" LA SERP"

Hem heretat la terra, l’arbre, la ciència,
però l’home ignora que, en l’arbre,
la Serp hi anava inclosa.

Comentaris sobre La Serp:

"La Serp és un llibre de respostes per fer-se preguntes..."
"És una obra que planteja les preguntes profundes que sobre l’home i el sentit de la vida ens fem tots..."
"El lector només s’haurà de deixar seduir per les reflexions contingudes a "LA SERP" per experimentar en primera persona una percepció més mística de la vida".

Carles Torras. Periodista

"Cal destacar frases innovadores, pensades a consciència. Reflexions que fan pensar. Com els pensaments resumits en lletra cursiva i en vers".
"L’autor ens sorprèn amb una narració ambiciosa, fruit del treball que s’inicià a la literatura escrivint poemes de diferent contingut. Talment un recull dels seus pensaments plasmats al llarg del temps."

Joan Marcè. Enginyer

"Només una incògnita es manté al llarg del relat. Una gran incògnita que ens perfora.Tan poderosa que pren tot el protagonisme i s’instal·la amb gran i desafiadora imatge a la portada..."
"No és només Matèria, sinó que té la seva força en el món intern, en l’ànima, en allò que és diví".
"Allò que dóna al món la seva cara sinistra i que tots reconeixem en el nostre interior..."
"Una essència que resta present i inexplorada."

Sergi Torras. Psicòleg

"En aquest llibre es posa de manifest l’autèntica naturalesa de l’home. Aquell home que neix amb tota la potència divina, tal qual, sense res que cobreixi la seva "pell", sense llast, tot puresa. I com a mida que va caminant s’adorm davant l’autenticitat i la realitat i a la vegada se li desperta aquell "ego" raquític i maliciós. La Serp és qui posa tota aquesta falsa collita en el camí, la Serp posa els ulls, als ulls, que priven a l’home de veure-hi clar i de donar-se compte, d’observar la magnífica realitat per la que hem estat creats."

Maria Bonafont. Poeta

Instantània de la presentació a L'Ateneu Barcelonès. Desembre 2007

Maria Bonafont-Joan Estruch-Amàlia Sanchís

poeta- autor- editora

Resposta a un comentari a "La Diada"

El comentari l'he inserit en el poema La Diada.


Democràcia és el sistema menys dolent de govern, però és ple de defectes. Fins i tot hi ha qui diu que: “l’opinió de la majoria suposarà sempre el regnat de la mitjania” per això preconitzen: “el govern aristocràtic del talent i la bondat” entenent com “Aristo” el millor, i com a “cracia” el poder. O sigui el poder del millor. Aristocràcia no vol dir Monarquia. Ja veus que hi ha opinions per a tot. És clar que això és filosofia, que avui ja no es porta massa. Tots els partits polítics diuen que el seu ideal és el millor. Jo no he parlat de cap partit polític sinó de tots plegats. Com creus que ha arribat Catalunya a ser motor de desenvolupament econòmic? És clar que en política cadascú té el dret i fins i tot l’obligació, de definir-se cap allà on se senti més còmode, on es cregui que millor defensen els seus interessos.Quan jo parlo de Catalunya separo totalment qualsevol interès partidista, de qualsevol mena. Quan jo dic Catalunya em refereixo a aquella filosofia que no és impresa enlloc, a aquell sentiment d’unió, a aquell lluitar per una pàtria sentida, sotmesa i vilipendiada, però mai conquerida. Catalunya no és una entelèquia, ha estat forjada pels catalans, pels nostres predecessors que l’han convertit en un potent motor de desenvolupament econòmic. No he dit ni he insinuat en cap moment alguna preferència per cap partit. Ni vull entrar en aquesta discussió que ara no s’escau. Tampoc vull entrar en la “infinitat de coses i de cosetes” resoltes pel tripartit, que dels tres un és el que mana, com molt bé dius “la majoria decideix”. Ni tampoc vull entrar que hagis aprofitat el meu relat per posicionar-te personalment envers una facció política. Ja m’està bé, ja que això no fa altra cosa que confirmar-me que en la política hi ha molt d’aprofitament. I per altra banda crec en les idees i el seu intercanvi.Jo et parlo de sentiments, del sentiment català, que no catalanisme, del sentiment de nació, que no de nacionalisme, i menys encara d’un “nazisme” com insinues que no vol dir res més que: “nacional socialisme”. Jo et parlo del sentiment de la sociabilitat, no del socialisme, del sentiment que m’obliga a reconèixer la gesta dels nostres progenitors. És clar que els sentiments no són visibles ni convertibles directament en normes. Deixem afegir una cosa: si un dia, aquest sentiment que dóna coratge a l’acció per la qual cosa Catalunya ha estat i és encara motor, es dilueix, això que s’ha assolit a poc a poc, al llarg del temps, anirà minvant de mica en mica, fins convertir-se en una regió més. Catalunya aleshores deixarà de ser. El motor al ralentí, farà figa. Jo no hi entenc de dretes ni esquerres, per a mi aquests termes són obsolets. per a mi tots som éssers humans amb força problemes a la ment sense resoldre, que caminem sense rumb fix ni definit i que demana a les organitzacions que detecten el poder, que ens alleugereixin, al menys, dels imprescindibles. Poder que sempre ha existit, que sempre ha manipulat, pels quatre costats, per tal d’obtenir més poder i així la roda creix i es multiplica. Jo diria que aquest poder avui es basa en el materialisme, però això seria tema per una altra oportunitat.

La Diada

Rècula de pensaments premen la ment
imatges i preguntes el cap computa:
és Catalunya dels Catalans?
o és d’aquells, que balança en mà,
amb el fidel desnivellat
pesen els fruits de la terra,
que no els ha vist pas néixer?

Pesen i no compensen, quelcom falla.
En el plat del contrapès un munt de palla
per fer callar la propietat
amb imposada autoritat:
on és la justícia, per què s’encalla?

Tenim drets els catalans?
o som simples masovers
d’una finca annexionada
esclaus moderns sota l’influx
d’una encotillada democràcia?

És Catalunya una nació?
si ho és per què no mana,
per què no dicta l’autogovern?
Si tenim dret, pesem els nostres fruits,
bé que en sabem, no ens cal una mà aliena,
Catalunya és de mena justa i solidaria.

És Catalunya una utopia,
una entelèquia al cor d’uns quants?
Amb quina balança es pesa el sentiment?
Quin és el contrapès, sinó ignorància?
Com s’equilibra la pesada?

La balança en què jo crec
és aquella que, en el pes, no hi ha estafa.

On no hi ha amor, no hi ha vida,
Catalunya sense amor ni dignitat
ja no serà la brasa d’aquell foc viu
sinó fum que s’esvaeix, fràgil
com bombolles de sabó
que en l’aire esclaten.

Que no volem almoina,
que s’ha acabat pidolar
que la llibertat és cosa nostra;
car, quina força té l’home
que sempre demana caritat?

Ja no vull parlar de les arrels
sinó del tronc afeblit per la saba adulterada,
car sense tronc no hi ha brancam ni fullatge,
ni fruit per pesar en cap balança.

Si el poble creu que els dirigents flaquegen,
que l’home s’ha aturat i ja no és més
i l’esforç de la dona no és prou encara,
siguem nosaltres, catalans,
ambaixadors sense ambaixada,
que estrenyent-nos ben fort les mans
per a Catalunya donem la cara.

Escrivim fins fer sortir fum del teclat,
que ressonin les veus dels poetes,
que s’omplin les bústies de lletres catalanes,
que sàpiga tot el món, que Catalunya és:
una nació, un país i una pàtria.

L'estiu se'n va

Ja hem passat gairebé l'estiu. El temps és una cosa ben curiosa, ja que ningú sap ben bé què és. L'estiu és un cicle de l'any que dividim en quatre estacions, però el temps en sap alguna cosa d'això? Pel temps no serà tot un seguit? Cada any que passa el donem com a perdut, solament el present emprenem amb il·lusió, car el futur és cosa llunyana. És el temps company de la vida? La vida s'acaba quan el temps finiex? O bé vida i temps són dues coses separades? Què vol dir, quan dic, no tinc temps? És que el temps en mi s'esgota?

De tot plegat en tornarem a parlar.

El matx entre Jo Sóc i el joc de l’ego

Tot just acabo d’arribar, com aquell que diu,

i ja em desafies.

Vinc de l’espai de la quietud. Els silencis absoluts,

no existeixen.

Rere els silencis, al fons, la música pels mons,

l’harmonia.

Em reptes al matx en el tauler, accepto el joc,

guanya la vida.

Comencem, jo les blanques tu les negres.

No tens alternativa.

El blanc de l’escaquer contra el negre de les fúries.

L’enfrontament.

Em provoques, em defenso, et violentes i m’odies.

Creix l’auto estima.

Per un flanc m’ataques, somrius, falsa maniobra,

t’abraones.

T’estudies la celada, prems, m’agredeixes

m’acorrales.

Intueixo la meva gran jugada

fent-te escac al rei.

Amb la reina el rei cobreixes.

Segueix la partida

sempre el mateix,

contraris que s’oposen

i es neguen mútuament.

A cops sembla que guanyis, però no guanyes, perds.

Amb les peces menors fas bé el teu joc

amb les majors no pots.

I creus menjar-me.

Faig veure que no ho veig;

si fas aquesta jugada, si mates aquesta peça,

et faré escac i mat, moriràs del tot.

Has fallat. S’ha acabat la partida,

s’ha conclòs el teu joc.

Em preguntes tímidament

si vindré un altre dia,

potser tornaré a passar

però ho faré de resquitllada,

per ensenyar-te a jugar

el joc imparcial i just:

“on perdre tant s’hi val,

si guanya l’altre”.

El Mirall i Jo

Al mirall Jo sóc immòbil figura,

imatge plana de dues dimensions.

Si no fos per la superfície argentada

del cert, jo no sabria com sóc.

Penso i la memòria em du el record

d’aquell axioma que s’expressa:

“si penso, doncs, existeixo”.

El mirall m’ho confirma ja que m’hi veig

i m’ho diu l’intel•lecte i la raó,

però tanmateix afegeixo:

“és quan sento que sé que sóc”

Si pensar és existir, l’existència

va al so del pensament, la meva pensa lenta

vol dir que existeixo lentament.

Reguitzell d'idees venen al galop,

tropell que, la freda imatge del mirall,

ignora l’embolic a l’intern del meu Jo.

Penso que d’axiomes ni ha molts:

“que res no és fix” que “tot es mou”

“que res no es perd que tot canvia”,

“que tot es transforma, es transmuta,

que la matèria, figura i forma,

pensa i sentiment, i l’amor, fins i tot,

no són altra cosa que energia”.

El mirall no reflecteix res de tot això,

Puc pensar que existeix la felicitat,l

a bondat, la llibertat, la bellesa

i fins i tot la moral del bé i el mal,

però res no serà veritat si no me’n sento,

res no serà cert si el sentiment no ho percep.

Subtils, tènues i encisats conceptes

que el mirall no em mostra del meu Jo.

En tant que “penso”, doncs, existeixo,

en tant que “sento”, doncs, sé que sóc.

Breu poema

On ets, Déu?

Gravava la pregunta al glaç

i el propi baf l'esborrava.

El Llac de la Ment

Llac on aflueixen les aigües de la pensa,
la consciència i el sentiment.
Amb vents calmats, plàcides ondegen
al flux i reflux de l’harmònic vaivé.
Vents eixits de la profunda ombra,
malcarats, desordenats, freds, humits
,regiren les aigües i neguen
la bonesa de l’energia fluent.

La ment en repòs, aquietada,
en les aigües manses el Jo es contempla
ell mateix. Emergeixen imatges
actives vibrant de joia i els elements
positius omplen el llac d’amor i escalf
que es dipositen en tot el periple de la riba
aflorant la intuïció i l’enteniment.

Branques de malesa, a vegades, estronquen
les deus de les aigües pures i netes
fent sorgir les bombolles dels errors
que esclaten i cerclen aigües i ribes:
la gran sequera esdevé en el llac de la ment.

Reflex del Cosmos

Si del cosmos en sóc reflex
cada cèl•lula és una estrella
que lluu a l’univers intern,
flama que a l’ego embogeix
i en frenètic brogit extern
de la llum em vol distreure
car la vàlvula del desgavell
l'ha deixada ben oberta.

Sant Jordi entre la veritat i el mite

Pare – diu la noia – m’han dit
que Sant Jordi és un mite.
Asseu-te aquí, al meu costat
intentaré explicar-te
part del mite, part de la veritat.

L’amor és la donzella pel drac reclosa
a la cova fosca i, no pot moure’s de lloc,
la bèstia és la força gelosa i grossa,
allunya amb la llengua de sofre i foc
a qui a rescatar la noia es proposa.

L’heroi, és la voluntat, el cavaller
que es prepara, per l’impuls del seu poder,
a l’atac, i es posa cota de malla,
casc, cuirassa i a la mà, espasa d’acer.

L’heroi, sap que el punt flac del drac
és la ignorància, del mal l’exponent,
arremet contra la bèstia amb cop d’encert
que malferida cau i s’arrossega,
i s’abaixa el mur de pedra
que oculta a la donzella.

Alliberat l’amor, irradia
raigs nítids i brillants, llavor
pel jardí de l’harmonia;
una llàgrima del feliç plor
cau en terra i germina.
L’heroi amb la visió s’extasia,
s’ajup i cull una flor
és la rosa, figura de l’amor,
i li ofereix a la donzella,
la rosa i ella, fan joc.

Ella no sap que oferir-li
no té res més que allò que és,
s’atura, es mira el cor
relliga pàgines escrites,
per l’amor se sent lliure,
i li dóna a ell la seva vida,
resumida, en un bell llibre.

Heus ací la veritat del mite,
llegenda, feta realitat,
l’amor que separa el drac
sempre torna a reviure.

La filla s’alça
al pare s’abraça
fent-li un petó a cada galta.

El mico avançat

Un mico li diu a l'altre:
“com t'ho has fet
per pujar aquest arbre?”

“Jo era a la branca de baix
i t’he vist i he dit: calla!
i he pujat”.

“Sabessis les trompades
que m'he donat
per estar avui enfilat
dalt la branca més alta!
I tu, que tot just ets un nap-buf
segueixes de prop les meves passes.
Molt aviat veuràs
el que un mico no ha vist mai,
em menjaré el fruit
d’aquest arbre
i seré intel•ligent,
faré un salt a l'espai
per aparèixer a una altra banda.

M'ho va ensenyar el mico vell
i em va dir que, enllà no hi ha arbres,
sinó dos pals molt llargs,
amb milions de travessers.
Ell, ara, és en un graó
de tant immensa escala.

Allà hi ha animals, com tu i com jo,
drets, tibats com un pal,
es creuen superiors
i simplement són
de diferent raça.

Tots pugen amunt
amb l'esperança
de trobar el mico savi,
que els ensenyi el camí
ocult, per a fer un salt
i desaparèixer del mapa”."

L'Autor Artista

Pinta un quadre cada dia
amb els pinzells de la ment
i els colors de l’univers.
Pinta sempre, car la vida
que no es mostra
és temps que no s’expressa
estones fetes malbé.

Si l’angoixa t’apressa
pinta amb quatre pinzellades
encara que sigui un esbós
i dorm amb les imatges,
demà potser enllestiràs l’obra,
el quadre o el poema que et cal
per viure i seguir creient."

En cerca del que ara no sóc

En creure que jo sóc el que no sóc
vaig deixar de creure en mi mateix
vaig cloure la ment a tota perspectiva
aliena a la condició humana.

En pensar que jo havia estat
ensinistrat pel poder de la paraula,
per la tradició dels meus progenitors,
vaig decidir fer-los culpables.

Aquell jo que crec que sóc va cloure
la porta del pit, ja cap impuls m’empeny
a la recerca de l’essència transcendent,
escassa és ara la meva existència.

Avui encara pel subconscient escric
i, amb la força dels mots, el que no sóc,
influeix en altri la meva dèria,
i l’ensinistra en el mar de la confusió.

Potser les coses no són com crec que són,
potser si allò que no sóc s’atura
vindrà al meu sí, el Jo Sóc que ara no crec que sóc."

M’he traït a mi mateix

Vull dimitir. Al batec dels estels vaig fer un tracte
que ara no puc complir, en el mirall intern veig la petjada
de qui s’oposa al meu pla, em parla amb paraules convincents,
però no és clar allò que oculta el seu llenguatge.
No puc expressar-me en aquest món tal com era l’intenció:
omplir tot allò al meu abast de poemes,
de versos, frases senzilles, fet tot plegat de veritat,
de bonesa, bellesa i harmonia.

M’he deixat seduir pel focus de la il·lusió,
pel desig i la feble emoció. Tot opac, si tu vols,
però que per l’intel·lecte ens atrapa
i exigeix un nou contracte: dimitir

d’aquell compromís que jo ja duia dins,

en els replecs de l’ànima.

Cal coratge i gosadia

Només l’agosarat amb fort coratge
pot esbrinar lliurement la veritat
oculta en el misteri de la vida.
Només l’agosarat obrint els ulls
creu en ell mateix i la saviesa
el recolza, i s’aboca al seu servei.
El camí no és senzill, cal voluntat,
cal amor no defallir, garbellar
el munt de palla que cobreix la grana.
Separar l’incert de la certesa,
la mentida que oculta el gra espiritual.
Només l’agosarat que té coratge
sap que no li calen temples que anorreen,
ni dogmes, ni píndola estandarditzada.

Inquisició

La imatge tolerant dels càtars
sota la filosofia dualista
enerva els sentits del “Papa”,
mira amb mal ull al país d’Oc
i envia en pla de guerra
al general inquisidor.

Cavalls al galop, al pit del cavaller
una creu vermella, espasa en mà
tallant caps arran de coll,
a tort i a dret, a infants, dones i vells.
Mateu en nom de Déu!
A la foguera! Tots!

Pregunta el soldat: “com sabré qui són els heretges?”
“No et preocupis mata sense recança,
Déu ja sabrà quins són els seus”.

Homes i dones fills tots del mateix Déu
sacrificats per diferir en la idea del bé i del mal
per entendre d’altra mena el sentit de llibertat.

De la desfeta encara avui
la catòlica església
no n’ha demanat perdó.

Jo, el cuc, la papallona i la flor

Observo el cuc com s’arrossega,

com aixeca el cap mirant el cel,

guaita la flor, inassequible bellesa.

Segueix el rastre en la terra

mentre la instintiva fe

el condueix arraulir-se en un racó,

fer-se un capoll,púdic vel,

a la mirada humana, aliè.

La força activa, el dota d’ales

bellesa de colors insospitats

emprèn el vol i dalt de la flor

li ret l’essència que desava

per les núpcies de l’amor.

Lliure, a fet el cim inabastable,

efímera vida, per la llibertat mor.

Potser un altre dia tornarà a ser cuc

en un cicle nou. O potser no.

Són els sentits eines de la consciència?

El cervell desa les imatges que capten els ulls,
el frec i les remors que penetren l’oïda,
els milers d’aromes que flairen les narius,
les inequívoques sensacions del gust,
i el tou, dur; calent, fred; rodó, punxegut, del tacte.

Qui ordena els ulls cap un lloc o l’altre
per a observar determinat paisatge?
Qui diu: mira! Qui, interpreta la mirada?

Qui diu: escolta el silenci en el pregon de l’univers intern!
Si l’oïda no capta dels orígens l’aleteig?

Qui classifica les sentors entre milers d’aromes
si una, tan sols, ens atrapa i roman endintre?

Qui accepta i rebutja, sens excepcions,
el que ens agrada i no és plaent a gust de tots?

On es desa la impressió de l’estimat
que resseguint la pell de l’estimada
s’esborrona tot sencer i vibra
amb més intensitat que mil cervells?

No seran els sentits eines de la consciència
on es desen els sentiments i els ideals profunds?
No serà la consciència que en l’ànima s’extasia
i percep la bellesa de l’art visible expressat amb formes,
tons, sons i textures, i de l’invisible, l’espai sense mida
i la infinitud del temps?

AMOR amb majúscules

Em preguntes, què és l’Amor? Jo no sé què respondre. S’ha escrit tant sobre l’Amor! Jo puc dir-te que l’amor és llibertat, és saviesa. Sense amor fórem esclaus, ignorants. El teu “jo” poeta el pot percebre, l’alça del pregon del sentiment i l’expressa. De cap més lloc, car el pensament i la raó, el desconeixen. L’amor es dóna sense més, si se’n espera recompensa, ja no és amor: és l’exigent interès egoista.No sé el seu principi, ni l’arrel d’on neix. Sóc ésser que sent i percep l’essència, sense saber del cert, el primer esclat, d’on prové. Potser és el reflex potent que albira dellà tota llei física on no s’amiden l’espai i el temps. Potser és el sentiment que s’engendra i s’involucra en la humana criatura, més fort que el món, més gran que l’univers. Quan l’amor s’expressa, tot el que ens envolta s’emboira, desapareix. L’amor res en sap de l’odi ni de la violència, ni de la guerra atroç. L’Amor és la llum, sense amor tot restaria en l’abisme caòtic de la fosca tenebror. La joventut lliura el sexe creient que és un acte d’amor generós. Si la joia i el plaer es transformen deixant regust amarg, no és degut a l’amor, car ell, no deixa tristor. L’amor brolla entre puresa i passió, raig de foc que crema les entranyes i encega l’intel•lecte i la raó. Batec profund que desfà gèlids paisatges i romp la capa de cristal•lí gebre: l’amor és el gresol on la fredor es fon. Si et sents traït, no culpis l’amor ni elevis queixa, clama a l’oposat que tiba maldestre. Ni plany ni crit d’angoixa, pensa que la flor es bada i mostra la bellesa interna pel goig de rebre el nèctar de l’amor.L’Amor és Lógos, la paraula que expresses. L’Amor descabdella fils del llenguatge intern capaç de relligar ànima amb ànima, i fondre’s en gegantina abraçada. L’amor fa possible reconèixer-nos els uns i altres. Quan l’amor és autèntic i es lliura en l’acte sexual, en el punt culminant, el paroxisme, esclata la potencialitat de l’energia, fent de pont entre el cel i la terra, cercant la unió de l’esperit amb la matèria. Aquell que l’amor ignora,en la ignorància mor.Sé el que penses, car no és aquesta la història que veus en el quefer quotidià, ni en els mitjans de comunicació. Potser sí, que tenen raó i jo sóc l’ignorant. Però una cosa és certa: el sexe no és la font d’on neix l’amor.

No fa massa temps que vaig descobrir Haiku. Poema profund d’aparent simplicitat.

La mà endintre
del cel l’estel recerca
l’univers brama.

**

El buit ressona
de la llunyana gorja
qui parla a l’eco?

**

Cau poca pluja
cruixir de terra seca
la mar es mulla.

**

reals els somnis
vida dellà l’arcada
on res dormita.

**

Fulla de l’arbre
que a la branca et sents viva
per què tremoles?

**

L’hora s’atura
abís que el temps perfora
dins hi ha una estrella.

**

Alè invisible
la natura embolcalla
L’ego despulla.