11 de setembre, 2011

Sempre estem endeutats

El banc espiritual
ens presta per la vida
l’ànima a un rèdit raonat.
L’ànima és el capital
que hem de fer créixer
per a tornar amb escreix,
a la fi de l’existència,
el préstec original.



4 comentaris:

marina perez ha dit...

Molt maco Joan però si em permets afegiré segons la meva manera de veure i entendre, que estem sempre endeutats com dius tu, però amb nosaltres mateixos i perquè així ho desitgem. Crec que la nostra ànima decideix tornar a l'estat físic si té alguna lliçó pendent d'aprendre o com els grans mestres decideixen tornar per ajudar al despertar de la gent. Es per això que crec, sigui tan important i vital no anar-se mai als extrems sino intentar sempre buscar l'equilibri tant en el nostre interior intentant coneixer-nos a nosaltres mateixos a fi que el nostre ego (la nostre serp) sigui un fidel reflex de la nostra ànima. D'aquesta forma estic convençuda deixarem de ser esclaus de la serp. Es a dir, partint de l'equilibri interior trobarem l'equilibri exterior amb la resta dels nostres semblants. Una abraçada benvolgut Joan.

joan ha dit...

Marina, quan diem "nosaltres" a què ens referim? Quan dic "Jo" què vull dir? Si jo estic endeutat amb mi mateix, qui és el que deu i qui és l'acreedor?
Haurem d'exposar-ho més ampliament.
Una abraçada

marina perez ha dit...

Hola Joan. Jo, tu, ell, nosaltres.... Sempre la separació. Sempre la dualitat. Però no ho oblidem: aquesta dualitat és solament irreal. Solament ocorre en la part conscient-dormida del nostre ésser. Quan connectem amb la nostra essència descobrim que no existeix. Som tots com gotes de l'immens oceà. Llavors i en resposta a la teva pregunta el deutor i l'acreedor és un mateix. És una partida d'escacs amb nosaltres mateixos. Tu, jo, ell, nosaltres.... som Ú. Tot el bé que puguem fer va a repercutir tant en mi, com en tu, com en els altres. Veient-nos reflectits en el mirall de l'ànima comprendrem que l' Esperit que ens uneix és Ú: Amor- Llum. Una abraçada estimat Joan.

joan ha dit...

Marina, en el món que vivim la dualitat i la separació són reals per la major part de la gent que tan alegrement s'hi aboquen, sobretot a l'ego insaciable.
Crec que no es tracte de connectar amb l'essència, crec que amb l'essència s'hi ha de ser. És a dir, la ubiquïtat de l'Ésser és en aquest món d'il·lusió i al mateix temps en la dimensió que el transcendeix.
A reveure