Transmutació

Transmutar plom en or

és fondre la tenebra

que es transformi en llum

en el gresol de l'amor.

Transmutar plom en or

El que compte no és el pes, sinó el coratge

Cal llevar la por. Cal dir ben fort, que som una nació. Cal demostrar que encara som. Cal dir ben alt, amb coratge i gosadia, que volem decidir el que volem fer, dia a dia. Podem parlar vis-a–vis, però no, com amos i serfs. La nostra terra no la governa ni terratinents ni cacics. La nostra riquesa és la terra on vivim i el capital, els homes que del treball en treuen profit. Cal que anem plegats, fer-nos conscients, què vol dir “decidir”. Si no ho fem ara, potser no hi haurà altra millor oportunitat, i potser deixarem de ser.

Seré generós

no retallaré el cinc per cent,

tan sols el dos,

el pes del cervell, si fa o no fa,

en relació al cos.

Amb el noranta vuit per cent que en resta,

que en proporció és molt,

a veure què en feu,

ja em direu si en teniu prou.

DEL PODER - DEL SISTEMA

EL PODER:

No tenim altra perspectiva que el present. Només podem preguntar-nos: Què som? Del passat res en sabem i del futur, encara, menys. La cultura s'acumula, pels llibres sagrats s'hereta la saviesa i els científics diuen que, per la ciència podem conèixer els nostres orígens ancestrals. On és la veritat? Si hem estat creats de l'energia més pura més tènue i subtil, som éssers espirituals. Si descendim del mico, del protozous i l'ameba, som hereus d'un procés biològic-material, és a dir, provenim de la matèria densa.

Si podéssim traçar una línia del remot passat fins el futur llunyà, sabríem del projecte home, com i perquè ha estat dissenyat. La historia guarda part de la memòria, déus, àngels, mites, una mescla d'éssers espirituals i humans, ens parlen d'uns móns desapareguts, i ara l'home actual es pregunta: Què Sóc?

Cadascú, a nivell individual té la resposta, si pensa, reflexiona, medita o resa, la trobarà dins seu. Tota mena de veritat ha de partir de teories humanes, ni els déus ni els àngels saben escriure. Els homes que les han escrites, ha estat mitjançant la intel·ligència o la intuïció, facultat aquesta que hom percep les coses sense que calgui conèixer-les.

Reflexiono, medito i intueixo, Cosmos, mostra l'ordre a l'univers i com tot gravita sota un model o unes lleis. On hi ha ordre hi ha construcció, construir i crear equival al mateix. Guaito l'univers compost d'eons d'estels, mirant el cel, perdo el pensament entremig d'ells i el sentiment percep la meravella plasmada i un salt al cor em diu que no hi ha criatura viva, que sigui capaç d'extasiar-se i gaudir de semblant espiritual i poètic paisatge. En aquest estat, tot és bondat, bellesa i veritat. Qui no és capaç de conèixer-ho així, per a ell l'univers és quelcom, inert o inexistent.

Caos, contrari a Cosmos, és desordre, atzar, sense lleis.

L'home és un univers en miniatura. Res resta quiet, la vida es mou, tot vibra. Segons l'evolució tot camina cap un punt de perfecció.

Just en néixer, ja encetem tot seguit el camí de retorn d'on hem sortit. Venir per tornar, altra vegada allà. El cercle de la vida no té principi ni fi, doncs cada punt és l'entrada i cada punt la sortida. D'on venim abans i on anirem desprès, és la incògnita oculta en la dimensió del temps. Si tornem a entrar, hem de fer-ho per allà on hem sortit, pel mateix lloc.

La vida, doncs, no és una línia que va d'un infinit passat perdut fins a l'avenir infinit desconegut. La vida és un cercle una anella, que tanca en ella mateixa, l'Alfa i l’Omega. Dedueixo fàcilment que en l'anella gravita l'energia de llum creadora que és una, i va de la banda subtil a la banda densa; de l'espiritualitat a la densitat de la matèria. Energia que com més subtil, més vibra.

L'home és un compost d'esperit i matèria, d'aquesta, n'és el cos. L'esperit és llum, i no pot conviure directament amb la densitat cega. L'esperit es projecta ell mateix i l'ànima, al cos físic, neix. L'ésser humà és: Esperit - Cos - Ànima.

L'ànima, és l'aparell psíquic, això que avui estudia la ciència de la psicologia. Voluntat, intel·ligència i un poder per obrar i dominar la naturalesa dels móns inferiors, l'animalitat tant interna com externa. L'ànima, però, provoca reacció en la matèria, que es queixa i respon, és una mena d'intrús, se la mira de reüll, no fos cas que li alteri el seu sistema d'existència. Aquesta reacció, l'anomenem mal. I és el mal extern a nosaltres.

A l'ànima, es projecta l'amor, el més pur dels sentiments. L'amor no es cap poder que s'imposa per la força. L'amor és tant subtil, que tant sols invocant-lo actua, formant una barrera on l'ego no podent-la traspassar, es fa enrera.

L'home per saber del bé i del mal ha de prendre del fruit de l'arbre de la ciència del coneixement, tant per conèixer el món extern, com per conèixer-se ell mateix.

L'home fins que no ha tingut accés al dret d'escollir els seus representants de govern, no ha estat un xic lliure. En el passat, l'home a estat esclau d'institucions i estaments, organitzacions, estructures, comunitats, de tot ordre, polítiques, religioses i socials, en un principi, legals, però desprès a mesura que la corba arriba a la cresta, davallant es degenera, i l'home que no ha sabut fer-se lliure ell mateix, la davallada l'arrossega.

L'ego, és el mal intern que utilitza els contraris oposats, per influir en l'ésser humà. Oposats, que amb mesura són útils, perquè l'home pugui conèixer pel contrast. Bé i mal, veritat i mentida, blanc i negre, llum i foscor, dia i nit.

L'ego prem a tothom sense excepció, el seu objectiu és l'ànima i l'esperit. Contra el cos no hi té res, doncs el cos pertany a la matèria, i l'ego, que de la matèria n’és el rei, no pot anar en contra seva. Al cos no se'l pot culpar, el cos no erra ni peca. Quan l'ego prem fort i l'intel·lecte es deixa influir, creix exacerbat l'egoisme, egotisme, egolatria, egocentrisme. I milers d'egos petits que composen els defectes oposant-se a les virtuts.

Bé i mal són dos conceptes que només l'home sap. Cap animal en té la més mínima idea, actua sota la llei de la naturalesa, destruir per construir, cruspir i ser cruspit, tot per mantenir l'equilibri en la terra. En l'animal no hi ha crueltat, desconeix el bé i el mal. El seu comportament és natural, segueix fidelment la llei de la natura.

L'home per trobar la felicitat li cal equilibri a tots nivells. Cal benestar material pel progrés espiritual, però només amb benestar material no n'hi ha prou, per l'evolució espiritual. Si l'esperit no progressa, la matèria tampoc.

Quan l'home es lliura a les insinuacions de l'astúcia de l'ego, esdevé feble encara que es cregui fort. És la feblesa, que fa capgirar el seu poder per dominar, i sotmetre si pot, no els móns inferiors, sinó al propi ésser humà. El poder esdevé nefast, el poder genera mal i el pitjor del cas és, que el mal que genera es fonamenta en el bé que li cedeix.

L'ego té com una mena d’entitat pròpia, però no existència infinita perquè no ha estat creat. Qui cap a l'ego s'inclina, del mal esdevé esclau i víctima. L'ego és estúpid, quan l'home l'ignora ell mateix es destrueix.

La ciència actual considera que l'existència humana és de procedència animal, que tota força i poder ve determinat pels òrgans, les glàndules de secreció interna, el cervell, que no deixa de ser un òrgan més, sense cap més transcendència, ens està dient que no cal patir, que podem cruspir i ser cruspits, destruir i construir, aplicar la llei del més fort, així, violència i guerra resten justificades amb la mort. No cal témer, si la vida només és existència, i no hi ha res de transcendent, amb la mort tot desapareix.

Però no, això no és així, davant el dolor, el patiment i la mort la consciencia reacciona de mena diferent, ens alerta, ens està dient que si, que hi ha valors morals que impedeixen acceptar el mal i les seves conseqüències, que davant la violència la consciència es desperta, i un sentiment molt fort ens fa veure la fragilitat d'allò que som i la impotència, per trobar l’adequat desllorigador, per vèncer al mal i tot allò que d'ell se'n deriva.

La principal diferencia entre l'home i l'animal, és que l'home raona, i pensa, té l'obligació de pensar i raonar, cadascú d'acord al poder de la seva intel·ligència. L'home també, de l'animal, és diferent en la profunda intensitat del sentiment. L'home té la facultat de conèixer-se ell mateix, i coneixent-se saber que és ell, a part de la seva existència.

Pels sentits hom capta i coneix el que hi ha pell enfora, per l'ànima, percep el que hi ha pell endins. Només tenim que fer una ullada al voltant, per veure com les alteracions psíquiques creixen cada dia més, símptoma que les coses no van bé.

No hi ha alternativa, si no posem en funcionament els sentiments de comprensió, tolerància i compassió, la pau que tant desitgem, no serà res més que un interval entre dues guerres.

Cal canviar d'actitud, cal tornar a creure, despertar la consciència, la fe en un món que transcendeix tota matèria. Cal elevar-nos amb totes les forces internes, cap a L'Ésser que És el que És, Inefable, sense forma ni nom.

Assagem l'amor per trobar harmonia, pau i felicitat, doncs la seva absència és símptoma d'odi, ressentiment, indiferència, violència i guerra.

EL SISTEMA:

Quan el sistema s'extralimita per conservar el poder, sota la cobdícia de riquesa i l’ambició en desmesura dels diners, se serveix de qualsevol element per tant de dominar a la gent, ja no importa la veritat; la mentida i l'engany s'escampen arreu, i el sistema esdevé corrupte, perquè cau en el propi parany.

El sistema s'aprofita de la ignorància i la por, i l'home amb el sistema hi creu o hi deixa de creure segons si la por l'alleuja, o no. Accepta el sistema establert, pel temor que un sistema nou no li pugui dur més dolor, que aquest en el qual ara és mou. Pel sistema s'han enderrocat ídols i tabús i dels valors morals se'n ha fet una moda. Això, no constitueix greu error, si és moda passatgera, que tal com ve se'n va. Altrament diferent, és sentir-se còmode, cloure els ulls i dormir el somni de la il·lusió eterna.

El sistema és molt difícil fer-lo canviar, però l'home ha d'esforçar-se per assolir el canvi encara que sembli una utopia, no hi ha alternativa, el sistema, si no se l'atura, va de cara a una destrucció massiva.

***

Hi haurà una vegada que un dia vindrà, que farta la humanitat de la historia del seu passat, per l'elevació espiritual, aixecarà la veu ben alta, tant fort cridarà, que ja no serà possible la força d'un poder nefast, ni poder per dominar per la força. S'apaivagarà el retruny dels canons, i dels missils, i les bombes, les paraules del diàleg vibraran amb tanta intensitat, que ofegarà tot crit de guerra. Per fi la gent exigirà un sistema on poder viure i parlar en comunitat, on pobles i nacions, es donaran les mans amb respecte i fraternitat. No caldrà que ningú, renunci de cap tradició, ni cultura ni creença, la gent serà prou assenyada per respectar-ho amb total tolerància i comprensió. Les cultures es barrejaran i unes i altres faran veure la unitat en l'ésser humà.

Amb la consciència curulla de sentiment fratern, ja no serà possible cap mal aliè.

La pau haurà estat possible, no com interval entre dues guerres, sinó gràcies a l'amor l'únic antídot de l'odi i la violència.

13 d'Abril del 2004

Penjo aquest escrit a petició de la bona amiga Isabel. El volia passar al facebook fent un enllaç i no n'he sabut.

Missiva a Sant Jordi Any 2010

No em sap greu si tan sols has estat un mite, doncs en la ment i en el cor de la gent hi és present la teva imatge vívida. L’amor impulsa, la ment empeny i l’emblema es fa vida i allò que era una idea esdevé realitat punyent.

Tot un poble no erra, ets perfecta realitat emmotllada en el pregon sentiment de la gent que t’estima. Per l’amor i la paraula, símbols de la rosa i el llibre, s’uneix la nació, tothom amb tothom s’agermana, tot en tot reviu, festa que ens encomana coratge i a seguir endavant ens convida.

Voldria anar més enllà d’aquest dia, prendre’t com realitat certa i dir-te que l’amor i l’amistat hauria de ser punt i seguit i no un punt i apart. Hauria de convertir-se en una família gran, digne de ser lliure i poder escollir allò que creu que més li convé a una gran família.

Ves, doncs enllà la frontera i digues-los-hi que l’ambient que aquí es respira no pot ser imprès en cap llibre, l’essència no pot ser captada per cap estri ni mecanisme fet per la mà humana. Sí, sí, ja ho sé que és una utopia, però deixem seguir. Com t’ho vas fer per vèncer el drac? Sí, sí, ja entenc que eren altres temps. Però encara ara, hi ha un drac llunyà que treu fum per les narius i per la boca brama. Tu, expert en qüestions d’amor i justícia, voldries ser el nostre ambaixador? No, no cal cota de malla, ni cuirassa, ni llança, ni espasa, es tracta de lliurar-los-hi un llibre nou, el de la constitució que ens fa de dret una família agermanada. No hi figura el mot “corrupció” ni d’altres “martingales”, és l’únic llibre que, de debò, anul·la tots els altres. Sí, sí, que saben llegir, però mal interpreten la paraula. Els hi has de dir que no hi ha volta enrere, així, directe, que el poble ho ha decidit en plena festa catalana.

Ves, parla, que allò que mai no fou pugui ser ara, que res no caigui dins del pou per manca d’esperança. Ves i torna aviat, el poble et reclama per donar el llibre a l’amat, i la rosa a l'estimada.

Anirem al Parlament, aquell que fou pioner en l’Europa arcana, i amb el llibre a la mà direm la gran paraula: lliure! I la llibertat entrarà en cada casa. Altre cop haurem estat capdavanters d’un nou paradigma, pioners una altra vegada.

Ves, que res no ennuvoli les idees, no temis res, el drac no és fer, només brama.

En cerca de coneixement

No sé per què, quan s’exposa qualsevol teoria filosòfica que s’oposa a la ciència convencional, s’alcen unes veus dient que: “la ciència és l’única cosa que val, que res no és veritat fins que no es demostra”.

Ciència vol dir: el “qui sap”; “conèixer”. Aquest principi és inherent a l’ésser humà sigui quina sigui la ciència a la qual es dediqui. L’objectiu és “conèixer” i per conèixer no hi ha tan sols el mètode racional que és el que propugna la ciència oficial.

No es pot caure en el dogmatisme, i de fet la ciència no hi cau.

Tinc en molta estima i vàlua tant al científic com a la ciència en estat neutral. El que ja no em sembla bé i per tant no hi estic d’acord, és el sistema que s’aprofita de la ciència per exercir el poder en la societat i el domini en l’home.

La situació actual em recorda com la història es repeteix, canvia l’escenari i els personatges, l’argument disfressat segueix sent més o menys igual. Per damunt la societat hi ha un sistema que la dirigeix i governa. Una mena de poder invisible, una mena d’energia que fa que els homes del poder moguin els fils calculats, perquè el poder creixi independent del benestar de la gent. Una mena de núvol que es desplaça d’un estament a l’altre, com si sabés allò que més li convé per seguir regint el destí de la humanitat.

A mi, personalment, m’interessa la recerca d’on prové aquesta força, que per cert, no és aliena a cap ésser humà. Poder i força tan abstractes com es vulgui, però tan real també. El meu pensament i voluntat, em guien aprofundir en els misteris de la vida, descobrir allò desconegut fins on pugui, tant en l’aspecte físic, biològic, com mental i espiritual. És a dir, la realitat en l’home en l’aspecte psico-somàtic. Esperit, cos i ànima. O com es vulgui definir.

Allò que percebo ho explico per si algú s’hi sent identificat i li serveix per la seva evolució individual.

Idees, sentiments, actituds, creences, sentits, tot allò que actua en l’home, tot allò que en diem “vida”, m’interessa. I tot al marge de moviments socials, polítics i religiosos que ho puguin impugnar.

La vida és un procés i molt complex, que evoluciona per cicles, però a mesura que hom hi aprofundeix van obrint-se els vels que oculten els secrets, esvaint-se molts d’aquells dubtes que ens perforen i embogeixen.

Cal tenir la ment oberta, cal no defallir, cal saber que la vida és un repte, i que ningú el pot desxifrar per a ningú. És una tasca individual i personal. Però per això, cal molt coratge i gosadia, i acceptar que, allò que avui donem com a certesa, com a única veritat, demà serà una petita part d’una realitat diferent.

Apunts sobre el Karma i la Reencarnació II

A

l’Occident no hi ha massa informació sobre el karma. S’ha dit i repetit que Karma és acció. Però acció de què? De tot. Acció és fer, aleshores, aplicat a l’home, som allò que fem. Les coses deixen de ser com són per esdevenir com som. Ja que en el “fer” va implícita la conseqüència, l’efecte de l’acció, d’allò que hem fet. “Tal faràs tal trobaràs” “qui no sembra no cull”, i “hom no pot collir altra cosa que allò que sembra”. Això implica fins i tot els pensaments, doncs també són actes en potència.

És a dir que allò que fem repercutirà en nosaltres mateixos, inexorablement, tard o d’hora, aquí o en una altra dimensió. Karma és la llei de la conseqüència. Llei que no imposa ningú, ix en el moment de l’acte, de la més simple vibració. Funciona per ella mateixa sense dependre de ningú.

La creença en una part immaterial que transcendeix l’existència física material, dóna entendre que allò que no es compensa de mena immediata, o farà en una altra existència. D’aquí ve el que s’anomena reencarnació. Tornar a encarnar. Però què és allò que s’encarna i reencarna si el cos, la figura, desapareix amb la mort? L’ànima, la ment, tot allò immaterial, tot allò, precisament, que no té forma.

Segons Karma, ara, estem forjant el nostre propi futur. Estem sembrant per collir. Alguna collita farem en el decurs d’aquesta existència, per la resta haurem d’esperar el moment que correspongui. Segons el que fem, acumularem Karma bo o dolent. Això no té res a veure com a premi ni càstig, sinó que és justa retribució.

L’home no és lliure del tot, però té suficient llibertat per modificar el seu karma, sigui alliberant-se’n o acumulant-ne més. Aquest és el sentit de lliure albir, dins de límits concrets. Podem escollir cap on anar, però no podem predir on anirem a parar, què passarà ni quines seran les conseqüències

Karma actua com les altres lleis de la natura, no hi ha una voluntat que les coses passin, sinó que passen per la pròpia llei: “l’acció, el fer”.

En cada viatge ens acompanyen l’amor, la saviesa i la consciència.

Reflexions Nadal 2009

Si Déu és Amor, qui ha estat l’instigador

de concebre’l com un ésser gran i poderós, per fer-nos por?

Quina ha estat la ment incauta i mesquina

que l’ha mostrat als ulls humans, venjatiu i gelós?

Com potser un Déu d’enveja si l’amor no és envejós?

Com, per l’amor, puc entendre un Déu personal

que m’espia tothora, per si erro i em faig mal?

Si Déu és Amor, ha de ser neutral.

Si Déu és Amor, per amor puc percebre

que no és Déu el problema

sinó el maliciós que l’inventa,

l’ignorant que l’invent nega

i el feble que tot s’ho creu.

L’Amor si que el puc entendre abastament,

com el perfum d’una essència que embolcalla

l’univers abraçant tot cosa en ell immers.

Com una mena d’hàlit ingràvid que conté

l’embrió de la vida i el naixement.

Com fluid magnètic que en cada impuls de vibració

m’empeny avant i amunt envers l’infinit de les coses

en un sentit ascendent de perfecció.

Pot crear-se res que no sigui per amor?

Si l’Amor és doll de vida, no pot ser-ne, Déu, la font?

L’Amor, no haurà creat una Llei divina,

de causa i efecte, pel moviment i l’acció?

Si Déu és Amor, l’Amor és Déu, inseparables,

encara que en el cor de la criatura humana,

per ignorància o per por, hi trobi contradicció.

La Desfeta

L’Ego, integrat plenament en l’home, pel poder i la força que aquest li ha cedit, col·loca la primera pedra de la desfeta.L’home, immers en el gran badall de la ignorància, distret com sempre, el segueix.

L’Ego cridà dient: “Que la corrupció senyoregi en el món!” I així fou. L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el setè dia.

“Creixeu i multipliqueu-vos!” Seguia l’Ego dient. Munió de frenètics petits egos xiuxiuegen l’intel·lecte i la raó, cap a la negació de les més subtils essències. L’home, desfent natura, clama:“Jo sóc la certesa! I es llença a una cursa desesperada cap enlloc. Creu cegament la promesa del’Ego: “cap a la pau per la destrucció!”

L’Ego veié que tot això era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el sisè dia.

l’Ego ansiós per enllestir la feina digué:

“Que la dona se separi de l’home, del tot, que cesi tota unitat, que s’enalteixi l’animal intern, i arreu domini! Que es depredin! Que el fum de les grans xemeneies de les fàbriques d’armamentenvaeixin els cels desfent la capa d’ozó!” I així fou.

L’Ego veié que això era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el cinquè dia.

“Que l’home desvirtuï l’amor! Que es desfaci el seny, que imperi la rauxa i la disbauxa, que l’home es cregui lliure i no s’adoni que és esclau del seu llibertinatge! Que el cor de l’home es buidi, del tot, per emplenar-lo de fal·laç il·lusió!”

L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el quart dia.

“Que les bombes separin les terres de les terres, que pugin les aigües dels mars, que els míssils, desfacin la pau, que no hi hagi intervals entre guerres! Que arreu tot sigui la meva semblança, que no n’hi hagi d’altre, que sigui aquest el sistema dominant!” I així fou.

L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el tercer dia.

L’Ego, en el paroxisme de la destrucció, cridà amb totes les forces: “que es desfaci l’home!”L’home, depredant-se l’un a l’altre, es desfeia de la forma integrant-se a la pols del món.

L’Ego veié que era bo. Hi hagué un matí i un vespre, i fou el segon dia.

L’Ego, sense l’home, esdevé ombra sense força ni poder. Afeblit s’integra al Caos tot dient: “Quees desfaci la llum!”. La substància restà inerta en la foscor, esvaint-se la llum per tota escletxa. Tot l’univers fou engolit per l’estimball immens, com un vulgar forat negre.

I així fou la fosca del matí i el vespre del primer dia després de la darrera existència.

L’Esperit fluint del seu sí, del més pregon d’ell mateix, aletejava damunt l’abisme caòtic, buit idesolat i, en el profund, veié la substància inerta entre el caos i la buidor. L’Esperit digué: “que es faci la Llum!”

I la Llum fou el primer vespre i matí, d’un dia nou, d’un cicle que comença.

Apunts sobre el Karma i la Reencarnació

L’home en néixer ve a aprendre. L’home, doncs és un aprenent de tot. L’experiència ens diu que en nosaltres actuen dues forces oposades, l’una capta imatges de l’exterior i les diposita al recipient mental per a ser desxifrades. L’altra percep sensacions de tota mena que somouen l’intern. Així ens debatem sobre la realitat interna i externa. D’infants aprenem per mimetisme, d’adolescents per relació i moda entre grups i afinitats. D’adults per conceptes i idees que subministren altra gent, sociòlegs, polítics, filòsofs, científics i d’altres que conformen el panorama que en diem societat i sistema.

Aprenem a existir, formem part d’una comunitat sistemàtica, ens adaptem a la cultura en totes les seves variants, passa un temps determinat i morim.

Tot plegat ens està dient que això és la vida. Però com ha viscut cadascú a nivell individual, ja no s’explica.

A l’home li fa mandra pensar, ja li va bé que pensin els altres per ell, s’oblida que venim aprendre, que som aprenents de tot i a la fi, potser no hem après a viure. El pensament és creador, la imaginació de l’individu és creadora, la creació és vida.

L’home és, també, aprenent de Déu, venim aprendre a desenvolupar els mecanismes interns de l’ànima i la ment, pensaments i sentiments i ens trobem que en la societat no hi ha model actualitzat on se’ns ensenyi.

L’home navega a la deriva, els uns, més o menys, conscients la resta no sap ni tan sols que es mou. Molta gent, però es fa preguntes inquisidores i punyents i no sap on anar a raure per trobar respostes adients. Perceben intuïcions místiques, experimenten visions extrasensorials, telepatia, transmissió de pensament, desdoblament i un reguitzell de sensacions, incòmodes algunes, en no poder ser compartides.

El món de l’ànima, psique anomenada pels grecs, segueix sent l’etern desconegut, oficialment s’ignora en quasi tots els estaments; la medicina ho cataloga com possible malaltia mental, la gent se’n mofa i són pocs els que en donen fe com una altra mena de realitat que no s’acaba de desxifrar del tot.

Karma és un mot sànscrit que es tradueix per acció. Karma, doncs és la llei que compensa l’evolució psìquica universal i per afegitó la del home.

L’ànima immaterial procedeix de l’esperit, essència immortal que arreu hi és present tant en l’univers visible com invisible.

Karma és la llei universal fruit de l’harmonia divina que serva i vetlla per l’equilibri inicial, per la causa primera.

Ningú està facultat per definir el principi de tota cosa, ningú pot definir Déu car és indefinible.

La ment finita pot intuir un estat d’absoluta puresa sense principi ni fi. Una única realitat infinita en l’eternitat, i en la infinitud, eterna. No ve d’enlloc ni apareix de sobte, sinó que ha estat sempre, és i serà, car no l’afecta ni el temps ni l’espai.

Podríem dir que allò que més s’hi apropa és l’Amor. En aquest sentit en podem fer certa analogia, ja que l’Amor és un sentiment que tothom comparteix.

L’Amor l’apliquem en l’existència i ens decantem cap a ell en l’intent de ser feliç en l’experiència de viure.

L’Amor es dóna ell mateix en la més absoluta neutralitat. Clou tota la potencialitat, i per ser el que és, desinteressadament la cedeix i se’n exclou d’utilitzar-la. No s’aboca ni cap el bé ni cap el mal, de fer-ho deixaria de ser neutral.

L’Amor és indivisible. es dóna ell mateix en tota la plenitud.

L’Amor és essència, la més subtil de les energies, que es flaira arreu de l’univers, i el sustenta.

L’Amor crea, aglutina i uneix, fins i tot la substància inerta.

L’Amor és l’única realitat que se’ns fa present, la resta, munió d’efectes resultat de la seva emanació.

L’Amor és omniscient i en donar-se fa evident tota ciència.

L’Amor és la potencialitat en totes les possibilitats, nia en l’home i el forneix de tot poder i tota força i responsabilitat.

El karma és la llei que recorda la responsabilitat d’encaminar adequadament tant la força com el poder.

Fins i tot el pensament és un acte que comporta conseqüència.

La Llei corregeix desviaments producte de la ignorància de l’única realitat, car ignora que tot per L’Amor és fet real.

La Llei compensa, però no imposa. No premia ni castiga ni tan sols és conscient de la joia i el sofriment en la persona.

La Llei és la balança que regula l’excés i la mancança. No jutja ni pesa error ni pecat. L’home no és responsable dels límits degut a una llei d’obligat acompliment, per molt que en pagui les conseqüències.

La Llei és tan perfecta que ni la mateixa divinitat la podrà esquivar.

La Llei actua per tal que, en tot, s’obri la ment i la consciència. Quan l’home assoleix la màxima comprensió, la consciència s’eixampla i la ignorància es dissol.

La reencarnació no és un invent filosòfic ni religiós. Allò que reencarna no és ni la carn ni la persona, sinó l’ànima essencial i immortal.

La reencarnació no és altra cosa que la mateixa llei del karma.

A l’ànima li calen intervals de repòs entre existències, allò que anomenem mort.

L’home és responsable dels seus actes i només trobarà la felicitat seguin els dictats de la veu de la consciència que sap de la vida, de la llei de karma i de la paciència.

Resposta a un comentari fet per L’Anònim sobre “La crisi actual...”

El teu escrit és clar. L’exposició encertada vista des de la perspectiva racional. La raó és mol important, però no tot s’acaba raonant.

Acceptar l’esclavatge com una càrrega perpètua sense cap mena de sortida diu molt poc en favor de l’evolució. L’home avança i sens dubte ho fa cap a la perfecció. La ment humana no ha estat mai com fins ara. No és la mateixa estructura que la de fa vint segles, o cent. No hi ha cap llei que determini l’home a ser esclau de ningú.

L’home és el que compte, l’home i la seva naturalesa diferent de tota altra natura. L’home és qui disposa del poder i la força per sotmetre la naturalesa inferior. Però no hi té cap dret sobre altri. L’home no és cap animal depredador i, malgrat tot, n’hi ha uns quants que per la cobdícia, l’egoisme i l’ambició desmesurada, indueixen a l’home a depredar-se mútuament. Són aquests els que creen sistemes nefasts pel bon desenvolupament de la raça humana. És l’ego en definitiva, que inclina al poderós a actuar amb tot el seu esforç per assolir el poder de domini que esclavitza. Només cal llegir la història, regnes, imperis, tribus, pobles i nacions, cercant sempre l’expansió mitjançant les guerres, creant estris i eines per matar cada cop més i millor. Només cal veure com aquest poder, ha penetrat fins i tot en les cúpules més elevades dels estaments que han forçat a construir la civilització actual. I no faig cap tipus de distinció siguin aquests estaments polítics, religiosos o socials.

L’home no ha estat dissenyat per ser esclau sinó per ser lliure. En l'era actual la ment de les persones s’ha eixamplat guanyant en profunditat. És molta la gent que abocada a viure en un sistema materialista no se sent còmode. Són molts que s’adonen que viure per la matèria no n’hi ha prou, que quelcom en l’intern els impulsa a la recerca de respostes per satisfer la necessitat insaciable de coneixement. No es conformen a viure com a simples animals ensinistrats per molt que tinguin a taula un plat en cada menjada. Els cal resoldre les preguntes pendents, què és l’home, els conflictes entre el bé i el mal, la justícia superior, per la qual sospira tota ànima evolucionada.

Set mil milions d’habitants podran viure i conviure fraternalment quan els pobles s’imposin a la màquina del poder sense mesura. Quan l’home digui prou, quan s’apropi al proïsme sense aires de superioritat, quan percebi fins al moll de l’os que allò que ens fa diferents són aspectes externs influïts per la cultura. Quan es respecti i “s’estimi altri com a ell mateix”, quan a les diferències no els hi fem escarafalls i anem en recerca d’allò que ens uneix, sense necessitat de fer-nos iguals, aleshores, què podrà separar-nos? De ben segur que podrem marxar plegats.

Mai com ara hi havia hagut tanta malaltia mental, tant trastorn psíquic, que equival a dir anímic. D’on prové aquest desequilibri humà? Avui les coses espirituals estan mal vistes, les úniques que, per ser més elevades, disposen d’una millor visió i perspectiva. Avui molta gent ignora la via anímica, i en un raconet del cor la tanca a pany i forrellat i se’n oblida. Però n’hi ha una altra part que ni la ciència ni la raó són capaces d’omplir-los-hi el buit que deixa l’absència de la realitat metafísica. Res de tot això, no forçosament ha de pertorbar ni exprimir la ment.

“L’ésser humà” és dual per definició: “l’ésser” és aquella voluntat que no s’hereta pels gens. És la potencialitat innata del món psíquic tan difícil de comprendre. “Humà” és la substància feta forma; és la meravellosa i complexa estructura físico-biològica.

L’ésser és allò que anomenem el “Jo de debò”, la individualitat innata, de la qual la consciència n’és la seva memòria i per ella sabem quan trepitgem fang o deixem petjades fermes.

La personalitat i la individualitat no marxen d’acord tot i que, l’una a l’altra, es necessiten. La persona actua i va a la seva, el desig, el plaer, són legítims i acompleixen el propòsit: proporcionar l’experiència que s’acumula, i esdevé útil en tant que a l’ésser li convé pel seu desenvolupament, evolució i progrés.

Fins aquí, res a dir. Però quan hi ha rebuig envers a l’ésser per ser invisible, quan la persona s’aboca amb la totalitat de la seva força i poder cap a la branca fosca de la seva estructura, quan obliga a l’intel·lecte a dissociar-se de l’ànima, és quan neix el conflicte entre psique i soma; la raó no s’entén ella mateixa i en la confusió tot trontolla. Per calmar la tempesta apareix l’escepticisme, la indiferència, o un acceptar-ho tot com la més lògica realitat. Aleshores la ment baixa de to i es conforma amb les quatre pautes intel·lectives de viure per al cos i les satisfaccions que aquest li proporciona.

L’home ha de tendir a l’equilibri i aquest no és possible en tant que hom s’aboca, exclusivament, cap a una de les parts de la dualitat, sense tenir en compte que, en el fons, es vulgui o no, ambdues ens pertanyen.

El sistema és agressiu i salvatge. Parteix de la idea que tothom és igual, que qualsevol pot escalar les cotes més elevades en l’aspecte material. Que les lleis són amplies i les normes permissives quasi fregant la il·legalitat, com a mínim moral. Ignora la part espiritual i mostra la materialitat amb tota la seva cruesa, així gaudeix de la possibilitat de dominar la persona i tota la societat que pertany-hi al seu àmbit d’influència, o sigui, en aquest cas, tot el món occidental.

Segueix el criteri de: “dent per dent, ull per ull”. A quin preu paga la humanitat sencera el benestar d’uns quants? Qui pot creure que és el sistema que ens alimenta? No serà pas a l’inrevés, no serà que l’home amb el seu esforç i la seva feina manté el sistema? No serà també, que amb l’excedent de la nostra contribució és fabriquen aquestes eines mortals, tant temudes, pel seu poder de destrucció? L’home, vivint només pel desenvolupament material, podrà seguir evolucionant? Per què no assagem d’una vegada un sistema que ens produeixi pau i no angoixa? Per què això, al poder dominant, no l’interessa? I si ja estem farts d’enganys i mentides, i ens creiem capacitats, per què no ho reclamem, abastament? O és que l’home, hereu de la força i el poder, davant dels quatre que governen, no pot fer-hi res?

És cert que a tota societat humana li cal un sistema, una organització dirigida pels millors homes de la humanitat, amb això estic plenament d’acord. Una societat governada pels homes més savis, que no forçosament els més intel·ligents. Aleshores així com s’ha ideat un sistema ferotge, corrupte i violent, se’n podria crear un de millor sense haver de renunciar a cap dels aspectes positius del sistema actual.

El meu somni pot ser petit, però immensament intens, car és impulsat per la ferma consciència que em mostra totes les seves possibilitats. Somniar despert és sa, si hom sap què somnia. El somni, en la profunditat, no lleva la son ans al contrari, ens alliçona, ens mostra totes les possibilitats que disposem. Tota la potencialitat creadora. Altra cosa diferent és el dorment que es creu despert i no viu, car no somnia.

Ningú dels que recolzen el sistema actual no podrà assegurar-nos la seva durada. En el món tot és canviant, ja que l’home i per l’home tot canvia, doncs la resta de la natura no en té consciència.

Mai cap sistema ha estat etern, i aquest no en pot ser l’excepció.

L’aspecte espiritual no varia, per molt que passin les civilitzacions, per molt que es transformi la matèria, l’esperit essencial roman impertorbable. Segueix sent l’Observador de tota cosa que passa.

L’evolució espiritual no ve per si sola, l’esperit per si sol no evoluciona, li cal el cos, la substància noble. El sistema hauria de cuidar ambdós aspectes a la vegada: el físic material i l’anímic espiritual.

Quo vadis, home? Podrà, seguint aquest camí encetat, trobar una fórmula de benestar justa i equitativa per a tota la humanitat? El dubte és el leimotiv que m’impulsa a expressar-me. Tot i intuint una alternativa positiva.

No hi poso ni trec res, cadascú que actuï a consciència.

Per a la Diada del 2009

Ara callo, però deixem dir encara quatre paraules que m’omplen el pap, i regurgiten ja que no puc empassar-me-les.

Ara callo, car he anat al més pregon del cor i he percebut com s’ha perdut l’essència de les coses. Ja no hi ha eix vertebrador, l’ànima que fa que tot giri com cal. Avui les coses ballen soltes al so de qualsevol i no de qui millor toca.

Ara callo, sí, però m’escandalitza la visió d’aquelles ments foranes que infiltren idees amb la intenció d’ensinistrar talps que penetrin les entranyes per a rosegar les arrels i malmetre l’arbre de l’aixopluc, símbol de pau i acolliment de tanta gent emigrada.

Ja sé que parlen català! Però el dubte em ve quan penso que no sé si estimen Catalunya o és un parlar per parlar.

Si l’estimen amb aquell amor fidel que tanta gent l’ha estimada i que l’estima encara.

La nostra pàtria no té cacics, ni feu, ni orgull de raça. Acull a qui ve i com a persona el tracte.

El nostre tarannà és l’eixamplament, on les persones puguin trobar el sentiment de llibertat, l’únic capaç d’assolir fites insospitades.

Són els d’enllà la franja que no tenen respecte a la llibertat, car ells mateixos estan subjectes a una ment internacional.

Sí, ara callo, no vull esgargamellar-me inútilment; els crits i clams esdevenen fum que s’escampen d’una bufada.

Potser el que cal fer és una definitiva passa endavant i que en resti per sempre inesborrable petjada.

Sí, sí, ara callo, veus ja no dic res... Però ningú no em farà callar per sempre.

Joan

11 de Setembre del 2009

La crisi actual no és financera sinó de valors morals

Ja sóc vell, però encara no repapiejo tinc molt clar la diferència entre ment i cervell, tan clar com els sistemes que m’ha tocat viure en el decurs d’aquesta darrera existència del periple de la vida.
Observo el sistema basat en la ciència convencional com ensinistra l’element humà sota els principis del materialisme, on se sublima la matèria com a fet real, i que la vida no és altra cosa que cruspir i ser cruspit, tot plegat: pols i cendra.

És un altre tipus d’ensinistrament, però tan dogmàtic com aquell que ens volia fer creure en la culpabilitat de la persona i que ell tenia la clau de l’alliberament de tot error. La gent s’ho creia empassant-se mites, símbols i signes, de profund significat, com si fos el propi mal.

Dues grans formes d’executar el poder que aliena, dues maneres d’esclavitzar la ment, deixar-la plena de teories i teoremes, creences i conceptes, idees i raons per acceptar millor el sistema que se’ns proposa en contra de l’altre que quasi sempre es nega.
Tot sistema organitzat per assolir el poder material, per sobre de tot, ens fa esclaus, doncs inutilitza al màxim la capacitat de pensar, lliurament, cadascú per ell mateix.
Jo que sempre he estat un rebel, però ordenat, ja que la rebel·lia no està renyida amb l’ordre, sigui conceptual, sigui intern o extern en la persona, o sigui fins i tot universal. No crec en cap d’ambdós sistemes. Car penso i sento per mi mateix i em sento tan lliure, per haver defugit de ser esclau.

No hi ha res de pitjor que una ment ensinistrada car sempre es deu a l’ensinistrador. Una ment ensinistrada és dogmàtica per definició, és fanàtica, car defensa conceptes que han estat imposats, i els defensa sense coneixement de causa. L’ensinistrador els dicta i la gent se’ls empassa al dictat.

Diuen que la crisi és financera, però el que no diuen és que darrera els qui mouen les finances són els financers, persones amb tanta ànsia de poder que han arriscat, jugant, els diners de tot un poble integrat en la comunitat occidental, que s’anomena civilitzada. El que no diuen és que tot plegat ha estat producte d’una corrupció a gran escala. L’operació ha costat quantitat ingent de diners, però el pitjor de tot és que s’ha perdut la credibilitat en un sistema que es pretenia fos globalitzat, per ocultar les martingales, l’argúcia de l’astúcia, més que la intel·ligència i la moral de no saber distingir on són els límits d’allò estrictament legal. Ningú no té dret a traspassar la frontera de l’ètica i la moral. Ni que sigui sota la disfressa de l’impunitat.
El sistema és tan corrupte, però tan subtilment manipulat, que poca gent s’adona que l’han estafada, que el fruit del furt és un desfalc a les arques on cadascú hi havia dipositat la confiança, i que ara s’haurà de cobrir a prorrateig per cadascú de nosaltres. Em recorda aquella dita: “ser el cornut i pagar el beure”.

El pitjor encara és per arribar, si es deixa de consumir anem a la bancarrota. L’ensinistrament és total: hem d’esdevenir corruptes, assentir en la corrupció si no volem que perilli el nostre relatiu benestar, ja que ben bé es demostra que tot plegat és una jugada falaç, on fins i tot ens poden dir que nosaltres hi estàvem d’acord en aquest joc. Sigui o no, veritat.
Mentrestant el sistema ens vol fer veure que tot prové del cervell, que nosaltres ja fem prou morir en l’intent de convertir el mal que ens ataca d’arreu, sense saber d’on ve, en un bé per a la humanitat.
Així ens ho venen i nosaltres contents. Seguirem arrossegant el bagatge de la ignorància, mentre ens anem convencent que tots som uns sants.

Guaita avant

No guaitis enrere
el passat és la història
que hom escriu a la memòria
sense ploma ni paper.

Guaita endavant
el camí que manca per fer.

Som forjadors de vida
escenes que enregistra
la Ment Universal.

Tan prompte la mort ens visita
la vida, per esdevenir
contempla el traç ideal:
projecte d’un nou existir.

La vida mai no s’atura
car l’essència és immortal.

Ja no puc

M'ofereixes un món més ric

una vida més plena

i ho dius mirant-te el melic.

 

Udols de llop

que sovint es disfressa

amb rostre de convicció.

 

Ja no et dono cap vot

són falses les teves promeses

doncs quan pots, mossegues.

 

Votaré pel color blanc

que s’escau a la innocència.

 

 

 

La crisi actual no és econòmica ni financera, sinó de valors, d’ideals i de moral

El diner dóna poder i l’home hi posa tota la força i tota la voluntat per a assolir-lo.
El resultat és que l’home esdevé ambciós, cobdiciós i egoista.
Els que governen i creen sistemes són els homes. Els diners no manen, sinó les persones que actuen sota el poder del diner. Així s’enriqueix tot govern i tot sistema. Són els homes cobdiciosos que decanten el diner cap on volen per fer-se amb més poder. Així, es va fent més gran la bola.
Pel poder es fan les guerres, pel poder els homes pels homes es depreden, pel poder, no hi ha pares ni germans, ni amics. Pel poder es genera la violència.
Els homes febles en cobdicia, egoisme i ambició, actuen de la mateixa mena en escala reduida. Duen, també, el germen del factor violent.
Si el poder minoritari convenç, de bon grat o a la força, a la resta de la gent que és multitud, emprant l’astúcia més que el component de la raó, alguna cosa falla en el poble.
El poder crea el sistema de protecció: ofereix i dóna tot allò que fa que la gent no pensi, que es distregui de les seves obligacions morals i ideològiques. Fa de la personalitat la gran massa amorfa, anulant l’individu, l’home va cedint tota la força.
Pel poder tot s’estanca menys l’influència del diner, ja que és el “leitmotiv” de tot el repertòri, l’única melodia que s’escolta arreu.
El diner segueix fent la seva, aquell que el posseeix es baralla amb l’altre que també en té. Combat aferrissat on s’especula amb hipotètics guanys, i no els fa res esdevenir corruptes.
Si la gent no es deixès influir per mètodes simplistes, i s’afiancés en la seva parcel·la de poder i de força, el diner trontollaria, com ara s’està veient, que si el poble no consum, el sistema sotragueja.
Quan el poder s’extralimita actua al marge de qualsevol valor moral i es corromp. Un sistema governat pels corruptes, no progressa. Va en contra de la llei de l’evolució.
Si la gent esdevingués conscient que el poder del diner la sotrmet, sabria que aturant-se una estona tindria molt de guanyat. Podria decantar-se per un altre model de societat.
Cap poder negatiu no es pot desenvolupar quan l’home decideix per on anar. És a dir, quan l’home per la ment evoluciona, i s’inclina pel sentiment de fraternitat.
Quan el poble clama la Pau, no sap ben bé què demana. La Pau en la que estem acostumats no és altra cosa que l’interval entre dues guerres. L’únic antidot contra la guerra és: L’Amor, així, en majúscules. Car l’Amor és l’absència de tot egoisme, cobdícia i ambició.
Cal reeducar-nos en fonamentats ideals espirituals sense dogmes, cal relligar-nos amb altres pobles que suporten situacions adverses, cal fer-nos presents sense cap mena de violència. No hi ha cap poder més gran que l’Amor i cal emprar-lo amb tota la força.

Per això dic que la crisi és més de moral i de valors que econòmica.

La paciència

No s’obren els set segells
a trompades d’impaciència,
ni s’adoba el que es trenca

a cops forts de martell.

Les portes del misteri
no s’obren a empentes
ni a cops de brams
les finestres del cel.

El Vi

Qui em pren amb mesura
tot esdevé alegria,
però qui de mi n’abusa
fa malbé la seva vida.

La culpa no és de la terra,
ni de la vinya
ni que jo sigui el vi.

D’allò que dius i et diuen

Per molt que diguis als altres,
per molt que et digui algú
de convincent i raonat,
escolta aquesta veritat:
ningú pot pensar per tu
ni tu, pensar per un altre.

El Post

Arbre sense ànima
pal dret clavat en terra
ignorant la sorda mort,
sense arrel ni saba,
ets encara un útil post.