el camí cap una major felicitat, hem de considerar tots els aspectes de l’ésser humà.
Avui tenim al nostre abast tanta informació que si no es garbella acaba omplint l’intel•lecte i això no vol dir coneixement, sinó atapeïment de la ment que pot arribar a entorpir la funció de la intel•ligència.
Cal entendre que: “El poder s’alimenta de la força que la gent li cedeix”.

Cal una educació global. No enganyar ningú. Cal, sobretot, dir-li a la joventut amb què es trobarà quan entri de ple en la societat organitzada per un sistema basat en el materialisme ferotge que fa estralls en la ment humana. Cal dir-los-hi que el consum exacerbat estimula la gent a distreure’s de la seva responsabilitat. Que el sistema és una mena de maquinària creada per rescabalar-se de la inversió feta en l’ensenyament reglat. Ben mirat, no deixa de ser un tipus d’escola d’ensinistrament per acomplir la funció específica d’una feina determinada per la qual s’espera rebre’n el rendiment calculat.
El punt de mira de la gent no ha de ser grimpar per arribar a la classe social superior, trepitjant tot allò que troba al seu pas, i altra gent fins i tot, pel fet d’escalar en cerca del diner per major poder personal. El punt de mira, la visió ha de ser més amplia, adquirir el coneixement que faci possible determinar què és més convenient, si sucumbir al poder del diner que corromp, o deixar lliure la ment per discernir què és allò que més ens convé a tots plegats, és a dir que faci possible el progrés de la humanitat per a una millor entesa.
Cal que l’home canviï i per fer-ho ha de prendre consciència de la seva responsabilitat.
És clar que hi ha matisos a fer, car, l’evolució no ha col•locat a tota la humanitat al mateix nivell. Cal, doncs, contrarestar el poder que ens constreny amb les mateixes eines, és a dir: creant escoles especials pel poble, al marge de les oficials que seguiran convenint fins que l’home alliberat de les seves pors, no implanti un sistema nou més profund i ampli. Escoles pagades pel poble i organitzades sobre la base de l’ensenyament ètic, per ensenyants de ment lliure. Escoles amb la finalitat de descobrir el poder i la força que l’home té i apaivagar els efectes negatius d’un sistema que té molt a desitjar.
Allò que evoluciona en l’home és més en l’aspecte mental que no pas fisiològic. La qual cosa ens ve a dir que l’eixamplament psíquic és possible, o sigui tot allò que afecta al pla emocional i mental és de debò allò que avança, car el cos roman en poques variants.
El benestar i la felicitat hem d’assolir-los mitjançant el treball personal, fer-nos responsables dels nostres actes, sentiments i pensaments, i no esperar altri que ens doni allò que ens convé, doncs, promet fer-ho i mai no ho compleix.
Quan hom deixa el rumb de la seva vida a mans alienes, s’aboca de ple allò que en diem “viure la vida”, i del fracàs culpa altri i mai no el reconeix en ell mateix. Viure en la ignorància i fugir de la responsabilitat condueixen al mateix lloc: al fracàs.
Dit això, proposo al congrés destinar un pressupost especial per a la investigació, sens prejudicis de cap mena, sobre la influència de la ment en la persona humana.
Calen eines, cal estudi. On manca el coneixement, la ignorància hi creix. Gràcies”
-T’han sobrat dos minuts- digué la Bon mirant el rellotge.
-Millor, potser hi afegiré alguna altra cosa.


L’Adrià havia escoltat amb molta atenció, sense apartar la vista de l’Ada, sens deixar de mirar-la. Ells dos havien fet uns cursos especialitzats de filosofia. Ell va derivar, més tard, a l’estudi de la psicologia pregona. Sovint observava la gent no des de fora, sinó en un sentit de detalls, a part la paraula es fixava en els gests. S’havien fet amics, els unia una certa afinitat. Feia, però, bastant de temps que no es veien.
L’Adrià, guaitant l’Ada, li digué:
-M’ha agradat molt la teva exposició. Anar en cerca d’un paradigma per a un món millor, és molt lloable. Diu molt de tu. Aquest nou model de l’evolució de la ment no es contradiu amb el de l’evolució de les espècies. És un tema força interessant per aprofundir-hi.
-És clar- respongué l’Ada -el que he dit no és res més que la introducció, Demà passat hauré d’esplaiar-me.
-Ja has vist que té un plec de papers per anar repassant- digué la Bon mentre l’Ada replegava els seus escrits.
-M’he deixat moltes coses per a dir -seguí l’Ada- volia afegir que és molta la gent que, en la maduresa, s’adona que la vida que duu no és la que havia desitjat. Que hi ha quelcom a l’intern que l’indueix a la cerca de nous horitzons, que se sent empesa al canvi i quan troba el seu camí, veu i experimenta la vida sota un altre prisma. La pressió de la societat i, sobretot, del sistema ha fet retardar allò per la qual cosa estava predisposada, n’era apta. Però, no parlem més de mi.
-A què et dediques?- Preguntà, obertament, la Bon a l’Adrià
-Això, què és de la teva vida?- Seguí l’Ada.
-Estic en el camp de la psicologia, però, vaig per lliure. M’interessa la filosofia i la metafísica. Diria que em moc en una línia semblant a la teva.
-Però, en concret què fas?- Insistí la Bon.
-Darrerament em dedico a la recerca del concepte “temps” en el sentit psicològic. Intento esbrinar què és el temps que passa en tot allò que ens envolta, i no sembla ser el mateix que vivim en l’intern.
-Empres algun mètode especial?- Comentà l’Ada.
-Ja saps que en psicologia hi ha una part especulativa i una altra de lògica encara que aquesta no pugui ser demostrada de mena científica. El temps, per exemple, és quelcom abstracte i el dividim de mena lineal, en present, passat i futur. Tres aspectes diferenciats que, potser, no són tan aïllats l’un de l’altre, com sembla.
-Així, per a tu, què representa el temps? Digué la Bon quasi a remolc de la darrere paraula de l’Adrià, que afegí:
-Per a mi el temps no té una realitat concreta com, per exemple, l’espai, que el podem recórrer amunt, avall, avant enrere, sense que l’espai es desgasti, però. mentrestant, alguna cosa “passa” i això, en diem temps. El fet és que allò que “passa” no es pot recuperar, no torna enrere. És a dir, no podem recórrer el temps a voluntat. Aleshores allò que és real no és ni l’espai ni el temps, sinó el que ha passat mentre hem fet el recorregut. Allò realment important són els esdeveniments, els actes que hem decidit en la zona que en diem present, en l’únic aspecte on L’home pot decidir.
-Però, des de que ens hem conegut, fins ara, ha passat un temps!- Exclamà, la Bon, guaitant-lo fixament.
-Si t’hi fixes bé, veuràs que s’ha produït una quantitat ingent d’accions en totes direccions, des del retard de l’avió, a la munió de gent que a tingut que variar els seus plans. Tothom ha tingut de decidir què fer. Aquest moviment general, han estat esdeveniments provocats per circumstàncies alienes a la voluntat de cadascú. Allò que s’ha produït a l’exterior ens afecta, també, a l’interior. I, de ben segur, de diferent manera.
-Però, les accions no passen en el temps?- Quasi remugà la Bon.
-Les accions són el temps que passa -respongué l’Adrià amb contundència- però no defineixen el temps.
L’Ada intervingué, -intueixo quelcom de cert, però em costa assimilar-lo. Si jo romangués en un racó sense fer res, no passaria també el temps?
L’Adrià prosseguí: -Si no fessis res de res moriries i aleshores no hi hauria ni acte ni temps. Per molt arraulida, seguiries pensant, sentint, respirant, hauries de menjar i dormir. Aquests actes, també són esdeveniments.
El present és el que regeix els altres “temps” del temps. El passat no existiria sense el present ni el futur sense el passat. Així, contemplat com en un cercle que gira per impuls dels nostres actes, el present amb el passat es comunica i aquest amb el futur, que sens cessar s’aboca constantment en el present. D’aquest cercle, també en podriem dir “la roda de la vida”.
El futur ha de recolzar-se en fets. No és un lloc llunyà on els esdeveniments s’aboquen de mena que a cadascú li toca el que li toca. Talment com inevitable fatalitat. El futur no pot inventar-se res que no sigui relacionat amb el passat. És més absurd creure que tot és atzar que no pas ordre. Abans que res no passi, ha d’haver-hi una intenció, una causa, ni que sigui, només, un impuls, la qual cosa ha de produir el seu efecte, allò que ens indueix a actuar, a fer.
-Llavors, l’atzar i la casualitat, no són realitats? -Digué l’Ada mentre la Bon assentia amb el cap.
-Allò que la ciència anomena “atzar” és l’efecte d’una causa desconeguda. La casualitat seria l’efecte d’una causa que no se sap.
-Així, tu creus en una segona oportunitat? –Digué la Bon amb ulls esbatanats. Ho digué amb segones intencions ja que estava fent un treball sobre aquest tema.
-I tant! Certament! I en una tercera i quarta si cal! Els esdeveniments mai no s’aturen! Això no vol dir, però, que retornin exactament, doncs el futur ens presenta cada cosa com a nova i d’aquí ve que ho creiem com provinent de fora.
-Si tot és un procés natural, per què errem? -Exposà l’Ada.
-Quan hem de decidir no hi ha una sola veu, sinó, dues, el “si” i el “no”, “positiu” i “negatiu”. Un sistema binari, com el que usa l’informàtica. La combinació d’ambdós quasi no té fi. A vegades, les decisions són preses, improvisadament, a vegades, més o menys reflexionades o molt profundament meditades, segons la importància de la cosa a decidir. Però sigui el que sigui allò que decidim, sempre ho fem creient és el millor que podíem fer. Si decidim el millor i després les circumstàncies ens mostren que no hem encertat, no per això hem de considerar-ho un error i menys encara quan aquest mot el carreguem amb una bona dosi de sentit de culpa. Allò que en diem error es relatiu, tenint en compte que gairebé sempre hi ha la possibilitat d’esmena.
-Però, la lògica a mi em diu que la gent no està per creure’s que tot depèn de nosaltres, necessita alguna cosa on poder descarregar-se de la culpa i l’error.
-Són reaccions emocionals, efectes d’una cultura enquistada. El que jo pregono són eines d’un mecanisme existent vist des d’una altra perspectiva. No sé, encara, si aquest model es suficient, no és del tot enllestit, per la qual cosa tampoc sé quin és el grau de certesa. Tal com l’exposo no hi ha culpa ni error. digué l’Adrià.
Aleshores -insistí la Bon encarant-se a l’Adrià- per què ens ho han fet creure?
-La resposta podria ser breu, per què ens ho hem cregut? Per què hem de creure’ns tot allò que ens diuen? -Un breu incís i prosseguí -per la mateixa raó del que acaba d’exposar l’Ada, per la raó que estem subjectes a un sistema que guaita l’evolució sota l’aspecte materialista. Ho ha dit ben clar, que la ciència mai no s’ha preocupat per a desenvolupar un programa social. La qual cosa fa sospitar que les descobertes científiques són utilitzades pel poder i en fa sistema. És a dir, converteix teories encara incertes, en falsa realitat, la gent s’ho empassa i al llarg del temps ho incorpora amb absoluta normalitat.
La Bon i l’Ada intercanviaren una mirada de certa complicitat. No semblava pas que hi estiguessin d’acord, però les explicacions donades per l’Adrià no les trobaven pas il•lògiques, però sí, de certa complexitat.
De sobte pels altaveus s’anuncià l’immediata sortida del vol de L’Ada i la Bon.
- Hem de marxar- digué l’Ada, prenent la bossa.-Pren nota del meu mòbil. Truquem-nos, seria interessant seguir amb aquest tema.
- A reveure. Bon viatge. Èxits!
-Gràcies, igualment. Digueren a duo.
A pas lleuger s’allunyaven ambdues siluetes cap a la porta d’embarcament.

Joan
3-10-12

Aquest essaig en forma de relat ha estat publicat a Relats en Català per al concurs: "Segona oportunitat".

Resposta a un comentari fet per L’Anònim sobre “La crisi actual...”

El teu escrit és clar. L’exposició encertada vista des de la perspectiva racional. La raó és mol important, però no tot s’acaba raonant.

Acceptar l’esclavatge com una càrrega perpètua sense cap mena de sortida diu molt poc en favor de l’evolució. L’home avança i sens dubte ho fa cap a la perfecció. La ment humana no ha estat mai com fins ara. No és la mateixa estructura que la de fa vint segles, o cent. No hi ha cap llei que determini l’home a ser esclau de ningú.

L’home és el que compte, l’home i la seva naturalesa diferent de tota altra natura. L’home és qui disposa del poder i la força per sotmetre la naturalesa inferior. Però no hi té cap dret sobre altri. L’home no és cap animal depredador i, malgrat tot, n’hi ha uns quants que per la cobdícia, l’egoisme i l’ambició desmesurada, indueixen a l’home a depredar-se mútuament. Són aquests els que creen sistemes nefasts pel bon desenvolupament de la raça humana. És l’ego en definitiva, que inclina al poderós a actuar amb tot el seu esforç per assolir el poder de domini que esclavitza. Només cal llegir la història, regnes, imperis, tribus, pobles i nacions, cercant sempre l’expansió mitjançant les guerres, creant estris i eines per matar cada cop més i millor. Només cal veure com aquest poder, ha penetrat fins i tot en les cúpules més elevades dels estaments que han forçat a construir la civilització actual. I no faig cap tipus de distinció siguin aquests estaments polítics, religiosos o socials.

L’home no ha estat dissenyat per ser esclau sinó per ser lliure. En l'era actual la ment de les persones s’ha eixamplat guanyant en profunditat. És molta la gent que abocada a viure en un sistema materialista no se sent còmode. Són molts que s’adonen que viure per la matèria no n’hi ha prou, que quelcom en l’intern els impulsa a la recerca de respostes per satisfer la necessitat insaciable de coneixement. No es conformen a viure com a simples animals ensinistrats per molt que tinguin a taula un plat en cada menjada. Els cal resoldre les preguntes pendents, què és l’home, els conflictes entre el bé i el mal, la justícia superior, per la qual sospira tota ànima evolucionada.

Set mil milions d’habitants podran viure i conviure fraternalment quan els pobles s’imposin a la màquina del poder sense mesura. Quan l’home digui prou, quan s’apropi al proïsme sense aires de superioritat, quan percebi fins al moll de l’os que allò que ens fa diferents són aspectes externs influïts per la cultura. Quan es respecti i “s’estimi altri com a ell mateix”, quan a les diferències no els hi fem escarafalls i anem en recerca d’allò que ens uneix, sense necessitat de fer-nos iguals, aleshores, què podrà separar-nos? De ben segur que podrem marxar plegats.

Mai com ara hi havia hagut tanta malaltia mental, tant trastorn psíquic, que equival a dir anímic. D’on prové aquest desequilibri humà? Avui les coses espirituals estan mal vistes, les úniques que, per ser més elevades, disposen d’una millor visió i perspectiva. Avui molta gent ignora la via anímica, i en un raconet del cor la tanca a pany i forrellat i se’n oblida. Però n’hi ha una altra part que ni la ciència ni la raó són capaces d’omplir-los-hi el buit que deixa l’absència de la realitat metafísica. Res de tot això, no forçosament ha de pertorbar ni exprimir la ment.

“L’ésser humà” és dual per definició: “l’ésser” és aquella voluntat que no s’hereta pels gens. És la potencialitat innata del món psíquic tan difícil de comprendre. “Humà” és la substància feta forma; és la meravellosa i complexa estructura físico-biològica.

L’ésser és allò que anomenem el “Jo de debò”, la individualitat innata, de la qual la consciència n’és la seva memòria i per ella sabem quan trepitgem fang o deixem petjades fermes.

La personalitat i la individualitat no marxen d’acord tot i que, l’una a l’altra, es necessiten. La persona actua i va a la seva, el desig, el plaer, són legítims i acompleixen el propòsit: proporcionar l’experiència que s’acumula, i esdevé útil en tant que a l’ésser li convé pel seu desenvolupament, evolució i progrés.

Fins aquí, res a dir. Però quan hi ha rebuig envers a l’ésser per ser invisible, quan la persona s’aboca amb la totalitat de la seva força i poder cap a la branca fosca de la seva estructura, quan obliga a l’intel·lecte a dissociar-se de l’ànima, és quan neix el conflicte entre psique i soma; la raó no s’entén ella mateixa i en la confusió tot trontolla. Per calmar la tempesta apareix l’escepticisme, la indiferència, o un acceptar-ho tot com la més lògica realitat. Aleshores la ment baixa de to i es conforma amb les quatre pautes intel·lectives de viure per al cos i les satisfaccions que aquest li proporciona.

L’home ha de tendir a l’equilibri i aquest no és possible en tant que hom s’aboca, exclusivament, cap a una de les parts de la dualitat, sense tenir en compte que, en el fons, es vulgui o no, ambdues ens pertanyen.

El sistema és agressiu i salvatge. Parteix de la idea que tothom és igual, que qualsevol pot escalar les cotes més elevades en l’aspecte material. Que les lleis són amplies i les normes permissives quasi fregant la il·legalitat, com a mínim moral. Ignora la part espiritual i mostra la materialitat amb tota la seva cruesa, així gaudeix de la possibilitat de dominar la persona i tota la societat que pertany-hi al seu àmbit d’influència, o sigui, en aquest cas, tot el món occidental.

Segueix el criteri de: “dent per dent, ull per ull”. A quin preu paga la humanitat sencera el benestar d’uns quants? Qui pot creure que és el sistema que ens alimenta? No serà pas a l’inrevés, no serà que l’home amb el seu esforç i la seva feina manté el sistema? No serà també, que amb l’excedent de la nostra contribució és fabriquen aquestes eines mortals, tant temudes, pel seu poder de destrucció? L’home, vivint només pel desenvolupament material, podrà seguir evolucionant? Per què no assagem d’una vegada un sistema que ens produeixi pau i no angoixa? Per què això, al poder dominant, no l’interessa? I si ja estem farts d’enganys i mentides, i ens creiem capacitats, per què no ho reclamem, abastament? O és que l’home, hereu de la força i el poder, davant dels quatre que governen, no pot fer-hi res?

És cert que a tota societat humana li cal un sistema, una organització dirigida pels millors homes de la humanitat, amb això estic plenament d’acord. Una societat governada pels homes més savis, que no forçosament els més intel·ligents. Aleshores així com s’ha ideat un sistema ferotge, corrupte i violent, se’n podria crear un de millor sense haver de renunciar a cap dels aspectes positius del sistema actual.

El meu somni pot ser petit, però immensament intens, car és impulsat per la ferma consciència que em mostra totes les seves possibilitats. Somniar despert és sa, si hom sap què somnia. El somni, en la profunditat, no lleva la son ans al contrari, ens alliçona, ens mostra totes les possibilitats que disposem. Tota la potencialitat creadora. Altra cosa diferent és el dorment que es creu despert i no viu, car no somnia.

Ningú dels que recolzen el sistema actual no podrà assegurar-nos la seva durada. En el món tot és canviant, ja que l’home i per l’home tot canvia, doncs la resta de la natura no en té consciència.

Mai cap sistema ha estat etern, i aquest no en pot ser l’excepció.

L’aspecte espiritual no varia, per molt que passin les civilitzacions, per molt que es transformi la matèria, l’esperit essencial roman impertorbable. Segueix sent l’Observador de tota cosa que passa.

L’evolució espiritual no ve per si sola, l’esperit per si sol no evoluciona, li cal el cos, la substància noble. El sistema hauria de cuidar ambdós aspectes a la vegada: el físic material i l’anímic espiritual.

Quo vadis, home? Podrà, seguint aquest camí encetat, trobar una fórmula de benestar justa i equitativa per a tota la humanitat? El dubte és el leimotiv que m’impulsa a expressar-me. Tot i intuint una alternativa positiva.

No hi poso ni trec res, cadascú que actuï a consciència.

La crisi actual no és financera sinó de valors morals

Ja sóc vell, però encara no repapiejo tinc molt clar la diferència entre ment i cervell, tan clar com els sistemes que m’ha tocat viure en el decurs d’aquesta darrera existència del periple de la vida.
Observo el sistema basat en la ciència convencional com ensinistra l’element humà sota els principis del materialisme, on se sublima la matèria com a fet real, i que la vida no és altra cosa que cruspir i ser cruspit, tot plegat: pols i cendra.

És un altre tipus d’ensinistrament, però tan dogmàtic com aquell que ens volia fer creure en la culpabilitat de la persona i que ell tenia la clau de l’alliberament de tot error. La gent s’ho creia empassant-se mites, símbols i signes, de profund significat, com si fos el propi mal.

Dues grans formes d’executar el poder que aliena, dues maneres d’esclavitzar la ment, deixar-la plena de teories i teoremes, creences i conceptes, idees i raons per acceptar millor el sistema que se’ns proposa en contra de l’altre que quasi sempre es nega.
Tot sistema organitzat per assolir el poder material, per sobre de tot, ens fa esclaus, doncs inutilitza al màxim la capacitat de pensar, lliurament, cadascú per ell mateix.
Jo que sempre he estat un rebel, però ordenat, ja que la rebel·lia no està renyida amb l’ordre, sigui conceptual, sigui intern o extern en la persona, o sigui fins i tot universal. No crec en cap d’ambdós sistemes. Car penso i sento per mi mateix i em sento tan lliure, per haver defugit de ser esclau.

No hi ha res de pitjor que una ment ensinistrada car sempre es deu a l’ensinistrador. Una ment ensinistrada és dogmàtica per definició, és fanàtica, car defensa conceptes que han estat imposats, i els defensa sense coneixement de causa. L’ensinistrador els dicta i la gent se’ls empassa al dictat.

Diuen que la crisi és financera, però el que no diuen és que darrera els qui mouen les finances són els financers, persones amb tanta ànsia de poder que han arriscat, jugant, els diners de tot un poble integrat en la comunitat occidental, que s’anomena civilitzada. El que no diuen és que tot plegat ha estat producte d’una corrupció a gran escala. L’operació ha costat quantitat ingent de diners, però el pitjor de tot és que s’ha perdut la credibilitat en un sistema que es pretenia fos globalitzat, per ocultar les martingales, l’argúcia de l’astúcia, més que la intel·ligència i la moral de no saber distingir on són els límits d’allò estrictament legal. Ningú no té dret a traspassar la frontera de l’ètica i la moral. Ni que sigui sota la disfressa de l’impunitat.
El sistema és tan corrupte, però tan subtilment manipulat, que poca gent s’adona que l’han estafada, que el fruit del furt és un desfalc a les arques on cadascú hi havia dipositat la confiança, i que ara s’haurà de cobrir a prorrateig per cadascú de nosaltres. Em recorda aquella dita: “ser el cornut i pagar el beure”.

El pitjor encara és per arribar, si es deixa de consumir anem a la bancarrota. L’ensinistrament és total: hem d’esdevenir corruptes, assentir en la corrupció si no volem que perilli el nostre relatiu benestar, ja que ben bé es demostra que tot plegat és una jugada falaç, on fins i tot ens poden dir que nosaltres hi estàvem d’acord en aquest joc. Sigui o no, veritat.
Mentrestant el sistema ens vol fer veure que tot prové del cervell, que nosaltres ja fem prou morir en l’intent de convertir el mal que ens ataca d’arreu, sense saber d’on ve, en un bé per a la humanitat.
Així ens ho venen i nosaltres contents. Seguirem arrossegant el bagatge de la ignorància, mentre ens anem convencent que tots som uns sants.