Quo vadis Catalunya? Catalans cap on anem?

Feta de sòlides parets, damunt la terra,
la casa resisteix les embranzides del foc i del vent.
Els homes, conreant la vinya, el blat i l’olivera
amb l’aixada a la mà, la falç i la rella,
defensaven el tros contra la bèstia inclement.

Els temps han canviat, i les cases,
i els segadors i les eines.
S’ha especulat amb la terra, ara quasi erma.
Tot sembla fals, decorat fictici de cartró pedra,
envans de llauna, personatges sense actor
i sense mestre.

La sang bull, prem les venes
dels que saben que encara no és enllestida la feina.
Hem estat envaïts, sí! I assetjats!
Però cal encara rompre grillons i cadenes,
d’obsolet mètode, que ens subjecten.

Els defensors de la terra no s’adonen de l’altre sistema,
teranyina que s’escampa, ens atrapa
oferint-nos llibertat i en som esclaus,
car ens hi sentim lliures. Llibertat barata,
camuflada en un fals benestar que és altra mena d’esclavatge.

Pou de corrupció on molts dels nostres hi beuen.

De res no serveix la queixa, ni l’odi ni el ressentiment,
fins i tot ho saben els espantaocells,
aquells ninots de palla, d’altra contrada,
que inciten els seus contra la nostra gent
que ressentida es queixa i mentrestant
no veu com els ninots engreixen la roda del poder.

El sistema és el monstre que ens sedueix,
atia el foc i crea fantasmes a la ment.
Qui podrà abolir les hipoteques
forma d’esclavatge modern?
Quin poder podrà bastir de moral la terra?

La nostra eina és la voluntat de seguir sent,
si hi ha parets enrunades, aixequem-les!
Cal nova embranzida en cerca de l’ideal comú,
definir: “què vol dir Catalunya per a cadascú”.
Cal tibar la corda, que uneix al poble,
tots plegats com un sol home,
si tothom tiba cap allà on vol,
s’esmerça tota l’energia, just al punt,
on res de lloc no es mou.
Cal sargir el teixit esclarissat, per raons que poc s’entenen,

prendre el fil, treballar, car el que fou,
i és encara, també sigui demà. Cal ensenyar
estimar Catalunya. Allò que uneix a la gent
no és la llengua solament.

Cal prendre consciència sana, no n’hi ha prou
amb el crit d’enaltiment, de voler una terra singular,
car, el món que ens envolta és ample, i ben plural.

Quo vadis Catalunya? Cap a on anem catalans?
Joan

11 de Setembre del 2007

Terra i Foc

Amic Tomàs,
t'agraeixo la resposta a l'escrit inicial del meu bloc. Estic amb tu. Et lliuro aquest poema fet l'anyo 1994, quan es va declarar un incendi al bosc.


Sortint d'Ulldemolins cap a la Llena
després les Crestes d'en Blai
darrera les ruïnes de la Venta
començo a mirar cap avall.

Desolador espectacle
tot el verd calcinat,
de negra pols i cendra té la flaira,
olor agre de bosc cremat.

Allargant fins al fons la mirada
cap al Fraguerau l'indret
tota la zona cremada,
diuen, per un llamp caigut del cel.
Natura contra natura
fenòmens sense control
plens de força desconeguda
arranquen el verd i ho vesteixen de dol.

Solitària negror silenciosa
a plena llum tot sembla fosc,
ni fulla ni ocell ni cuc ni papallona,
vida que el foc foragita
en el silenci de la mort
deixa remor de balma fonda
sense música, melodia ni acord.

D'un niu quasi tapat surt una formiga
estira les antenes i guaita el seu voltant,
res no veu, ni cosa coneguda ni amiga,
dóna mitja volta i se'n torna amagar.

Esperarà la nova primavera
amb el rebost ple, podrà seguir esperant,
qui sap si pensa tan sols en ella
o amb les noves formigues que al món vindran.

L'esperit de la terra amb nova flama
del seu intern lluirà triomfant
i el bosc regenerat amb nova saba
de bell nou un vestit verd serà l'esclat,
i la formiga animada,
i el nou ocell refilant
i tota la flora i fauna
units en un sol cant
del record que trenca l'ànima
se’n farà música celestial.

Els set principis hermètics

Isabel,
quan dius: "cap on anem", vols dir la societat? La humanitat? No sé si "anem" o se'ns emporten.

Ja fa molt de temps em feia aquesta pregunta “d’on vinc, cap a on vaig?” No arribava cap resposta. No en treia l’entrellat. Potser la qüestió era mal plantejada, potser era millor preguntar-me: “qui, o què, sóc? I què hi faig aquí?
A mesura que avançava en desxifrar el dilema, m’adonava que calia conèixer-me. Difícil tasca, però no impossible. Vaig començar adonar-me que jo no m’assemblava ningú, llevat dels trets físics, dos ulls, un nas una boca, unes extremitats, uns òrgans, unes glàndules... però l’estructura del pensament i dels sentiments, eren tan contradictoris, comparats en altra gent, que vaig decidir anar a la meva. Ara et lliuro aquest poema per a la reflexió. Ja em diràs.


Els set principis hermètics per la poesia i el poeta

Et prenc poesia, ara, que crec que ja et tinc,
veig que et dónes a tothom que et vol viure.
Jo no sóc poeta i voldria rebre
el to del so per fer un poema
sobre filosofia, sí,
filosofia hermètica.
Tot comença dient així:

“El Tot és Ment; l’univers és mental”.
No és la ment ordinària, concreta
és el cim de la ment abstracta
que connecta amb el nivell espiritual.

Tot es correspon “Com a dalt és a baix;
com a baix és a dalt”. Qui a dalt és immers
en l’alè, és el mateix que a baix respira,
a tots ens correspon tot l’univers.

“Res no és fix; tot es mou; tot vibra”.
Vibra la llavor de la poesia
fa moure el poeta, escriu un tros de vida.

“Tot és dual; tot té dos pols que s’oposen
idèntics en natura, diferents en grau;
els extrems es toquen”.
Guaita el termòmetre, on comença el fred?
o la calor? El bé i el mal, l’odi i l’amor
on acaben i on comencen?
Poesia és l’ideal d’essència vera,
qui nega la veritat la mentida nega.

“Tot flueix i reflueix; tot ascendeix
i descendeix; tot es mou com un pèndol;
el ritme el compensa.”
Expressa poeta el que sents i el que penses
canta a la vida el dolor i l’alegria
no abracis la impotència, eleva’t!
i el tràngol penós passarà arran de terra.
En el flux i reflux, les ones vives,
en el vaivé, et besaran amansides
per fer el bell poema, gronxant-te al ritme.

“Tota causa té el seu efecte;
tot efecte té la seva causa;”
La poesia és la causa que diu: viu-me!
L’efecte en el poeta respon: fes-me viure!
Hom recull el que se sembra.

“El Gènere existeix arreu, és en tot;
tot té els seus principis: masculí i femení;”
genera perquè engendra i regenerant crea.
El gènere existeix en tots els plans
en el físic, en la ment i en l’esperit.
Ningú escapa a la Llei, el savi la mitiga.