Observo el cuc com s’arrossega,
com aixeca el cap mirant el cel,
guaita la flor, inassequible bellesa.
Segueix el rastre en la terra
mentre la instintiva fe
el condueix arraulir-se en un racó,
fer-se un capoll,púdic vel,
a la mirada humana, aliè.
La força activa, el dota d’ales
bellesa de colors insospitats
emprèn el vol i dalt de la flor
li ret l’essència que desava
per les núpcies de l’amor.
Lliure, a fet el cim inabastable,
efímera vida, per la llibertat mor.
Potser un altre dia tornarà a ser cuc
en un cicle nou. O potser no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada