Apunts sobre el Karma i la Reencarnació II

A

l’Occident no hi ha massa informació sobre el karma. S’ha dit i repetit que Karma és acció. Però acció de què? De tot. Acció és fer, aleshores, aplicat a l’home, som allò que fem. Les coses deixen de ser com són per esdevenir com som. Ja que en el “fer” va implícita la conseqüència, l’efecte de l’acció, d’allò que hem fet. “Tal faràs tal trobaràs” “qui no sembra no cull”, i “hom no pot collir altra cosa que allò que sembra”. Això implica fins i tot els pensaments, doncs també són actes en potència.

És a dir que allò que fem repercutirà en nosaltres mateixos, inexorablement, tard o d’hora, aquí o en una altra dimensió. Karma és la llei de la conseqüència. Llei que no imposa ningú, ix en el moment de l’acte, de la més simple vibració. Funciona per ella mateixa sense dependre de ningú.

La creença en una part immaterial que transcendeix l’existència física material, dóna entendre que allò que no es compensa de mena immediata, o farà en una altra existència. D’aquí ve el que s’anomena reencarnació. Tornar a encarnar. Però què és allò que s’encarna i reencarna si el cos, la figura, desapareix amb la mort? L’ànima, la ment, tot allò immaterial, tot allò, precisament, que no té forma.

Segons Karma, ara, estem forjant el nostre propi futur. Estem sembrant per collir. Alguna collita farem en el decurs d’aquesta existència, per la resta haurem d’esperar el moment que correspongui. Segons el que fem, acumularem Karma bo o dolent. Això no té res a veure com a premi ni càstig, sinó que és justa retribució.

L’home no és lliure del tot, però té suficient llibertat per modificar el seu karma, sigui alliberant-se’n o acumulant-ne més. Aquest és el sentit de lliure albir, dins de límits concrets. Podem escollir cap on anar, però no podem predir on anirem a parar, què passarà ni quines seran les conseqüències

Karma actua com les altres lleis de la natura, no hi ha una voluntat que les coses passin, sinó que passen per la pròpia llei: “l’acció, el fer”.

En cada viatge ens acompanyen l’amor, la saviesa i la consciència.

Apunts sobre el Karma i la Reencarnació

L’home en néixer ve a aprendre. L’home, doncs és un aprenent de tot. L’experiència ens diu que en nosaltres actuen dues forces oposades, l’una capta imatges de l’exterior i les diposita al recipient mental per a ser desxifrades. L’altra percep sensacions de tota mena que somouen l’intern. Així ens debatem sobre la realitat interna i externa. D’infants aprenem per mimetisme, d’adolescents per relació i moda entre grups i afinitats. D’adults per conceptes i idees que subministren altra gent, sociòlegs, polítics, filòsofs, científics i d’altres que conformen el panorama que en diem societat i sistema.

Aprenem a existir, formem part d’una comunitat sistemàtica, ens adaptem a la cultura en totes les seves variants, passa un temps determinat i morim.

Tot plegat ens està dient que això és la vida. Però com ha viscut cadascú a nivell individual, ja no s’explica.

A l’home li fa mandra pensar, ja li va bé que pensin els altres per ell, s’oblida que venim aprendre, que som aprenents de tot i a la fi, potser no hem après a viure. El pensament és creador, la imaginació de l’individu és creadora, la creació és vida.

L’home és, també, aprenent de Déu, venim aprendre a desenvolupar els mecanismes interns de l’ànima i la ment, pensaments i sentiments i ens trobem que en la societat no hi ha model actualitzat on se’ns ensenyi.

L’home navega a la deriva, els uns, més o menys, conscients la resta no sap ni tan sols que es mou. Molta gent, però es fa preguntes inquisidores i punyents i no sap on anar a raure per trobar respostes adients. Perceben intuïcions místiques, experimenten visions extrasensorials, telepatia, transmissió de pensament, desdoblament i un reguitzell de sensacions, incòmodes algunes, en no poder ser compartides.

El món de l’ànima, psique anomenada pels grecs, segueix sent l’etern desconegut, oficialment s’ignora en quasi tots els estaments; la medicina ho cataloga com possible malaltia mental, la gent se’n mofa i són pocs els que en donen fe com una altra mena de realitat que no s’acaba de desxifrar del tot.

Karma és un mot sànscrit que es tradueix per acció. Karma, doncs és la llei que compensa l’evolució psìquica universal i per afegitó la del home.

L’ànima immaterial procedeix de l’esperit, essència immortal que arreu hi és present tant en l’univers visible com invisible.

Karma és la llei universal fruit de l’harmonia divina que serva i vetlla per l’equilibri inicial, per la causa primera.

Ningú està facultat per definir el principi de tota cosa, ningú pot definir Déu car és indefinible.

La ment finita pot intuir un estat d’absoluta puresa sense principi ni fi. Una única realitat infinita en l’eternitat, i en la infinitud, eterna. No ve d’enlloc ni apareix de sobte, sinó que ha estat sempre, és i serà, car no l’afecta ni el temps ni l’espai.

Podríem dir que allò que més s’hi apropa és l’Amor. En aquest sentit en podem fer certa analogia, ja que l’Amor és un sentiment que tothom comparteix.

L’Amor l’apliquem en l’existència i ens decantem cap a ell en l’intent de ser feliç en l’experiència de viure.

L’Amor es dóna ell mateix en la més absoluta neutralitat. Clou tota la potencialitat, i per ser el que és, desinteressadament la cedeix i se’n exclou d’utilitzar-la. No s’aboca ni cap el bé ni cap el mal, de fer-ho deixaria de ser neutral.

L’Amor és indivisible. es dóna ell mateix en tota la plenitud.

L’Amor és essència, la més subtil de les energies, que es flaira arreu de l’univers, i el sustenta.

L’Amor crea, aglutina i uneix, fins i tot la substància inerta.

L’Amor és l’única realitat que se’ns fa present, la resta, munió d’efectes resultat de la seva emanació.

L’Amor és omniscient i en donar-se fa evident tota ciència.

L’Amor és la potencialitat en totes les possibilitats, nia en l’home i el forneix de tot poder i tota força i responsabilitat.

El karma és la llei que recorda la responsabilitat d’encaminar adequadament tant la força com el poder.

Fins i tot el pensament és un acte que comporta conseqüència.

La Llei corregeix desviaments producte de la ignorància de l’única realitat, car ignora que tot per L’Amor és fet real.

La Llei compensa, però no imposa. No premia ni castiga ni tan sols és conscient de la joia i el sofriment en la persona.

La Llei és la balança que regula l’excés i la mancança. No jutja ni pesa error ni pecat. L’home no és responsable dels límits degut a una llei d’obligat acompliment, per molt que en pagui les conseqüències.

La Llei és tan perfecta que ni la mateixa divinitat la podrà esquivar.

La Llei actua per tal que, en tot, s’obri la ment i la consciència. Quan l’home assoleix la màxima comprensió, la consciència s’eixampla i la ignorància es dissol.

La reencarnació no és un invent filosòfic ni religiós. Allò que reencarna no és ni la carn ni la persona, sinó l’ànima essencial i immortal.

La reencarnació no és altra cosa que la mateixa llei del karma.

A l’ànima li calen intervals de repòs entre existències, allò que anomenem mort.

L’home és responsable dels seus actes i només trobarà la felicitat seguin els dictats de la veu de la consciència que sap de la vida, de la llei de karma i de la paciència.