Tremolor de por

D’on vens, per què tremoles si no fa fred? De què tens por? Has anat al país del desig, t’has topat amb la il•lusió? Has vist el joc que compensa la càmera oculta, la disbauxa, la follia dels encants, la percepció sensual? Potser les fissures del pler són el teu tremolor.
Vine, vine amb mi, abocat a l’abís, observa des d’aquí on fineix l’aventura que et provoca l’estat en que t’he vist. Jutja, jo no menteixo quan et dic que el món groller és la follia que et duu a la por i el desesper. Mira’t a l’espill, així, traspassa la mirada, ben endins, guaita com el teu Jo de debò, generós, t’ofereix tot el que té i tu remugues tot i sabent que a canvi no et demana pas res.

Guaita el cel de cobejança absent. Guaita el murmuri dels elements, sent els colors de les coses com suaument es posen damunt la pell, escolta els sons frec a frec a la llum dels estels, és música inabastable a la raó, només l’artista l’entén.

Somnia, aquí a la cambra del Jo els somnis són reals, els dels humans són el joc del plor i el desesper, del fred i la por, ja que somnien desperts.

Guaita més al fons, així, amb la visió de la ment, veuràs com esclaten les espurnes del foc primigeni, com les guspires de llum preparen l’espai pel replegament, i com, tot d’una, esclata en una foguera major fins fondre’s tot en el principi, la font.

Ara tu ets en l’absolut silenci, res no existeix, tot és.

El matx entre Jo Sóc i el joc de l’ego

Tot just acabo d’arribar, com aquell que diu,

i ja em desafies.

Vinc de l’espai de la quietud. Els silencis absoluts,

no existeixen.

Rere els silencis, al fons, la música pels mons,

l’harmonia.

Em reptes al matx en el tauler, accepto el joc,

guanya la vida.

Comencem, jo les blanques tu les negres.

No tens alternativa.

El blanc de l’escaquer contra el negre de les fúries.

L’enfrontament.

Em provoques, em defenso, et violentes i m’odies.

Creix l’auto estima.

Per un flanc m’ataques, somrius, falsa maniobra,

t’abraones.

T’estudies la celada, prems, m’agredeixes

m’acorrales.

Intueixo la meva gran jugada

fent-te escac al rei.

Amb la reina el rei cobreixes.

Segueix la partida

sempre el mateix,

contraris que s’oposen

i es neguen mútuament.

A cops sembla que guanyis, però no guanyes, perds.

Amb les peces menors fas bé el teu joc

amb les majors no pots.

I creus menjar-me.

Faig veure que no ho veig;

si fas aquesta jugada, si mates aquesta peça,

et faré escac i mat, moriràs del tot.

Has fallat. S’ha acabat la partida,

s’ha conclòs el teu joc.

Em preguntes tímidament

si vindré un altre dia,

potser tornaré a passar

però ho faré de resquitllada,

per ensenyar-te a jugar

el joc imparcial i just:

“on perdre tant s’hi val,

si guanya l’altre”.

El Mirall i Jo

Al mirall Jo sóc immòbil figura,

imatge plana de dues dimensions.

Si no fos per la superfície argentada

del cert, jo no sabria com sóc.

Penso i la memòria em du el record

d’aquell axioma que s’expressa:

“si penso, doncs, existeixo”.

El mirall m’ho confirma ja que m’hi veig

i m’ho diu l’intel•lecte i la raó,

però tanmateix afegeixo:

“és quan sento que sé que sóc”

Si pensar és existir, l’existència

va al so del pensament, la meva pensa lenta

vol dir que existeixo lentament.

Reguitzell d'idees venen al galop,

tropell que, la freda imatge del mirall,

ignora l’embolic a l’intern del meu Jo.

Penso que d’axiomes ni ha molts:

“que res no és fix” que “tot es mou”

“que res no es perd que tot canvia”,

“que tot es transforma, es transmuta,

que la matèria, figura i forma,

pensa i sentiment, i l’amor, fins i tot,

no són altra cosa que energia”.

El mirall no reflecteix res de tot això,

Puc pensar que existeix la felicitat,l

a bondat, la llibertat, la bellesa

i fins i tot la moral del bé i el mal,

però res no serà veritat si no me’n sento,

res no serà cert si el sentiment no ho percep.

Subtils, tènues i encisats conceptes

que el mirall no em mostra del meu Jo.

En tant que “penso”, doncs, existeixo,

en tant que “sento”, doncs, sé que sóc.

El mico avançat

Un mico li diu a l'altre:
“com t'ho has fet
per pujar aquest arbre?”

“Jo era a la branca de baix
i t’he vist i he dit: calla!
i he pujat”.

“Sabessis les trompades
que m'he donat
per estar avui enfilat
dalt la branca més alta!
I tu, que tot just ets un nap-buf
segueixes de prop les meves passes.
Molt aviat veuràs
el que un mico no ha vist mai,
em menjaré el fruit
d’aquest arbre
i seré intel•ligent,
faré un salt a l'espai
per aparèixer a una altra banda.

M'ho va ensenyar el mico vell
i em va dir que, enllà no hi ha arbres,
sinó dos pals molt llargs,
amb milions de travessers.
Ell, ara, és en un graó
de tant immensa escala.

Allà hi ha animals, com tu i com jo,
drets, tibats com un pal,
es creuen superiors
i simplement són
de diferent raça.

Tots pugen amunt
amb l'esperança
de trobar el mico savi,
que els ensenyi el camí
ocult, per a fer un salt
i desaparèixer del mapa”."

L'Autor Artista

Pinta un quadre cada dia
amb els pinzells de la ment
i els colors de l’univers.
Pinta sempre, car la vida
que no es mostra
és temps que no s’expressa
estones fetes malbé.

Si l’angoixa t’apressa
pinta amb quatre pinzellades
encara que sigui un esbós
i dorm amb les imatges,
demà potser enllestiràs l’obra,
el quadre o el poema que et cal
per viure i seguir creient."

En cerca del que ara no sóc

En creure que jo sóc el que no sóc
vaig deixar de creure en mi mateix
vaig cloure la ment a tota perspectiva
aliena a la condició humana.

En pensar que jo havia estat
ensinistrat pel poder de la paraula,
per la tradició dels meus progenitors,
vaig decidir fer-los culpables.

Aquell jo que crec que sóc va cloure
la porta del pit, ja cap impuls m’empeny
a la recerca de l’essència transcendent,
escassa és ara la meva existència.

Avui encara pel subconscient escric
i, amb la força dels mots, el que no sóc,
influeix en altri la meva dèria,
i l’ensinistra en el mar de la confusió.

Potser les coses no són com crec que són,
potser si allò que no sóc s’atura
vindrà al meu sí, el Jo Sóc que ara no crec que sóc."

M’he traït a mi mateix

Vull dimitir. Al batec dels estels vaig fer un tracte
que ara no puc complir, en el mirall intern veig la petjada
de qui s’oposa al meu pla, em parla amb paraules convincents,
però no és clar allò que oculta el seu llenguatge.
No puc expressar-me en aquest món tal com era l’intenció:
omplir tot allò al meu abast de poemes,
de versos, frases senzilles, fet tot plegat de veritat,
de bonesa, bellesa i harmonia.

M’he deixat seduir pel focus de la il·lusió,
pel desig i la feble emoció. Tot opac, si tu vols,
però que per l’intel·lecte ens atrapa
i exigeix un nou contracte: dimitir

d’aquell compromís que jo ja duia dins,

en els replecs de l’ànima.

Són els sentits eines de la consciència?

El cervell desa les imatges que capten els ulls,
el frec i les remors que penetren l’oïda,
els milers d’aromes que flairen les narius,
les inequívoques sensacions del gust,
i el tou, dur; calent, fred; rodó, punxegut, del tacte.

Qui ordena els ulls cap un lloc o l’altre
per a observar determinat paisatge?
Qui diu: mira! Qui, interpreta la mirada?

Qui diu: escolta el silenci en el pregon de l’univers intern!
Si l’oïda no capta dels orígens l’aleteig?

Qui classifica les sentors entre milers d’aromes
si una, tan sols, ens atrapa i roman endintre?

Qui accepta i rebutja, sens excepcions,
el que ens agrada i no és plaent a gust de tots?

On es desa la impressió de l’estimat
que resseguint la pell de l’estimada
s’esborrona tot sencer i vibra
amb més intensitat que mil cervells?

No seran els sentits eines de la consciència
on es desen els sentiments i els ideals profunds?
No serà la consciència que en l’ànima s’extasia
i percep la bellesa de l’art visible expressat amb formes,
tons, sons i textures, i de l’invisible, l’espai sense mida
i la infinitud del temps?