El Vi

Qui em pren amb mesura
tot esdevé alegria,
però qui de mi n’abusa
fa malbé la seva vida.

La culpa no és de la terra,
ni de la vinya
ni que jo sigui el vi.

D’allò que dius i et diuen

Per molt que diguis als altres,
per molt que et digui algú
de convincent i raonat,
escolta aquesta veritat:
ningú pot pensar per tu
ni tu, pensar per un altre.

El Post

Arbre sense ànima
pal dret clavat en terra
ignorant la sorda mort,
sense arrel ni saba,
ets encara un útil post.

Fals refugi

Darrera el gros arbre del bosc,
ulls clucs, fas veure que dorms.

Molts com tu s’acluquen
per por que ningú no els vegi,
i els desperti del seu son.

La imatge i la figura

Reflectida al mirall la meva imatge
faç i figura, al vidre, estàtica
sense relleu ni idea fàctica
semblant talment màscara d’un ultratge.

Traspassar les ombres d’aquest miratge
penetrar el mirall vers poètica
semblança, al flux de vera tàctica
enllà del mirall vell, en nou viatge.

Ja s’ha fos l’acostumada figura
l’altra banda del mirall, la forma
es percep en el tot que ho configura.

Enllà el mirall el fix es transforma
mirada, sense faç, d’altra natura:
són els ulls i la veu sense cap norma.

Sóc una peça només

Si en néixer en aquesta esfera terrenca
ho faig per una secreta intenció,
jo no sóc sol, la idea temorenca
de la solitud, és pura ficció.

Sóc peça d’una roda que no es trenca
engranant vides d’igual condició
plegada amb altres rodes, tremolenca
formo part d’allò que hom diu creació.

Gira la bola i res no l’atura
vivint arreu i enlloc passo l’estona
i com jo, ho fa tota criatura.

Tot just la peça engrana, funciona
mar i terra, tota l’obra madura,

així l’aigua pel vent feta ona.

Un sonet per a tu i jo

Sols la força de l’amor fa possible
entre tu i jo, una bona relació,
goig, l’ànima respira estimació
car és doble l’amor inamovible.

Quan l’amor no és pregon, no és prou servible
i es romp en dos la llibertat d’acció,
jo, mig esclau per feble evolució
tu mig lliure, el cor no és prou flexible.

Culpem l’amor, s’ha fos l’encanteri,
coixos ambdós cerquem nou criteri
res, ni cap altre, ens és substituïble.

Cal, a l’amor, el foc del misteri
sense caliu, com fosc cementeri
despulles d’una vida inaccessible.

Pregunto i ningú respon

D’on ix l’impuls que al cervell posa en acció?
Quin tipus d’energia somou les cèl·lules vives?
Qui les vesteix de tan especial intel·ligència,
per saber en tot moment el que cal fer?

La cèl·lula viu, però si ella no és la vida,
d’on prové, qui la fabrica?
On es creen aquests missatgers
que transiten pel món cerebral,
i comuniquen ordres concretes
a les incomptables molècules?

D’on prové la dansa de l’impuls vital
que a computar al cervell obliga
a un frenètic bellugueig?

Quina és la tasca de la ment
que es mou a intervals del pensament?
D’on prové la vibració, fluid vital,
que a tanta gent vesteix?

Qui posa ordre a tanta tasca ingent,
qui posa pau que res no acabi en desgavell?
Què se’n fa de les imatges fredes,
de les idees i conceptes sense l’escalf vital?
O també hi ha molècules
en el pensament incoherent?

D’on ve la vida nua i l’alè que impulsa a viure?

La natura

L’home guaita el seu voltant,
cel i mar, muntanya i vall,
pedres, plantes, arbres, ocells,
pluja i vent que la fulla empeny.
goig i bellesa per veure
la saviesa que tanca l’univers.

De tot l’home se’n alimenta
i com l’home tot insecte
i tot ésser viu, ensems.

L'home ho pot comprendre
ja que tot plegat és en ell.

El pes en or

En el gresol de la vida
ens purifica el foc,
llevada l’escòria,
la resta, és el pes en or.

Creació i Evolució

No comprenc l’enfrontament ni la discussió entre dos bàndols que s’oposen. Jo no tinc dubtes: tot allò que evoluciona o ha estat creat o ha sorgit d’algun lloc. I tot allò que es crea o sorgeix, evoluciona. Evolució i creació van de bracet passejant pels confins de l’univers al compàs de les lleis perfectes.

Desencisats

Vivim en una societat dividida, per una part un grup amb evident signe materialista, per l'altra el grup immobilista. Entremig de l'un i l'altre una illa on habiten aquells que no pertanyen a cap d'ambdós grups. Són els desencisats que no creuen en el sistema i viuen isolats en cerca de recolzament d'uns ideals, que els altres volen eliminar, i que han estat presents, en la humanitat, des de sempre.

El sistema és un drac de cent caps

Cent caps té el drac, com un de sol pensen
amb astúcia, com crear un sistema.
L’home no veu com n’és de corrupte
i el codi espiritual del poble
es desfà, no lliga ni relliga,
esclau del drac i la seva força.

L’home, seduït pel pler, la força
accepta. Dels caps no sap què pensen
més el corrent vital no relliga
pel total domini del sistema
que oprimeix la gent i el cor del poble.
Diu el drac: “et vull mort, sóc corrupte”.

Món de podriment, corrent corrupte
imposa el drac, als caps, per la força,
afeblint la voluntat del poble.
Per la lluita a la victòria! Pensen,
alçant la veu imposen el sistema.
La gent, se separa, no es relliga.

Res no avança, quan res no es relliga,
més aviat s’enfonsa al pou corrupte,
arrel esclava d’un fals sistema
corona els cent caps, prenent més força
i guerreja, i pel poder que pensen
sotmet, vexa i mata al poble.

Cal fer una passa avant, fer que el poble
elevi l’esperit que relliga,
arremetre contra els que mal pensen,
llevar la màscara del corrupte.
L’home, que té més poder i més força
que els cent caps, pot anul·lar el sistema.

Pell morta, res no afecta al sistema
s’imposa per damunt de tot poble,
li pren l’alè, li minva la força,
de matèria un feix el drac relliga
com més gros l’embalum, més corrupte,
més es rendeix, el poble, als que pensen.

Pensen els caps del drac que el sistema
no és corrupte, i ataquen el poble
que cau, car relliga sense força.

Reng de pensaments

Pensament prim, inconsistent,
com un bri de palla
se’ l’endu qualsevol vent,
com fulla que cau de l’arbre
és desprèn de la ment
sense raure a cap lloc
sense lluïssor, sense esperança.

Pensament fi, sublim cabell d’or,
subtil s’enrosca i puja
per l’espiral del cor.

Pensament gruixut,
servidor de l’ego obtús
ocupa l’espai de les idees
entre l’intel·lecte i la raó.

Pensament profund
de ferma arrel i brot de casta
desfà embolics
els fins i prims apedaça i cus
mentre els gruixuts, embasta.

Un sonet pel desconcert

Per un impuls desconegut sóc empès
a saciar el desig de l’intel·lecte,
saber, el coneixement m’ha de ser tramès
pel mitjà més ràpid i directe.

Al cor la temença frena tot el pes
i altera l’objecte pel subjecte
l’intel·lecte ennuvolat ja no entén res
dubte entre l’incert i el que és correcte.

L’impuls al cor és també un atribut
de l’incògnit que empeny des de l’ignot
a torns, un i altre, passen per l’embut

com la gràcil titella i el ninot,
diuen dormir, i la capsa és el taüt
com el foc ho serà pel borinot.

Sant Jordi 2009

Com eren abans les coses!
Un sol home matant el drac!
Ara el monstre d’iniquitat
mata milers de pobles
alhora; i calla l’home.

Esperona el cavall! Vine!
torna ràpid a la llar
la injustícia a fet forat,
i fins i tot la donzella
és a punt de ser cruspida.

Digue’ns on et van fornir
de gallarda valentia,
d’on va eixir tan fer coratge,
d’on la força a la mà
per aferrar la ferma espasa.

Vine! Allibera’ns de tal monstre!
Som presoners de la bèstia,
els diners són el greix
que a la fera ha fet molt grossa.
Els hi hem cedit, sí, és culpa nostra.

Però si no tornes a casa,
si no rescates el tresor
que guarda la bèstia a palau
no podrem comprar la rosa
a l’estimada
ni tampoc el llibre a l’estimat.

Esperona el cavall!
Vine, Sant Jordi, si us plau!

***

He estat absent més de dos mesos i em sap greu. Per raons de no veure-hi prou clar. Ara he tornat, però haig d'anar a poc a poc.

Cap a on anem?

Què és allò que l’home cerca tant insistentment?
Què és allò que li cal per a ser feliç?
Què és aquest impuls que l’empeny i mai no s’atura?
Què és aquest desig d’omplir el pou del coneixement?
És l’esperit o és la carn? És allò més pregon o superficial?
Per què com més s’evoluciona creix al mateix temps la corrupció i el desordre?
Per què aquest neguit, i aquesta ànsia es noten al cor i no al cap?
Per què ens cal donar un altre sentit a la vida que no sigui pels sentits?
D’on prové la insistència, què és allò que ens ho fa fer?
Per què hi ha tanta diversitat i mentre un neda en la confusió, l’altre en fuig?
Per què l’un és materialista i l’altre espiritual?
On radica la diferència? Què els fa fer diferents?
Com és que hi ha una angoixa existencial en tots i cadascun dels éssers humans?
Per què ha de ser la religió que se’n encarregui d’aquests temes?
Per què s’empeny en defensar l’existència de Déu si no se’l coneix, si no se’l ha vist mai?
És la religió l’única via per arribar a Déu, entenent per Déu allò d’on ha sorgit tot, tant el cosmos visible com l’invisible?
Pot haver-hi una mútua relació entre Déu i l’home?
Ha de passar, forçosament, per una religió organitzada i dogmàtica?
No potser per una elecció lliure, sens que calgui cap intermediari?
Si tot evoluciona per què no ho fa la religió? De què té por? Per què no explica amb més profunditat les experiències místiques i sobrenaturals?
Per què l’ésser humà és un clam constant, fent preguntes, i en rep comptades respostes, si és que en rep cap?
Què és allò que li manca a l’home, que el fa eixir de la justícia per caure en l’error?
Les activitats culturals de tota mena, poden considerar-se com un intent de “relligar-se”, en el sentit real de religió, per trobar la manera d’omplir-se de la mancança que ronda en els cors?
Pot haver-hi un nou moviment religiós que ho aglutini tot plegat?

Reflexions pel Nadal 2008

Si el "mi" i el "jo"es confonen, si el "meu" i el "teu"
ens separen de l’esclat i de la forma,
què vull dir quan jo dic que no he demanat venir
en aquest espai i en aquest temps
ple de dubtes i incerteses, de pors
que encongeixen el cor i l’omplen de temença?
Per què no em dius, d’una vegada,
què he vingut a fer aquí?
Per què tot allò que sembla bo
acaba amb patiment i dolor?
Si arreu on guaito la natura, veig la llei,
com és que en la natura humana falla,
o és la criatura que es mofa de l’ordre,
car en ella nia el desconcert?
Per què no sóc com l’arbre, la planta o la flor,
que s’arrelen i fan estada en aquest món
sense ser conscients de la vida i la mort?
Què és aquest "mi" que em fa creure que tot em pertany?
Qui és aquest "jo", aquesta veu interna,
que jutja els meus actes, que em diu "sí", i em diu "no"
que amb ànsia clama, i si la resposta
que rep, no li agrada, la desa i no la vol?
Potser per la llei d’altra natura
sense nyafa, tot de cop sabré qui sóc,
o també, potser, per la postura
de viure del "mi" i el "jo" en aquest món.

Reflexions Breus

En néixer van donar-me
un bitllet d’anar i tornada.

* *

La fruita de fina pell
fa goig i s’acarona,
del sabor res no se’n sap
fins que no es prova.

* **

El gust de la menja
no canvia pel nom
sinó per la llengua.

***

La història comença
quan les llàgrimes humanes
reguen la pell de la terra.

***

La matèria omple l’espai,
l’essència fins i tot el buit.

***

Tant sols buidant-te
sabràs de què omplir-te.

***

La flama mai s’apaga,
la guspira amatent
a un o l’altre l’encén.

***

Mai l’engany serà poesia
ni poeta cap farsant.

* * *

El poema és la veu
regalims de mel
fluint de la poesia.

* * *

Ànimes a l’ombra
com papallones nocturnes
que neixen en la nit fosca.

* * *

Si la vida no tanqués una fi
l’absurd fóra viure
i no pas morir.

* * *

El temps no m’envelleix,
em desgasta allò que faig
mentre pel temps vaig.

* * *

Si l’egoisme es fongués
el món s’aturaria
tot restaria inert.

* * *

tothom arrossega el feix
del propi destí.

La Serp a Vilanova i la Geltrú

Aquest darrer dijous van presentar, a la llibreria Ma’at de Vilanova i la Geltrú, el meu llibre La Serp.
Per a mi, no va ser “una presentació”, sinó “una trobada” amb gent predisposada a compartir.
Va encetar l’acte la càlida veu de la Marta Garcia, llibretera i lectora, que amb delicadesa va fer una exposició de les impressions rebudes en la lectura de la Serp. Va ressaltar que és un llibre fet de reflexions que dóna respostes per fer altres reflexions de reflexions. Va dir: -jo, això ho expresso amb una imatge que empro sovint: “és posar-se les orelles i obrir els ulls”. Ella va parlar amb el llenguatge que surt del cor, de l’intern de l’ésser, sense floritures intel·lectives. La pregunta era obligada i la Marta la va fer amb un ampli somriure: -Què és la Serp?

El clímax de l’auditori era propens. S’havia creat una atmosfera positiva en l’ambient.
La Serp –vaig dir tot seguit després de donar les gràcies i la benvinguda als assistents- és l’ego que tots duem dins i ningú vol reconèixer i si ho fa, no li dóna cap importància, car és companya en l’habitud. La Serp, -vaig seguir dient- és també aquell diable, els dimonis i Satanàs dels quals ens parla el nou i l’antic testament. La Serp també és el caos, allò que en el principi s’oposa a la llum.

La Marta va donar la paraula a la Isabel Laso que amb contundent claredat i sentit poètic va expressar, amb harmonia i sensibilitat, com la lectura del llibre l’havia colpit no només pel que deia, sinó també pels breus i contundents poemes que hi són impresos.
Els sentiments flotaven en l’aire i s’unien, uns als altres, com si fos una altra mena de coneixement.

Va ser una trobada de persones, que com diu la Marta, es van “posar les orelles” i van obrir els ulls de bat a bat.
Em sap greu no saber l’adreça de la gent que ha comprat el llibre, per mantenir-hi un diàleg. De totes maneres ens hem emplaçat per a reunir-nos i comentar les preguntes i respostes que es plantegen en el llibre.

A mesura que tingui més informació de l'acte ho aniré penjant.

*******

Això confirma la idea, de més d’un de nosaltres, que cal tornar a les reunions, d’intercanvi d’opinions i sentiments, tan enriquidores. Cada vegada és més la gent que necessita respostes sobre la veritat i realitat de la vida i el món. Que clama, amb veu sostinguda al seu intern, respostes clares a moltes coses que el cor i la intuïció perceben, per molt que en sigui de difícil una interpretació correcta, i que són negades per sistema.

Jo personalment crec que la crisi actual és espiritual i no pas econòmica.
Poso en dubte l’existència, en algun lloc, de la llibertat. Existeix la llibertat? L’home ha estat lliure alguna vegada des de la seva existència en aquest món?
L’home segueix sent esclau? (Quan dic home em refereixo al gènere humà: home i dona inclosos)
Pot haver-hi un altre sistema basat en el capital que no sigui tan agressiu ni corrupte com l’actual?
Sent el mal una realitat, pot ser eradicat?
Podrem seguir vivint en un planeta tocat de mort?

Des d’aquesta pàgina faig una crida a tota persona sensible, que té coses a dir, que vol comentar-les i no troba on ni a qui, que es posi en contacte, amb un simple comentari, i intentarem tots plegats fer un grup que de ben segur ens serà útil a tots. No importen ni creences ni tendències, però si, respecte i comprensió cap a les persones.