12 de març, 2008

El meu vehicle




Arribo a punt, el meu flamant vehicle
tal com l’havia previst, enllestit per fer-ne via.
l’haig de conduir fins al final de la cursa,
jo sóc qui el guia qui el posseeix, ell m’obeeix.

A tentines uns quants metres de rodatge,
les peces han d’acoblar-se.
Ja és a punt, ja marxa! El condueixo per volts
i revolts. M’avorreixo vull incentius nous,
sento tedi... Calla! S’apropa un rètol,
és l’autopista, l’escurça camins!
L’encaro; premo fort el pedal i s’accelera
marxo a tot gas, tinc pressa.
Quin camí més ben traçat
tanques a banda i banda em protegeixen!

Marxo veloç, tant, que es fonen les imatges i el paisatge!
només un punt, al final s’ajunta, la resta s’ha fos.

He arribat a la terra del joc; quants cotxes aplega!
el gall de roja cresta abrivat, l’elefant blau,
el cabrit, el porc, l’ovella, el que llegeix les cartes,
el que beu, dorm i menja i viu la vida... o s’ho pensa.
El corrupte, l’enganyador, que s’apropia del món
i em vol fer veure el que li sembla.

En el viatge darrer, tal plaer no el vaig veure,
ho sabia! La monòtona perfecció ocultava
la realitat de l’existència. És viure aquí, en la imperfecció
on trobo la resposta dels que progressen.
Ara ja ho sé, seguiré fins el final el camí que abreuja.

Entro al túnel, una pana irreversible em foragita,
m’expulsa de l’atrotinat vehicle.
No sé on sóc, el món s’ha fos, de llum, ni engruna,
foscor, boscúria, ombra, por. On és la lluïssor del joc?
Crido temorenc!
Segueixo una besllum, surto a palpentes de la fosca tenebra.
Albiro en la perfecció com s’esmicolen els errors!
M’adormo, tinc son i en la profunda inconsciència medito.

No recordo res, no sé res! On sóc? Guaito i veig
un cotxe nou de trinca que acaba d’enllestir-se.
Me’l miro, ja em va bé, no el vull gran ni ostentós,
sinó petit i humil, que s’arrapi al camí.
Tant l’hi fa tombs i retombs, i si pateixo.

El vehicle és apte, he d’ajudar a ultimar-lo,
és el meu, no en tinc d’altre.