20 de desembre, 2008

Reflexions pel Nadal 2008


Si el "mi" i el "jo"es confonen, si el "meu" i el "teu"
ens separen de l’esclat i de la forma,
què vull dir quan jo dic que no he demanat venir
en aquest espai i en aquest temps
ple de dubtes i incerteses, de pors
que encongeixen el cor i l’omplen de temença?
Per què no em dius, d’una vegada,
què he vingut a fer aquí?
Per què tot allò que sembla bo
acaba amb patiment i dolor?
Si arreu on guaito la natura, veig la llei,
com és que en la natura humana falla,
o és la criatura que es mofa de l’ordre,
car en ella nia el desconcert?
Per què no sóc com l’arbre, la planta o la flor,
que s’arrelen i fan estada en aquest món
sense ser conscients de la vida i la mort?
Què és aquest "mi" que em fa creure que tot em pertany?
Qui és aquest "jo", aquesta veu interna,
que jutja els meus actes, que em diu "sí", i em diu "no"
que amb ànsia clama, i si la resposta
que rep, no li agrada, la desa i no la vol?
Potser per la llei d’altra natura
sense nyafa, tot de cop sabré qui sóc,
o també, potser, per la postura
de viure del "mi" i el "jo" en aquest món.

18 de desembre, 2008

Reflexions Breus

En néixer van donar-me
un bitllet d’anar i tornada.

* *

La fruita de fina pell
fa goig i s’acarona,
del sabor res no se’n sap
fins que no es prova.

* **

El gust de la menja
no canvia pel nom
sinó per la llengua.

***

La història comença
quan les llàgrimes humanes
reguen la pell de la terra.

***

La matèria omple l’espai,
l’essència fins i tot el buit.

***

Tant sols buidant-te
sabràs de què omplir-te.

***

La flama mai s’apaga,
la guspira amatent
a un o l’altre l’encén.
***

Mai l’engany serà poesia
ni poeta cap farsant.

* * *

El poema és la veu
regalims de mel
fluint de la poesia.

* * *

Ànimes a l’ombra
com papallones nocturnes
que neixen en la nit fosca.

* * *

Si la vida no tanqués una fi
l’absurd fóra viure
i no pas morir.

* * *

El temps no m’envelleix,
em desgasta allò que faig
mentre pel temps vaig.

* * *

Si l’egoisme es fongués
el món s’aturaria
tot restaria inert.

* * *

tothom arrossega el feix
del propi destí.

13 de desembre, 2008

La Serp a Vilanova i la Geltrú

Aquest darrer dijous van presentar, a la llibreria Ma’at de Vilanova i la Geltrú, el meu llibre La Serp.
Per a mi, no va ser “una presentació”, sinó “una trobada” amb gent predisposada a compartir.
Va encetar l’acte la càlida veu de la Marta Garcia, llibretera i lectora, que amb delicadesa va fer una exposició de les impressions rebudes en la lectura de la Serp. Va ressaltar que és un llibre fet de reflexions que dóna respostes per fer altres reflexions de reflexions. Va dir: -jo, això ho expresso amb una imatge que empro sovint: “és posar-se les orelles i obrir els ulls”. Ella va parlar amb el llenguatge que surt del cor, de l’intern de l’ésser, sense floritures intel·lectives. La pregunta era obligada i la Marta la va fer amb un ampli somriure: -Què és la Serp?

El clímax de l’auditori era propens. S’havia creat una atmosfera positiva en l’ambient.
La Serp –vaig dir tot seguit després de donar les gràcies i la benvinguda als assistents- és l’ego que tots duem dins i ningú vol reconèixer i si ho fa, no li dóna cap importància, car és companya en l’habitud. La Serp, -vaig seguir dient- és també aquell diable, els dimonis i Satanàs dels quals ens parla el nou i l’antic testament. La Serp també és el caos, allò que en el principi s’oposa a la llum.

La Marta va donar la paraula a la Isabel Laso que amb contundent claredat i sentit poètic va expressar, amb harmonia i sensibilitat, com la lectura del llibre l’havia colpit no només pel que deia, sinó també pels breus i contundents poemes que hi són impresos.
Els sentiments flotaven en l’aire i s’unien, uns als altres, com si fos una altra mena de coneixement.

Va ser una trobada de persones, que com diu la Marta, es van “posar les orelles” i van obrir els ulls de bat a bat.
Em sap greu no saber l’adreça de la gent que ha comprat el llibre, per mantenir-hi un diàleg. De totes maneres ens hem emplaçat per a reunir-nos i comentar les preguntes i respostes que es plantegen en el llibre.
A mesura que tingui més informació de l'acte ho aniré penjant.
*******

Això confirma la idea, de més d’un de nosaltres, que cal tornar a les reunions, d’intercanvi d’opinions i sentiments, tan enriquidores. Cada vegada és més la gent que necessita respostes sobre la veritat i realitat de la vida i el món. Que clama, amb veu sostinguda al seu intern, respostes clares a moltes coses que el cor i la intuïció perceben, per molt que en sigui de difícil una interpretació correcta, i que són negades per sistema.

Jo personalment crec que la crisi actual és espiritual i no pas econòmica.
Poso en dubte l’existència, en algun lloc, de la llibertat. Existeix la llibertat? L’home ha estat lliure alguna vegada des de la seva existència en aquest món?
L’home segueix sent esclau? (Quan dic home em refereixo al gènere humà: home i dona inclosos)
Pot haver-hi un altre sistema basat en el capital que no sigui tan agressiu ni corrupte com l’actual?
Sent el mal una realitat, pot ser eradicat?
Podrem seguir vivint en un planeta tocat de mort?

Des d’aquesta pàgina faig una crida a tota persona sensible, que té coses a dir, que vol comentar-les i no troba on ni a qui, que es posi en contacte, amb un simple comentari, i intentarem tots plegats fer un grup que de ben segur ens serà útil a tots. No importen ni creences ni tendències, però si, respecte i comprensió cap a les persones.

10 de novembre, 2008

Espai Betúlia Badalona. Presentació La Serp

El 16 de Setembre d'enguany van presentar el llibre
La Serp de Joan Estruch
a l'Espai Betúlia de Badalona.

Hi van intervenir, a més de l'autor,

el filòleg Valentí Sallas, que va presentar el llibre,

la directora de Parnass, Amàlia Sanchís

i la poetessa Maria Bonafont.

Hi va ser present La Televisió de Badalona. El video correspon a la grabació que van fer.

Posted by Picasa

08 de novembre, 2008

Transeünt

Vinc de lluny a raure aquest bell planeta
punt de l’èter amb l’univers conjunt
natura viva de toc quasi perfecte
vinc aprendre com simple transeünt
car d’errors a l’esquena en duc un munt.

Com arreu, l’enigma s’escola en la mort,
sóc un viu element transitori
carregat de por, temença i desconhort,
frec a frec amb l’impuls vibratori
gira el món en un eix il·lusori.

Segles i segles el viatge perdura
esgarrapant els límits a l’abast
ignorant si hi ha fi en l’aventura,
laberint, en cada existir fer-ne un tast
per llevar de la vida pes i llast.

Vinc de lluny pel meu grat i no per força
car d’on sóc allà ningú s’explota
per molt que visqui en l’ensota.

No sé què és la vida de debò

Visc a impulsos d’un poder que desconec
que em fa feliç a cops, i a cops trontolla
visc en un espai, amb el temps frec a frec
que empeny la vida i la torna folla.

Visc la vida, no sé de debò en què crec
si és el temps que del viure en fa bolla
o és només l’impuls que prem sense assossec
eixit de la font de la vida on tot brolla.

És pels sentits que jo noto la vida
que s’escola entra pensa i sentiment
però és l’impuls que ho percep i convida

a viure en un món real i punyent
que priva la certesa sense mida,
viure feliç en el cos i la ment.

Un sonet per a la consciència

El flascó de la consciència es desclou
de tènue i pura essència n’és la flaire,
l’home entremig del foc, la terra i l’aire
no els ensuma, reclòs a dins de l’ou.

Amb un petit forat n’hi hauria prou
per percebre l’alè arreu l’enlaire,
la aroma delitosa de tot caire
que mou a la persona i la somou.

Cal gosadia, rompre la closca
estirar cap i coll, treure’l enfora
a frec de so, llum i color, alhora.

Sense tels, ni membranes que a deshora
són pel temps i l’espai, fre i demora,
com l’odi a l’amor li fa la rosca.

Un sonet per a l'atzar

Una mena de sac descomunal
s’aboca des de dalt arreu la terra
la justícia és la brossa i la desferra
disfressada de bé i de moral.

Del sac, un rol per l’espècie animal,
per l’home un d’especial ben ple de nyerra
màscara que el cobreix, així quan erra
ningú no el pot fer culpable de cap mal.

De l’atzar hom rep la papereta,
de la mà morta poca o molta raó
tant l’hi fa a qui toqui la butlleta.

L’home, sense llei, a l’immòbil graó,
sense alè, sense sang de profeta
viu poca vida, morint sense saó.













07 de novembre, 2008

Fraguerau

El frare Guerau, amb do de guarició,
va guarir la reina on no pogueren
ni metges ni doctors,
bé, per imposició de mans
o bé per pregona oració.

Se sentiren atrets
per un raig d’amor,
el rei ho deixà establert:
ella al castell reclosa,
ell desterrat a aquest racó
de feréstega bellesa,
quietud, silenci i solitud
envoltat de roca ferma.

Fragós paisatge! Entre rocalls
va fer-ne l’habitatge,
per llit el sòl de la balma
les pedres per abrigalls,
la finestra a l’estelada,
i en cada estel l’enamorada.
En el devot amagatall,
pel món, Fra Guerau, pregava.



L’eco

Riu avall
per l’estret senderó
sota les roques
tombs i revolts
fins al lloc
on l’eco ressona.

Crida ben fort!
Que la veu és l’expressió
d’allò que penses i vols!
Crida ben fort!
Que de més enllà del riu
torna la veu
que ningú contradiu.

Crida ben fort!
Però la pau no degradis,
ni la veritat ni la raó,
la veu, sempre retorna
en el mateix ressò.

Parla, escolta,
no facis com la gent
que, es fa la sorda
quan sent la seva veu.



Marinada

Vent de marinada
allunya la nau
en suau bufada
duent la música
de dins del cel blau.

Senzilles i belles notes
de tendres cants,
veus llunyanes
s’escolten del Fraguerau.

Atura’t, nau, si ets viva!
Desperta’t si dorms!
escolta allò que el Fraguerau diu:
“Que les pedres polides dels fons
ja no són filles de tempesta boja
sinó tranquil·les veus del congost,
cants que desperten ànims per viure,
música que el cor somou”.


Sant Bartomeu

Darreries d’Agost
ressonen veus llunyanes,
rialles pel congost
en plenitud arriben
fins a Sant Bartomeu,
ermita protegida
per la natura i per Déu.

Ermita del romànic encís,
paratge de bucòlica bellesa,
la gent canta prega i resa
i no existeix el teu ni el meu.
A Sant Bartomeu
la germanor impera.

Després es qüestiona:
perquè l’actitud positiva
dura un temps tant breu?


Sant Antoni

Petita ermita bella i blanca
gaudeix d’un voltant florit,
flaira de llorer, boscanes herbes,
dolls d’aigua i un plàtan que s’estén
estiregassant les branques.

Dins l’ermita una columna prima
de feble aparença, quasi desencaixada,
apuntala el sostre, sense res no témer,
de l’altar on s’hi veneren
Sant Antoni i Santa Bàrbara.

Amb popular fervor prega la gent,
amb la fe del pelegrinatge
s’omple el cor de bon sentiment,
aquell que sovint s’oblida
en un món hostil poc escaient.

A banda i banda de l’ermita
una rengla de xiprers
protegeixen l’entrada
com sacerdots del cel.


El Saüquer

Arbre imponent i frondós
monument de la natura,
l’ombra dóna repòs al cos
i al cap d’amunt d’uns graons
amagada, en arc de mitja volta
entre arbusts i matolls,
l’antiga font natural, s’oculta.

Brunzit d’abella
amb bellugueig de dansa
quasi em parla a cau d’orella,
però no entenc el seu llenguatge.
Li dic a la flor de saüc, a la formiga
i a l’aranya de la font,
hi haurà algun dia, quelcom
per poder entendre’s tothom?

Silenci, calla el saüquer,
i la font i l’abella,
ni tan sols l’eco respon.







31 d’octubre, 2008

Un sonet per l’intel•lecte i el temor


Per un impuls desconegut sóc empès
a saciar el desig de l’intel·lecte,
saber, el coneixement m’ha de ser tramès
pel mitjà més ràpid i directe.

Al cor la temença frena tot el pes
i altera l’objecte pel subjecte
l’intel·lecte obnubilat ja no entén res
dubte entre l’incert i el que és correcte.

L’impuls al cor és també un atribut
de l’incògnit que empeny des de l’ignot
a torns, un i altre, passen per l’embut

com la gràcil titella i el ninot
diuen dormir i la capsa és el taüt
com el foc ho serà pel borinot.

Un sonet per a la Llum


Jo, que no sóc cec, en mi constato
les coses invisibles als ulls humans
com aquelles visibles que amb les mans
i els sentits, palpo, toco miro i sento.

Jo sé d’una llum i amb goig l’interpreto
com distant a l’abast dels meus mitjans
joia, esclat del mantell de raigs galans
on l’invisible es mostra i jo ho esmento.

No cal que ningú em mostri l’existència,
la llum que jo sento és realitat
no pertany a mesura de ciència.

Jo sé que aquesta llum és la consciència
que m’inclina a veure la veritat
més enllà: a l’esfera, de l’essència.

Un sonet per al dret

L’objectiu és el cim de la serra
vull deixar aquest camí que en diuen dret
ple de dol, d’injustícia per tot l’indret,
car la gent diu: Pau! Fent-se la guerra.

Fals pensament destrueix la terra
el poble diu: no! El corrupte ho admet
i enderroca ideal i dreta paret
frenant el pas a dreta i esquerra.

L’home clou les mans, deixa les eines,
pel dret, ja ningú la pau pregona
deixant l’assossec a mans alienes.

El corrupte, des de la poltrona,
dicta lleis de molt obligades feines,
traïdor: de la pau se’n fa corona.

30 d’octubre, 2008

Ulldemolins


Presentació

Presentar un nou llibre del Joan, és per a mi un honor i una satisfacció. En aquest llibre que teniu a les mans i que porta per títol “Ulldemolins”, l’autor, amb el màgic pinzell de les seves paraules i amb el seu llenguatge tan ric en imatges, ens pinta un viu retrat d’aquesta vila, contemplant-la des d’un gran ventall de perspectives: la natura amb tot el seu paisatge, l’essència de la terra, les muntanyes, el seu Montsant universal, els arbres, els ocells, els costums i tradicions del poble, la devoció, la fe, i també els tres grans tresors que són les ermites que li parlen amb mots de silenci, construïdes, sens dubte, amb els batecs del cor de la bona gent d’aquestes contrades... I per sobre de tot a la seva poesia s’hi troba l’Amor que destil·len el seus versos, la seva visió profunda d’una realitat de la qual el poeta i pensador en copsa sempre l’equilibri i la pau d’esperit i n’extrau la més íntima reflexió.
Gràcies amic Joan per aquest nou regal, el teu llibre “Ulldemolins” que, de ben segur, la lectura dels seus versos ens delectarà a tots.
Maria Bonafont

Ulldemolins

Màgic pinzell, de la mà de la natura
pinta reguitzell de formes belles
plasma el paisatge amb visió novella
sense model, sense pauta, ni pintura.

La mateixa natura, la mateixa mà
del fons de la vall un turó enlaira
i al bell mig la vila hi situa.

L’embruix del silenci
l’entorn embolcalla,
de la vall a la serra
de la vila a la muntanya.

És l’essència que batega
i Ulldemolins en té la clau
i a l’àmbit del cor del poble
en fa de cada casa un palau.

Montsant

Formós massís, àmbit feréstec,
t’alces joiós de la vall ufana,
paratge esplèndid de verd i pedra,
plàcid riu, els peus et banya.
Del Priorat n’ets senyor, guarda
d’ermites santes, valls i congosts,
balmes i graus, tolls i fonts,
que per tot l’entorn t’abracen.

Des de les Crestes s’observa
com una vessant tomba caient,
vertical es desploma
mostrant sense vergonya
traç inequívoc de turment.

Montsant! Santa muntanya!
Per fruir l’essència i la bellesa
de la natura, les entranyes.


Ermita de Santa Magdalena


Sota els pins, l’esplanada
damunt mateix de la cova
on vivia fra Llorenç l’ermità,
s’alça enorgullida l’ermita
del Montsant la catedral.

Sis altars cor i cripta,
una porta, amb pany i clau
entrada a lúgubre estada,
i damunt la pedra, un jaç.

Per un forat a la roca
entra minso raig de llum,
és del sol, la llum petita,
mentre en el cor de l’ermità
hi habita la llum gran.

Fra Llorenç hi pregà mitja vida
per apropar la llum divina
al poble que havia de servar.

Avui, encara, l’encanteri
d’aquells precs engega els cors,
i per les quatre parets
es respira místic misteri,
de fra Llorenç els secrets.




Vianant

Sot, pols, pedra. Senderons
entre barrancades estretes
l’esperit del vianant tiba
fins el reialme majestuós.

No tem les cingleres obertes,
ni els solcs de la vida li fan por,
agosarat travessa valls i carenes
amb voluntat de ferro, sense trontolls,
ferm, de coratge les espatlles plenes
no doblega ni l’ànim ni els genolls.



La Fulla

Sóc fulla caiguda de l’arbre
abandonada a la cuneta,
el vent m’arrebossa
de pols a banda i banda.

Abans, en el brancam,
al balanceig del vent,
d’una a altra branca
un fruit m’acariciava
resseguint-me nervis i pell
porus i arrel;
per ell, la virginitat fou truncada.

L’impuls del teu alè, el sento encara,
jo a terra, tu a l’arbre,
puc morir de tu separada,
però mai no morirà
allò que en mi es despertà:
la sensació de ser estimada.


Cadolles fondes

Als braços d’un vent més suau
la fulla davalla per la gorja estreta,
Cadolles Fondes del riu Montsant,
fins un bassiol on un còdol al fons
la fulla maleeix, perquè l’ombreja.

El corrent l’hi fa de bressol
una pedra la detura,
i un cranc al fons
s’enutja
perquè li tapa el sol.


Paròdia, caricatura
de la pedra cranc i fulla,
ningú pot reposar tranquil
tant si es cobreix
com si es despulla.

28 d’octubre, 2008

La dansa folla

Cap a la fi dels anys 40 fent un esforç, vaig adonar-me que no sabia escriure la meva llengua materna. No sabia el català. La repressió havia estat molt forta. Dels escrits en castellà, que en tenia un feix, en vaig passar uns quants a la meva llengua, no sense dificultats, car jo no he rebut mai lliçons en cap escola. Sóc autodidacta de cap a peus. Vaig fer-ne 3 llibres de poemes enllestits del tot a finals dels 6o. Ara, amb aquesta etiqueta en penjaré uns quants. Espero que us agradin.

De la criatura,
el tros més humà
balla amb l’ego la dansa
de la vida i la mort,
agafats de la mà.

25 d’octubre, 2008

Espill romput

A terra en un miler de trossos romput
l’espill ja no és aquell testimoni
de la sola imatge.

Però jo, no m’he partit,
en cada minsa part
del vidre argentat
sencer hi sóc reflectit.

Ja no sóc aquell únic que jo era
sóc un feix d’escampats fragments
que tria i remena,
i entre tants, ja no sap qui és.

Mes, Jo sóc en cadascú,
i tanta figura m’esguarda
que en totes alhora no puc.

Espill romput, mai més del meu rostre
faràs escarafalls, la cara s’ha esvanit
mes, no ha mort el meu retrat,
ja què en cada tros del mirall,
com l’inesgotable vida,
viuré en l’eternitat.

24 d’octubre, 2008

Confusió

Atrapada a la fosquedat
la intel·ligència emigra.
Fosca és la ment
quan la llum no albira.

Sense llum, la confusió
en la foscor ens esclavitza,
sense escalf ni claror
hom sent l’obscur de la vida.

La llum fon el glaç del caos
i la gebra del desordre.

23 d’octubre, 2008

Falsos Imperis


Regne on no mana el rei, què el sosté?
No ho sé,
però així com la vida s’esvaneix
a mesura que passa el temps,
el regne també degenera
a mesura que governa,
ja que el propi poder permet
els falsos imperis que condemna.
.

22 d’octubre, 2008

Introspecció

He tancat amb clau
la porta de la cambra fosca
he obert el cor de bat a bat
la llum, l’aire i la claror
han llevat els àcars
de l’al·lèrgia a la foscor.

Tot sol, assegut,
ulls clucs
he concentrat la ment
focus que lluu,
diamant de mil facetes
ha fos les ombres
deixant la cambra neta
de batecs impurs.

21 d’octubre, 2008

Barca solitària


Barca solitària que navega
per la mar vital amb rems atrotinats
sense arrel, i sense amarres brega
contra els traïdors vents que bufen despietats.

Sens força, a la deriva, es replega,
pit enfora lluita contra els fers embats,
l’alfa vençuda, guaita l’omega,
defallida per les ones i els combats.

De sobte l’aborda una altra barca
just als límits allà on res demarca,
amb un sol rem i amb els vents abraonats

s’amarren, com una sola arca
una sola vida que s’emmarca
fins l’altra riba la fi de tots plegats.

Ara naveguen amb dos rems a quatre mans.

16 d’octubre, 2008

La cruïlla

Transhumant, davant la cruïlla,
de bell nou, com altres vegades
la decisió i el dubte
l’eleva o no el deixa moure’s de lloc.

Arrossega el destí, feixuc farcell,
per vies que s’entrecreuen,
tant d’encertades, com d’errònies.
Les d’ahir, les d’avui,
les d’abans les de sempre,
marxa enrere o cap avant,
pot entrar en via morta
si no ha afluixat el nus de la cadena.

Ni el passat ni l’avenir
mostren clarament la via
per on anar la màquina de la vida,
i sovint, el transhumant,
en la cruïlla, tant si dubte com si no,
pot descarrilar-se el vagó
pels trencalls que mai s’obliden.

Cal cercar el camí
sense cruïlles ni revolts.