Què és per a mi Catalunya

Què fas, avi? –Escric una carta.
Te’n faré una còpia: guarda-la!
Així sabràs, criatura,
allò que no fa gaire em vas dir:
“Avi: què és per a tu, Catalunya?”

Catalunya és un dret, ja que dreta i ferma
ha suportat els embats de forces alienes.
És la roca del seny, dura, sense temença
que cap tràngol l’esmicoli per fer-ne arena.
Catalunya és la cultura, la llengua
que aflora, malgrat l’intent de sotmetre-la.
Catalunya és l’essència que traspua,
l’ànima de l’arbre que aixopluga
a tanta gent com vingui d’enllà.
Qui estima Catalunya, és de fet català.

Catalunya és la llibertat ben entesa:
no discrimina, no separa, res no enveja.
No guerreja, és un país de pau
i només per la pau, es defensa.

***

Tocats pel partit, heu pres de la senyera
una barra cadascú, l’esgrimiu
amb llengua viperina donada a l’insult.
Sense barres vermelles
resta un pal amb cinc esparracs
i el darrer partit l’ondeja.

Catalunya s’allunya
les paraules de la rauxa la fan enllà,
la veu ja no ens parla amb el seny a la mà.

Potser sí que tot ha canviat,
que ara cal gent darrere el candidat,
claca addicta, entusiasta, comparsa
per contagiar la turba, la gent, la massa.
Potser sí que és més vistós llençar globus al vol,
i paperets i serpentines;
teatre, putxinel·lis per la canalla.
Titelles guiades d’un fil que amb veu estranya
em parla i em diu que: “demà tot es farà”,
un projecte pel futur que mai no arriba.
Les promeses d’ahir, som avui i, encara ballen.
Ja tinc anys i poc “després”: el meu “demà” és ara.

S’han difós els records, esvaïts els somnis,
trastocats els sospirs, fos l’alè als llavis.
Allò que he rebut dels avis
vull deixar-ho als nets encara,
vull ser hereu i avantpassat,
tot plegat, a la vegada.

Potser sí que ja tinc anys, però no repapiejo
us he dit el que sento i el que penso.
Em sap greu, us torno el correu
amb una papereta en blanc.
Si algun dia decidiu anar plegats
per mostrar l’amor a Catalunya arreu,
torneu-me a escriure.
Mentrestant passi-ho bé! Adéu-siau!


Joan

24 d’Octubre del 2006