08 d’octubre, 2012

És possible un món millor?

L’Ada i la Bon eren al vestíbul de l’aeroport. L’avió no s’enlairaria fins dues hores més tard degut a una vaga parcial de controladors aeris.
-I ara que fem?- Digué La Bon.
-Esperar. No hi ha altre remei- respongué l’Ada. -Si et sembla podem anar a la cafeteria i repassar les notes de la ponència.
-D’acord.
Ambdues, membres actius d’una associació en pro dels drets humans. L’Ada ha estat designada com una de les ponents en el congrés europeu sota l’enunciat, “és possible un món millor?”
Caminaven a bon pas pel llarg vestíbul. En arribar a la cafeteria no veieren ni una sola taula lliure. Es miraren l’una a l’altra.
-Tothom ha tingut el mateix pensament!- Exclamà La Bon.
-Certament!- Confirmà l’Ada que de sobte veié un home en una taula, tot sol, i li semblà reconèixer-lo. Decidida s’hi atansà, es saludaren i, amb gests, avisa a la Bon que s’hi apropés. Fetes les presentacions pertinents, s’assegueren i l’Ada entrà en matèria, dient:
-Si et sembla bé, -dirigint-se a la Bon-, repassaré en veu alta el que duc escrit, si us plau, podries cronometrar-ho?
-Molt bé.
L’Ada traient un plec de papers es disposà a llegir. El temps de durada havia estat acordat, el mateix per a cada ponent.
L’Ada començà:
-“Senyor President, senyors ponents, senyores, senyors, sense massa preàmbuls, entraré de ple a considerar el que representa l’ésser humà per al nostre grup, i com creiem ha estat manipulat a través de la història. És cert que l’estructura humana es complexa, però els fets ens demostren que s’ha fet poca cosa per la majoria de la gent. És a dir, pel poble, la massa.
L’ésser humà no se’l pot considerar, solament, sota l’aspecte físic, sinó, també, sota l’aspecte psíquic: emocional, mental i espiritual. I és precisament sobre aquest punt que cal aprofundir per a col•locar l’home en el nivell que li correspon actualment, i que difereix molt de l’home de no fa pas massa temps.
Sobre l’enunciat del congrés “Es possible un món millor?” He de dir que crec que sí, que un món millors és possible, sempre que l’home millori. L’home ha de canviar si volem que el món canviï. l’evolució de l’ésser humà no depèn tan sols de la naturalesa tal com l’entenem, ja que la naturalesa humana és diferent de l’orgànica i biològica. Hem de saber fins a quin punt l’home participa activament en el desenvolupament de la natura humana.
La ciència ha avançat i molt, és cert, però tinc la recança que, en el sentit que propugnem, no ha fet prou en favor de la humanitat. És cert que l’home ha estat estudiat i classificat físicament i biològica, des de ser una forma, una estructura, a la comprensió dels òrgans, cadascun amb la seva funció, les glàndules de secreció interna i fins a l’actualitat que se’l considera, ni més ni menys, que una munió ingent d’àtoms i cèl•lules.
L’ésser humà, però, és quelcom més que una estructura física, és més que l’estudi biològic del seu funcionament, és, també, un extraordinari mecanisme psíquic el qual avui és estudiat per la neurociència basant-se en que tot és en el cervell. No entraré en aquest tema, però, la realitat ens mostra que encara som a les beceroles, que resta molt de camí per recórrer, per descobrir i sobretot poder orientar i dirigir la força i el poder de l’home cap allà on ha de servir per a la pròpia millora i general evolució.
Sembla ser que la natura humana, o una part, no és regeix per les mateixes lleis que la natura que observem. L’home en tenir consciència d’ell mateix, que no vol dir ser-ne del tot conscient, es veu abocat a resoldre els seus problemes per ell mateix. L’home és un ser gregari per naturalesa, li convé relacionar-se amb altri, doncs li cal aprendre. L’intel•lecte és el centre insaciable del saber, li cal conèixer i no s’aturaria davant res si no fos per la consciència que ens alerta. La intel•ligència tira pel dret en cerca de la decisió més adient. O sigui que nosaltres mateixos entrem en contradicció.
Si hom observa la història de les civilitzacions de les quals en tenim informació documentada, sigui en jeroglífics, o papirs escrits en llengües arcaiques, la societat sempre s’ha basat en uns esquemes o patrons de funcionament similar. En qualsevol dinastia, imperi, tribu, regne, país o estat, hi ha una cúspide de govern basat en un poder polític, un poder religiós i un poder guerrer o militar. Cada un d’aquests tres elements té la seva escola particular segons la funció específica a fer. Així, el Faraó, el Rei, el President o el Cap de la tribu és ensinistrat de mena diferent a la dels sacerdots del temple que ho fan segons les tècniques pròpies de la seva escola. Ambdós controlen la societat en els aspectes físic, psíquic, mental i espiritual. El poder guerrer és nomenat per la cúpula per defensar-se d’una possible sublevació del poble i, també, per conquerir terres i riqueses alienes per engrossir l’estat i el poder. Tant li fa els caiguts del bàndol que sigui, la violència i la guerra és una pràctica ancestral transmesa a través dels segles. Avui, gairebé, arreu funciona sota esquemes semblants. Ha canviat el decorat, els actors, la tramoia, però no l’escenari, que segueix sent el del món.
La qüestió és la següent: és que hi ha un tipus de gent que ha nascut per ser esclava, obligada a un treball, sigui a cop de fuet o de mena organitzada? És que hi ha un altre tipus de gent que ha nascut amb el dret de domini sobre la resta?
Cal reflexionar-hi, doncs, si és així, res no podrem fer per canviar el món, ja que ens ve predeterminat.
A Orient, des de temps llunyans, les societats han estat dividides en castes, de funestes conseqüències. A Occident, la divisió ha estat per classes socials. N’hi ha que són més assequibles, però d’altres són com murs infranquejables. Es classifiquen no, precisament, per la intel•ligència, ni la saviesa, ni la justícia, ni per cap altra tipus de valors individuals. Tampoc s’hereta pels gens, com fins fa poc es creia, sinó, simplement, per un estatus de poder, d’educació i de fortuna, que es transmet de pares a fills, sigui quina sigui la seva capacitat intel•lectual.
El materialisme no és nou, no és producte de la nostra època, però mai no havia estat tan salvatge com ara, s’ha deixat d’adorar els déus per adorar-ne un de nou: el déu del diner.
L’altra qüestió interessant: què és aquest poder que es transmet de segle en segle? D’on ix la força que el sosté? Com és possible que després de tant de temps, avui encara, malgrat la major capacitat mental en l’home, no s’hagi trobat un sistema democràtic de debò, on tothom hi tingui cabuda sense que ningú no sigui sotmès? Això ens mostra que mai ningú ni cap organització ha tingut interès en fer un estudi profund sobre la possibilitat de millorar la part oculta de l’ésser humà, entendre’ns nosaltres mateixos per poder viure en pau, aquesta pau que tothom desitja i no apareix.
A Occident, la classe política dirigent, té un discurs similar arreu, diuen treballar pel poble, i no és cert, és fal•làcia, engany, treballen pel sistema creat pel poder en benefici de les estructures de la classe a la qual pertanyen. O sigui que el tant amanit benestar del poble, són les escorrialles, les restes o aquella minsa part calculada per obtenir de la gent la riquesa que genera el seu esforç i treball. El poder sistemàtic sovint ens enganya; té el seu objectiu i per assolir-lo no dubte ni una estona en dir que la seva finalitat és el benestar de la societat.
Si realment la finalitat de l’associació és el benestar de la gent, si allò que interessa de debò és trobar el camí cap una major felicitat, hem de considerar tots els aspectes de l’ésser humà.
Avui tenim al nostre abast tanta informació que si no es garbella acaba omplint l’intel•lecte i això no vol dir coneixement, sinó atapeïment de la ment que pot arribar a entorpir la funció de la intel•ligència.
Cal entendre que: “El poder s’alimenta de la força que la gent li cedeix”.

Cal una educació global. No enganyar ningú. Cal, sobretot, dir-li a la joventut amb què es trobarà quan entri de ple en la societat organitzada per un sistema basat en el materialisme ferotge que fa estralls en la ment humana. Cal dir-los-hi que el consum exacerbat estimula la gent a distreure’s de la seva responsabilitat. Que el sistema és una mena de maquinària creada per rescabalar-se de la inversió feta en l’ensenyament reglat. Ben mirat, no deixa de ser un tipus d’escola d’ensinistrament per acomplir la funció específica d’una feina determinada per la qual s’espera rebre’n el rendiment calculat.
El punt de mira de la gent no ha de ser grimpar per arribar a la classe social superior, trepitjant tot allò que troba al seu pas, i altra gent fins i tot, pel fet d’escalar en cerca del diner per major poder personal. El punt de mira, la visió ha de ser més amplia, adquirir el coneixement que faci possible determinar què és més convenient, si sucumbir al poder del diner que corromp, o deixar lliure la ment per discernir què és allò que més ens convé a tots plegats, és a dir que faci possible el progrés de la humanitat per a una millor entesa.
Cal que l’home canviï i per fer-ho ha de prendre consciència de la seva responsabilitat.
És clar que hi ha matisos a fer, car, l’evolució no ha col•locat a tota la humanitat al mateix nivell. Cal, doncs, contrarestar el poder que ens constreny amb les mateixes eines, és a dir: creant escoles especials pel poble, al marge de les oficials que seguiran convenint fins que l’home alliberat de les seves pors, no implanti un sistema nou més profund i ampli. Escoles pagades pel poble i organitzades sobre la base de l’ensenyament ètic, per ensenyants de ment lliure. Escoles amb la finalitat de descobrir el poder i la força que l’home té i apaivagar els efectes negatius d’un sistema que té molt a desitjar.
Allò que evoluciona en l’home és més en l’aspecte mental que no pas fisiològic. La qual cosa ens ve a dir que l’eixamplament psíquic és possible, o sigui tot allò que afecta al pla emocional i mental és de debò allò que avança, car el cos roman en poques variants.
El benestar i la felicitat hem d’assolir-los mitjançant el treball personal, fer-nos responsables dels nostres actes, sentiments i pensaments, i no esperar altri que ens doni allò que ens convé, doncs, promet fer-ho i mai no ho compleix.
Quan hom deixa el rumb de la seva vida a mans alienes, s’aboca de ple allò que en diem “viure la vida”, i del fracàs culpa altri i mai no el reconeix en ell mateix. Viure en la ignorància i fugir de la responsabilitat condueixen al mateix lloc: al fracàs.
Dit això, proposo al congrés destinar un pressupost especial per a la investigació, sens prejudicis de cap mena, sobre la influència de la ment en la persona humana.
Calen eines, cal estudi. On manca el coneixement, la ignorància hi creix. Gràcies”
-T’han sobrat dos minuts- digué la Bon mirant el rellotge.
-Millor, potser hi afegiré alguna altra cosa.


L’Adrià havia escoltat amb molta atenció, sense apartar la vista de l’Ada, sens deixar de mirar-la. Ells dos havien fet uns cursos especialitzats de filosofia. Ell va derivar, més tard, a l’estudi de la psicologia pregona. Sovint observava la gent no des de fora, sinó en un sentit de detalls, a part la paraula es fixava en els gests. S’havien fet amics, els unia una certa afinitat. Feia, però, bastant de temps que no es veien.
L’Adrià, guaitant l’Ada, li digué:
-M’ha agradat molt la teva exposició. Anar en cerca d’un paradigma per a un món millor, és molt lloable. Diu molt de tu. Aquest nou model de l’evolució de la ment no es contradiu amb el de l’evolució de les espècies. És un tema força interessant per aprofundir-hi.
-És clar- respongué l’Ada -el que he dit no és res més que la introducció, Demà passat hauré d’esplaiar-me.
-Ja has vist que té un plec de papers per anar repassant- digué la Bon mentre l’Ada replegava els seus escrits.
-M’he deixat moltes coses per a dir -seguí l’Ada- volia afegir que és molta la gent que, en la maduresa, s’adona que la vida que duu no és la que havia desitjat. Que hi ha quelcom a l’intern que l’indueix a la cerca de nous horitzons, que se sent empesa al canvi i quan troba el seu camí, veu i experimenta la vida sota un altre prisma. La pressió de la societat i, sobretot, del sistema ha fet retardar allò per la qual cosa estava predisposada, n’era apta. Però, no parlem més de mi.
-A què et dediques?- Preguntà, obertament, la Bon a l’Adrià
-Això, què és de la teva vida?- Seguí l’Ada.
-Estic en el camp de la psicologia, però, vaig per lliure. M’interessa la filosofia i la metafísica. Diria que em moc en una línia semblant a la teva.
-Però, en concret què fas?- Insistí la Bon.
-Darrerament em dedico a la recerca del concepte “temps” en el sentit psicològic. Intento esbrinar què és el temps que passa en tot allò que ens envolta, i no sembla ser el mateix que vivim en l’intern.
-Empres algun mètode especial?- Comentà l’Ada.
-Ja saps que en psicologia hi ha una part especulativa i una altra de lògica encara que aquesta no pugui ser demostrada de mena científica. El temps, per exemple, és quelcom abstracte i el dividim de mena lineal, en present, passat i futur. Tres aspectes diferenciats que, potser, no són tan aïllats l’un de l’altre, com sembla.
-Així, per a tu, què representa el temps? Digué la Bon quasi a remolc de la darrere paraula de l’Adrià, que afegí:
-Per a mi el temps no té una realitat concreta com, per exemple, l’espai, que el podem recórrer amunt, avall, avant enrere, sense que l’espai es desgasti, però. mentrestant, alguna cosa “passa” i això, en diem temps. El fet és que allò que “passa” no es pot recuperar, no torna enrere. És a dir, no podem recórrer el temps a voluntat. Aleshores allò que és real no és ni l’espai ni el temps, sinó el que ha passat mentre hem fet el recorregut. Allò realment important són els esdeveniments, els actes que hem decidit en la zona que en diem present, en l’únic aspecte on L’home pot decidir.
-Però, des de que ens hem conegut, fins ara, ha passat un temps!- Exclamà, la Bon, guaitant-lo fixament.
-Si t’hi fixes bé, veuràs que s’ha produït una quantitat ingent d’accions en totes direccions, des del retard de l’avió, a la munió de gent que a tingut que variar els seus plans. Tothom ha tingut de decidir què fer. Aquest moviment general, han estat esdeveniments provocats per circumstàncies alienes a la voluntat de cadascú. Allò que s’ha produït a l’exterior ens afecta, també, a l’interior. I, de ben segur, de diferent manera.
-Però, les accions no passen en el temps?- Quasi remugà la Bon.
-Les accions són el temps que passa -respongué l’Adrià amb contundència- però no defineixen el temps.
L’Ada intervingué, -intueixo quelcom de cert, però em costa assimilar-lo. Si jo romangués en un racó sense fer res, no passaria també el temps?
L’Adrià prosseguí: -Si no fessis res de res moriries i aleshores no hi hauria ni acte ni temps. Per molt arraulida, seguiries pensant, sentint, respirant, hauries de menjar i dormir. Aquests actes, també són esdeveniments.
El present és el que regeix els altres “temps” del temps. El passat no existiria sense el present ni el futur sense el passat. Així, contemplat com en un cercle que gira per impuls dels nostres actes, el present amb el passat es comunica i aquest amb el futur, que sens cessar s’aboca constantment en el present. D’aquest cercle, també en podriem dir “la roda de la vida”.
El futur ha de recolzar-se en fets. No és un lloc llunyà on els esdeveniments s’aboquen de mena que a cadascú li toca el que li toca. Talment com inevitable fatalitat. El futur no pot inventar-se res que no sigui relacionat amb el passat. És més absurd creure que tot és atzar que no pas ordre. Abans que res no passi, ha d’haver-hi una intenció, una causa, ni que sigui, només, un impuls, la qual cosa ha de produir el seu efecte, allò que ens indueix a actuar, a fer.
-Llavors, l’atzar i la casualitat, no són realitats? -Digué l’Ada mentre la Bon assentia amb el cap.
-Allò que la ciència anomena “atzar” és l’efecte d’una causa desconeguda. La casualitat seria l’efecte d’una causa que no se sap.
-Així, tu creus en una segona oportunitat? –Digué la Bon amb ulls esbatanats. Ho digué amb segones intencions ja que estava fent un treball sobre aquest tema.
-I tant! Certament! I en una tercera i quarta si cal! Els esdeveniments mai no s’aturen! Això no vol dir, però, que retornin exactament, doncs el futur ens presenta cada cosa com a nova i d’aquí ve que ho creiem com provinent de fora.
-Si tot és un procés natural, per què errem? -Exposà l’Ada.
-Quan hem de decidir no hi ha una sola veu, sinó, dues, el “si” i el “no”, “positiu” i “negatiu”. Un sistema binari, com el que usa l’informàtica. La combinació d’ambdós quasi no té fi. A vegades, les decisions són preses, improvisadament, a vegades, més o menys reflexionades o molt profundament meditades, segons la importància de la cosa a decidir. Però sigui el que sigui allò que decidim, sempre ho fem creient és el millor que podíem fer. Si decidim el millor i després les circumstàncies ens mostren que no hem encertat, no per això hem de considerar-ho un error i menys encara quan aquest mot el carreguem amb una bona dosi de sentit de culpa. Allò que en diem error es relatiu, tenint en compte que gairebé sempre hi ha la possibilitat d’esmena.
-Però, la lògica a mi em diu que la gent no està per creure’s que tot depèn de nosaltres, necessita alguna cosa on poder descarregar-se de la culpa i l’error.
-Són reaccions emocionals, efectes d’una cultura enquistada. El que jo pregono són eines d’un mecanisme existent vist des d’una altra perspectiva. No sé, encara, si aquest model es suficient, no és del tot enllestit, per la qual cosa tampoc sé quin és el grau de certesa. Tal com l’exposo no hi ha culpa ni error. digué l’Adrià.
Aleshores -insistí la Bon encarant-se a l’Adrià- per què ens ho han fet creure?
-La resposta podria ser breu, per què ens ho hem cregut? Per què hem de creure’ns tot allò que ens diuen? -Un breu incís i prosseguí -per la mateixa raó del que acaba d’exposar l’Ada, per la raó que estem subjectes a un sistema que guaita l’evolució sota l’aspecte materialista. Ho ha dit ben clar, que la ciència mai no s’ha preocupat per a desenvolupar un programa social. La qual cosa fa sospitar que les descobertes científiques són utilitzades pel poder i en fa sistema. És a dir, converteix teories encara incertes, en falsa realitat, la gent s’ho empassa i al llarg del temps ho incorpora amb absoluta normalitat.
La Bon i l’Ada intercanviaren una mirada de certa complicitat. No semblava pas que hi estiguessin d’acord, però les explicacions donades per l’Adrià no les trobaven pas il•lògiques, però sí, de certa complexitat.
De sobte pels altaveus s’anuncià l’immediata sortida del vol de L’Ada i la Bon.
- Hem de marxar- digué l’Ada, prenent la bossa.-Pren nota del meu mòbil. Truquem-nos, seria interessant seguir amb aquest tema.
- A reveure. Bon viatge. Èxits!
-Gràcies, igualment. Digueren a duo.
A pas lleuger s’allunyaven ambdues siluetes cap a la porta d’embarcament.

Joan
3-10-12

Aquest essaig en forma de relat ha estat publicat a Relats en Català per al concurs: "Segona oportunitat".

Cap comentari: