L’Ada i la Bon eren al vestíbul de l’aeroport. L’avió no s’enlairaria fins dues
hores més tard degut a una vaga parcial de controladors aeris.
-I ara que
fem?- Digué La Bon.
-Esperar. No hi ha altre remei- respongué l’Ada. -Si et
sembla podem anar a la cafeteria i repassar les notes de la
ponència.
-D’acord.
Ambdues, membres actius d’una associació en pro dels
drets humans. L’Ada ha estat designada com una de les ponents en el congrés
europeu sota l’enunciat, “és possible un món millor?”
Caminaven a bon pas pel
llarg vestíbul. En arribar a la cafeteria no veieren ni una sola taula lliure.
Es miraren l’una a l’altra.
-Tothom ha tingut el mateix pensament!- Exclamà
La Bon.
-Certament!- Confirmà l’Ada que de sobte veié un home en una taula,
tot sol, i li semblà reconèixer-lo. Decidida s’hi atansà, es saludaren i, amb
gests, avisa a la Bon que s’hi apropés. Fetes les presentacions pertinents,
s’assegueren i l’Ada entrà en matèria, dient:
-Si et sembla bé, -dirigint-se
a la Bon-, repassaré en veu alta el que duc escrit, si us plau, podries
cronometrar-ho?
-Molt bé.
L’Ada traient un plec de papers es disposà a
llegir. El temps de durada havia estat acordat, el mateix per a cada
ponent.
L’Ada començà:
-“Senyor President, senyors ponents, senyores,
senyors, sense massa preàmbuls, entraré de ple a considerar el que representa
l’ésser humà per al nostre grup, i com creiem ha estat manipulat a través de la
història. És cert que l’estructura humana es complexa, però els fets ens
demostren que s’ha fet poca cosa per la majoria de la gent. És a dir, pel poble,
la massa.
L’ésser humà no se’l pot considerar, solament, sota l’aspecte
físic, sinó, també, sota l’aspecte psíquic: emocional, mental i espiritual. I és
precisament sobre aquest punt que cal aprofundir per a col•locar l’home en el
nivell que li correspon actualment, i que difereix molt de l’home de no fa pas
massa temps.
Sobre l’enunciat del congrés “Es possible un món millor?” He de
dir que crec que sí, que un món millors és possible, sempre que l’home millori.
L’home ha de canviar si volem que el món canviï. l’evolució de l’ésser humà no
depèn tan sols de la naturalesa tal com l’entenem, ja que la naturalesa humana
és diferent de l’orgànica i biològica. Hem de saber fins a quin punt l’home
participa activament en el desenvolupament de la natura humana.
La ciència ha
avançat i molt, és cert, però tinc la recança que, en el sentit que propugnem,
no ha fet prou en favor de la humanitat. És cert que l’home ha estat estudiat i
classificat físicament i biològica, des de ser una forma, una estructura, a la
comprensió dels òrgans, cadascun amb la seva funció, les glàndules de secreció
interna i fins a l’actualitat que se’l considera, ni més ni menys, que una munió
ingent d’àtoms i cèl•lules.
L’ésser humà, però, és quelcom més que una
estructura física, és més que l’estudi biològic del seu funcionament, és, també,
un extraordinari mecanisme psíquic el qual avui és estudiat per la neurociència
basant-se en que tot és en el cervell. No entraré en aquest tema, però, la
realitat ens mostra que encara som a les beceroles, que resta molt de camí per
recórrer, per descobrir i sobretot poder orientar i dirigir la força i el poder
de l’home cap allà on ha de servir per a la pròpia millora i general evolució.
Sembla ser que la natura humana, o una part, no és regeix per les mateixes
lleis que la natura que observem. L’home en tenir consciència d’ell mateix, que
no vol dir ser-ne del tot conscient, es veu abocat a resoldre els seus problemes
per ell mateix. L’home és un ser gregari per naturalesa, li convé relacionar-se
amb altri, doncs li cal aprendre. L’intel•lecte és el centre insaciable del
saber, li cal conèixer i no s’aturaria davant res si no fos per la consciència
que ens alerta. La intel•ligència tira pel dret en cerca de la decisió més
adient. O sigui que nosaltres mateixos entrem en contradicció.
Si hom
observa la història de les civilitzacions de les quals en tenim informació
documentada, sigui en jeroglífics, o papirs escrits en llengües arcaiques, la
societat sempre s’ha basat en uns esquemes o patrons de funcionament similar. En
qualsevol dinastia, imperi, tribu, regne, país o estat, hi ha una cúspide de
govern basat en un poder polític, un poder religiós i un poder guerrer o
militar. Cada un d’aquests tres elements té la seva escola particular segons la
funció específica a fer. Així, el Faraó, el Rei, el President o el Cap de la
tribu és ensinistrat de mena diferent a la dels sacerdots del temple que ho fan
segons les tècniques pròpies de la seva escola. Ambdós controlen la societat en
els aspectes físic, psíquic, mental i espiritual. El poder guerrer és nomenat
per la cúpula per defensar-se d’una possible sublevació del poble i, també, per
conquerir terres i riqueses alienes per engrossir l’estat i el poder. Tant li fa
els caiguts del bàndol que sigui, la violència i la guerra és una pràctica
ancestral transmesa a través dels segles. Avui, gairebé, arreu funciona sota
esquemes semblants. Ha canviat el decorat, els actors, la tramoia, però no
l’escenari, que segueix sent el del món.
La qüestió és la següent: és que hi
ha un tipus de gent que ha nascut per ser esclava, obligada a un treball, sigui
a cop de fuet o de mena organitzada? És que hi ha un altre tipus de gent que ha
nascut amb el dret de domini sobre la resta?
Cal reflexionar-hi, doncs, si
és així, res no podrem fer per canviar el món, ja que ens ve predeterminat.
A Orient, des de temps llunyans, les societats han estat dividides en
castes, de funestes conseqüències. A Occident, la divisió ha estat per classes
socials. N’hi ha que són més assequibles, però d’altres són com murs
infranquejables. Es classifiquen no, precisament, per la intel•ligència, ni la
saviesa, ni la justícia, ni per cap altra tipus de valors individuals. Tampoc
s’hereta pels gens, com fins fa poc es creia, sinó, simplement, per un estatus
de poder, d’educació i de fortuna, que es transmet de pares a fills, sigui quina
sigui la seva capacitat intel•lectual.
El materialisme no és nou, no és
producte de la nostra època, però mai no havia estat tan salvatge com ara, s’ha
deixat d’adorar els déus per adorar-ne un de nou: el déu del diner.
L’altra
qüestió interessant: què és aquest poder que es transmet de segle en segle? D’on
ix la força que el sosté? Com és possible que després de tant de temps, avui
encara, malgrat la major capacitat mental en l’home, no s’hagi trobat un sistema
democràtic de debò, on tothom hi tingui cabuda sense que ningú no sigui sotmès?
Això ens mostra que mai ningú ni cap organització ha tingut interès en fer un
estudi profund sobre la possibilitat de millorar la part oculta de l’ésser humà,
entendre’ns nosaltres mateixos per poder viure en pau, aquesta pau que tothom
desitja i no apareix.
A Occident, la classe política dirigent, té un discurs
similar arreu, diuen treballar pel poble, i no és cert, és fal•làcia, engany,
treballen pel sistema creat pel poder en benefici de les estructures de la
classe a la qual pertanyen. O sigui que el tant amanit benestar del poble, són
les escorrialles, les restes o aquella minsa part calculada per obtenir de la
gent la riquesa que genera el seu esforç i treball. El poder sistemàtic sovint
ens enganya; té el seu objectiu i per assolir-lo no dubte ni una estona en dir
que la seva finalitat és el benestar de la societat.
Si realment la finalitat
de l’associació és el benestar de la gent, si allò que interessa de debò és
trobar el camí cap una major felicitat, hem de considerar tots els aspectes de
l’ésser humà.
Avui tenim al nostre abast tanta informació que si no es
garbella acaba omplint l’intel•lecte i això no vol dir coneixement, sinó
atapeïment de la ment que pot arribar a entorpir la funció de la intel•ligència.
Cal entendre que: “El poder s’alimenta de la força que la gent li
cedeix”.
Cal una educació global. No enganyar ningú. Cal,
sobretot, dir-li a la joventut amb què es trobarà quan entri de ple en la
societat organitzada per un sistema basat en el materialisme ferotge que fa
estralls en la ment humana. Cal dir-los-hi que el consum exacerbat estimula la
gent a distreure’s de la seva responsabilitat. Que el sistema és una mena de
maquinària creada per rescabalar-se de la inversió feta en l’ensenyament reglat.
Ben mirat, no deixa de ser un tipus d’escola d’ensinistrament per acomplir la
funció específica d’una feina determinada per la qual s’espera rebre’n el
rendiment calculat.
El punt de mira de la gent no ha de ser grimpar per
arribar a la classe social superior, trepitjant tot allò que troba al seu pas, i
altra gent fins i tot, pel fet d’escalar en cerca del diner per major poder
personal. El punt de mira, la visió ha de ser més amplia, adquirir el
coneixement que faci possible determinar què és més convenient, si sucumbir al
poder del diner que corromp, o deixar lliure la ment per discernir què és allò
que més ens convé a tots plegats, és a dir que faci possible el progrés de la
humanitat per a una millor entesa.
Cal que l’home canviï i per fer-ho ha de
prendre consciència de la seva responsabilitat.
És clar que hi ha matisos a
fer, car, l’evolució no ha col•locat a tota la humanitat al mateix nivell. Cal,
doncs, contrarestar el poder que ens constreny amb les mateixes eines, és a dir:
creant escoles especials pel poble, al marge de les oficials que seguiran
convenint fins que l’home alliberat de les seves pors, no implanti un sistema
nou més profund i ampli. Escoles pagades pel poble i organitzades sobre la base
de l’ensenyament ètic, per ensenyants de ment lliure. Escoles amb la finalitat
de descobrir el poder i la força que l’home té i apaivagar els efectes negatius
d’un sistema que té molt a desitjar.
Allò que evoluciona en l’home és més en
l’aspecte mental que no pas fisiològic. La qual cosa ens ve a dir que
l’eixamplament psíquic és possible, o sigui tot allò que afecta al pla emocional
i mental és de debò allò que avança, car el cos roman en poques variants.
El
benestar i la felicitat hem d’assolir-los mitjançant el treball personal,
fer-nos responsables dels nostres actes, sentiments i pensaments, i no esperar
altri que ens doni allò que ens convé, doncs, promet fer-ho i mai no ho
compleix.
Quan hom deixa el rumb de la seva vida a mans alienes, s’aboca de
ple allò que en diem “viure la vida”, i del fracàs culpa altri i mai no el
reconeix en ell mateix. Viure en la ignorància i fugir de la responsabilitat
condueixen al mateix lloc: al fracàs.
Dit això, proposo al congrés destinar
un pressupost especial per a la investigació, sens prejudicis de cap mena, sobre
la influència de la ment en la persona humana.
Calen eines, cal estudi. On
manca el coneixement, la ignorància hi creix. Gràcies”
-T’han sobrat dos
minuts- digué la Bon mirant el rellotge.
-Millor, potser hi afegiré alguna
altra cosa.
L’Adrià havia escoltat amb molta atenció, sense apartar
la vista de l’Ada, sens deixar de mirar-la. Ells dos havien fet uns cursos
especialitzats de filosofia. Ell va derivar, més tard, a l’estudi de la
psicologia pregona. Sovint observava la gent no des de fora, sinó en un sentit
de detalls, a part la paraula es fixava en els gests. S’havien fet amics, els
unia una certa afinitat. Feia, però, bastant de temps que no es
veien.
L’Adrià, guaitant l’Ada, li digué:
-M’ha agradat molt la teva
exposició. Anar en cerca d’un paradigma per a un món millor, és molt lloable.
Diu molt de tu. Aquest nou model de l’evolució de la ment no es contradiu amb el
de l’evolució de les espècies. És un tema força interessant per aprofundir-hi.
-És clar- respongué l’Ada -el que he dit no és res més que la introducció,
Demà passat hauré d’esplaiar-me.
-Ja has vist que té un plec de papers per
anar repassant- digué la Bon mentre l’Ada replegava els seus escrits.
-M’he
deixat moltes coses per a dir -seguí l’Ada- volia afegir que és molta la gent
que, en la maduresa, s’adona que la vida que duu no és la que havia desitjat.
Que hi ha quelcom a l’intern que l’indueix a la cerca de nous horitzons, que se
sent empesa al canvi i quan troba el seu camí, veu i experimenta la vida sota un
altre prisma. La pressió de la societat i, sobretot, del sistema ha fet retardar
allò per la qual cosa estava predisposada, n’era apta. Però, no parlem més de
mi.
-A què et dediques?- Preguntà, obertament, la Bon a l’Adrià
-Això, què
és de la teva vida?- Seguí l’Ada.
-Estic en el camp de la psicologia, però,
vaig per lliure. M’interessa la filosofia i la metafísica. Diria que em moc en
una línia semblant a la teva.
-Però, en concret què fas?- Insistí la
Bon.
-Darrerament em dedico a la recerca del concepte “temps” en el sentit
psicològic. Intento esbrinar què és el temps que passa en tot allò que ens
envolta, i no sembla ser el mateix que vivim en l’intern.
-Empres algun
mètode especial?- Comentà l’Ada.
-Ja saps que en psicologia hi ha una part
especulativa i una altra de lògica encara que aquesta no pugui ser demostrada de
mena científica. El temps, per exemple, és quelcom abstracte i el dividim de
mena lineal, en present, passat i futur. Tres aspectes diferenciats que, potser,
no són tan aïllats l’un de l’altre, com sembla.
-Així, per a tu, què
representa el temps? Digué la Bon quasi a remolc de la darrere paraula de
l’Adrià, que afegí:
-Per a mi el temps no té una realitat concreta com, per
exemple, l’espai, que el podem recórrer amunt, avall, avant enrere, sense que
l’espai es desgasti, però. mentrestant, alguna cosa “passa” i això, en diem
temps. El fet és que allò que “passa” no es pot recuperar, no torna enrere. És a
dir, no podem recórrer el temps a voluntat. Aleshores allò que és real no és ni
l’espai ni el temps, sinó el que ha passat mentre hem fet el recorregut. Allò
realment important són els esdeveniments, els actes que hem decidit en la zona
que en diem present, en l’únic aspecte on L’home pot decidir.
-Però, des de
que ens hem conegut, fins ara, ha passat un temps!- Exclamà, la Bon, guaitant-lo
fixament.
-Si t’hi fixes bé, veuràs que s’ha produït una quantitat ingent
d’accions en totes direccions, des del retard de l’avió, a la munió de gent que
a tingut que variar els seus plans. Tothom ha tingut de decidir què fer. Aquest
moviment general, han estat esdeveniments provocats per circumstàncies alienes a
la voluntat de cadascú. Allò que s’ha produït a l’exterior ens afecta, també, a
l’interior. I, de ben segur, de diferent manera.
-Però, les accions no passen
en el temps?- Quasi remugà la Bon.
-Les accions són el temps que passa
-respongué l’Adrià amb contundència- però no defineixen el temps.
L’Ada
intervingué, -intueixo quelcom de cert, però em costa assimilar-lo. Si jo
romangués en un racó sense fer res, no passaria també el temps?
L’Adrià
prosseguí: -Si no fessis res de res moriries i aleshores no hi hauria ni acte ni
temps. Per molt arraulida, seguiries pensant, sentint, respirant, hauries de
menjar i dormir. Aquests actes, també són esdeveniments.
El present és el
que regeix els altres “temps” del temps. El passat no existiria sense el present
ni el futur sense el passat. Així, contemplat com en un cercle que gira per
impuls dels nostres actes, el present amb el passat es comunica i aquest amb el
futur, que sens cessar s’aboca constantment en el present. D’aquest cercle,
també en podriem dir “la roda de la vida”.
El futur ha de recolzar-se en
fets. No és un lloc llunyà on els esdeveniments s’aboquen de mena que a cadascú
li toca el que li toca. Talment com inevitable fatalitat. El futur no pot
inventar-se res que no sigui relacionat amb el passat. És més absurd creure que
tot és atzar que no pas ordre. Abans que res no passi, ha d’haver-hi una
intenció, una causa, ni que sigui, només, un impuls, la qual cosa ha de produir
el seu efecte, allò que ens indueix a actuar, a fer.
-Llavors, l’atzar i la
casualitat, no són realitats? -Digué l’Ada mentre la Bon assentia amb el cap.
-Allò que la ciència anomena “atzar” és l’efecte d’una causa desconeguda. La
casualitat seria l’efecte d’una causa que no se sap.
-Així, tu creus en una
segona oportunitat? –Digué la Bon amb ulls esbatanats. Ho digué amb segones
intencions ja que estava fent un treball sobre aquest tema.
-I tant!
Certament! I en una tercera i quarta si cal! Els esdeveniments mai no s’aturen!
Això no vol dir, però, que retornin exactament, doncs el futur ens presenta cada
cosa com a nova i d’aquí ve que ho creiem com provinent de fora.
-Si tot és
un procés natural, per què errem? -Exposà l’Ada.
-Quan hem de decidir no hi
ha una sola veu, sinó, dues, el “si” i el “no”, “positiu” i “negatiu”. Un
sistema binari, com el que usa l’informàtica. La combinació d’ambdós quasi no té
fi. A vegades, les decisions són preses, improvisadament, a vegades, més o menys
reflexionades o molt profundament meditades, segons la importància de la cosa a
decidir. Però sigui el que sigui allò que decidim, sempre ho fem creient és el
millor que podíem fer. Si decidim el millor i després les circumstàncies ens
mostren que no hem encertat, no per això hem de considerar-ho un error i menys
encara quan aquest mot el carreguem amb una bona dosi de sentit de culpa. Allò
que en diem error es relatiu, tenint en compte que gairebé sempre hi ha la
possibilitat d’esmena.
-Però, la lògica a mi em diu que la gent no està per
creure’s que tot depèn de nosaltres, necessita alguna cosa on poder
descarregar-se de la culpa i l’error.
-Són reaccions emocionals, efectes
d’una cultura enquistada. El que jo pregono són eines d’un mecanisme existent
vist des d’una altra perspectiva. No sé, encara, si aquest model es suficient,
no és del tot enllestit, per la qual cosa tampoc sé quin és el grau de certesa.
Tal com l’exposo no hi ha culpa ni error. digué l’Adrià.
Aleshores -insistí
la Bon encarant-se a l’Adrià- per què ens ho han fet creure?
-La resposta
podria ser breu, per què ens ho hem cregut? Per què hem de creure’ns tot allò
que ens diuen? -Un breu incís i prosseguí -per la mateixa raó del que acaba
d’exposar l’Ada, per la raó que estem subjectes a un sistema que guaita
l’evolució sota l’aspecte materialista. Ho ha dit ben clar, que la ciència mai
no s’ha preocupat per a desenvolupar un programa social. La qual cosa fa
sospitar que les descobertes científiques són utilitzades pel poder i en fa
sistema. És a dir, converteix teories encara incertes, en falsa realitat, la
gent s’ho empassa i al llarg del temps ho incorpora amb absoluta normalitat.
La Bon i l’Ada intercanviaren una mirada de certa complicitat. No semblava
pas que hi estiguessin d’acord, però les explicacions donades per l’Adrià no les
trobaven pas il•lògiques, però sí, de certa complexitat.
De sobte pels
altaveus s’anuncià l’immediata sortida del vol de L’Ada i la Bon.
- Hem de
marxar- digué l’Ada, prenent la bossa.-Pren nota del meu mòbil. Truquem-nos,
seria interessant seguir amb aquest tema.
- A reveure. Bon viatge.
Èxits!
-Gràcies, igualment. Digueren a duo.
A pas lleuger s’allunyaven
ambdues siluetes cap a la porta
d’embarcament.
Joan
3-10-12
Aquest essaig en forma de relat ha estat publicat a Relats en Català per al concurs: "Segona oportunitat".
