El sistema és un drac de cent caps

Cent caps té el drac, com un de sol pensen
amb astúcia, com crear un sistema.
L’home no veu com n’és de corrupte
i el codi espiritual del poble
es desfà, no lliga ni relliga,
esclau del drac i la seva força.

L’home, seduït pel pler, la força
accepta. Dels caps no sap què pensen
més el corrent vital no relliga
pel total domini del sistema
que oprimeix la gent i el cor del poble.
Diu el drac: “et vull mort, sóc corrupte”.

Món de podriment, corrent corrupte
imposa el drac, als caps, per la força,
afeblint la voluntat del poble.
Per la lluita a la victòria! Pensen,
alçant la veu imposen el sistema.
La gent, se separa, no es relliga.

Res no avança, quan res no es relliga,
més aviat s’enfonsa al pou corrupte,
arrel esclava d’un fals sistema
corona els cent caps, prenent més força
i guerreja, i pel poder que pensen
sotmet, vexa i mata al poble.

Cal fer una passa avant, fer que el poble
elevi l’esperit que relliga,
arremetre contra els que mal pensen,
llevar la màscara del corrupte.
L’home, que té més poder i més força
que els cent caps, pot anul·lar el sistema.

Pell morta, res no afecta al sistema
s’imposa per damunt de tot poble,
li pren l’alè, li minva la força,
de matèria un feix el drac relliga
com més gros l’embalum, més corrupte,
més es rendeix, el poble, als que pensen.

Pensen els caps del drac que el sistema
no és corrupte, i ataquen el poble
que cau, car relliga sense força.

Sextina de l’ànima presonera

Escoltem ànima, cal coratge
per sortir de la gàbia de vidre.
Reclosa, ni et senten ni t’escolten.
Dóna sortida, hàlit que embriaga!
Allibera del flascó l’aroma
estén-la i no seràs presonera.

La mà traïdora et fa presonera
t’arruïna i ofega el coratge,
la gent no pot aspirar l’aroma,
captiva, forçada dintre el vidre
l’ alè, a ningú no l’embriaga.
Inútil, la veu, si no t’escolten.

No pots viure per quatre que escolten
si el perfum al vas és presonera,
sense dolça alenada que embriaga
com vols que responguin amb coratge,
si febles i fràgils com el vidre
no flairen de la vida l’aroma!

No et capfiquis, prem, exhala aroma!
Veuràs com pel ver amor t’escolten,
que res no es fon en gresol de vidre.
Quan l’ànima ja no és presonera
el poble, la massa, pren coratge:
és la llibertat que els embriaga.

També aquell fals beuratge embriaga
sentors errònies de baix aroma
en el cor, frenen fort, el coratge
mentre junts parlen i no s’escolten,
és la trista història presonera
engrunes de pa, bocins de vidre.

Cop de mall a l’enclusa de vidre!
L’ànima no es trenca, s’embriaga
d’esperit, no roman presonera
de vulgars sentors de fals aroma.
L’esperit alça la veu, l’escolten
i el pit s’omple del més ferm coratge.

Aquest coratge ja no és de vidre
escolten la veu, els embriaga:
lliures! L’aroma no és presonera!