29 de març, 2008

Són els sentits eines de la consciència?

El cervell desa les imatges que capten els ulls,
el frec i les remors que penetren l’oïda,
els milers d’aromes que flairen les narius,
les inequívoques sensacions del gust,
i el tou, dur; calent, fred; rodó, punxegut, del tacte.

Qui ordena els ulls cap un lloc o l’altre
per a observar determinat paisatge?
Qui diu: mira! Qui, interpreta la mirada?

Qui diu: escolta el silenci en el pregon de l’univers intern!
Si l’oïda no capta dels orígens l’aleteig?

Qui classifica les sentors entre milers d’aromes
si una, tan sols, ens atrapa i roman endintre?

Qui accepta i rebutja, sens excepcions,
el que ens agrada i no és plaent a gust de tots?

On es desa la impressió de l’estimat
que resseguint la pell de l’estimada
s’esborrona tot sencer i vibra
amb més intensitat que mil cervells?

No seran els sentits eines de la consciència
on es desen els sentiments i els ideals profunds?
No serà la consciència que en l’ànima s’extasia
i percep la bellesa de l’art visible expressat amb formes,
tons, sons i textures, i de l’invisible, l’espai sense mida
i la infinitud del temps?

25 de març, 2008

AMOR amb majúscules


Em preguntes, què és l’Amor? Jo no sé què respondre. S’ha escrit tant sobre l’Amor! Jo puc dir-te que l’amor és llibertat, és saviesa. Sense amor fórem esclaus, ignorants. El teu “jo” poeta el pot percebre, l’alça del pregon del sentiment i l’expressa. De cap més lloc, car el pensament i la raó, el desconeixen. L’amor es dóna sense més, si se’n espera recompensa, ja no és amor: és l’exigent interès egoista.No sé el seu principi, ni l’arrel d’on neix. Sóc ésser que sent i percep l’essència, sense saber del cert, el primer esclat, d’on prové. Potser és el reflex potent que albira dellà tota llei física on no s’amiden l’espai i el temps. Potser és el sentiment que s’engendra i s’involucra en la humana criatura, més fort que el món, més gran que l’univers. Quan l’amor s’expressa, tot el que ens envolta s’emboira, desapareix. L’amor res en sap de l’odi ni de la violència, ni de la guerra atroç. L’Amor és la llum, sense amor tot restaria en l’abisme caòtic de la fosca tenebror. La joventut lliura el sexe creient que és un acte d’amor generós. Si la joia i el plaer es transformen deixant regust amarg, no és degut a l’amor, car ell, no deixa tristor. L’amor brolla entre puresa i passió, raig de foc que crema les entranyes i encega l’intel•lecte i la raó. Batec profund que desfà gèlids paisatges i romp la capa de cristal•lí gebre: l’amor és el gresol on la fredor es fon. Si et sents traït, no culpis l’amor ni elevis queixa, clama a l’oposat que tiba maldestre. Ni plany ni crit d’angoixa, pensa que la flor es bada i mostra la bellesa interna pel goig de rebre el nèctar de l’amor.L’Amor és Lógos, la paraula que expresses. L’Amor descabdella fils del llenguatge intern capaç de relligar ànima amb ànima, i fondre’s en gegantina abraçada. L’amor fa possible reconèixer-nos els uns i altres. Quan l’amor és autèntic i es lliura en l’acte sexual, en el punt culminant, el paroxisme, esclata la potencialitat de l’energia, fent de pont entre el cel i la terra, cercant la unió de l’esperit amb la matèria. Aquell que l’amor ignora,en la ignorància mor.Sé el que penses, car no és aquesta la història que veus en el quefer quotidià, ni en els mitjans de comunicació. Potser sí, que tenen raó i jo sóc l’ignorant. Però una cosa és certa: el sexe no és la font d’on neix l’amor.

No fa massa temps que vaig descobrir Haiku. Poema profund d’aparent simplicitat.

La mà endintre
del cel l’estel recerca
l’univers brama.

**

El buit ressona
de la llunyana gorja
qui parla a l’eco?

**

Cau poca pluja
cruixir de terra seca
la mar es mulla.

**

reals els somnis
vida dellà l’arcada
on res dormita.

**

Fulla de l’arbre
que a la branca et sents viva
per què tremoles?

**

L’hora s’atura
abís que el temps perfora
dins hi ha una estrella.

**

Alè invisible
la natura embolcalla
L’ego despulla.

12 de març, 2008

El meu vehicle




Arribo a punt, el meu flamant vehicle
tal com l’havia previst, enllestit per fer-ne via.
l’haig de conduir fins al final de la cursa,
jo sóc qui el guia qui el posseeix, ell m’obeeix.

A tentines uns quants metres de rodatge,
les peces han d’acoblar-se.
Ja és a punt, ja marxa! El condueixo per volts
i revolts. M’avorreixo vull incentius nous,
sento tedi... Calla! S’apropa un rètol,
és l’autopista, l’escurça camins!
L’encaro; premo fort el pedal i s’accelera
marxo a tot gas, tinc pressa.
Quin camí més ben traçat
tanques a banda i banda em protegeixen!

Marxo veloç, tant, que es fonen les imatges i el paisatge!
només un punt, al final s’ajunta, la resta s’ha fos.

He arribat a la terra del joc; quants cotxes aplega!
el gall de roja cresta abrivat, l’elefant blau,
el cabrit, el porc, l’ovella, el que llegeix les cartes,
el que beu, dorm i menja i viu la vida... o s’ho pensa.
El corrupte, l’enganyador, que s’apropia del món
i em vol fer veure el que li sembla.

En el viatge darrer, tal plaer no el vaig veure,
ho sabia! La monòtona perfecció ocultava
la realitat de l’existència. És viure aquí, en la imperfecció
on trobo la resposta dels que progressen.
Ara ja ho sé, seguiré fins el final el camí que abreuja.

Entro al túnel, una pana irreversible em foragita,
m’expulsa de l’atrotinat vehicle.
No sé on sóc, el món s’ha fos, de llum, ni engruna,
foscor, boscúria, ombra, por. On és la lluïssor del joc?
Crido temorenc!
Segueixo una besllum, surto a palpentes de la fosca tenebra.
Albiro en la perfecció com s’esmicolen els errors!
M’adormo, tinc son i en la profunda inconsciència medito.

No recordo res, no sé res! On sóc? Guaito i veig
un cotxe nou de trinca que acaba d’enllestir-se.
Me’l miro, ja em va bé, no el vull gran ni ostentós,
sinó petit i humil, que s’arrapi al camí.
Tant l’hi fa tombs i retombs, i si pateixo.

El vehicle és apte, he d’ajudar a ultimar-lo,
és el meu, no en tinc d’altre.

02 de març, 2008

Sextina de l’ànima presonera

Escoltem ànima, cal coratge
per sortir de la gàbia de vidre.
Reclosa, ni et senten ni t’escolten.
Dóna sortida, hàlit que embriaga!
Allibera del flascó l’aroma
estén-la i no seràs presonera.

La mà traïdora et fa presonera
t’arruïna i ofega el coratge,
la gent no pot aspirar l’aroma,
captiva, forçada dintre el vidre
l’ alè, a ningú no l’embriaga.
Inútil, la veu, si no t’escolten.

No pots viure per quatre que escolten
si el perfum al vas és presonera,
sense dolça alenada que embriaga
com vols que responguin amb coratge,
si febles i fràgils com el vidre
no flairen de la vida l’aroma!

No et capfiquis, prem, exhala aroma!
Veuràs com pel ver amor t’escolten,
que res no es fon en gresol de vidre.
Quan l’ànima ja no és presonera
el poble, la massa, pren coratge:
és la llibertat que els embriaga.

També aquell fals beuratge embriaga
sentors errònies de baix aroma
en el cor, frenen fort, el coratge
mentre junts parlen i no s’escolten,
és la trista història presonera
engrunes de pa, bocins de vidre.

Cop de mall a l’enclusa de vidre!
L’ànima no es trenca, s’embriaga
d’esperit, no roman presonera
de vulgars sentors de fals aroma.
L’esperit alça la veu, l’escolten
i el pit s’omple del més ferm coratge.

Aquest coratge ja no és de vidre
escolten la veu, els embriaga:
lliures! L’aroma no és presonera!

01 de març, 2008

La recepta del dia després



El debat de les idees,
una mena de guerra freda
intel·lectual,
i cinc contrincants
que competeixen.

Cinc ingredients al meu abast
per fer-ne la recepta del dia després,
pel primer de Març,
haig d’enllestir-la avui mateix.

Prenc una cassola de terra,
de la contrada, és clar,
la col·loco a foc moderat
un bon rajolí d’oli,
del país, per descomptat.

Del primer ingredient n’afegeixo
una bona part de la il·lusió
llevada de l’esclofolla
demagògica. No correspon.

Del segon, rasco les impureses
de l’ànsia de poder, pragmatisme
que li resta raó, i un cop net
l’addiciono a la cassola.
I atio el foc.

El tercer potser és l’ingredient més volàtil,
no se sap tant sols si és convenient.
Un cop passats els quaranta
com el fill que marxa de casa,
també, vol una terra independent.
Ho poso a la cassola, i veig com s’evapora
la idea contundent.
Remeno a poc a poc, ara a foc lent.

De l’ingredient número quatre
no sé que fer-ne, està en desús
potser, per indigest. El posaré
en una safata i l’ompliré
d’aquella aigua no transvasada
del riu que ens és proper.
I al congelador, per una
llarga temporada.

Del cinquè competent
afegiré un pessic d’ecologia,
i un polsim d’equitat,
no massa, a la llar no se’n gasta,
d’aquest tant rar ingredient.

Afegiré tot l’amor que en sóc capaç.
Que es barregin les textures!
que es juxtaposin les aromes!
i el xup-xup de la cassola,
i l’esclat de les bombolles
al xauxineig de la saviesa
tot flairarà llibertat.

Enllestit el plat
una mica de julivert refrescant
i quatre grans d’all esmicolats
d’aquells que no piquin massa.

Ben guarnida la cassola
anirà a concurs internacional
i oferiré la recepta
aquelles nacions sense estat
deixant ben clar
quins són els ingredients més grats.

















27 de febrer, 2008

Poetes i éssers sensibles

Poetes i éssers sensibles
canten les excelsituds de la vida
bocins d’estrofes, escapçall de paraules,
frases que al dictat de les muses escriuen.

Poetes i éssers sensibles
de la font del coneixement intueixen
pregones raons d’altres esferes,
les canten les diuen i les expressen.

Poetes i éssers sensibles
que fugen del prosaisme
de les capes vulgars
on tants d’altres éssers humans
s’hi identifiquen.

Poetes i éssers sensibles
en la mediocritat s’ofeguen.
Aïllant-se del món de la confusió,
pateixen els efectes de la inharmonia
car s’hi veuen forçats a conviure.

Poetes i éssers sensibles
que els dubtes escodrinyen i desbrossen
l’incertesa i la minimitzen. Plens de fe,
car creuen en el que fan, pensen i diuen.

Poetes i éssers sensibles
al recer d’un estat de consciència
cerquen la tenuïtat en un espai
que esdevé la mena de viure.

Res no esgota al poeta ni a l’ésser sensible,
res no esgota la delera de la vida
com res no esgota la poesia.

25 de febrer, 2008

La fallida de l'home

Guaita la gent! Que no ho veus! Petites barques que fan aigua
al voltant d’un vaixell que navega a la deriva.
Guaita! Com el poble ha begut el nèctar de l’oblit, i ara somnia
a mans del progrés, seduït per una falsa llibertat!
Calla! No la despertis, no veus que ara no et sent!
Que no ho veus! Que com una bola de neu imparable creix
mentre davalla per la rampa cap el pou inconsistent.
Aigües subterrànies la durà a fondre’s, a l’ oceà immens,
com una simple gota d’aigua!
Guaita com el deler de tenir és golafreria sense fre!
I com el seny divorciat de la consciència s’esmicola
rere la rauxa i la disbauxa!
Guaita aquells bous amansits sense saber la càrrega
que arrosseguen! Guaita l’ase rere la pastanaga, voltant la sínia
i ignorant el valor de l’aigua! Guaita els altres,
que com un ramat de xais s’apleguen per quatre bris d’herba!
Guaita la ignorància supina dels que prefereixen immolar-se
al déu del materialisme, suïcidi col·lectiu, sense consciència
ni esperança! Guaita! Com amb les seves mans, desfan
a poc a poc la casa on habiten.
Ja no es tracta de conqueridors, ni de guerres,
ni de vencedors ni vençuts, es tracta del més gran repte
que mai l’ésser humà hagi tingut.
Ara a qui culparem si l’error som tots,
sinó se’n salva ningú.

Ara és l’hora de veure si pot més l’egoisme
que la responsabilitat del deure.

Si els pobles no avancen cap una fita comuna,
junts morirem, per haver atemptat contra la vida.

El malferit planeta, potser, no morirà encara,
però, si és la fi d’una civilització,
les ànimes perdudes no sabràn on encarnar-se
i els nostres hereus seran la generació dels no nascuts.

22 de febrer, 2008

Tempestes de l'antigor


On són les tempestes, les fortes onades
de la mar exaltada que rosegaven el cor,
escarbotant la roca, només néixer,
per fer-ne sorra a poc a poc?

On són aquells fantasmes
que fluctuaven descalços pel desert
arrossegant ombres per l’arena
suant pols i gemecs?

On és la carn de pell assecada,
on són els dits que la sorra furgava
a la recerca del foc del darrer volcà
i només de cendres mortes,
en treia plena la mà?

On són les arrels malaltisses
de l’univers intern,
les lluites i defectes
que per un absurd
la raó les va fer seves
i ara la ment se'n desprèn?

Pot la saviesa desbrossar
de la consciència
la malesa inconsistent?

18 de febrer, 2008

El llibre de la vida


Estic a la primera pàgina del llibre,
immens espai en blanc, com una estepa
coberta de flonja neu, em sap greu
de trepitjar-la.
Una veu suau em diu: “comença a escriure”
jo no sé que posar-hi, és tan poc el que sé ara.
De sobte tropell d’imatges,
silencis inconnexos, paraules i idees
s’engraellen i resten fixades
a la blanca pàgina del llibre.

Jo no escric i apareixen petjades
d’incògnits camins que s’entrecreuen,
oblidades cruïlles, ressò d’antigues
estades, d’antics viatges
per assolir el destí fixat
des del primer dia.

Guaito, veig, penso
i en el blanc maculat
segueixo escrivint.
Ja mai podré aturar-me
el desig em guia i l’ànsia;
escriure i escriure!
Pàgines plenes
d’anhels, de sospirs,
d’esperança i de desigs.

La darrera pàgina resta blanca
ja no serà escrita per mi
sinó intensament tenyida
del color fred de la mort,
quan em digui: prou d’escriure!

El llibre, es clou.
Davant meu un de nou n’apareix
un de blanc com la neu
pàgines noves immaculades
nou volum que du per títol
un nom en el qual em reconec.
I aquella veu que em digué “escriu”
aquell llunyà primer dia ara també em diu:
has de tornar escriure
fins omplir tots els volums
l’obra completa de la teva vida.

17 de febrer, 2008

Catalunya encara és viva!

Resposta a: “Prioritat: la dignitat”

“De joves, l’ensenyament era en castellà
però al pati jugàvem en català.
Ara s’ensenya en llengua catalana
però en castellà al pati es parla”.

La llengua per ella mateixa no fa Catalunya,
però, sense la llengua Catalunya es desfaria.
Cal que el català es parli arreu,
llengua i cultura fan, que Catalunya sigui viva!

I ens està dient que vol seguir sent motor i pionera,
que cal renovar estructures obsoletes que desencisen el poble
i deixa de creure.
Que cal emmotllar el propi mètode, anar cara el futur amb ferms esquemes
on la gent, per lliure voluntat s’impliqui, responsable,
amb moral i dignitat. Si deixem de ser roca
deixarem de ser forts i serem esmicolats a poc a poc.

Cal coratge! Ser agosarats i replicar als quatre comptats
de sempre que insulten Catalunya
i la menyspreen. Escribes i faritzeus
que no “entren ni deixen entrar”, hereus d’aquells
sacerdots del temple, inventors del Déu que recolza
el poder per la força.
Reminiscència d’un passat, d’un regne acostumat
aniquilar cultures alienes, i engolir-les,
com ho fa un vulgar forat negre amb la llum,
a qui deu la seva existència.
Cal plantar-los-hi cara, un poble culte i digne no calla.

L’evolució no s’atura, en l’univers tot es renova,
ni cap cosa ni cap sistema no són eterns.
Aquest estat d’ara, no serà tampoc per sempre.
Cal aprendre fer-nos lliures i no pidolar llibertat,
calen ments obertes, mestres, homes de pes i dones
generoses, per reconduir la mediocritat, donar la mà
a la gent que es mou i es desplaça, que viatja
per relligar-se amb altra gent, tastar d’altres cultures,
i saber que no estem sols.
Cal respecte, aprendre estimar tota mena de creences.

La dignitat és qualitat moral que no es transmet
ni pel benestar econòmic d’un procediment, ni pels gens.
La moral, com un instint de la consciència, ens priva d’actuar malament.
La moral s’encomana per l’exemple.

Jo seguiré votant en blanc, car la meva dignitat em priva de caure en el joc de donar un vot quan ningú no em satisfà. La meva moral em priva també
de jugar amb Catalunya, el joc del poder groller
i del comandament vulgar.

01 de febrer, 2008

Què és per a mi Catalunya

Què fas, avi? –Escric una carta.
Te’n faré una còpia: guarda-la!
Així sabràs, criatura,
allò que no fa gaire em vas dir:
“Avi: què és per a tu, Catalunya?”

Catalunya és un dret, ja que dreta i ferma
ha suportat els embats de forces alienes.
És la roca del seny, dura, sense temença
que cap tràngol l’esmicoli per fer-ne arena.
Catalunya és la cultura, la llengua
que aflora, malgrat l’intent de sotmetre-la.
Catalunya és l’essència que traspua,
l’ànima de l’arbre que aixopluga
a tanta gent com vingui d’enllà.
Qui estima Catalunya, és de fet català.

Catalunya és la llibertat ben entesa:
no discrimina, no separa, res no enveja.
No guerreja, és un país de pau
i només per la pau, es defensa.

***

Tocats pel partit, heu pres de la senyera
una barra cadascú, l’esgrimiu
amb llengua viperina donada a l’insult.
Sense barres vermelles
resta un pal amb cinc esparracs
i el darrer partit l’ondeja.

Catalunya s’allunya
les paraules de la rauxa la fan enllà,
la veu ja no ens parla amb el seny a la mà.

Potser sí que tot ha canviat,
que ara cal gent darrere el candidat,
claca addicta, entusiasta, comparsa
per contagiar la turba, la gent, la massa.
Potser sí que és més vistós llençar globus al vol,
i paperets i serpentines;
teatre, putxinel·lis per la canalla.
Titelles guiades d’un fil que amb veu estranya
em parla i em diu que: “demà tot es farà”,
un projecte pel futur que mai no arriba.
Les promeses d’ahir, som avui i, encara ballen.
Ja tinc anys i poc “després”: el meu “demà” és ara.

S’han difós els records, esvaïts els somnis,
trastocats els sospirs, fos l’alè als llavis.
Allò que he rebut dels avis
vull deixar-ho als nets encara,
vull ser hereu i avantpassat,
tot plegat, a la vegada.

Potser sí que ja tinc anys, però no repapiejo
us he dit el que sento i el que penso.
Em sap greu, us torno el correu
amb una papereta en blanc.
Si algun dia decidiu anar plegats
per mostrar l’amor a Catalunya arreu,
torneu-me a escriure.
Mentrestant passi-ho bé! Adéu-siau!


Joan
24 d’Octubre del 2006

25 de desembre, 2007

Reflexions Nadal 2007

Si pogués desxifrar el misteri del teu naixement,
si pogués percebre l’essència que t’encarna,
si pogués veure més enllà l’escena
d’un nadó nascut en un estable
amb el bou i l’ase donant-li el seu escalf.

Si pogués copsar la certesa transcendent
de la tríada divina quan s’incorpora
i dur aquest secret a la consciència,
fóra capaç de percebre que la divina essència
és l’invisible llum que entra en néixer cada infant.

Si pogués establir que la deïtat no neix,
que l’ésser, que en el més pregon s’implica,
és la llum que ens agermana tots iguals,
sabria que, tu, infant, com humà hauràs de viure
fins que la guspira esdevingui fort esclat
feix de lluïssor, mestre de mestres i profetes
per reconduir la humanitat,
car, l’home oblida el punt de referència.

Si pogués tibar del fil, desfaria l’embolic,
la incògnita em mostraria la llum
que m’ha empès a la lluita per l’essència
abocada a resoldre el conflicte humà.

Aleshores sabria l’esperit real de cada cosa.

31 d’octubre, 2007

Jo sóc de tot ambdós

Sóc esperit, sóc matèria, sóc guerra
per la lluita en el món de llot i foc,
sóc arbre, larva, branquilló, neu, floc.
Sóc l’ésser humà, la persona que erra.

Sóc volcà, ferro, plom, diamant, desferra,
i l’humil papallona de l’enlloc,
l’ocell que vola o s’atura a poc a poc
en l’aigua, en l’aire, en l’èter i en terra.

Sóc l’esperit que la matèria engendra,
el munt que en resta un cop ja tot s’ha fos
desigs, il·lusions, pols, fang, fum i cendra,

l’esgotat temps de les eternes pors.
Sóc el que obra i tanca l’anella destra,
sóc i no sóc, de tot, de tot ambdós.

29 d’octubre, 2007

L'AMOR



L’amor és com la música, notes que arreu s’escampen, melòdica harmonia que penetra pels sentits i curulla l’ànima de sentiment i a la ment duu records que a la música s’assimilen.
Quants mecanismes actuen recíprocament!
Per l’amor s’estima la natura, tant la humana, com la divina, tant els animals com les plantes i les pedres. L’amor és la música que ressona més enllà de les estrelles, més enllà de les galàxies llunyanes fins els confins de l'univers. De l’amor neix l’auto estima.
L'amor s'escampa i creix a mesura que se l'exercita. L'amor omple el cor i l'ànima d’aquella cosa que proporciona un estat que en diem felicitat. L’amor és el ressò de l'esperit que vibrant penetra en cadascú amb la freqüència i intensitat com es demana.
L’amor és de color rosa, car és una barreja del roig de la passió amb el blanc de la puresa. Passió ben entesa, la que mou muntanyes amb clara voluntat. L’amor ens predisposa a la fe.
L'amor és l’esclat del més pur dels sentiments que la raó no pot copsar. L’amor duu a la ment una altra mena de conèixer, car l’amor és una font de coneixement.
L’amor no es fa ni es pensa, es rep i es dóna. Com més se'n dóna més se'n rep.
L’amor és l’energia, la llum, que redueix l'ego i resta amansit en un racó, sense acció. Moment que aprofita l'amor per atraure'l cap a ell, i allò que a l'ànima li era dolent, es transmuta i dòcilment es rendeix, car l’amor pot molt més que ell.
Per la llum de l’amor es rescata la part densa i esdevé energia subtil.

13 de setembre, 2007

Quo vadis Catalunya? Catalans cap on anem?




Feta de sòlides parets, damunt la terra,
la casa resisteix les embranzides del foc i del vent.
Els homes, conreant la vinya, el blat i l’olivera
amb l’aixada a la mà, la falç i la rella,
defensaven el tros contra la bèstia inclement.

Els temps han canviat, i les cases,
i els segadors i les eines.
S’ha especulat amb la terra, ara quasi erma.
Tot sembla fals, decorat fictici de cartró pedra,
envans de llauna, personatges sense actor
i sense mestre.

La sang bull, prem les venes
dels que saben que encara no és enllestida la feina.
Hem estat envaïts, sí! I assetjats!
Però cal encara rompre grillons i cadenes,
d’obsolet mètode, que ens subjecten.

Els defensors de la terra no s’adonen de l’altre sistema,
teranyina que s’escampa, ens atrapa
oferint-nos llibertat i en som esclaus,
car ens hi sentim lliures. Llibertat barata,
camuflada en un fals benestar que és altra mena d’esclavatge.
Pou de corrupció on molts dels nostres hi beuen.

De res no serveix la queixa, ni l’odi ni el ressentiment,
fins i tot ho saben els espantaocells,
aquells ninots de palla, d’altra contrada,
que inciten els seus contra la nostra gent
que ressentida es queixa i mentrestant
no veu com els ninots engreixen la roda del poder.

El sistema és el monstre que ens sedueix,
atia el foc i crea fantasmes a la ment.
Qui podrà abolir les hipoteques
forma d’esclavatge modern?
Quin poder podrà bastir de moral la terra?

La nostra eina és la voluntat de seguir sent,
si hi ha parets enrunades, aixequem-les!
Cal nova embranzida en cerca de l’ideal comú,
definir: “què vol dir Catalunya per a cadascú”.
Cal tibar la corda, que uneix al poble,
tots plegats com un sol home,
si tothom tiba cap allà on vol,
s’esmerça tota l’energia, just al punt,
on res de lloc no es mou.
Cal sargir el teixit esclarissat, per raons que poc s’entenen,
prendre el fil, treballar, car el que fou,
i és encara, també sigui demà. Cal ensenyar
estimar Catalunya. Allò que uneix a la gent
no és la llengua solament.

Cal prendre consciència sana, no n’hi ha prou
amb el crit d’enaltiment, de voler una terra singular,
car, el món que ens envolta és ample, i ben plural.

Quo vadis Catalunya? Cap a on anem catalans?
Joan
11 de Setembre del 2007

09 de setembre, 2007

Terra i Foc

Amic Tomàs,
t'agraeixo la resposta a l'escrit inicial del meu bloc. Estic amb tu. Et lliuro aquest poema fet l'anyo 1994, quan es va declarar un incendi al bosc.


Sortint d'Ulldemolins cap a la Llena
després les Crestes d'en Blai
darrera les ruïnes de la Venta
començo a mirar cap avall.

Desolador espectacle
tot el verd calcinat,
de negra pols i cendra té la flaira,
olor agre de bosc cremat.

Allargant fins al fons la mirada
cap al Fraguerau l'indret
tota la zona cremada,
diuen, per un llamp caigut del cel.
Natura contra natura
fenòmens sense control
plens de força desconeguda
arranquen el verd i ho vesteixen de dol.

Solitària negror silenciosa
a plena llum tot sembla fosc,
ni fulla ni ocell ni cuc ni papallona,
vida que el foc foragita
en el silenci de la mort
deixa remor de balma fonda
sense música, melodia ni acord.

D'un niu quasi tapat surt una formiga
estira les antenes i guaita el seu voltant,
res no veu, ni cosa coneguda ni amiga,
dóna mitja volta i se'n torna amagar.

Esperarà la nova primavera
amb el rebost ple, podrà seguir esperant,
qui sap si pensa tan sols en ella
o amb les noves formigues que al món vindran.

L'esperit de la terra amb nova flama
del seu intern lluirà triomfant
i el bosc regenerat amb nova saba
de bell nou un vestit verd serà l'esclat,
i la formiga animada,
i el nou ocell refilant
i tota la flora i fauna
units en un sol cant
del record que trenca l'ànima
se’n farà música celestial.

Els set principis hermètics

Isabel,
quan dius: "cap on anem", vols dir la societat? La humanitat? No sé si "anem" o se'ns emporten.

Ja fa molt de temps em feia aquesta pregunta “d’on vinc, cap a on vaig?” No arribava cap resposta. No en treia l’entrellat. Potser la qüestió era mal plantejada, potser era millor preguntar-me: “qui, o què, sóc? I què hi faig aquí?
A mesura que avançava en desxifrar el dilema, m’adonava que calia conèixer-me. Difícil tasca, però no impossible. Vaig començar adonar-me que jo no m’assemblava ningú, llevat dels trets físics, dos ulls, un nas una boca, unes extremitats, uns òrgans, unes glàndules... però l’estructura del pensament i dels sentiments, eren tan contradictoris, comparats en altra gent, que vaig decidir anar a la meva. Ara et lliuro aquest poema per a la reflexió. Ja em diràs.


Els set principis hermètics per la poesia i el poeta

Et prenc poesia, ara, que crec que ja et tinc,
veig que et dónes a tothom que et vol viure.
Jo no sóc poeta i voldria rebre
el to del so per fer un poema
sobre filosofia, sí,
filosofia hermètica.
Tot comença dient així:

“El Tot és Ment; l’univers és mental”.
No és la ment ordinària, concreta
és el cim de la ment abstracta
que connecta amb el nivell espiritual.

Tot es correspon “Com a dalt és a baix;
com a baix és a dalt”. Qui a dalt és immers
en l’alè, és el mateix que a baix respira,
a tots ens correspon tot l’univers.

“Res no és fix; tot es mou; tot vibra”.
Vibra la llavor de la poesia
fa moure el poeta, escriu un tros de vida.

“Tot és dual; tot té dos pols que s’oposen
idèntics en natura, diferents en grau;
els extrems es toquen”.
Guaita el termòmetre, on comença el fred?
o la calor? El bé i el mal, l’odi i l’amor
on acaben i on comencen?
Poesia és l’ideal d’essència vera,
qui nega la veritat la mentida nega.

“Tot flueix i reflueix; tot ascendeix
i descendeix; tot es mou com un pèndol;
el ritme el compensa.”
Expressa poeta el que sents i el que penses
canta a la vida el dolor i l’alegria
no abracis la impotència, eleva’t!
i el tràngol penós passarà arran de terra.
En el flux i reflux, les ones vives,
en el vaivé, et besaran amansides
per fer el bell poema, gronxant-te al ritme.

“Tota causa té el seu efecte;
tot efecte té la seva causa;”
La poesia és la causa que diu: viu-me!
L’efecte en el poeta respon: fes-me viure!
Hom recull el que se sembra.

“El Gènere existeix arreu, és en tot;
tot té els seus principis: masculí i femení;”
genera perquè engendra i regenerant crea.
El gènere existeix en tots els plans
en el físic, en la ment i en l’esperit.
Ningú escapa a la Llei, el savi la mitiga.

13 d’agost, 2007

PRESENTACIÓ

No sóc filòsof en tant que no tinc cap títol que ho acrediti.
No sóc poeta reconegut car no he editat mai cap poema.
Crec honestament que la filosofia és un gran ajut pel coneixement. Que la poesia eixampla el cor, i en el cor es percep altra mena de conèixer. Que el llenguatge escrit és per entendre’ns, llevat, és clar, de la parla.

Al llarg de la meva vida he filosofat, he escrit, sobretot poesia, i he parlat.

Ara m’agradaria posar a més ampli abast allò que he après, rebre comentaris, crítiques i, aprofundir en els encerts i errors que sempre, i a tothom, ens reserva la vida.

Aquest és un perfil incomplet, que es podrà ampliar a mesura de col·locar text en el bloc.
Gràcies.


L’ignorant


L’ignorant no és aquell que no sap de lletra,
és qui no vol saber i nega allò que no coneix.
L’ignorant pot ser culte i mal orientar l’intel·lecte,
com el psicòpata, que sent intel·ligent, fa ús erroni
de la intel·ligència.

Hi ha quasi analfabets, on l’àngel del llenguatge,
un peu al cor i a la ment l’altre, els omple de saviesa
i homes amb molta lletra que, amb la inflor del seu saber,
són ignorants dels principis que regeixen l’univers.
L’ignorant clou la porta que dóna
a la metafísica de l’home,
i el que li cal per apaivagar l’ànsia interna
ho cerca en la matèria racional,
allò que es creu que en l’home és primer.

L’ignorant nega sempre allò que ignora.
Nega els trets transcendents de la vida,
l’ésser íntim, superior al pensament.
L’ignorant clou la finestra de l’intel·lecte
que dóna a la consciència i se’n divorcia.

L’ignorant actua sota la pressió caòtica
de l’ego i nega la llum tot i veient la pròpia ombra.
L’ignorant fa ús del seu poder per dominar els altres,
i no en fa cas dels que es cruspeix. Ignora el bé
i aplica el mal com una causa justa.
L’ignorant, que, per un ressentiment intel·lectual,
o per un conflicte psíquic, dissocia l’ànima de la raó,
no pot conèixer la bellesa, ni sentir la bondat, ni l’amor.
L’ignorant és de dia quan més dorm.
A la nit no somnia, maquina
perpetuar els somnis produïts en la vigilia.
L’ignorant, com el pollet, ignora la possibilitat
d’altra existència fins que, de l’ou, no trenca la closca.

La ignorància és l’anestèsia que adorm a l’home feble.
L’ignorant s’exercita endormiscat en la lluita violenta,
i quan la guerra, a ell li toca la pell, baladreja,
com l’ase que brama fort i enlloc del cel el bram ressona.

Potser en la mort desperti i reconegui
que tot ha estat un malson,
car ningú és totalment ignorant,
al fons, a l’intern de tota humana criatura
albira una guspira, una espurna de saviesa.


Joan