Sant Jordi entre la veritat i el mite

Pare – diu la noia – m’han dit
que Sant Jordi és un mite.
Asseu-te aquí, al meu costat
intentaré explicar-te
part del mite, part de la veritat.

L’amor és la donzella pel drac reclosa
a la cova fosca i, no pot moure’s de lloc,
la bèstia és la força gelosa i grossa,
allunya amb la llengua de sofre i foc
a qui a rescatar la noia es proposa.

L’heroi, és la voluntat, el cavaller
que es prepara, per l’impuls del seu poder,
a l’atac, i es posa cota de malla,
casc, cuirassa i a la mà, espasa d’acer.

L’heroi, sap que el punt flac del drac
és la ignorància, del mal l’exponent,
arremet contra la bèstia amb cop d’encert
que malferida cau i s’arrossega,
i s’abaixa el mur de pedra
que oculta a la donzella.

Alliberat l’amor, irradia
raigs nítids i brillants, llavor
pel jardí de l’harmonia;
una llàgrima del feliç plor
cau en terra i germina.
L’heroi amb la visió s’extasia,
s’ajup i cull una flor
és la rosa, figura de l’amor,
i li ofereix a la donzella,
la rosa i ella, fan joc.

Ella no sap que oferir-li
no té res més que allò que és,
s’atura, es mira el cor
relliga pàgines escrites,
per l’amor se sent lliure,
i li dóna a ell la seva vida,
resumida, en un bell llibre.

Heus ací la veritat del mite,
llegenda, feta realitat,
l’amor que separa el drac
sempre torna a reviure.

La filla s’alça
al pare s’abraça
fent-li un petó a cada galta.

El mico avançat

Un mico li diu a l'altre:
“com t'ho has fet
per pujar aquest arbre?”

“Jo era a la branca de baix
i t’he vist i he dit: calla!
i he pujat”.

“Sabessis les trompades
que m'he donat
per estar avui enfilat
dalt la branca més alta!
I tu, que tot just ets un nap-buf
segueixes de prop les meves passes.
Molt aviat veuràs
el que un mico no ha vist mai,
em menjaré el fruit
d’aquest arbre
i seré intel•ligent,
faré un salt a l'espai
per aparèixer a una altra banda.

M'ho va ensenyar el mico vell
i em va dir que, enllà no hi ha arbres,
sinó dos pals molt llargs,
amb milions de travessers.
Ell, ara, és en un graó
de tant immensa escala.

Allà hi ha animals, com tu i com jo,
drets, tibats com un pal,
es creuen superiors
i simplement són
de diferent raça.

Tots pugen amunt
amb l'esperança
de trobar el mico savi,
que els ensenyi el camí
ocult, per a fer un salt
i desaparèixer del mapa”."

L'Autor Artista

Pinta un quadre cada dia
amb els pinzells de la ment
i els colors de l’univers.
Pinta sempre, car la vida
que no es mostra
és temps que no s’expressa
estones fetes malbé.

Si l’angoixa t’apressa
pinta amb quatre pinzellades
encara que sigui un esbós
i dorm amb les imatges,
demà potser enllestiràs l’obra,
el quadre o el poema que et cal
per viure i seguir creient."

En cerca del que ara no sóc

En creure que jo sóc el que no sóc
vaig deixar de creure en mi mateix
vaig cloure la ment a tota perspectiva
aliena a la condició humana.

En pensar que jo havia estat
ensinistrat pel poder de la paraula,
per la tradició dels meus progenitors,
vaig decidir fer-los culpables.

Aquell jo que crec que sóc va cloure
la porta del pit, ja cap impuls m’empeny
a la recerca de l’essència transcendent,
escassa és ara la meva existència.

Avui encara pel subconscient escric
i, amb la força dels mots, el que no sóc,
influeix en altri la meva dèria,
i l’ensinistra en el mar de la confusió.

Potser les coses no són com crec que són,
potser si allò que no sóc s’atura
vindrà al meu sí, el Jo Sóc que ara no crec que sóc."

M’he traït a mi mateix

Vull dimitir. Al batec dels estels vaig fer un tracte
que ara no puc complir, en el mirall intern veig la petjada
de qui s’oposa al meu pla, em parla amb paraules convincents,
però no és clar allò que oculta el seu llenguatge.
No puc expressar-me en aquest món tal com era l’intenció:
omplir tot allò al meu abast de poemes,
de versos, frases senzilles, fet tot plegat de veritat,
de bonesa, bellesa i harmonia.

M’he deixat seduir pel focus de la il·lusió,
pel desig i la feble emoció. Tot opac, si tu vols,
però que per l’intel·lecte ens atrapa
i exigeix un nou contracte: dimitir

d’aquell compromís que jo ja duia dins,

en els replecs de l’ànima.

Cal coratge i gosadia

Només l’agosarat amb fort coratge
pot esbrinar lliurement la veritat
oculta en el misteri de la vida.
Només l’agosarat obrint els ulls
creu en ell mateix i la saviesa
el recolza, i s’aboca al seu servei.
El camí no és senzill, cal voluntat,
cal amor no defallir, garbellar
el munt de palla que cobreix la grana.
Separar l’incert de la certesa,
la mentida que oculta el gra espiritual.
Només l’agosarat que té coratge
sap que no li calen temples que anorreen,
ni dogmes, ni píndola estandarditzada.

Inquisició

La imatge tolerant dels càtars
sota la filosofia dualista
enerva els sentits del “Papa”,
mira amb mal ull al país d’Oc
i envia en pla de guerra
al general inquisidor.

Cavalls al galop, al pit del cavaller
una creu vermella, espasa en mà
tallant caps arran de coll,
a tort i a dret, a infants, dones i vells.
Mateu en nom de Déu!
A la foguera! Tots!

Pregunta el soldat: “com sabré qui són els heretges?”
“No et preocupis mata sense recança,
Déu ja sabrà quins són els seus”.

Homes i dones fills tots del mateix Déu
sacrificats per diferir en la idea del bé i del mal
per entendre d’altra mena el sentit de llibertat.

De la desfeta encara avui
la catòlica església
no n’ha demanat perdó.

Jo, el cuc, la papallona i la flor

Observo el cuc com s’arrossega,

com aixeca el cap mirant el cel,

guaita la flor, inassequible bellesa.

Segueix el rastre en la terra

mentre la instintiva fe

el condueix arraulir-se en un racó,

fer-se un capoll,púdic vel,

a la mirada humana, aliè.

La força activa, el dota d’ales

bellesa de colors insospitats

emprèn el vol i dalt de la flor

li ret l’essència que desava

per les núpcies de l’amor.

Lliure, a fet el cim inabastable,

efímera vida, per la llibertat mor.

Potser un altre dia tornarà a ser cuc

en un cicle nou. O potser no.

Són els sentits eines de la consciència?

El cervell desa les imatges que capten els ulls,
el frec i les remors que penetren l’oïda,
els milers d’aromes que flairen les narius,
les inequívoques sensacions del gust,
i el tou, dur; calent, fred; rodó, punxegut, del tacte.

Qui ordena els ulls cap un lloc o l’altre
per a observar determinat paisatge?
Qui diu: mira! Qui, interpreta la mirada?

Qui diu: escolta el silenci en el pregon de l’univers intern!
Si l’oïda no capta dels orígens l’aleteig?

Qui classifica les sentors entre milers d’aromes
si una, tan sols, ens atrapa i roman endintre?

Qui accepta i rebutja, sens excepcions,
el que ens agrada i no és plaent a gust de tots?

On es desa la impressió de l’estimat
que resseguint la pell de l’estimada
s’esborrona tot sencer i vibra
amb més intensitat que mil cervells?

No seran els sentits eines de la consciència
on es desen els sentiments i els ideals profunds?
No serà la consciència que en l’ànima s’extasia
i percep la bellesa de l’art visible expressat amb formes,
tons, sons i textures, i de l’invisible, l’espai sense mida
i la infinitud del temps?

AMOR amb majúscules

Em preguntes, què és l’Amor? Jo no sé què respondre. S’ha escrit tant sobre l’Amor! Jo puc dir-te que l’amor és llibertat, és saviesa. Sense amor fórem esclaus, ignorants. El teu “jo” poeta el pot percebre, l’alça del pregon del sentiment i l’expressa. De cap més lloc, car el pensament i la raó, el desconeixen. L’amor es dóna sense més, si se’n espera recompensa, ja no és amor: és l’exigent interès egoista.No sé el seu principi, ni l’arrel d’on neix. Sóc ésser que sent i percep l’essència, sense saber del cert, el primer esclat, d’on prové. Potser és el reflex potent que albira dellà tota llei física on no s’amiden l’espai i el temps. Potser és el sentiment que s’engendra i s’involucra en la humana criatura, més fort que el món, més gran que l’univers. Quan l’amor s’expressa, tot el que ens envolta s’emboira, desapareix. L’amor res en sap de l’odi ni de la violència, ni de la guerra atroç. L’Amor és la llum, sense amor tot restaria en l’abisme caòtic de la fosca tenebror. La joventut lliura el sexe creient que és un acte d’amor generós. Si la joia i el plaer es transformen deixant regust amarg, no és degut a l’amor, car ell, no deixa tristor. L’amor brolla entre puresa i passió, raig de foc que crema les entranyes i encega l’intel•lecte i la raó. Batec profund que desfà gèlids paisatges i romp la capa de cristal•lí gebre: l’amor és el gresol on la fredor es fon. Si et sents traït, no culpis l’amor ni elevis queixa, clama a l’oposat que tiba maldestre. Ni plany ni crit d’angoixa, pensa que la flor es bada i mostra la bellesa interna pel goig de rebre el nèctar de l’amor.L’Amor és Lógos, la paraula que expresses. L’Amor descabdella fils del llenguatge intern capaç de relligar ànima amb ànima, i fondre’s en gegantina abraçada. L’amor fa possible reconèixer-nos els uns i altres. Quan l’amor és autèntic i es lliura en l’acte sexual, en el punt culminant, el paroxisme, esclata la potencialitat de l’energia, fent de pont entre el cel i la terra, cercant la unió de l’esperit amb la matèria. Aquell que l’amor ignora,en la ignorància mor.Sé el que penses, car no és aquesta la història que veus en el quefer quotidià, ni en els mitjans de comunicació. Potser sí, que tenen raó i jo sóc l’ignorant. Però una cosa és certa: el sexe no és la font d’on neix l’amor.

No fa massa temps que vaig descobrir Haiku. Poema profund d’aparent simplicitat.

La mà endintre
del cel l’estel recerca
l’univers brama.

**

El buit ressona
de la llunyana gorja
qui parla a l’eco?

**

Cau poca pluja
cruixir de terra seca
la mar es mulla.

**

reals els somnis
vida dellà l’arcada
on res dormita.

**

Fulla de l’arbre
que a la branca et sents viva
per què tremoles?

**

L’hora s’atura
abís que el temps perfora
dins hi ha una estrella.

**

Alè invisible
la natura embolcalla
L’ego despulla.

El meu vehicle

Arribo a punt, el meu flamant vehicle
tal com l’havia previst, enllestit per fer-ne via.
l’haig de conduir fins al final de la cursa,
jo sóc qui el guia qui el posseeix, ell m’obeeix.

A tentines uns quants metres de rodatge,
les peces han d’acoblar-se.
Ja és a punt, ja marxa! El condueixo per volts
i revolts. M’avorreixo vull incentius nous,
sento tedi... Calla! S’apropa un rètol,
és l’autopista, l’escurça camins!
L’encaro; premo fort el pedal i s’accelera
marxo a tot gas, tinc pressa.
Quin camí més ben traçat
tanques a banda i banda em protegeixen!

Marxo veloç, tant, que es fonen les imatges i el paisatge!
només un punt, al final s’ajunta, la resta s’ha fos.

He arribat a la terra del joc; quants cotxes aplega!
el gall de roja cresta abrivat, l’elefant blau,
el cabrit, el porc, l’ovella, el que llegeix les cartes,
el que beu, dorm i menja i viu la vida... o s’ho pensa.
El corrupte, l’enganyador, que s’apropia del món
i em vol fer veure el que li sembla.

En el viatge darrer, tal plaer no el vaig veure,
ho sabia! La monòtona perfecció ocultava
la realitat de l’existència. És viure aquí, en la imperfecció
on trobo la resposta dels que progressen.
Ara ja ho sé, seguiré fins el final el camí que abreuja.

Entro al túnel, una pana irreversible em foragita,
m’expulsa de l’atrotinat vehicle.
No sé on sóc, el món s’ha fos, de llum, ni engruna,
foscor, boscúria, ombra, por. On és la lluïssor del joc?
Crido temorenc!
Segueixo una besllum, surto a palpentes de la fosca tenebra.
Albiro en la perfecció com s’esmicolen els errors!
M’adormo, tinc son i en la profunda inconsciència medito.

No recordo res, no sé res! On sóc? Guaito i veig
un cotxe nou de trinca que acaba d’enllestir-se.
Me’l miro, ja em va bé, no el vull gran ni ostentós,
sinó petit i humil, que s’arrapi al camí.
Tant l’hi fa tombs i retombs, i si pateixo.

El vehicle és apte, he d’ajudar a ultimar-lo,

és el meu, no en tinc d’altre.

Sextina de l’ànima presonera

Escoltem ànima, cal coratge
per sortir de la gàbia de vidre.
Reclosa, ni et senten ni t’escolten.
Dóna sortida, hàlit que embriaga!
Allibera del flascó l’aroma
estén-la i no seràs presonera.

La mà traïdora et fa presonera
t’arruïna i ofega el coratge,
la gent no pot aspirar l’aroma,
captiva, forçada dintre el vidre
l’ alè, a ningú no l’embriaga.
Inútil, la veu, si no t’escolten.

No pots viure per quatre que escolten
si el perfum al vas és presonera,
sense dolça alenada que embriaga
com vols que responguin amb coratge,
si febles i fràgils com el vidre
no flairen de la vida l’aroma!

No et capfiquis, prem, exhala aroma!
Veuràs com pel ver amor t’escolten,
que res no es fon en gresol de vidre.
Quan l’ànima ja no és presonera
el poble, la massa, pren coratge:
és la llibertat que els embriaga.

També aquell fals beuratge embriaga
sentors errònies de baix aroma
en el cor, frenen fort, el coratge
mentre junts parlen i no s’escolten,
és la trista història presonera
engrunes de pa, bocins de vidre.

Cop de mall a l’enclusa de vidre!
L’ànima no es trenca, s’embriaga
d’esperit, no roman presonera
de vulgars sentors de fals aroma.
L’esperit alça la veu, l’escolten
i el pit s’omple del més ferm coratge.

Aquest coratge ja no és de vidre
escolten la veu, els embriaga:
lliures! L’aroma no és presonera!

La recepta del dia després

El debat de les idees,
una mena de guerra freda
intel·lectual,
i cinc contrincants
que competeixen.

Cinc ingredients al meu abast
per fer-ne la recepta del dia després,
pel primer de Març,
haig d’enllestir-la avui mateix.

Prenc una cassola de terra,
de la contrada, és clar,
la col·loco a foc moderat
un bon rajolí d’oli,
del país, per descomptat.

Del primer ingredient n’afegeixo
una bona part de la il·lusió
llevada de l’esclofolla
demagògica. No correspon.

Del segon, rasco les impureses
de l’ànsia de poder, pragmatisme
que li resta raó, i un cop net
l’addiciono a la cassola.
I atio el foc.

El tercer potser és l’ingredient més volàtil,
no se sap tant sols si és convenient.
Un cop passats els quaranta
com el fill que marxa de casa,
també, vol una terra independent.
Ho poso a la cassola, i veig com s’evapora
la idea contundent.
Remeno a poc a poc, ara a foc lent.

De l’ingredient número quatre
no sé que fer-ne, està en desús
potser, per indigest. El posaré
en una safata i l’ompliré
d’aquella aigua no transvasada
del riu que ens és proper.
I al congelador, per una
llarga temporada.

Del cinquè competent
afegiré un pessic d’ecologia,
i un polsim d’equitat,
no massa, a la llar no se’n gasta,
d’aquest tant rar ingredient.

Afegiré tot l’amor que en sóc capaç.
Que es barregin les textures!
que es juxtaposin les aromes!
i el xup-xup de la cassola,
i l’esclat de les bombolles
al xauxineig de la saviesa
tot flairarà llibertat.

Enllestit el plat
una mica de julivert refrescant
i quatre grans d’all esmicolats
d’aquells que no piquin massa.

Ben guarnida la cassola
anirà a concurs internacional
i oferiré la recepta
aquelles nacions sense estat
deixant ben clar
quins són els ingredients més grats.

Poetes i éssers sensibles

Poetes i éssers sensibles
canten les excelsituds de la vida
bocins d’estrofes, escapçall de paraules,
frases que al dictat de les muses escriuen.

Poetes i éssers sensibles
de la font del coneixement intueixen
pregones raons d’altres esferes,
les canten les diuen i les expressen.

Poetes i éssers sensibles
que fugen del prosaisme
de les capes vulgars
on tants d’altres éssers humans
s’hi identifiquen.

Poetes i éssers sensibles
en la mediocritat s’ofeguen.
Aïllant-se del món de la confusió,
pateixen els efectes de la inharmonia
car s’hi veuen forçats a conviure.

Poetes i éssers sensibles
que els dubtes escodrinyen i desbrossen
l’incertesa i la minimitzen. Plens de fe,
car creuen en el que fan, pensen i diuen.

Poetes i éssers sensibles
al recer d’un estat de consciència
cerquen la tenuïtat en un espai
que esdevé la mena de viure.

Res no esgota al poeta ni a l’ésser sensible,
res no esgota la delera de la vida
com res no esgota la poesia.

La fallida de l'home

Guaita la gent! Que no ho veus! Petites barques que fan aigua
al voltant d’un vaixell que navega a la deriva.
Guaita! Com el poble ha begut el nèctar de l’oblit, i ara somnia
a mans del progrés, seduït per una falsa llibertat!
Calla! No la despertis, no veus que ara no et sent!
Que no ho veus! Que com una bola de neu imparable creix
mentre davalla per la rampa cap el pou inconsistent.
Aigües subterrànies la durà a fondre’s, a l’ oceà immens,
com una simple gota d’aigua!
Guaita com el deler de tenir és golafreria sense fre!
I com el seny divorciat de la consciència s’esmicola
rere la rauxa i la disbauxa!
Guaita aquells bous amansits sense saber la càrrega
que arrosseguen! Guaita l’ase rere la pastanaga, voltant la sínia
i ignorant el valor de l’aigua! Guaita els altres,
que com un ramat de xais s’apleguen per quatre bris d’herba!
Guaita la ignorància supina dels que prefereixen immolar-se
al déu del materialisme, suïcidi col·lectiu, sense consciència
ni esperança! Guaita! Com amb les seves mans, desfan
a poc a poc la casa on habiten.
Ja no es tracta de conqueridors, ni de guerres,
ni de vencedors ni vençuts, es tracta del més gran repte
que mai l’ésser humà hagi tingut.
Ara a qui culparem si l’error som tots,
sinó se’n salva ningú.

Ara és l’hora de veure si pot més l’egoisme
que la responsabilitat del deure.

Si els pobles no avancen cap una fita comuna,
junts morirem, per haver atemptat contra la vida.

El malferit planeta, potser, no morirà encara,
però, si és la fi d’una civilització,
les ànimes perdudes no sabràn on encarnar-se

i els nostres hereus seran la generació dels no nascuts.

Tempestes de l'antigor

On són les tempestes, les fortes onades
de la mar exaltada que rosegaven el cor,
escarbotant la roca, només néixer,
per fer-ne sorra a poc a poc?

On són aquells fantasmes
que fluctuaven descalços pel desert
arrossegant ombres per l’arena
suant pols i gemecs?

On és la carn de pell assecada,
on són els dits que la sorra furgava
a la recerca del foc del darrer volcà
i només de cendres mortes,
en treia plena la mà?

On són les arrels malaltisses
de l’univers intern,
les lluites i defectes
que per un absurd
la raó les va fer seves
i ara la ment se'n desprèn?

Pot la saviesa desbrossar
de la consciència

la malesa inconsistent?

El llibre de la vida

Estic a la primera pàgina del llibre,
immens espai en blanc, com una estepa
coberta de flonja neu, em sap greu
de trepitjar-la.
Una veu suau em diu: “comença a escriure”
jo no sé que posar-hi, és tan poc el que sé ara.
De sobte tropell d’imatges,
silencis inconnexos, paraules i idees
s’engraellen i resten fixades
a la blanca pàgina del llibre.

Jo no escric i apareixen petjades
d’incògnits camins que s’entrecreuen,
oblidades cruïlles, ressò d’antigues
estades, d’antics viatges
per assolir el destí fixat
des del primer dia.

Guaito, veig, penso
i en el blanc maculat
segueixo escrivint.
Ja mai podré aturar-me
el desig em guia i l’ànsia;
escriure i escriure!
Pàgines plenes
d’anhels, de sospirs,
d’esperança i de desigs.

La darrera pàgina resta blanca
ja no serà escrita per mi
sinó intensament tenyida
del color fred de la mort,
quan em digui: prou d’escriure!

El llibre, es clou.
Davant meu un de nou n’apareix
un de blanc com la neu
pàgines noves immaculades
nou volum que du per títol
un nom en el qual em reconec.
I aquella veu que em digué “escriu”
aquell llunyà primer dia ara també em diu:
has de tornar escriure
fins omplir tots els volums

l’obra completa de la teva vida.

Catalunya encara és viva!

Resposta a: “Prioritat: la dignitat”

“De joves, l’ensenyament era en castellà
però al pati jugàvem en català.
Ara s’ensenya en llengua catalana
però en castellà al pati es parla”.

La llengua per ella mateixa no fa Catalunya,
però, sense la llengua Catalunya es desfaria.
Cal que el català es parli arreu,
llengua i cultura fan, que Catalunya sigui viva!

I ens està dient que vol seguir sent motor i pionera,
que cal renovar estructures obsoletes que desencisen el poble
i deixa de creure.
Que cal emmotllar el propi mètode, anar cara el futur amb ferms esquemes

on la gent, per lliure voluntat s’impliqui, responsable,

amb moral i dignitat. Si deixem de ser roca
deixarem de ser forts i serem esmicolats a poc a poc.

Cal coratge! Ser agosarats i replicar als quatre comptats
de sempre que insulten Catalunya
i la menyspreen. Escribes i faritzeus
que no “entren ni deixen entrar”, hereus d’aquells
sacerdots del temple, inventors del Déu que recolza
el poder per la força.
Reminiscència d’un passat, d’un regne acostumat
aniquilar cultures alienes, i engolir-les,
com ho fa un vulgar forat negre amb la llum,
a qui deu la seva existència.
Cal plantar-los-hi cara, un poble culte i digne no calla.

L’evolució no s’atura, en l’univers tot es renova,
ni cap cosa ni cap sistema no són eterns.
Aquest estat d’ara, no serà tampoc per sempre.
Cal aprendre fer-nos lliures i no pidolar llibertat,
calen ments obertes, mestres, homes de pes i dones
generoses, per reconduir la mediocritat, donar la mà
a la gent que es mou i es desplaça, que viatja
per relligar-se amb altra gent, tastar d’altres cultures,
i saber que no estem sols.
Cal respecte, aprendre estimar tota mena de creences.

La dignitat és qualitat moral que no es transmet
ni pel benestar econòmic d’un procediment, ni pels gens.
La moral, com un instint de la consciència, ens priva d’actuar malament.

La moral s’encomana per l’exemple.

Jo seguiré votant en blanc, car la meva dignitat em priva de caure en el joc de donar un vot quan ningú no em satisfà. La meva moral em priva també

de jugar amb Catalunya, el joc del poder groller
i del comandament vulgar.

Què és per a mi Catalunya

Què fas, avi? –Escric una carta.
Te’n faré una còpia: guarda-la!
Així sabràs, criatura,
allò que no fa gaire em vas dir:
“Avi: què és per a tu, Catalunya?”

Catalunya és un dret, ja que dreta i ferma
ha suportat els embats de forces alienes.
És la roca del seny, dura, sense temença
que cap tràngol l’esmicoli per fer-ne arena.
Catalunya és la cultura, la llengua
que aflora, malgrat l’intent de sotmetre-la.
Catalunya és l’essència que traspua,
l’ànima de l’arbre que aixopluga
a tanta gent com vingui d’enllà.
Qui estima Catalunya, és de fet català.

Catalunya és la llibertat ben entesa:
no discrimina, no separa, res no enveja.
No guerreja, és un país de pau
i només per la pau, es defensa.

***

Tocats pel partit, heu pres de la senyera
una barra cadascú, l’esgrimiu
amb llengua viperina donada a l’insult.
Sense barres vermelles
resta un pal amb cinc esparracs
i el darrer partit l’ondeja.

Catalunya s’allunya
les paraules de la rauxa la fan enllà,
la veu ja no ens parla amb el seny a la mà.

Potser sí que tot ha canviat,
que ara cal gent darrere el candidat,
claca addicta, entusiasta, comparsa
per contagiar la turba, la gent, la massa.
Potser sí que és més vistós llençar globus al vol,
i paperets i serpentines;
teatre, putxinel·lis per la canalla.
Titelles guiades d’un fil que amb veu estranya
em parla i em diu que: “demà tot es farà”,
un projecte pel futur que mai no arriba.
Les promeses d’ahir, som avui i, encara ballen.
Ja tinc anys i poc “després”: el meu “demà” és ara.

S’han difós els records, esvaïts els somnis,
trastocats els sospirs, fos l’alè als llavis.
Allò que he rebut dels avis
vull deixar-ho als nets encara,
vull ser hereu i avantpassat,
tot plegat, a la vegada.

Potser sí que ja tinc anys, però no repapiejo
us he dit el que sento i el que penso.
Em sap greu, us torno el correu
amb una papereta en blanc.
Si algun dia decidiu anar plegats
per mostrar l’amor a Catalunya arreu,
torneu-me a escriure.
Mentrestant passi-ho bé! Adéu-siau!


Joan

24 d’Octubre del 2006