D’on vens, per què tremoles si no fa fred? De què tens por? Has anat al país del desig, t’has topat amb la il•lusió? Has vist el joc que compensa la càmera oculta, la disbauxa, la follia dels encants, la percepció sensual? Potser les fissures del pler són el teu tremolor.
Vine, vine amb mi, abocat a l’abís, observa des d’aquí on fineix l’aventura que et provoca l’estat en que t’he vist. Jutja, jo no menteixo quan et dic que el món groller és la follia que et duu a la por i el desesper. Mira’t a l’espill, així, traspassa la mirada, ben endins, guaita com el teu Jo de debò, generós, t’ofereix tot el que té i tu remugues tot i sabent que a canvi no et demana pas res.
Guaita el cel de cobejança absent. Guaita el murmuri dels elements, sent els colors de les coses com suaument es posen damunt la pell, escolta els sons frec a frec a la llum dels estels, és música inabastable a la raó, només l’artista l’entén.
Somnia, aquí a la cambra del Jo els somnis són reals, els dels humans són el joc del plor i el desesper, del fred i la por, ja que somnien desperts.
Guaita més al fons, així, amb la visió de la ment, veuràs com esclaten les espurnes del foc primigeni, com les guspires de llum preparen l’espai pel replegament, i com, tot d’una, esclata en una foguera major fins fondre’s tot en el principi, la font.
Ara tu ets en l’absolut silenci, res no existeix, tot és.
Vine, vine amb mi, abocat a l’abís, observa des d’aquí on fineix l’aventura que et provoca l’estat en que t’he vist. Jutja, jo no menteixo quan et dic que el món groller és la follia que et duu a la por i el desesper. Mira’t a l’espill, així, traspassa la mirada, ben endins, guaita com el teu Jo de debò, generós, t’ofereix tot el que té i tu remugues tot i sabent que a canvi no et demana pas res.
Guaita el cel de cobejança absent. Guaita el murmuri dels elements, sent els colors de les coses com suaument es posen damunt la pell, escolta els sons frec a frec a la llum dels estels, és música inabastable a la raó, només l’artista l’entén.
Somnia, aquí a la cambra del Jo els somnis són reals, els dels humans són el joc del plor i el desesper, del fred i la por, ja que somnien desperts.
Guaita més al fons, així, amb la visió de la ment, veuràs com esclaten les espurnes del foc primigeni, com les guspires de llum preparen l’espai pel replegament, i com, tot d’una, esclata en una foguera major fins fondre’s tot en el principi, la font.
Ara tu ets en l’absolut silenci, res no existeix, tot és.
6 comentaris:
Gracies Joan per mostrar amb tant realisme el camí a seguir, per omplir els sentits amb la visió de la ment; aconseguir arribar alla on tot és, era i será.
Montserrat/ Naiade
Gràcies, Montserrat. El teu comentari m'encoratge i m'adono que no estic sol.
De fet, Joan, el darrer recer que ens queda és aquest, el nostre jo/foc intern que pot fer esclatar possibles llums per un proper camí...
Podrem?
Sí, Zel el jo foc, el jo aigua, el jo èter, el jo aire. Tot allò que és en la invisibilitat molt més real que les coses palpables.
Si que podrem. Només cal que ens ho proposem.
Joan, m'agrada el que escrius, em fa sentir i pensar en el meu jo per no voler que el meu ego em domini. Per mi sempre seràs, l'amic de la distancia, que no es veu, ( cada dia) però se sent. Sempre tindràs el meu respecta, que per mi serà l'orgull més intim. una abraçada.
Jaume el saltataulells.
Perdona, Jaume. Tinc per costum respondre a tots els comentaris. Aquest m'havia passat.
T'agraeixo tot el que valen les teves paraules envers la nostra amistat.
Gràcies, Jaume.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada